dilluns, 13 de maig de 2013

Emprenedoria


Hopper 1940

"Com que no podem canviar la realitat, canviem el llenguatge. Aquesta sembla ser la consigna. Confesso que m'incomoda molt, a vegades m'irrita i en algun cas m'indigna la multiplicació d'apel·lacions a la necessitat de l'esperit emprenedor que ha pres carta de naturalesa entre nosaltres. Hem de reinventar-nos, ens aconsellen sovint. Aquesta persona o organització s'han reinventat amb èxit, es diu mentre se'ns exhorta a admirar tal capacitat. Reinventar-se i l'emprenedoria han substituït l'exemplaritat. Jo, per si de cas, quan em trobo davant de qualsevol predicador d'aquesta bona nova, el primer que faig és mirar-lo a la cara i indagar sobre la seva trajectòria. Sol ser molt saludable. (...)

I consti que aquesta onada emprenedora i reinventadora té la seva raó de ser. Sense capacitat d'iniciativa, esforç i creativitat ho tenim cru. (...) Fer-se adult -personalment i socialment- passa per assumir que la responsabilitat exigeix ​​que la primera reacció no pot ser buscar qui ha de resoldre’m els problemes. Però això no s’arregla amb l'implícit que la partida es juga només en la genialitat individual. Fins i tot per emprendre i reinventar calen formació, estímuls, entorns institucionals, regulacions adequades i una cultura que doni sentit i valoració a aquestes actituds. (...)

Quan en iniciar aquest comentari he parlat d'irritació i indignació és perquè em sembla que certs elogis de l'emprenedor i de la reinvenció no són en absolut innocents. I menys encara en boca de segons qui. Responen a una tendència ideològica que consisteix a convertir els problemes socials en problemes personals, o en dèficits de capacitats. Tinc la sensació que s'està imposant lentament una nova definició d'aturat: es diu d'algú que no té esperit emprenedor. Encara que sigui políticament incorrecte, crec que el mite que només ens en sortirem amb innovadors emprenedors i creatius oblida que perquè un país funcioni també es necessita gent normal. Que no és el mateix que mediocre. Però els apologetes dels emprenedors haurien modular els seus desitjos, si més no a partir de la constatació empírica que no hi ha garatges per a tots. El mite de l'innovador que (es) reinventa a vegades no és més que l'últim avatar del mite romàntic del geni, passat pel sedàs de la tecnologia i les escoles de negocis.

Ho repeteixo: em sembla que certa retòrica forma part d'una operació ideològica per convertir les desigualtats socials en culpes personals. Si em va malament deu ser perquè alguna cosa he fet malament, i perquè no tinc les qualitats necessàries. Ni l'esperit o l'actitud convenient. A la dualitat social se li superposa una dualitat de legitimitat: el problema és de qui no encaixa en el mite, que no està en el costat correcte de la història. (...) Hi ha discursos polítics i socials que em recorden les passarel·les de la moda. Perquè venen com a ideal de bellesa i elegància un tipus humà que només és assequible per a una porció molt reduïda de persones.

A vegades em temo que l'ideal amb el qual somia més d'un discurs és una societat d'autònoms. Embolicat en el llenguatge de la responsabilitat sona molt bé. Però una cosa és reformular la cultura del treball heretada i una altra molt diferent la ideologia que tot ho resol amb la figura de l'emprenedor, que exclou o subestima altres opcions: empleat, funcionari, neorural, artista, escriptor... Opcions, per cert, a totes les quals també es pot i s'ha d'aplicar l'exigència de responsabilitat, dedicació esforç, compromís… Sense oblidar a més que, de la mateixa manera que hom diu -amb raó- que no pots ser emprenedor sense tenir una passió, hi ha gent que la passió no la concentra en l’activitat empresarial. En qualsevol cas, l'elogi de l'emprenedor està portant al desús -o situant en segon terme- altres paraules: "professional" per exemple, un professional és cada vegada més algú que està al servei d'una empresa o un emprenedor, no algú l'actuació del qual remet als paràmetres i els valors de la professió. I no diguem ja "vocació", pràcticament desapareguda del mapa, quan no es considera ja directament un obstacle per al desenvolupament professional.

(...) El somni d'una societat d'autònoms no ha de substituir l'ideal d'una societat en què les persones puguin desenvolupar la seva autonomia com a persones. I és que, per descomptat, el mite de l'emprenedor encobreix un implícit: l'emprenedor de què parlem i de qui es parla sempre és un emprenedor... d'èxit.

I potser el que de veritat està en joc és la pretensió que l'èxit substitueixi la justícia o el bé comú com a horitzó de la vida en societat.


Fragments d'un escrit de Josep M. Lozano al seu blog "Persona, empresa i societat" del 06.05.2013