dissabte, 25 de maig de 2013

Déu i el món




El “Temes de debat” de La Vanguardia del 19 de maig de 2013 es titulava “Un món deixat de la mà de Déu?”. Títol suggerent, que evoca un comentari immediat: el nostre món està, en sentit objectiu, tan deixat de la mà de Déu com qualsevol altre món precedent. El món sempre ha estat deixat de la mà de Déu, Déu mai no s'ha ocupat de "redreçar" el món; el món només és cosa nostra. Déu no ens ve a resoldre directament, des de fora, els nostres problemes, ni hi ha vingut mai; això és tan obvi que gairebé fa vergonya dir-ho (i costa d'entendre que es pugui arribar a pensar). Déu no irromp d'en tant en tant en el Cosmos per posar ordre; el món és com és, i ningú vetlla per ell des de fora.

Una altra cosa és que societats o cultures anteriors hagin estat capaces de tractar el món més en conformitat amb la seva idea de Déu, i que aquesta idea els portés a tenir una millor cura del seu món. Des d'aquesta accepció, sí que potser podríem parlar de “mons menys deixats de la mà de Déu”, però no a causa de cap acció "divina", sinó d’una acció humana diferent, tot i que no és fàcil trobar exemples de moments en que el món hagi estat més ben gestionat. El que és un fet, això sí, és que com a espècie ara tenim molta més capacitat de fer-li mal.

El títol del debat es completa amb uns bonics interrogants: “Necessitem recuperar els valors de les diferents tradicions espirituals per reforçar una ètica i una cultura de la sostenibilitat? Quins valors espirituals juguen a favor de la conservació de la natura? Per tal de salvar el planeta, hem de responsabilitzar-nos de la creació? Quin paper tenen les creences i l’espiritualitat en la superació de la crisi ecològica?” És cert que l’espècie humana, des de l’esclat demogràfic i tecnològic derivat de la Revolució industrial, està posant en perill els delicats equilibris –sempre canviants, però d’alguna manera equilibris- que existien fins fa poc en la biosfera, l’hidrosfera i l’atmosfera. Per tant, és benvinguda la crida a “fer-nos responsables de la creació”. Això implica que l’espècie humana ha de ser capaç d’actuar de manera conjunta i alhora racional, una capacitat sense precedents i de difícil assoliment. Però potser aquesta vegada la necessitat de no desaparèixer com a espècie i fer-ne desaparèixer no sé quantes més ens portarà a la virtut.

Pel que fa al paper de les tradicions espirituals en aquesta tasca de preservar la natura, la cosa no és senzilla. Deixant de banda la nostra aversió a utilitzar el concepte de “valors espirituals” (els valors són els valors, i si són espirituals ho són tots o no n’és cap; o és que n’hi ha d’espirituals i n’hi ha de materials?), val la pena donar algun tomb sobre la temàtica proposada per La Vanguardia i abordada en dos articles, un d’Albert Cortina i l’altre de l’amic Vicenç Santamaria.

Les tradicions religioses es generen en un món on no hi havia risc de crisi ecològica global. La seva visió positiva del món (com la que trobem al començament del Gènesi, que en descriure la Creació diu set vegades que allò que s’estava fent era bo) no és tant una avaluació de la natura com de la globalitat del cosmos, inclosa l’espècie humana. Per això, serà difícil extreure lliçons concretes incorporables a una cultura de la sostenibilitat dels textos de les tradicions religioses.

Es pot parlar d’una “dimensió espiritual de la consciència ecològica"? Preguntem-nos abans una altra cosa: ens cal parlar-ne? La consciència ecològica no en té prou amb ella mateixa? Ha de demanar “ajuda” a la dimensió espiritual” per tirar endavant? Una primera resposta podria ser que sí, perquè estem veient que per ella mateixa no aconsegueix difondre’s suficientment en les nostres societats. Per tant, si la dimensió espiritual la pot ajudar, benvinguda sigui aquesta ajuda.

La pot ajudar la dimensió espiritual? Em temo que no gaire. Precisament la dimensió espiritual mira d’ocupar-se d’allò que va més enllà d’aquest món, d’allò que el transcendeix, d’allò que sembla venir d’un altre món (o que és de tal naturalesa que la formulació que més li escau és que ve d’un altre món). Però també és veritat que seria absurd mirar d’endinsar-se en aquesta misteriosa dimensió espiritual contraposant-la al món (com molt sovint s’ha fet). L'ésser interessat en la dinàmica espiritual no busca un altre món perquè aquest no li agrada, perquè és una vall de llàgrimes plena d’injustícia, de misèria, de sofriment. L’”altre món” no és un món alternatiu a aquest, que en compensarà en el futur les deficiències i malifetes rebudes. No hi ha altre món que el que tenim, que el nostre món, terrible i fascinant, per aplicar-li una caracterització que de vegades s’aplica a la divinitat, o si més no a la divinitat veterotestamentària, a les caracteritzacions més primitives de Déu (després depassades per la visió d’un Déu amorós, positiu, acollidor, el Déu neotestamentari; el Déu de l’Alcorà és més complex, i queda en algun lloc entremig d’aquesta simplificadora dualitat, amb els seus 99 noms que mostren la pluridimensionalitat de la seva concepció).

O sigui: determinades visions dualistes de les tradicions no només no serien ecologistes, sinó fins i tot perjudicials per l’ecologisme per la seva visió denigratòria del món i la seva focalització en un altre món irreal. En canvi, les visions que miren d’aprofundir en les dimensions simbòliques de les tradicions religioses no serien enemigues sinó aliades de l’ecologisme, ja que necessiten d’un món sa i en pau on poder desplegar la seva recerca, recerca que passa per la ressonància amb aquest món.

No caldrà doncs anar més enllà dels valors d’una ètica del medi ambient i del paisatge, com si s’hagués d’afegir un plus de vitamines espirituals als pobres valors ecològics, sinó simplement aplicar-los, encarnar-los, fer-los operatius. I ens hi apuntarem per la consistència d’aquests valors ecològics, no per cap mandat espiritual que ens hi obligui.

Si vivim moments històrics que poden representar l’antesala de canvis rellevants en l’esdevenidor de la humanitat no ho sé. Si és així, serà per l’amenaça a la sostenibilitat del planeta, més que no pas perquè anem cap a una societat més harmònica, més sostenible, d’una empatia més gran, i cap a una nova era de les relacions humanes. Hi hauríem d’anar cap a aquesta mena de societat, però no està gens clar ni que hi estiguem anant ni que siguem capaços d’anar-hi. La humanitat no ha excel·lit en la capacitat de prendre decisions racionals i conjuntes, com dèiem abans, més aviat al contrari; no acostuma a saber trobar la solució convenient als grans problemes, amb els desastres conseqüents (les guerres, el tràfic de persones o el manteniment de la fam al món en són exemples).

O sigui: la constatació del risc de catàstrofe ecològica no sembla estar aconseguint fer decaure el vell paradigma basat en el creixement material i en el progrés tecnològic i científic. Un paradigma que confia en que serà precisament aquest progrés tecnocientífic qui el traurà de la crisi i li allargarà l’existència. Segurament estem abocats a un horitzó insostenible, deshumanitzat, delirant i sense sentit, però no tinc gens clar que estigui emergint un nou paradigma, no en veig prou indicis a banda de l’entusiasme i dedicació d’algunes persones admirables però amb poca incidència en el col·lectiu. De moment, el vell paradigma manté la seva hegemonia. Ja ens agradaria que el futur fos més humanista i espiritual, però el mer desig no porta gaire lluny. Considerar que s’ha iniciat ja una llarga transició cap a una nova etapa evolutiva de la humanitat pot respondre més al desig que a la constatació objectiva, per molt que afegim que ens quedin anys de gran tribulació i foscor fins assolir aquest horitzó d’esperança. Massa ressonàncies de llenguatge utòpic en aquestes formulacions, i el que ara necessitem no és pas pensament utòpic sinó acció i organització efectives, compromís i complicitat en tasques concretes a través d'organitzacions concretes.

Crisi global i sistèmica, potser sí; moment de canvi profund, no queda gens clar (potser és allò tan esmentat de l’etapa entre la fi d’un món i el naixement d’un altre...). Que tenim l’oportunitat de millorar i humanitzar els models de progrés i els sistemes tecnocientífics de funcionament és evident, com els hi hem tingut sempre amb resultats de vegades tangibles, sovint insuficients; aquest és un repte constant de la humanitat, no quelcom específic dels nostres temps, de la nostra generació. El que potser ens és específic és estar tan a prop de la crisi de sostenibilitat (escalfament del planeta i canvi climàtic derivat), però que això comporti una reacció positiva no és automàtic ni se'n veuen gaire indicis; hi ha massa poderosos interessos creats que s’hi oposen. Potser estem augmentant la consciència col·lectiva del que no funciona, però no les accions i organitzacions per posar-hi remei. La reconnexió amb la natura queda més en declaracions sobre el paper que en pràctiques reals, individuals i col·lectives. A casa nostra, per exemple, hi ha una cura real del nostre espai natural? El coneixem? L’estimem? Hi estem a prop? O bé la ciutat i el món virtual absorbeixen la pràctica totalitat de les nostres energies?

Que un canvi de consciència canvia el món? Certament. Que podríem crear un món basat en la consciència? Certament. Però, ho estem fent? Perquè la simple invocació, l’expressió del desig o la necessitat, per bonica i ben formulada que sigui, fins i tot quan és emocionalment colpidora, no transforma les consciències i els comportaments. Fan falta altres menes de processos, personals i col·lectius, que són els que trobem a faltar. ¿Com fer passos reals de transformació profunda de la nostra consciència cap a un món millor en el que atenguem allò que de debò resulta essencial?

Aquí les tradicions espirituals ens hi podrien ajudar, si és que aconsegueixen actualitzar suficientment les seves idees, institucions i expressions com per esdevenir significatives pels nostres contemporanis. Fa segles que s’hi dediquen, amb resultats ambivalents, potser perquè han barrejat aquests objectius amb altres funcions socials que no han precisament afavorit aquests processos (aliança amb el poder per al manteniment de les estructures, control de les consciències, etc.). Malauradament, aquests processos d’actualització de les tradicions religioses tampoc mostren indicis prou contundents com per considerar-los rellevants, tot i la seva necessitat i tot i alguns testimonis excepcionals d’aquesta tasca.

A l’hora de trobar l’especificitat de la possible aportació de les tradicions a la confrontació de la crisi ecològica en Vicenç Santamaria fa una indicació interessant, que tan de bo hagués desenvolupat més. Ell ve a dir que les tradicions afavoreixen l’aprenentatge dels grans valors perquè doten a la persona d’una “presència acompanyant” que incideix en aquest procés. Aquesta és una intuïció fecunda: els valors per ells mateixos, la seva simple enunciació, fins i tot la presa de consciència de la seva importància, no els fa operatius, no els encarna. Hi ha un procés misteriós i incontrolable entre la consciència dels valors i la seva encarnació. I ell ens diu que potser qui incideix en aquest procés és  una mena d’irrupció personalitzada en cada un de nosaltres que ens dóna la força i la confiança necessàries per a passar de la consideració dels valors a la seva encarnació pràctica, al compromís. Certament, les tradicions tenen un estol de símbols que poden jugar aquest paper; a elles els correspon explicar-los, presentar-los de manera entenedora i operativa als nostres contemporanis. 

Santamaria esmenta alguns dels valors que ens portaran a una millor relació amb el món: la humilitat, la sobrietat, el respecte, l’agraïment. Viure el present amb compromís i integritat, no amb desídia i ignorància. Però insisteixo en que la clau de l’aportació de les tradicions religioses no està en formular aquests valors (que, de fet, són patrimoni de la humanitat; les tradicions no poden reivindicar-ne cap propietat) sinó en fer possible aquesta “presència acompanyant” que ajuda a fer-los operatius; aquesta és la seva gràcia, la seva aportació peculiar i l’àmbit que haurien de desplegar amb tota la potència possible.