Brindis apocalíptic per al 2010

(per a ser dit amb cert distanciament i humor...)

Avui tanquem una dècada d’eufòria econòmica i tecnològica que en aquests moments trontolla. Avui comencem una dècada d’incertesa, on la nostàlgia pot resultar paralitzadora o desorientadora, on la consciència i la pràctica dels valors fonamentals resultarà imprescindible per a evitar el caos i la confusió. Avui som en un canvi de rasant, i el vertigen del desconegut ens ve a la gola.

En aquests temps que avui comencem, la temptació d’aventures desaforades, de fugides endavant, de remeis màgics que han de curar de cop tots els nostres mals, se’ns farà present, esdevindrà atractiva com una sirena, llaminera com un pastís, inútil com el foc d’encenalls, perillosa com una borratxera. L’atomització creixent dels darrers temps ens ha deixat desemparats, solitaris, perduts enmig d’una massa acrítica, desorientada, amorfa. El nostre és un moment amb regust apocalíptic, amb una economia estancada que en lloc de reconvertir-se només pensa en el retorn del creixement desaforat, amb un ecosistema trencadís que es pot girar en contra de l’espècie humana per culpa d’ella mateixa, amb una generalitzada manca de responsabilitat social i de virtuts cíviques, amb una dinàmica educativa cada cop més estesa i primordial però que fa aigües, amb una incapacitat punyent dels individus per orientar positivament les seves vides, per viure la plenitud, i el sentit, i l’harmonia, i el goig.

En aquest decisiu començament del 2010 necessitem que la imatge que tenim de la realitat, del cosmos, dels valors valuosos, dels conceptes que porten llum i esperança, ens ajudi. Que tot el que som, simbolitzat en les set direccions, respongui a la nostra invocació i esdevingui significatiu. Brindarem, doncs, per les set direccions.

Brindem per l’est,
Que és llum que trenca la foscor,
Que és obertura a la novetat i esperança,
Que és il·lusió i engrescament,
Que és iniciativa i entusiasme,
Que és nova vida i ganes de viure
Brindem per l’est !

Brindem pel sud,
Que és plenitud i esplendor,
Que és acció, i esforç, i lluita,
Que és força, i tenacitat,
Que és claredat,
Que és afirmació de vida.
Brindem pel sud !

Brindem per l’oest,
Que és maduresa i és saviesa,
Que és calma, serenor i placidesa,
Que és matís i delicadesa,
Que és comprensió,
Que és acceptació.
Brindem per l’oest !

Brindem pel nord,
Que és direcció i orientació,
Que és reflexió i anàlisi,
Que és sentit crític,
Que és avançar en el desconegut,
Que és contemplació del misteri.
Brindem pel nord !

Brindem per la terra,
Que és arrelament,
Que és realisme,
Que és acolliment,
Que és seguretat,
Que és solidesa.
Brindem per la terra !

Brindem pel cel,
Que és mirar enlaire,
Que és anar més enllà,
Que és nous horitzons,
Que és creativitat i imaginació,
Que és aspiració i inspiració.
Brindem pel cel !

Brindem pel centre,
Que és retrobament,
Que és equilibri,
Que és introspecció,
Que és aplom i fermesa,
Que és nucli, que és punt clau
Brindem pel centre !


I que l'any 2010 sigui benèvol amb nosaltres...

Colors del quars

La col·lecció

"No se sabia de qui havia estat la idea, però aquell setembre el diari, en comptes de la col·lecció de cromos de jugadors de futbol, havia decidit fer cromos de galàxies. La NASA els hi havia ofert a molt bon preu 200 fotografies d’alta resolució fetes pel telescopi Hubble. Eren unes fotos precioses, però al diari no tothom tenia clar que allò funcionés. “S’assemblen massa entre elles, t’hi has de fixar molt per veure la diferència”, deia l’un. “Aquest rerefons negre que tenen totes...”·comentava un altre. “Hi falta color !”, hi afegia segons qui.

El cas és que es va repartir l’àlbum i es va començar a donar els cromos amb el diari, dos cada dia. En Joan, no gaire convençut al principi, va acceptar la proposta del seu pare de fer la col·lecció. De vegades li feia l’efecte que el qui de debò volia fer-la era el pare, i que ell feia una mica de tapadora. Això no ho va arribar mai a aclarir del tot.

A la seva classe només tres nens més feien la col·lecció. Dos eren bons amics seus, en Marc i en Pau. L’altre era nou d’aquell any, i una mica estrany. Es deia Gabi. Entre ells havien fet un tracte: en lloc de bescanviar cromos cada dia, només ho farien el divendres en sortir de l’escola. Llavors s’ho prendrien amb calma, s’hi estarien tanta estona com calgués. En haver acumulat cromos tota la setmana i ser quatre, hi hauria possibilitat de múltiples anades i vingudes de galàxies amunt i avall.

Cal dir que, a mesura que passaven les setmanes, més s’engrescaven els quatre amics amb la col·lecció. Al principi els costava no confondre les diverses galàxies, però de mica en mica van anar afinant la mirada i aviat podien diferenciar-les sense massa dificultat. A més, per a ells era un repte esdevenir experts en la distinció d’imatges de galàxies, era un joc addicional al de fer la col·lecció, i anaven desenvolupant molta traça en la detecció de petites diferències: la llargada o la curvatura dels braços, les acumulacions estel·lars que generaven punts de més intensa lluminositat...

Certament, les reines eren les galàxies en espiral, la gran majoria. Però els agradaven també molt les versions simplificades amb només dos braços, que recordaven la forma de l’hèlix de la batedora que hi havia a la cuina de casa seva. I ràpidament hi hagué unes galàxies més celebrades que altres: la Via Làctia, la M 74 o la curiosa "galàxia balena", per exemple.

En Gabi jugava amb avantatge. Es veu que el seu pare era un expert en el tema, no per professió sinó per una afició que li venia de jove; feia anys que seguia amb interès les qüestions de cosmologia, i el fascinava la història de l’univers, veure com havia anat creixent (ell deia que “s’havia anat expandint”) a partir d’una megaexplosió de fa uns 13.800 milions d’anys (el big bang, com algú l’havia anomenat per menystenir irònicament aquesta proposta d’explicació de l’origen de l’univers). Darrerament estava ben enderiat amb el que podia anar entenent de dues noves idees de circulació prou recent: les de matèria fosca i energia fosca, que trobava inquietants.

En Gabi se’n reia una mica d’aquestes dèries del seu pare, i especialment de la mania que tenia de recordar-li cada dos per tres de què estava format ell. Li deia sovint, fins a fer-se pesat, una cosa que es veu que a ell li semblava molt important: “No oblidis mai que tots els àtoms del teu cos es van formar en estels ja desapareguts, que van esclatar i escampar la seva pols pel cosmos: això vol dir que tu ets “pols d’estels”! I tingues ben present que això vol dir que cada un dels àtoms del teu cos té una antiguitat de com a mínim 5.000 milions d’anys. És impressionant saber que estem fets amb materials tan antics”.

Un divendres, en acabar l’escola, els quatre amics es varen trobar pel seu intercanvi setmanal de cromos. Aquell dia en Gabi estava una mica absent, com una mica despistat. En un cert moment, a canvi d’un cromo de la galàxia M 51, en Gabi li va donar a en Joan un cromo d’una galàxia que encara no havien vist. No és que fos especialment maca, però era nova. En Joan se l’emportà a casa i la va posar a l’àlbum. Li completava una pàgina, estava satisfet.

Després de sopar, en Joan no es va poder estar de tornar a mirar aquella pàgina completada. Amb l’àlbum obert sobre l’escriptori, i amb el llum ben enfocat a sobre, va anar resseguint un per un els cromos. El penúltim era el que en Gabi li havia passat aquell dia. De cop, es va fregar els ulls. Havia tingut una lleu sensació de pampalluga. Tornà a mirar el cromo i, molt atentament, es va fixar en el petit centre d’aquella galàxia.

No s’ho podia creure. Aquell petit centre “bategava”. Era com si el seu diàmetre augmentés i es reduís lleugerament de forma rítmica. I la seva brillantor també semblava anar alternant una mica més i una mica menys d’intensitat. En Joan estava al·lucinat. Com podia passar allò en aquell trosset de paper? Era impossible! Que potser era un paper amb un xip a dins, amb una nova tecnologia electrònica que produïa aquell efecte?

No ho podia saber, però el que veia era molt interessant i original. Després d’una estona de mirar el cromo, la sorpresa li va anar passant, era com si s’hi hagués anat acostumant. Ja no ho trobava tan estrany, i ho trobava cada cop més bonic. Se sentia content. Va decidir anar-se’n a dormir. Es va adormir de seguida, i no va somniar res d’especial."

La taula del vent

Chagall 1911

"Feia anys que no hi vivia ningú a aquella casa. Quedava una mica apartada del poble, però caminant un quart d’hora s’hi arribava. Tenia una planta baixa, un pis de sostre força alt i unes golfes. De mobles n’hi havien quedat molt pocs, però al menjador del primer pis hi continuava havent una taula força gran amb un banc a cada banda. Era una taula vella, de fusta forta, plena de cops i ratllades, una taula com les que hi havia a les antigues masies.

Els nens del poble de vegades anaven a jugar a aquella casa; era alegre, amb les finestres obertes hi entrava molta llum, no feia cap mena de por. Normalment es quedaven a jugar a la part de baix, perquè era plena de racons, corredors i cambres menudes. Les golfes també els hi agradaven, amb el seu aspecte fràgil i misteriós.

Aquell dia només hi havien anat en Pere, en Miquel i en Jaume. Devien tenir uns dotze anys. En Miquel i en Jaume havien pujat a les golfes, i en Pere s’estava sol al menjador. S’assegué a la taula, i es quedà mirant per la finestra, que estava ben tancada; només havien obert els porticons per deixar passar la llum, ja que aquell mes de maig feia més aviat fresca. Al cap de poca estona es posà la mà al clatell, i el trobà fred. Notava com una mena d’airet, d’aquí devia venir la fredor del clatell. Primer no hi va donar més importància, però al cap d’un moment pensà: “D’on pot venir, aquest aire? No hi ha pas cap finestra oberta, i també les portes són tancades...”. S’alçà i deixà de notar l’aire. Curiós, va pensar. Sense saber ben bé perquè, tornà a seure a la taula: no va passar pas gaire estona sense que tornés a sentir l’aire al clatell. Es tornà a aixecar i res, de l’aire ni rastre.

Quan en Jaume va baixar de les golfes, en Pere li va demanar que s'assegués a la taula. Al cap d’uns moments, en Jaume deia: “Tu, passa aire!”. D’una banda, en Pere es tranquil·litzà: no s'ho havia imaginat ell. Però continuava sense entendre d’on venia l’aire. En Pere va seure davant d’en Jaume, i tots dos es van mirar: l’aire era una mica més fort. Es van aixecar, i res: cap mena de corrent. Van tornar a seure, i l’aire tornava a ser allà.

Quan en Miquel va baixar de les golfes, en Pere i en Jaume el van fer seure: l’airet es va presentar puntualment. I quan va seure en Jaume, una mica més d’aire. I quan van ser asseguts tots tres, encara una mica més. Una mica estranyats, cal dir-ho, van sortir de la casa. No entenien per on entrava aquell aire, i perquè només venia quan seien a la taula. Van tornar cap al poble, i no podien deixar de pensar-hi.

Tan estranyats estaven que l’endemà van tornar a la casa i van fer el mateix que el dia abans. I tot va passar exactament igual. Durant una setmana no en van parlar. Va ser en Miquel, que era una mica agosarat, qui va tenir la idea: “Escolteu, perquè no hi portem tota la classe i els fem seure a la taula, a veure què passa? En Pere i en Jaume d’entrada no ho van veure clar, allò els hi feia una mica d’angúnia. Però en Miquel insistia, i finalment es van deixar convèncer. En acabar les classes del matí, en Pere digué a la vintena de nens i nenes de la classe: “A veure si sou prou valents per venir demà a la tarda, en acabar l’escola, a la casa de les afores i seure plegats a la taula que hi ha al menjador del primer pis.” “I perquè hem de ser valents per anar a seure en una taula?”, va dir un. “Això, ja ho veureu quan hi sigueu.”

En Pere havia aconseguit introduir el cuc del misteri al cap de la gent de la classe, de manera que l’endemà, que era dijous, tota la vintena va anar cap a la casa deshabitada. Van obrir els finestrons i van deixar tancades les portes i finestres. En Jaume va arrenglerar mitja classe darrera un dels bancs de la taula, i l’altra mitja darrera l’altre banc, dient: “No seieu fins que us ho digui, i quan us ho digui seieu ràpidament tots alhora.” Això encara va incrementar la curiositat dels presents, que varen seguir dòcilment les indicacions. En Jaume donà l’ordre.

Els primers segons, no va passar res. Després se sentí un so sec com d’alguna cosa que s’esquerda, o una fusta vella que es trenca. De cop, va començar a sorgir aire de tots els cantons, un aire sec, més aviat calent, que canviava constantment de direcció i començava fins i tot a xiular. Més sons d’esquerda, més aire, més xiulets. L’espant envaí els asseguts a taula: no sabien que fer, estaven clavats al seient per la por. Més soroll, més vent. I de cop les finestres que s’obren tot d’una, com si el vent de dins cridés un vent de fora que volgués entrar per les finestres per esventar també aquella taula i els seus ocupants. Crits, enrenou, fins que tota la classe s’aixecà d’una revolada i baixà corrent escales avall per sortir ràpidament de la casa, tot donant-se empentes els uns als altres.

Continuaren corrent uns cent metres més, fins un revolt del camí des d’on ja no es veia la casa. S’aturaren per recuperar l’alè. Ningú deia res. Es posaren a caminar cap al poble. Al cap d’un moment, la Magda s’acostà a en Miquel. “Ha estat genial. Allà he tingut por, però ara noto que m’agradaria tornar-ho a provar”, li va dir. “Quan vulguis, Magda, només has de convèncer als altres per tornar-hi”, va dir en Miquel."

De nit, a casa

Chagall 1914

"La mare veia créixer, contenta, la seva panxa. La criatura que esperava li feia il·lusió. Havia estat anys sense quedar embarassada, i aquella criatura havia estat acollida amb entusiasme. Era la primera, tothom estava engrescat amb aquella novetat; no només la família, també els veïns havien mostrat la seva alegria per l’esdeveniment.

Una nit, la mare no podia dormir. Era a finals d’agost, i devia estar d’uns cinc mesos. Feia molta calor, i s’estava a sobre el llit, ben suada. Feia tanta calor que va decidir obrir-se la jaqueta del pijama. La cambra era ben fosca, perquè a la mare li agradava dormir amb la persiana tancada. Era un costum que tenia de tota la vida: si a la persiana hi quedava una escletxa per on hi entrava la claror del carrer, ja no podia dormir.

Tot d’una, va tenir la impressió que la foscor no era tan fosca com de costum. Sí, no hi havia cap escletxa a la persiana, però la foscor no era prou fosca. No ho acabava d’entendre. Va mirar cap al sostre, i certament fins i tot s’hi mig endevinava el llum que hi penjava. Però ella no tenia cap lot que s’hagués pogut deixar oberta, ni cap despertador amb números lluminosos, i el seu mòbil el tenia apagat; ja hem dit que li feia nosa tot el que podia trencar la foscor total en la que li agradava dormir. Estranyada, va començar a mirar a les parets: res d’estrany, però les veia una mica. No sabia com, però veia el marc dels quadres. I el respatller de la cadira.

Llavors va fer una mena d’estremiment brusc: tota ella es va sacsejar, esglaiada. El cor se li va posar a anar de pressa, a la gola se li va fer un nus que gairebé no la deixava respirar, els ulls li van quedar totalment oberts, esbatanats. No podia entendre el que veia. Era impossible. Com més mirava, més esglaiada estava. Allò no podia ser. Però era. Per sota dels seus pits, la seva panxa, ja més gran del que era normal, ja una mica arrodonida amb aquella perfecció de les panxes d’embarassada, desprenia una mena de llum suau.

El tremolor de la mare s’anava fent més fort. Continuava costant-li respirar. Només una mena de mig crit embarbussat va aconseguir sortir de la seva gola. El seu home el devia sentir, perquè es va despertar. Sense girar-se, va dir, amb una veu una mica empipada: “Què fas?”. Ella era incapaç de dir res. Li va agafar el braç amb els dits crispats, deixant anar només dos sons guturals iguals, amb tonalitat de vocal neutra. L’home, desconcertat, desorientat, va girar el cap vers la mare i va quedar clavat, com si l’haguessin congelat. No ho va poder evitar, li va sortir del cor: “Hòstia!”, va dir. De la panxa de la seva dona en sortia una mica de llum. Poca, però llum. Com si tingués una bombeta a dins, i la llum passés a través de la pell. Era impossible, però ho estava veient. “No pot ser”, va dir dues o tres vegades. “No pot ser.”

Amb la mà tremolant, l’home va encendre el llum de la tauleta de nit. Tot va tornar a la normalitat. Tot estava al seu lloc, com sempre. Els quadres al seu lloc, la cadira al seu lloc, la seva dona al seu lloc, ensenyant els pits i la panxa. Tots dos es van mirar, sense poder dir res. La panxa es veia normal. Van respirar a fons unes quantes vegades, tots dos alhora. Es van donar la mà. L’home es va aixecar, va anar a fer un riu i va anar a la cuina a buscar aigua. Tots dos en begueren. De mica en mica el cor els deixà de bategar fort. Van estar encara ben bé deu minuts amb el llum encès.

Llavors l’home va tornar a tancar el llum de la tauleta de nit. Ho havia pressentit, tot i esperar que no fos així: la panxa continuava brillant. L’home fa fer un profundíssim i potentíssim sospir, el més fort que havia fet mai i mai tornaria a fer. La dona, que tornava a estar agafada al seu braç, però ja sense clavar-li els dits, es va quedar ben quieta; no entenia res, però se sentia una mica més relaxada. Tots dos miraven, desconcertats, sense saber què dir ni què fer, però ja sense por, aquella panxa lluminosa."

Espriu: Aquest Nadal prop del mar

"Veig encara el bou i la mula
i el meu fang que els mancaments endinsen
pel camí de la mort.
Però les mans oloroses de molsa,
les benignes mans de la meva
mare, són quietes per sempre,
allí, sota la nit dels xiprers.
Encalmada en aquest difícil somni,
tota la mar m’acompanya i escolta:
plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?"


Salvador Espriu, al llibre El caminant i el mur (1954)

Arenisques de Utah

Òmnium

El moment actual del nostre país sembla demanar una certa "crida a la catalanitat", més que no pas a l'independentisme. Institucionalment, aquesta crida a la catalanitat ja fa molts anys que és impulsada per Òmnium cultural. En la seva darrera etapa, la orientació d'Òmnium ha estat regida per la dialèctica constructiva entre el seu president i un potent, eficient i esforçat grup de persones joves que han dedicat moltes energies a impulsar l'entitat. Aquest grup, no exempt de matisos interns, es cohesiona al voltant d'una legítima perspectiva independentista. Tot això sobre la base d'un antic i nombrós conjunt de milers de socis d'edat més gran i amb considerables dosis acumulades d'esperit antifranquista i catalanista acumulades durant molts anys.

La resultant d'aquesta composició de forces ha estat l'ambigüitat. L'entitat ha evitat definir-se com a independentista però les iniciatives i la pulsió de fons dels seus directius bateguen majoritàriament en aquesta línia. Aquesta ambigüitat, que podria ser considerada segons com com a un bon fonament per a una projecció més àmplia de l'entitat, pot ser considerada també com una indefinició que no li permet avançar ni en un sentit ni en un altre.

En aquest context es planteja una renovació de la presidència de l'entitat (el març de 2010), amb una candidatura encapçalada per una excel·lent persona, d'un independentisme amable i cordial. Què ha de fer, en un context com aquest, algú com jo que prioritza la crida a la catalanitat sobre la crida a la independència? L'anàlisi de les alternatives té un cert aire d'atzucac. Deixar Òmnium per impulsar una altra iniciativa de mobilització catalanista sembla condemnat al fracàs quan no es disposa ni d'un grup de gent ni de recursos per fer-ho. La convicció que la consistència i pertinença de les idees comportarà automàticament el ressò social no sembla prou fonamentada en l'evidència empírica i pot acabar molt fàcilment i ràpida en el més estrepitós dels fracassos o en un quixotisme testimonial inútil (tot i que cal tenir en compte les reivindicacions actuals de la importància tant del lideratge com dels testimoniatges de coherència ideològica i vital, idea replantejada actualment amb cert ressò a través de la noció d'"exemplaritat" i que plana també per darrera del debat sobre la noció i la pràctica del lideratge). Quedar-se a Òmnium amb aquestes posicions sembla prefigurar dos escenaris. El primer és el de mantenir-se en una inútil i incòmoda testimonialitat marginal. El segon és entrar en tensió explícita amb el grup dominant per mirar d'influir en l'orientació de l'entitat, amb una pràcticament segura derrota.

Hi ha qui dirà: però no podeu conviure posicions diferents, i cooperar, i fer camí plegades? Em temo que aquest és un desig pietós, lloable però inviable. Catalunya es troba en una conjuntura que fa necessària la claredat a l'hora d'impulsar camins de futur; l'ambigüitat bloqueja, no hi ha espai per a ella, la indefinició que derivaria de mirar de treballar plegats uns i altres no és pertinent. No ens trobem davant de camins complementaris, sinó d'estratègies que es contraposen. Pot semblar una llàstima, pot semblar absurd, però em temo que és així. Es veu l'atzucac? "Ni contigo ni sin ti", que es diu en castellà. Ni dins d'Òmnium ni fora d'Òmnium! Sort que la realitat segueix els camins d'Alexandre el Gran i no es permet els carrerons sense sortida, no permet l'aturada del temps: sempre passen coses que tallen el nus gordià d'una manera o d'una altra. Però les societats també poden passar per fases de desorientació, d'estancament, de donar tombs sense anar enlloc: la realitat sempre opera, però no necessàriament en el sentit que ens semblaria desitjable

I aquí tornaríem a les posicions que defensen el lideratge a l'hora de sortir d'aquestes situacions de bloqueig i estancament i poder avançar per camins ben orientats, teoria plausible tot i que contestada, i que caldrà verificar o posar en pràctica (que no és el mateix: espectador i actor són papers ben diferents). El cas és que és possible que les petites decisions personals també tinguin la seva influència a l'hora de configurar el futur.


Nota final: Tot això és una petita tempestat en un petit vas d'aigua, un petit dilema personal sense més importància que la de fer dubtar a algú sobre quins passos de compromís públic fer en el futur immediat (si dedicar-se a altres tipus de compromís social o fins i tot dedicar-se senzillament a la vida privada). Però podria no ser un cas únic, i podria ser també una petita metàfora d'una situació més rellevant: la que se li pot plantejar a més d'un dirigent dels nostres grans partits a l'hora de decidir el seu futur immediat. ¿Sortir del partit a risc d'un fracàs estrepitós, de no tenir cap ressò polític a l'hora de plantejar una alternativa consistent i pertinent a la situació política actual? Quedar-se dins del partit per fer d'actor popular però marginal? Plantejar una tensió interna amb l'aparell amb una alta possibilitat de derrota? Altre cop l'atzucac dels tres escenaris. Altre cop el conflicte entre deixar fer a la realitat i esperar temps millors (situacions noves més favorables, que es poden produir o no) o bé emprendre posicions de lideratge, de convocatòria i mobilització de gent i recursos per tal de mirar d'obrir camins alternatius, camins que una gran quantitat de gent, potser una majoria, considera necessaris però que no aconsegueixen mobilitzar ni vertebrar aquesta majoria. Difícil...

Alurgita i fuschita

Faig pare

L'amic Virgili Callizo ens fa arribar aquesta magnífica fotografia d'un dels arbres més esplèndids de casa nostra, el Faig pare dels Ports (o del Port...). Un d'aquells arbres que ens parlen de l'esplendor del cosmos...

Goetita

Buidatge de Fra Angelico

En José Manuel Ballester buidant Fra Angelico...

Referèndums

A mi m'agradaria una Catalunya independent. I quan es convoqui el referèndum a Barcelona, aniré a votar i votaré que sí. De la mateixa manera que, si es convoca un referèndum sobre la construcció de minarets a les mesquites de Catalunya, també aniré a votar i ho faré a favor de la seva construcció. Ara, això no vol dir que consideri actualment pertinent, oportuna, la convocatòria d'aquest referèndum sobre els minarets: crec que seria un element de confrontació i no un camí per a fer passos endavant; el tema no s'ha treballat a nivell públic prou a fons, i amb prou calma, aportant els elements de reflexió suficients per permetre opinions suficientment fonamentades, com perquè aquest referèndum pugui ser una eina útil, positiva, en la creació de consens, maduració i cohesió social a casa nostra.

Una cosa semblant em passa amb els referèndums independentistes. Són una respectable i legítima eina d'agitació política, allò que en altres temps se n'havia dit "agitprop". La feina d'en Jeroni Vinyet, en Toni Reig i tants companys seus d'Osona mobilitzant voluntaris i organitzant el procés em sembla extraordinària. I el notari Alfons López-Tena, personatge encantador, dirigent de CDC i company a la Junta Directiva d'Òmnium Cultural, és un dels grans agitadors que actualment té el nostre país. Ell seria més aviat "leninista", partidari de la presa del Palau d'Hivern, i jo més aviat "gramscià", partidari de la precedència de l'hegemonia social i ideològica sobre l'hegemonia política, tal com hem comentat amb tota cordialitat. El catedràtic Francesc de Carreras -amb qui comparteixo ben poques opinions, però que és persona intel·ligent, culta i que escriu molt bé- recordava aquesta distinció en un article a La Vanguardia del 10.12.2009 dedicat a evocar la figura de Jordi Solé Tura: "la revolución no debía seguir el modelo leninista de conquistar el Estado para así reorganizar la sociedad, sino que debía proceder a la inversa: lograr la hegemonia social para así ir conquistando el poder del Estado". Un bon nombre dels nostres independentistes deuen compartir, en siguin conscients o no, la posició "leninista" (i per això, en el meu article a l'Avui del 30.11.2009, evocava Lenin, recordant que fins i tot ell era crític amb les posicions "esquerranistes").

Nota: Vist des d'ara, el resultat de la contraposició Lenin-Gramsci és trist. Perseguint tots dos un semblant ideal de justícia per camins diferents, es pot dir que tots dos acaben fracassant, personalment i històricament. Gramsci té una discreta mort als 46 anys, després d'anys a la presó de Torí. Lenin mor al poder però als 53 anys, enmig d'una situació que portarà a la llarga i cruel dictadura estalinista. El projecte polític gramscià sembla florir tardanament en el moviment eurocomunista, però aquest moviment no aconsegueix assolir el poder i es volatilitza. El projecte polític leninista aconsegueix el poder, però genera un sistema despòtic i insostenible que col·lapsa bruscament, i té en la caiguda del mur de Berlin el seu símbol gràfic. Ni la opció que prioritza la presa del poder ni la que prioritza l'hegemonia social i cultural acaben deixant una petjada prou duradora a la història. Potser el problema és el mateix propòsit de deixar petjada a la història. Però si hom hi renuncia, ¿no queda el terreny obert al domini dels petits interessos sectorials que també porten a la crisi i al sofriment, com estem veient amb la crisi iniciada el 2008? Quina difícil tensió entre la voluntat de millorar les coses i la dificultat de fer anar la realitat per camins raonables! Tornem als nostres referèndums, que hem caracteritzat bàsicament com a eina d'agitació política. L'agitació es caracteritza per incidir bàsicament en la reacció emocional de les persones (com també fa la publicitat, i d'aquí la parella "agitació i propaganda"), més que no pas en treballar la convicció racional, l'argumentació reflexiva. És un camí ràpid, però perillós: pot ser demagògic, pot generar foc d'encenalls, pot portar a la gent a fer coses que, si hi hagués pensat una mica, no hauria fet. Als "gramscians" ens acusen d'ingenuïtat i de lentitud, però considerem que les coses han de ser ben fetes, que fer coses sense prou consistència no porta a avançar per bons camins.

També cal evitar la magnificació i les comparacions indegudes. Els referèndums són el que són i tenen la importància que tenen, però ni són l’únic exercici democràtic que es practica al país ni l’única iniciativa mereixedora de l’adhesió i la mobilització dels catalans. Mirant les coses globalment i procurant prendre una certa distància, hi ha quatre consideracions sobre de l'actual independentisme català que crec que caldria tenir en compte. En primer lloc tenim el risc que suposa de distracció de la tasca principal, que és la sòlida construcció de la catalanitat, de l'hegemonia social i cultural del catalanisme, hegemonia que actualment no existeix, cal no oblidar-ho. Que la gran majoria dels catalans senti com a pròpia i estimi la cultura catalana, que pensi, parli, llegeixi i escrigui en català. L'independentisme pot portar per camins que poden resultar desorientadors. I fins i tot pot esdevenir una justificació de la feblesa del treball en favor de la catalanitat, una fugida endavant davant d'una tasca que certament és lenta, feixuga i que requereix grans dosis de paciència i tenacitat. Cal tenir present que ni la independència resoldrà el problema de la catalanitat, ni la independència és possible sense la catalanitat, ni la independència val la pena sense la catalanitat. Per dir-ho d’una manera gràfica, ens cal una nova crida, no a la independència, sinó a la catalanitat.

En segon lloc, l'independentisme pot generar confrontació, i fins i tot fractura, tant social com política, dins de la societat catalana. És cert que tota proposta transformadora genera tensió en el seu entorn social, però cal diferenciar entre tensió i fractura, especialment en situacions de fragilitat com la de Catalunya, situacions que demanen gestionar la tensió amb una cura especial precisament per l’alt risc de fractura. Cal avançar a través del diàleg i el consens, no de la baralla, de l'acusació cridanera, de la dialèctica pròpia de la televisió-escombraria. La capacitat de diàleg constructiu és un indicador fonamental del potencial de futur d’una societat.

En tercer lloc, l'independentisme em sembla una estratègia política desencertada i amb un notable risc de generació de frustració (i no em sabria greu equivocar-me en aquesta consideració). El maximalisme en política pot ser espectacular, però no acostuma a ser eficaç. No es poden generar expectatives a nivell popular que no tenen viabilitat a curt termini. Finalment, hi ha el tema de l'estil, la forma, el to (que plantejava ja en una entrada en aquest blog anomenada precisament "El problema del to"). Les maneres que sovint mostra actualment l'independentisme són preocupants i reflecteixen una excessiva simplicitat en els seus plantejaments, una certa incapacitat d'assumir la complexitat de la dinàmica social i ideològica. A l'independentisme hi convergeixen d'una banda una bona fe molt gran i admirable, però no prou acompanyada de prudència i capacitat de discerniment, i d'altra banda una crispació, una agressivitat, una certa tendència al menyspreu de l'altre, a la suficiència prepotent. Trets que poden ser típics de les dinàmiques d'agitació però que conformen una manera de fer que no genera consens i adhesió (excepte entre els ja convençuts), que voreja la violència verbal i que no assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir.

(apunts escrits en base a la participació al programa "Opina" amb Josep Puigbò, de Canal Català, el vespre del dia 11 de desembre de 2009)

Roses del desert

Cognitiu i afectiu

Rothko 1959

"Tanmateix, Déu no s'esgota en nosaltres. Que Déu és Déu - de dyaus, "el que brilla a través"- significa que, sense deixar d'estar en tot, ho sobrepassa tot i sempre està per assolir. Aquesta dialèctica fa que en la majoria de tradicions místiques hi hagi dos corrents: el cognitiu i l'afectiu. El primer accedeix per mitjà de la consciència a aquesta totalitat omnipresent que aplaca el desig; l'afectiu o relacional (bhàktica o via amoris) considera que Déu, essent el més proper, és a la vegada el Totalment Altre; un Altre que no aliena, sinó tot el contrari: obre en la criatura un dinamisme inacabable de creixement."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 157

Desig i avidesa

Munch 1896

"Quan vivim en presència de Qui està en tot moment present, desapareix el desig en tant que avidesa."

Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 155

Religions i mapes

"Les religions són mapes amb topografies que cal desxifrar: portes, túnels, corrents, ponts sobre abismes i senders que condueixen fins allà on ja no hi ha camí. Nodreixen amb els seus textos, relats, paraules, imatges."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 151-152

Preguntes i certeses

Raffaello 1511

"La gracia está en la pregunta. No se filosofa para salir de dudas, sino para entrar en dudas. (La filosofía) te ayuda a madurar y saber que no hace falta que todo sean certezas incontestables. Porque no sirve para nada, la filosofía aún es útil, como decía Adorno".

"(La filosofía) es una lucha contra la dispersión mental, contra la falta de capacidad de abstracción, el gran problema con el que uno tropieza con los jóvenes".

Fernando Savater (recollit a La Vanguardia del 07.12.2009)

Pirrotina i purpurita

El problema del to

Chagall 1924

No només és important el que es diu, sinó com es diu, quin to es fa servir a l'hora d'expressar determinades posicions. El to crea un clima, i aquest pot ser constructiu, inclusiu, cohesionador, o no ser-ho. L'anàlisi del to - de l'estil, de la manera de fer, de la forma- és també significatiu a l'hora de conèixer l'altre.

Dic això en el marc de la reflexió sobre l'independentisme -que no sobre la independència- a Catalunya. En quin to s'expressen els partidaris de l'independentisme com a ideologia, com a projecte de país i com a estratègia política? Això és rellevant, perquè aquest to marcarà també les seves relacions amb altres ideologies i estratègies i marcarà el procés de construcció de país, procés en el que estem tots implicats.

Evidentment, a tot arreu hi ha de tot. Hi ha independentistes d'una gran amabilitat i sentit de l'humor. Però sovint en la proclamació independentista hi convergeixen dues tonalitats ben diferents, que acaben essent complementàries. D'una banda, una certa innocència, una bona fe no prou acompanyada de la prudència i capacitat de discerniment que sempre són necessaris davant de qüestions importants. D'altra banda, una actitud crispada, agressiva, antipàtica, menyspreadora del que no s'identifica amb les seves posicions, d'una suficiència prepotent.

Aquestes dues posicions comparteixen una certa simplicitat -simplisme?- a l'hora d'analitzar la realitat i les maneres d'incidir-hi. Deixen massa de banda la complexitat de la realitat (una mica de banda sempre s'hi ha de deixar, a risc de caure en l'immobilisme) i transiten per camins esquemàtics de fàcil difusió però que creen una visió deformada de les coses i que corre sovint el risc de vorejar la demagògia.

No es tracta de ser trencadors de somnis, però les coses no són tan senzilles com de vegades se'ns vol fer creure. Parlant de somnis, és cert que són importants per a la vida humana. Els somnis generen il·lusió, i creen la vivència d'una vida polaritzada, amb sentit, amb propòsit. I precisament per això cal discernir bé el que pot ser un somni del que no ho pot o no ho ha de ser. Constituir la independència en un somni personal és un fet constatable en força gent, però això no vol dir que sigui un pas encertat. S'entén que, a qui ha fet aquest pas, l'entristeixi o el faci enfadar allò que apunta a la improcedència de constituir la independència de Catalunya en un somni. Però sembla ser molt més saludable, per al país i per a les persones, que la independència no sigui un somni. Pot ser una fita política, un referent polític que orienti una actuació, i això és legítim tot i que pugui no ser compartit. Però no li demanem que ens doni escalfor ni identitat, coses que, potser paradoxalment, sí que li podem demanar a un somni, i més si és compartit.

El meu somni pot ser una Catalunya de qualitat, on els valors presideixin les dinàmiques socials i personals, on una gran majoria de la gent pensi, parli, llegeixi i escrigui en català, amb una fonètica coherent i una ortografia suficientment correcta, amb un alt nivell de cohesió social i de capital social, on l'educació sigui una prioritat compartida, on hi hagi feina per tothom i un nivell adient de benestar social, on es treballi amb rigor i responsabilitat, on la cultura sigui protagonista de la dinàmica social, on es tingui una bona cura del territori... pinzellades incompletes i desendreçades que apunten a un desig, a un ideal.

Tornem a la qüestió dels tons. El segon d'aquests tons, el de la crispació, té conseqüències negatives addicionals. Allunya més que no pas atrau. No genera consens ni adhesió, sinó confrontació; no promou el diàleg. Espanta: no atrau tenir un país presidit per aquesta tonalitat. Voreja de vegades el recurs a la violència; la violència verbal obre camins perillosos. No assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir.

És difícil ser conscient de les característiques i conseqüències del propi to vital. I ser conscient del risc de manipulació de les posicions més innocents per part de les més crispades. Però és important fer un esforç d'autoreflexió, únic camí que pot portar a una "revisió de tonalitat" envers posicions més cordials i generadores d'afecte. A tots ens agrada cridar, i és relativament fàcil; treballar des de la tenacitat i l'exemple, des de l'argumentació pacífica i la invitació amable, demana més esforç. Però si no emprem tonalitats que siguin congruents amb l'estil de convivència que volem generar, no avançarem cap als horitzons desitjats.

El sublim

Rothko 1956

"El sublim és l'excedent de bellesa i de sentit que desborda la forma més enllà de si mateixa. És el que una obra deixa entreveure d'infinit en el finit a través de la forma mateixa."

Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 98-99

El coneixement

Vermeer 1668

"¿Què és el coneixement sinó una expressió de l'ésser i de la vida que es fan conscients de si mateixos en entrar en contacte amb tot el que els constitueix? Si l'amor i l'afecte cobreixen un àmbit de la realitat, no pas menys però d'una altra manera el cobreixen el coneixement i la consciència. El desig, com a dinamisme cap a formes de més gran entitat i experiències més complexes, desplega maneres creixents de cognició."


Xavier Melloni a El Desig essencial, Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 119

Davant d'un cert independentisme

La independència de Catalunya ha de ser una conseqüència, un fruit, un producte, un derivat, un resultat de la força de la catalanitat, de la potència i extensió del sentiment nacional català. La independència no és, no ha de ser, doncs, una "causa". La causa és la identitat catalana, l'enfortiment i difusió de la catalanitat. No es pot aspirar a tenir un Estat propi sense una voluntat col·lectiva prou consolidada, i la voluntat és un fruit de la identitat. Una determinada manera d'entendre i practicar l'independentisme ens pot distreure de la tasca de construcció de la catalanitat. Pot orientar les nostres energies cap a un camí que no porta enlloc.

Perquè la independència no s'aconsegueix a base de desitjar-la, de proclamar-la, de demanar-la, de reivindicar-la ben fort. Ni s'aconsegueix a base de raonaments demostratius dels seus avantatges de tota mena o de la justícia de la seva causa. Això acostuma a convèncer només als que ja estaven prèviament convençuts. Determinats gestos independentistes ens poden deixar molt engrescats i satisfets, però no comporten cap avenç vers la independència. No podem confondre desig amb realitat, somni amb avenç efectiu; no és somniant intensament com s'assoleix la fita, és treballant d'una determinada manera.

Hi ha un independentisme que pot ser, doncs, un obstacle per a la tasca de construcció de la catalanitat. Ens pot allunyar d'aquells a qui volem incorporar a la catalanitat, d'aquells que de moment no se senten catalans. Pot ajudar a crear un mur entre "els catalans" i els que no ho són. Pot afavorir que s'identifiqui la pertinença a la catalanitat amb independentisme. "Només els independentistes són veritables catalans, només ells són purs i bons catalans" és un arriscat clixé semiconscient que pot ser assumit tant des d'una banda com de l'altra. "Com més s'afebleix la catalanitat, més s'ha de radicalitzar la nostra posició": heus aquí un altre clixé semi-conscient que pot ser a l'origen de la onada independentista actual, ni que sovint quedi soterrat pel més aparent, que diu "Espanya ens maltracta, no ens queda més remei que la independència." Estaríem davant d'una fugida endavant, d'una reacció immadura que ens estalviaria les dificultats i els esforços associats amb la tasca d'impulsió real de la catalanitat.

És cert que hi ha un moviment de fons en determinats sectors socials de Catalunya vers l'independentisme, però la seva naturalesa, extensió, manera de fer i consistència potser no són les pertinents per avançar realment vers la independència. Parafrasejant a l'intel·ligent, despietat i astut Vladímir Ílitx Uliànov, el coneixement de la personalitat i les habilitats del qual potser fascinaria a més d'un independentista, podriem arribar a dir que hi ha un independentisme que és la malaltia infantil del catalanisme.

Per on passa la tasca, dura i complexa, d'enfortiment real de la catalanitat? Passa per atraure i compartir. Atraure a les persones que no se senten catalanes envers la catalanitat. I això no es fa a base de demostracions i discursos, si més no en un primer moment. Es fa a través de l'impacte emocional en aquestes persones. Un impacte emocional que no passa per parlar de Catalunya i les seves bondats, sinó que passa per oferir experiències vitals, experiències relacionals, experiències culturals d'alta intensitat i alta qualitat que puguin ser associades amb la catalanitat. I passa per oferir testimoniatges personals potents i engrescadors que vinculin amb la catalanitat. Passa per oferir, des de l'àmbit de la catalanitat, coses ben fetes.

I aquí és on no n'hem sabut prou. No hem sabut oferir models prou atractius. Hem preferit sovint les grans proclamacions abans que la tasca lenta, feixuga, poc gratificant, una tasca que requereix una tenacitat i paciència poc habituals. I que no compta amb cap garantia d'èxit, però que tot i això es fa perquè té ple sentit per ella mateixa, per convicció, per amor al país. Hem confiat massa en que factors externs ens farien la feina (l'àmbit laboral, l'ascensor social, etc.).

Enfortir la catalanitat passa, doncs, per atraure persones, però passa també per compartir amb elles el projecte. Per compartir el procés de construcció de la identitat present i futura de Catalunya. No podem oferir un producte acabat, predefinit, que s'accepta en bloc o es rebutja: es tracta d'oferir realment la possibilitat de crear plegats un projecte de construcció nacional. Un projecte que hereta una història, una tradició, per recrear-la en el present i projectar-la al futur, tenint en compte les característiques del nostre món i les qualitats i preferències de tots els que participem en la construcció del projecte.


(Una versió lleugerament reduïda d'aquest escrit va ser publicada a la pàgina 5 del diari Avui el dia 30 de novembre de 2009 amb el títol de "La malaltia infantil")