dissabte, 30 de setembre del 2023

Xarxes neuronals



Arp 1938


Diu György Buzsákiprofessor Biggs de Neurociència a la Universitat de Nova York i autor de The brain from inside out, a La Contra de Lluís Amiguet de La Vanguardia del 29.09.2023:


"Si posem una cançó de Pink Floyd i escanegem la nostra activitat neural, podríem dissenyar un algoritme amb el qual reproduiríem el 90% d’aquesta activitat... Així podríem predir l’efecte d’aquesta música al nostre cervell. Però no és menys interessant observar que, si posem aquesta mateixa música de Pink Floyd a una rata, surt el mateix gràfic.

Tots els humans hem heretat els prejudicis i la terminologia de dos mil anys de filosofia, psicologia i conceptes que la neurociència ara ha de transcendir per progressar. Ànima, esperit, psique, ment... Tots aquests conceptes són inútils i també és fals l’esquema que el cervell percep la realitat i la interpreta. Aquest esquema l’inventa un observador humà que observa l’activitat cerebral i la interpreta; però, en realitat, les neurones al cervell no observen res ni veuen res ni saben res: només són partícules que es mouen per impulsos immediats. Les xarxes neuronals generen i assagen de manera aleatòria i contínua miríades de patrons d’activitat que només quan arriben a beneficiar l’organisme guanyen contingut i no desapareixen... Les altres, sí.

El cervell no només envia ordres contínuament a tots els òrgans i músculs, sinó que també remet les respostes que obté i així els fa interactuar amb l’entorn. El cervell –existir– seria una incessant revisió de la realitat però activa, no passiva. El cervell no és una mera recepció de fora endins, sinó que funciona de dins enfora. Per això, si deixem un nadó quan neix al seu bressol, immòbil, sense interactuar amb l’entorn, amb un cervell passiu, no arribarà a percebre mai res.

El cervell no percep el món per interpretar-lo després: aquest esquema és erroni, encara que tingui dos mil anys d’antiguitat. Pensem en un nadó balbucejant sons: te-tut-ti-ted... I nosaltres en sentir-ho li confirmem: Teddy! Sí, Teddy! Teddy! Teddy! Com pa, pa, pe, pee, paap... Papa! I així, el pare confirma aquest balbuceig i li dona un sentit ja permanent per al nadó. També actua així el cervell: assaja circuits d’anada i tornada, primer de dins enfora, fins que en confirma un que li funciona.

Fins ara es descrivia la percepció com la interpretació dels senyals de fora endins, però no és així. No hi ha cap homenet dins del cervell que és perceptor passiu dels senyals dels sentits i els interpreta, sinó que les neurones van assajant circuits fins que l’acció confirma el seu sentit i així s’hi arrelen. Així anem interactuant amb el nostre cos i sentits i amb el món, amb senyals d’anada i de tornada: de dins enfora i endins. El cervell és un sistema en acció, no un receptor de percepcions. El nostre descobriment és que sense acció no hi ha percepció; això és contraintuïtiu, però també ho és la física quàntica i no per això és menys certa. Aquest continu prova-encert-error del cervell és la manera com, superposant bilions de circuits a mesura que vivim, ens anem adaptant, anticipant-nos a les circumstàncies canviants del medi.

Cal no substituir Déu per l’evolució. El cervell no va cap enlloc: l’evolució no progressa cap a cap fi. Només s’adapta per sobreviure. No evolucionem vers a cap fi ni som millors que altres éssers.  Suposar que som més llestos que les abelles és caure en l’error que l’evolució té un fi cap al qual progressem. No convertim l’evolució en cap altre Déu, perquè creure-ho ens fa presoners d’esquemes tan antics com falsos. L’evolució no progressa: s’adapta.

El 20% de neurones fan el 80% de l’activitat cerebral, que està molt jerarquitzada. La diversitat de les nostres neurones fa la nostra xarxa neuronal potent, estable i resilient; però no igualitària, sinó jerarquitzada. Per això, els enginyers s’equivoquen quan dissenyen xarxes d’IA amb membres iguals."



divendres, 29 de setembre del 2023

Alliberament



Uglow 1987


"Jesús afirma que descobrir la presència de Déu és alliberador. De fet és l'alliberament més fiable. No ho són prou ni la riquesa, ni la salut, ni la cultura, ni les relacions humanes, ni les doctrines polítiques, ni el goig estètic, ni la justícia, ni el progrés científic, ni la benaurança amorosa. Tot és massa fràgil, massa fugisser, massa petit."


Fèlix Martí Notes d'una tardor 2021-2022, p. 40.



dijous, 28 de setembre del 2023

Més crepuscularitat



Nolde 1916


La música de Richard Strauss (1864-1949) inclou força moments intensament i llargament crepusculars. Des de la cançó Morgen de 1894 a les Quatre darreres cançons de 1948, des del final de Don Quixote (1898) fins al final de Una simfonia alpina (1915), des de Mort i transfiguració (1891) a les Metamorfosis (1945), el segon interludi simfònic (Träumerei am Kamin) d'Intermezzo Op. 72 (1924), el preludi de l'Acte I de Guntram Op. 25 (1894), el primer i el quart moment de la Symphonische Fantasie aus Die Frau ohne Schatten (1919) i altres moments d'una producció musical immensa.

La música de Richard Strauss està plena d'aquests passatges alhora dolços i melancòlics que evoquen amb benevolència i serenitat la impermanència de tota la nostra realitat.



dimecres, 27 de setembre del 2023

La nostra ombra



Hernández Pijuan 1986


Algunes cites del llibre Encuentro con la sombra (Barcelona: Kairós, 1993):

- "El treball amb l'ombra és una bona medecina que ens encamina a la recerca d'una vida autèntica, el que alguns en dirien portar una existència íntegra " (p.437)

- "La nostra ombra personal constitueix una part de l'inconscient que complementa l'ego i que representa aquelles característiques que la nostra personalitat conscient no desitja reconèixer i, conseqüentment, repudia, oblida i desterra a les fondàries del seu psiquisme només per retrobar-les altre cop més tard en els enfrontaments desagradables amb els altres." (p.18)

- "Jung denominava ombra a tots els fragments refusats de nosaltres mateixos, que hem d'integrar per a poder tornar a ser complets." (p.413)

- "La unificadora noció junguiana d'ombra ens ajuda a reconciliar la fragmentació imposada pel conflicte entre oposats. El fet d'afrontar i assimilar la nostra ombra ens obliga a reconèixer la totalitat del nostre ésser, una totalitat que engloba el bé i el mal, el racional i l'irracional, el masculí i el femení, el conscient i l'inconscient." (p.269)

- "L'ombra -aquest elusiu fantasma del que no podem escapar i amb el que resulta difícil establir contacte- és la nostra pròpia imatge fosca. Per tant, per connectar amb l'ombra hem d'estar disposats a entrar a la seva llar - la foscor-, a conviure amb el desconegut i a sentir que som la mateixa foscor. Dirigir-nos cap a l'ombra ens enfronta amb la por de ser devorats per ella però si no ho fem correm el risc que acabi abatent-se violentament i furtivament sobre nosaltres." (p.429)

- "Trobar l'ombra ens obliga a alentir el pas de la nostra vida, a escoltar les evidències que ens proporciona el cos i a atorgar-nos el temps necessari per poder estar sols i digerir els críptics missatges procedents del món subterrani." (p. 20)

- "No existeix cap ardit mental, cap mètode fàcil per a integrar el nostre costat fosc. Per arribar a integrar l'ombra cal realitzar un esforç insistent i perllongat, un esforç que demana tot el nostre compromís i tota la nostra atenció i el suport afectuós d'altres persones que hagin recorregut ja aquest tram del camí." (p. 385)

-"Tal com Jung subratllava freqüentment, l'ombra "és el problema moral per excel·lència", una realitat que ens obliga a fer un esforç suprem de consciència. L'estabilitat de la vida individual i col·lectiva depenen, en gran mesura, de la nostra presa de consciència de l'ombra. Ser conscient del mal suposa estar curosament atents al que fem i al que ens passa." (p.378)

- "Prendre consciència de l'ombra sembla una tasca relativament senzilla però en realitat constitueix un repte moral extraordinàriament difícil de portar a terme. Per a això, hem de començar prenent consciència de la nostra maldat individual, és a dir, d'aquells valors negatius que l'ego ha rebutjat, i de les nostres aspiracions conscients al bé. Dit amb altres paraules, hem de fer conscients els nostres conflictes inconscients, el que vol dir 1) substituir la nostra visió moral prèvia - basada en la tradició -per la reflexió subjectiva, 2) acceptar que els drets dels altres són tan legítims com els de l'ego i 3) donar el mateix valor als drets de l'instint que als de la raó." (p.379)

- "El coneixement de la nostra ombra personal constitueix el requisit fonamental de qualsevol acció responsable i, conseqüentment, resulta imprescindible per mirar d'atenuar la foscor moral del món. (...) La presa de consciència de l'ombra arquetípica no només resulta primordial per a la realització de l'individu sinó que constitueix un element fonamental per a la transformació dels impulsos col·lectius dels que depèn la conservació de la vida individual i grupal." (p. 380)

- "Com podem crear psiconautes, exploradors de les altures i fondàries del psiquisme? Com portar a terme una creuada interna contra la paranoia, la mentida, l'autoindulgència, la culpabilitat, la vergonya, la mandra, la crueltat, l'hostilitat, la por i l'absurd? Com pot la societat recompensar el coratge dels que combaten les temptacions diabòliques del jo, dels que emprenen una guerra santa contra tota la maldat, la perversió i la crueltat que nien al seu interior?" (p.298)

- "La bondat no regnarà al món quan hagi triomfat sobre el mal, sinó quan el nostre anhel pel bé deixi d'estar basat en la derrota del mal. Mentre continuem lliurats a la recerca exclusiva de la santedat i no acceptem humilment la nostra condició imperfecta serà impossible assolir la veritable pau." (p.282)

- "L'autoconeixement és de capital importància perquè ens permet apropar-nos a aquest estrat fonamental, a aquest nucli essencial de l'ésser humà en el que habiten els instints i hi radiquen els factors dinàmics preexistents que determinen les decisions ètiques de la nostra consciència. Aquest nucli és l'inconscient i els seus continguts, sobre els quals no podem emetre cap judici definitiu." (C.G. Jung) (p. 244)

- "Una de les tasques més àrdues del procés d'individuació consisteix en acceptar la tristesa, el dolor i la ira de Déu amb la mateixa facilitat amb la que acceptem la joia, el plaer i la gràcia de Déu." (p. 171)

- "El mal no és inherent ni aliè a l'ego. És per això que posar fi al desdoblament o potenciar-lo és una elecció moral de la que un és responsable sigui quin sigui el seu nivell de consciència. " (p. 325)




dimarts, 26 de setembre del 2023

Màrius Torres: Molt lluny d'aquí



Torres-García 1939


"Sé una ciutat molt lluny d’aquí, dolça i secreta,
on els anys d’alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L’Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d’un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d’hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d’amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s’obren al capaltard;
en el seu gran repòs l’ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare."


Màrius Torres (juny de 1939)



dilluns, 25 de setembre del 2023

Krishnamurti i el dubte



Hernández Pijuan 2000


"Hi ha una acció que no provingui del desig? Si formulem una pregunta així, i rarament ho fem, podrem inquirir sense cap motiu, i descobrir una acció que sigui de la intel·ligència. L'acció del desig no és intel·ligent; porta tota mena de problemes amb les seves seqüeles. Hi ha una acció de la intel·ligència? Hem de ser sempre una mica escèptics en aquestes qüestions; el dubte és un extraordinari factor de purificació del cervell, del cor. El dubte, acuradament aplicat, porta una gran claredat, allibera. A les religions orientals, dubtar, qüestionar, és un dels requisits per trobar la veritat, però a la cultura religiosa de la civilització occidental el dubte és una abominació del dimoni. Això no obstant, en la llibertat, en una acció que no és del desig, ha d'existir l'espurna del dubte.

Quan hom veu veritablement, no de manera teòrica ni verbal, que l'acció del desig és corrupta, que està deformada, aquesta percepció mateixa és el principi de la intel·ligència que dóna origen a una acció completament diferent. O sigui, veure allò fals com a fals, veure la veritat en allò fals, i veure la veritat com a veritat. Una percepció semblant és aquesta qualitat d'intel·ligència que no és “meva” ni de “ningú” en particular, la qual, aleshores, actua. Aquesta acció és lliure de distorsions, de remordiments. No deixa cap empremta, cap petjada a les sorres del temps. Aquesta intel·ligència no pot existir tret que hi hagi una gran compassió, un gran amor. I no hi pot haver compassió si les activitats del pensament estan ancorades en alguna ideologia o fe particular, o lligades a un símbol o a una persona. Perquè hi hagi compassió hi ha d'haver llibertat. I on existeix aquesta flama, la flama mateixa és el moviment de la intel·ligència."


J. Krishnamurti El darrer diari, entrada del 21.04.1983



diumenge, 24 de setembre del 2023

Formes simbòliques






Sense oblidar que no hi ha símbols permanents i automàtics, sinó que alguna cosa és símbol per a una persona determinada en un moment determinat, podem dir que el símbol, allò que ens obre a quelcom més enllà de nosaltres, quelcom profund i indefinible, pot prendre cos en diferents formes, fa servir diversos materials per vehicular-se. Alguns d'ells són els següents:

I. La narració simbòlica. Com ara la creació del món, l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís, la baixada d'Innana als inferns, l'estada de Moisès al Sinaí (el matoll encès, les taules de la llei...), l'ascensió d'Elies al cel, la il·luminació del Buddha, l'anunciació a Maria, el naixement de Jesús, el baptisme de Jesús, la transfiguració de Jesús, la crucifixió de Jesús, la resurrecció i l'ascensió de Jesús, la Pentecosta, el dictat de l'Alcorà a Muhammad...

II. La noció, el concepte. Entitats abstractes que esdevenen vehicles simbòlics. Com ara l'aigua. No és que l'aigua en sí sigui símbol, sinó que els humans erigim la noció d'aigua en símbol. Al Diccionari dels símbols d'Eliade i Couliano hi trobem moltes d'aquestes nocions. Unes quantes nocions simbòliques que em resulten significatives poden ser l'aigua, l'aire, l'àliga, l'àngel, l'anyell, l'arbre, la casa, el cel, el cercle, la clau, el cor, la creu, el desert, l'espasa, l'estel, la flor, el foc, la font, el jardí, el laberint, el llac, el llamp, el llevat, la llum, la lluna, la mà, el mirall, la muntanya, els núvols, la perla, la pluja, el pont, el portal, el pou, la sal, el silenci, la serp, el sol, la terra, el tro, el vel, la xarxa... També els vuit punts cardinals, els dotze primers nombres, les quatre estacions... També les nocions de Déu, el Dao, el Nirvana, el Paradís, la Shekhinah, les Sefirot, el Sàbat, la Umma...

III. La imatge, sigui una pintura o una escultura. Les icones bizantines, les talles de les mares de Déu romàniques i gòtiques, les pintures de les mares de Déu renaixentistes, les crucifixions (amb un relleu especial al segle XVII), les escultures dels buddhes en les seves diverses posicions, algunes pintures de Giotto, Fra Angelico, Bellini, Masaccio, Memling, Van Eyck, Van der Weyden, Rembrandt, Friedrich, Millet, Van Gogh, Soutine, Mondrian, Rouault, Morandi, Rothko...

IV. L'obra literària. Un poema, una novel·la (com ara les de Marilynne Robinson), una obra de teatre, una pel·lícula...

V. La música. El cant gregorià, el cant litúrgic ortodox, la polifonia renaixentista, algunes obres de la música clàssica, algunes cançons populars, algunes peces de percussió africana, persa o hindú, algunes peces tocades amb ney, flauta shakuhachi, duduk...




dissabte, 23 de setembre del 2023

Porta de corral







Als masos abandonats de les nostres terres s'hi troben petites meravelles...



divendres, 22 de setembre del 2023

Daodejing 68




"Un bon militar no és bel·licós.
Un bon guerrer no és irascible.
Un bon vencedor no és venjatiu.
Un bon empresari és humil.

Aquesta és la virtut de la no confrontació,
la bona manera de tractar la gent.
Des de sempre aquesta és la millor forma
d'entrar en harmonia amb el cel."


Daodejing 68

 

 
Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 



dijous, 21 de setembre del 2023

Miracles



Rouault 1939


"Quina naturalesa tenen els miracles de Jesús? En un sistema que contempli la naturalesa com quelcom clos i, per tant, subjecte a un determinisme radical no hi cap la possibilitat de modificar el seu curs. Però en un sistema que la contempli com quelcom obert i indeterminat, al menys en els aspectes accidentals, hi caben la probabilitat i l'atzar, i per tant la possibilitat de modificar el seu curs, sigui per la causa que sigui. Sigui el que sigui d'aquestes opinions, no crec que Jesús hagi operat unes obres que modifiquin les lleis físiques de la naturalesa. No ho afirmo pas portat per la pruïja de negar la possibilitat d'intervenció de Déu, com fan els racionalistes, sinó portat pel respecte a Déu i a la seva obra creada. Aquell mereix prou respecte com per a no imaginar-lo fent de prestidigitador, i aquesta mereix prou consideració com per a no ser alterada amb irrupcions estranyes o amb interrupcions de lleis. Així mateix la intel·ligència i la llibertat humanes són mereixedores de prou deferència com per a no jugar amb elles ni forçar-les a través d'activitats taumatúrgiques, les quals, d'altra banda,  per a manifestar la connexió amb la intencionalitat transcendent necessitarien -com exigeixen molts teòlegs- una gràcia especial. Per això hem de cercar en altres verals la naturalesa dels anomenats miracles."


"El miracle no és explicable si no és en relació amb l'activitat divina en el món o, millor dit, en relació amb el sentit d'aquesta activitat. Davant d'uns fets incomprensibles, l'home de fe hi veu la mà de Déu. El miracle no té valor en si mateix, sinó en relació amb la presència de Déu. Es mou en un univers de significació transcendent. La seva finalitat és obrir-nos a Déu, no pas enlluernar-nos. Són signes que ens disposen a un trobament. A través d'aquests signes podem conèixer l'autenticitat de la missió de Jesús o de la manifestació de Déu, però només si acceptem el sentit del signe. D'aquí que ells de si no instauren la fe, sinó que aquesta il·lumina llur llenguatge significatiu."


Jordi Llimona Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 142-143 i 146).



dimecres, 20 de setembre del 2023

Disbarat controlat



Cézanne 1895


Una noció utilitzada per don Juan a Una realidad aparte és la de "desatino controlado", que potser es podria traduir per "disbarat controlat". És una manera impactant i rica de senyalar que res és important.


"- Estoy feliz de que, al cabo de tantos años, finalmente me hayas preguntado por mi desatino controlado, y sin embargo no me hubiera importado en lo más mínimo si nunca hubieras preguntado. Pero he decidido sentirme feliz, como si me importara que preguntases, como si importara que me importara. ¡Eso es desatino controlado!

(...)

- ¿Con quiénes practica usted el desatino controlado, don Juan? -pregunté tras un silencio largo.
El chasqueó la lengua.
- ¡Con todos! -exclamó, sonriendo.
- Entonces, ¿cuándo decide usted practicarlo?
- Cada vez que actúo.

En ese punto sentí necesidad de recapitular, y le pregunté si desatino controlado significaba que sus actos no eran nunca sinceros, sino sólo los actos de un actor.

- Mis actos son sinceros -dijo-, pero sólo son los actos de un actor.
- ¡Entonces todo lo que usted hace debe ser desatino controlado! -dije, verdaderamente sorprendido.
- Sí, todo -dijo él.
- Pero no puede ser cierto -protesté- que cada uno de sus actos sea únicamente eso.
- ¿Por qué no? -replicó con una mirada misteriosa.
- Eso significaría que nada tiene caso para usted y que nada ni nadie le importan en verdad. Yo, por ejemplo. ¿Quiere usted decir que no le importa si yo me convierto o no en hombre de conocimiento, o si vivo, si muero, si hago cualquier cosa?
- ¡Cierto! No me importa.

(...)

Experimenté una peculiar sensación de vacío. Obviamente no había en el mundo razón alguna para que yo hubiera de importarle a don Juan, pero a la vez yo tenía casi la certeza de que se preocupaba por mi en lo personal; pensaba que no podía ser de otro modo, pues siempre me había dedicado su atención completa durante cada momento que yo había pasado con él. Se me ocurrió que acaso don Juan sólo decía eso por estar molesto conmigo. Después de todo, yo abandoné sus enseñanzas.

- Siento que no estamos hablando de lo mismo -dije-. No debía haberme puesto como ejemplo. Lo que quise decir es que debe haber algo en el mundo que a usted le importe en una forma que no sea desatino controlado. No creo que sea posible seguir viviendo si nada nos importa en realidad.
- Eso se aplica a ti -dijo-. Las cosas te importan a ti. Tú me preguntaste por mi desatino controlado y yo te dije que todo cuanto hago en relación conmigo mismo y con mis semejantes es precisamente eso, porque nada importa.
- La cosa es, don Juan, que si nada le importa, ¿cómo puede usted seguir viviendo?

Rió, y tras una pausa momentánea, en la que pareció deliberar si responderme o no, se levantó y fue al traspatio de su casa. Lo seguí.

- Espere, espere, don Juan -dije-. De veras quiero saber; debe usted explicarme lo que quiere decir.
- A lo mejor no es posible explicar -dijo él-. Ciertas cosas de tu vida te importan porque son importantes; tus acciones son ciertamente importantes para ti, pero para mí, ni una sola cosa es importante ya, ni mis acciones ni las acciones de mis semejantes. Pero sigo viviendo porque tengo mi voluntad. Porque he templado mi voluntad a lo largo de toda mi vida, hasta hacerla impecable y completa, y ahora no me importa que nada importe. Mi voluntad controla el desatino de mi vida.

(...)

Me hallaba desconcertado. Jamás habría podido anticipar la dirección que mi interrogatorio había tomado. Tras una larga pausa, pensé en un buen punto. Le dije que en mi opinión algunos actos de mis semejantes tenían importancia suprema. Señalé que una guerra nuclear era definitivamente el ejemplo más dramático de un acto así. Dije que, para mí, destruir la vida en toda la faz de la tierra era un acto de enormidad vertiginosa.

- Crees eso porque estás pensando. Estás pensando en la vida -dijo don Juan con un brillo en la mirada-. No estás viendo.
- ¿Me sentiría distinto si pudiera ver? -pregunté.
- Una vez que un hombre aprende a ver, se halla solo en el mundo, sin nada más que desatino -dijo don Juan en tono críptico.

Hizo una pausa y me miró como queriendo juzgar el efecto de sus palabras.

- Tus acciones, así como las acciones de tus semejantes en general, te parecen importantes sólo porque has aprendido a pensar que son importantes.

Puso una inflexión tan peculiar en la palabra "aprendido" que me forzó a inquirir a qué se refería con ella.

- Aprendemos a pensar en todo -dijo-, y luego entrenamos nuestros ojos para mirar al mismo tiempo que pensamos de las cosas que miramos. Nos miramos a nosotros mismos pensando ya que somos importantes. ¡Y por supuesto tenemos que sentirnos importantes! Pero luego, cuando uno aprende a ver, se da cuenta de que ya no puede uno pensar en las cosas que mira, y si uno no puede pensar en lo que mira todo se vuelve sin importancia.

(...)

- Lo que me dijo usted esta tarde acerca del desatino controlado me ha inquietado muchísimo -dije-. Realmente no puedo entenderlo.
- Claro que no puedes entenderlo -dijo-. Estás tratando de pensarlo, y lo que yo dije no encaja con tus pensamientos.
- Estoy tratando de pensarlo -dije- porque ésa es la única forma en que yo, personalmente, puedo entender cualquier cosa. Por ejemplo, don Juan, ¿dice usted que, cuando uno aprende a ver, todo en el mundo entero carece de valor?
- No dije de valor. Dije de importancia. Todo es igual y por lo tanto sin importancia. Por ejemplo, no hay manera de decir que mis actos son más importantes que los tuyos, o que una cosa es más esencial que otra; por lo tanto, todas las cosas son iguales, y al ser iguales carecen de importancia.

Le pregunté si estaba declarando que lo que había llamado "ver" era en efecto una "manera mejor" que el simple "mirar las cosas".

Dijo que los ojos del hombre podían realizar ambas funciones, pero ninguna era mejor que la otra; sin embargo, educar los ojos nada más para mirar era, en su opinión, un desperdicio innecesario.

- Por ejemplo, para reír necesitamos mirar con los ojos -dijo-, porque sólo cuando miramos las cosas podemos captar el filo gracioso del mundo. En cambio, cuando nuestros ojos ven, todo es tan igual que nada tiene gracia.
- ¿Quiere usted decir, don Juan, que un hombre que ve nunca puede reír?
Permaneció en silencio un rato.
- Tal vez haya hombres de conocimiento que nunca ríen -dijo-. Pero no conozco ninguno. Los que conozco ven y también miran, de modo que ríen.
- ¿Lloraría asimismo un hombre de conocimiento?
- Por supuesto. Nuestros ojos miran para que podamos reír, o llorar, o regocijarnos, o estar tristes, o estar contentos. A mí personalmente no me gusta estar triste; por eso, cada vez que presencio algo que por lo común me entristecería, simplemente cambio los ojos y lo veo en lugar de mirarlo. Pero cuando encuentro algo gracioso, miro y me río.
- Pero entonces, don Juan, su risa es genuina, y no desatino controlado.

(...)

- Mi risa, así como todo cuanto hago, es de verdad -dijo don Juan-, pero también es desatino controlado porque es inútil; no cambia nada y sin embargo lo hago.
- Pero según yo lo entiendo, don Juan, su risa no es inútil. Lo hace a usted feliz.
- ¡No! Soy feliz porque escojo mirar las cosas que me hacen feliz, y entonces mis ojos captan su filo gracioso y me río. Te lo he dicho incontables veces. Siempre hay que escoger el camino con corazón para estar lo mejor posible, quizá para poder reír todo el tiempo.

(...)

- Una vez te dije que nuestra suerte como hombres es aprender, para bien o para mal -repuso-. Yo he aprendido a ver y te digo que nada importa en realidad; ahora te toca a ti; a lo mejor algún día verás y sabrás si las cosas importan o no. Para mí nada importa, pero capaz para ti importe todo. Ya deberías saber a estas alturas que un hombre de conocimiento vive de actuar, no de pensar en actuar, ni de pensar qué pensará cuando termine de actuar.

Por eso un hombre de conocimiento elige un camino con corazón y lo sigue: y luego mira y se regocija y ríe; y luego ve y sabe. Sabe que su vida se acabará en un abrir y cerrar de ojos; sabe que él, así como todos los demás, no va a ninguna parte; sabe, porque ve, que nada es más importante que lo demás. En otras palabras, un hombre de conocimiento no tiene honor, ni dignidad, ni familia, ni nombre, ni tierra, sólo tiene vida que vivir, y en tal condición su única liga con sus semejantes es su desatino controlado. Así, un hombre de conocimiento se esfuerza, y suda, y resuella, y si uno lo mira es como cualquier hombre común, excepto que el desatino de su vida está bajo control. Como nada le importa más que nada, un hombre de conocimiento escoge cualquier acto, y lo actúa como si le importara. Su desatino controlado lo lleva a decir que lo que él hace importa y lo lleva a actuar como si importara, y sin embargo él sabe que no importa; de modo que, cuando completa sus actos se retira en paz, sin pena ni cuidado de que sus actos fueran buenos o malos, o tuvieran efecto o no.

(...)

- Tú piensas en tus actos -dijo-. Por eso tienes que creer que tus actos son tan importantes como piensas que son, cuando en realidad nada de lo que uno hace es importante. ¡Nada! Pero entonces, si nada importa en realidad, me preguntaste, ¿cómo puedo seguir viviendo? Sería más sencillo morir; eso es lo que dices y lo que crees, porque estás pensando en la vida, igual que ahora piensas en cómo será ver. Querías que te lo describiera para poder ponerte a pensar en ello, igual que haces con todo lo demás. Sólo que, en el caso de ver, pensar no es lo fuerte, así que no puedo decirte cómo es ver. Ahora quieres que te describa las razones de mi desatino controlado y sólo puedo decirte que el desatino controlado se parece mucho a ver; es algo en lo que no se puede pensar."


Carlos CastanedaUna realidad aparte, cap. V



dimarts, 19 de setembre del 2023

Lloc en el món



Balthus 1944


“Tot ésser humà decideix sobre el lloc que ocupa en el món; però cal que n'ocupi un, no en pot fugir mai.”


Simone de Beauvoir al seu primer assaig filosòfic, Pyrrhus et Cinéas (1944). El text fou publicat en català, amb el títol de La mesura de l’home, per Edicions 62, Llibres a l’abast 79, Barcelona 1969, amb traducció de Miquel Martí i Pol (p. 27).



dilluns, 18 de setembre del 2023

Cismes



Cranach 1533


"Subjacent en les controvèrsies teològiques que oposen el catolicisme i el protestantisme hi ha el gran cisma cultural entre el nord i el sud d'Europa, la presencia del qual hauria estat inevitable ni que el cristianisme no hagués existit mai, però que des del moment que existeix es tradueix necessàriament en termes religiosos."


Christopher Dawson a Polaritat cultural i cisma religiós: anàlisi de les causes del cisma, dins de Judgement of the Nations (1942), cap. IV, part II. Inclòs a Dinàmica de la història universal (1957).



diumenge, 17 de setembre del 2023

Coratge i llibertat



Jawlensky 1936


"El Mestre donava més importància a la consciència que a la pregària.

"Però no hem de dependre de Déu?", li van preguntar.

Digué el Mestre: "L'Amic desitja el bé de l'Amat, i això requereix, entre altres coses, que l'Amat s'alliberi de l'Amic."

Més tard va recitar aquest diàleg imaginari entre Déu i un fidel:

 -  Fidel: "Déu meu, no m'abandoneu!"

 -  Déu: "Et deixo perquè pugui venir l'Esperit Sant."

 -  Fidel: "Què és això de l'Esperit Sant?"

 -  Déu: "El coratge i la llibertat que neixen de la no-dependència.""


Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd


dissabte, 16 de setembre del 2023

Maduració personal



De Staël 1953


"La religió no consisteix a ser il·luminats per unes fórmules sinó que consisteix en un procés de maduració personal... que després "ho celebra" formulant-se com pot."


Carles Comas, abril 1980


Aquest breu text d'en Carles Comas conté dues idees fonamentals:

1) Religió no és ser impactats per unes fórmules. No és sentir unes formulacions d'idees, aprendre unes determinades doctrines i rituals i incorporar-les a l'entramat ideològic personal. Per boniques, encertades o veritables que aquestes idees ens semblin.

2) Religió és madurar personalment fins a un nivell que esclata, ens admira, mereix ser celebrat i necessita ser expressat, formulat d'alguna manera. Les formulacions no lligades a un procés de maduració personal, de transformació, de canvi, de conversió, d'opció vital, de posicionament, no són religió.



divendres, 15 de setembre del 2023

Marc Aureli VI, 47: Sinceritat i justícia





"A una sola cosa hem de donar valor: a transcórrer la vida enmig de la sinceritat i la justícia, tractant amb benevolència els falsos i els injustos."


Marc Aureli, Meditacions, VI, 47



dijous, 14 de setembre del 2023

Infinits



Morandi 1958


"L'originalitat del pensament de Gregori de Nissa (335-395) està menys en la seva concepció de l'infinit diví que en la seva concepció de l'infinit humà. Abans d'ell, tota la tradició -tant la pagana com la cristiana- es representava la perfecció sota la forma de l'estabilitat i del repòs; tot canvi, tot moviment vers el bé, restava irremeiablement imperfecte i inferior. En canvi, per a Gregori, la perfecció resideix en el mateix progrés, en el creixement continuat. La realitat humana està dotada d'una capacitat infinita de moviment que "imita", seguint-lo sense parar, l'infinit diví, aquest infinit diví que, per a l'home, no és mai un "objecte" sinó sempre un més-enllà. La infinitud del moviment i del desig humans pren, per primera vegada en la història, un sentit positiu." 


Evangelista Vilanova Història de la teologia cristiana, vol. 1, Barcelona 1984, p. 148.



Diu la Viquipèdia:

"Gregori va ser un dels primers teòlegs a argumentar, en oposició a Orígenes, que Déu és infinit. El seu principal argument per a la infinitat de Déu, que es troba a Contra Eunomi, és que la bondat de Déu és il·limitada, i com que la bondat és un element essencial de Déu, llavors Déu també és il·limitat.

Una conseqüència important de la creença de Gregori en la infinitat de Déu és la seva creença que Déu, com a il·limitat, és essencialment incomprensible per a les ments limitades dels éssers creats. A Vida de Moisès, Gregori escriu: «…tot concepte que prové d'alguna imatge comprensible, per una comprensió aproximada i per endevinar la naturalesa divina, constitueix un ídol de Déu i no proclama Déu». La teologia de Gregori era, doncs, apofàtica: va proposar que Déu s'havia de definir en termes negatius, és a dir, definir-lo pel que sabem que no és, en comptes d'especular sobre el que és.

En conseqüència, Gregori considerà que a causa de la infinitud de Déu, un ésser creat mai no pot arribar a la comprensió de Déu i, per tant, per a l'home tant en la vida com en el més enllà hi ha una progressió constant [ἐπέκτασις, theosis] cap al coneixement inabastable de Déu, en la mesura que l'individu transcendeix contínuament tot allò on arribat abans. A Vida de Moisès, Gregori parla de tres etapes d'aquest creixement espiritual: la foscor inicial de la ignorància, després la il·luminació espiritual, i finalment una foscor de la ment en la contemplació mística del Déu que no es pot comprendre."



dimecres, 13 de setembre del 2023

Sal i llum



Daddi 1340


"Sal de la terra, llum del món. Donar gust i claredat a la vida, promoure una vida desitjable i transparent, mostrar-ne la gràcia, encomanar aquesta gràcia."


(tuit d'en Rai de 16.12.2022)



dimarts, 12 de setembre del 2023

L'arrel xamànica



Hartung 1955


"Què en podem saber, de l'època prehistòrica? Ben poca cosa. I, en canvi, és el temps de la nostra formació, de la conformació de les persones humanes tal com som actualment. Sembla ser que el nostre cervell és bàsicament idèntic al dels nostres avantpassats de fa vint-mil anys, o sigui ben abans d'aquests darrers sis mil anys d'història que gairebé fan riure davant de la magnitud de la prehistòria, i tan se val que aquesta la mesurem en quatre milions d'anys o en cent mil; sis mil anys segueixen essent ben poca cosa. Gairebé tot el que som nosaltres avui es va establir en aquest llarg i desconegut període de la humanitat, al que només ens podem aproximar per les deduccions científiques i per les miques d'herència que n'havien quedat en algunes tribus aïllades de Sibèria, l'Àfrica, les illes asiàtiques o Amèrica, moltes de les quals han anat desapareixent ràpidament durant el nostre devastador segle.

Hi ha, però, algunes hipòtesis suggerents i útils per a la nostra panoràmica. En aquesta època prehistòrica la gent vivia en grups poc nombrosos i força isolats i es dedicava, per tal de sobreviure, bàsicament a caçar i a recollir fruits silvestres (hi ha un llibre bonic al respecte: "La luna del reno", d'Elizabeth Marshall, Ed. Laia, Barcelona 1988). Sembla ser que l'activitat religiosa de l'època era de tipus "xamànic": a les bandes o tribus hi havia uns personatges amb dots especials o una preparació peculiar que exercien certes funcions rellevants per a la dinàmica del grup: funcions de curació, de contacte amb els esperits dels avantpassats, d'endevinació, de ritualització.

De fet, "xaman" vol dir "el que sap", l'home de coneixement. Els xamans eren persones especials, amb capacitats o personalitats peculiars que denotaven l'haver estat especialment escollits pels esperits; es considerava que si algú havia estat triat i es resistia a acceptar i a exercir la seva vocació, els esperits el feien posar malalt fins que cedia. La seva preparació o iniciació incloïa sovint una cerimònia on figurava que el xaman moria i que el seu cos era trossejat pels esperits, com si hagués estat "caçat" pels esperits. Normalment s'esdevenia xaman per herència, per aprenentatge o per vocació, però en els tres casos es considerava que hi havia una certa "força exterior" que movia el procés, ja que eren els mateixos esperits els que prenien la iniciativa per a la designació del xaman.

Les seves funcions dins del grup eren diverses: des de predir els llocs on la cacera i la pesca serien favorables fins a curar malalties, des d'assistir a naixements, casaments i defuncions fins a acompanyar els esperits dels morts a l'altre món per tal que no quedessin perduts pel camí. En les seves activitats acostumaven a utilitzar vestits especials, estris com ara timbals, pals, ossos i elements amb els que feien sorolls i gestos adients, especialment danses. Socialment eren molt respectats, no treballaven i el grup els mantenia.

Molts xamans utilitzaven estats alterats de consciència, estats d'"èxtasi" provocats per diferents tècniques, durant els quals es comunicaven amb els esperits. O bé disposaven de poders especials que els permetien fins i tot incidir en els processos naturals, com seria el cas en el que el xaman havia de fer ploure. Això pot semblar una gran bestiesa, però la lectura de "El creador de pluja", un text de Hermann Hesse que forma part dels annexos de la seva novela "El joc de les granisses" (Edicions 62, MOLU/s.XX, Barcelona 1987) pot fer modificar aquesta impressió.

Hi havia moltes menes de xamans; de fet, aquí potser hem agafat el terme en un sentit molt ampli, que inclouria també casos de fetillers i altres personatges centrals de les tribus que potser no serien xamans en el sentit estricte del mot, aplicat fonamentalment a les tribus siberianes. I d’alguna manera estem fent referència també fins i tot a les riques tradicions animistes africanes. Però aquí no podem filar tan prim, simplement deixar constància d'un gran fenomen de la cultura religiosa de les tribus caçadores.

El món del xamanisme devia ser enorme i riquíssim, en el temps i en l'espai; milers i milers d'anys de vivències en contacte íntim amb la natura, descobrint els racons de la ment humana... devia ser un món fascinant, i té l'enorme atractiu de ser el nostre fonament, la base sobre la que hem construït la cultura, i potser la base contra la que hem construït la cultura; sap molt de greu saber-ne tan poc, i cal no ignorar-lo com a gran horitzó de referència. Potser la herència que en duem a sobre és més gran del que ens pensem.
 

Es pot intuir que el xamanisme va ser la forma religiosa predominant fins fa uns deu mil anys. Després, la seva àrea d'influència s'anà reduint progressivament fins a no quedar-ne avui pràcticament res; el mode de vida caçador-recolector ha estat pràcticament eliminat. Com va començar aquest procés de substitució? El primer pas devia ser la primera sedentarització dels grups humans -viure establement en un únic territori, enlloc d'anar amunt i avall- i l'aparició de les primeres formes de petita agricultura. És evident que la humanitat no va saltar directament de caçar i recollir fruits, mel, arrels o herbes als grans cultius de regadiu organitzats a partir dels grans rius, cultius que, com veurem, es corresponen amb els primers grans desplegaments de religions complexes i organitzades. Què hi va haver, doncs, entremig? Quines formes religioses es van generar en algunes zones de la Terra entre fa deu mil i cinc mil anys? O sigui, seguint la hipòtesi de la correlació entre formes centrals de supervivència col·lectiva i expressions religioses, quin impacte religiós tingué la petita agricultura?

Probablement és el gran temps de la "mare terra", de la "gran deesa", blanca o negra. Entre la mort violent dels animals com a font de vida per als caçadors i les estructures mitològiques jerarquitzades dels grans imperis hi degué haver un llarg període on el centre era la generositat maternal de la terra, que retornava multiplicades les llavors i els bocins de tubèrcul que s'hi enterraven.

Aquesta expressió maternal es va incorporar profundament a l'expressió religiosa, i en els darrers dos mil anys, en les zones d'influència del cristianisme, s'ha aixoplugat darrera la imatge de Maria, la "mare de Déu". Si a la història de la pintura i la escultura s'hi troben tantes imatges de la Mare de Déu és per una combinació de l'agraïment a Maria per haver engendrat i criat a Jesús amb l'ancestral imatge de la terra mare. Cal subratllar que en moltes d'aquestes representacions artístiques que omplen els museus la Mare de Déu porta el nen Jesús als braços. D'alguna manera, les persones ens identifiquem amb aquest nen sostingut amorosament per una mare on conflueixen la nostra pròpia mare, la mare terra i la gran mare Terra.
 

Feta aquesta consideració, tornem un moment al xamanisme. Perquè hi ha una aportació recent (vuit llibres escrits entre 1968 i 1987) que mira de recollir aspectes d'aquesta tradició que puguin ser vigents per a l'home contemporani. És una aportació rica i fascinant, difícil de llegir si no s'entra en les seves claus simbòliques (o sigui en allò de "què vol dir quan diu..."), plena de situacions i imatges sobre les que cal treballar molt per saber on apunten, però que mereix molt de respecte, tot i el mal ús que se n'hagi pogut fer en segons quins llocs i en segons quins moments, ja que s'ha utilitzat en clau de la droga com a camí d'accés a estats alterats de consciència, i també en clau de pràctiques extravagants o folklòriques per una pobra comprensió del que s'hi vol transmetre. Es tracta de l'obra de Carlos Castaneda.

Castaneda és un antropòleg llatinoamericà establert a Berkeley, California, que a principis dels anys seixanta decideix fer una tesi doctoral sobre les plantes medicinals utilitzades per les tribus indies de la zona fronterera entre Mèxic i els Estats Units. Un amic seu el posa en contacte amb un vell indi iaqui, don Juan Matus, el qual va portant gradualment a Castaneda a un procés de transformació personal que li permeti trencar la closca de la seva racionalitat i endreçar la seva vida. A partir d'aquesta experiència, i durant un període de més de vint anys, Castaneda escriu uns llibres de lectura alhora difícil i fascinant, on dibuixa tota una concepció del món i de la vida humana.

Molt telegràficament, alguns dels trets de la concepció de Castaneda serien els següents: l'home pot anar fent, anar gastant la vida i el temps sense assabentar-se gaire de què va la cosa, fer una mica el fantasma, amb un cert caos mental i un cert desordre vital, tant d'idees com de sentiments, o bé optar per posar ordre a la seva vida, agafar-ne les regnes i fer-ne quelcom que valgui la pena. Per poder fer això cal el que don Juan Matus anomena precisament "poder", una determinada força o energia que cal saber localitzar, agafar i acumular. Aquesta és la tasca d'un "caçador". Quan ha acumulat prou poder, la persona pot passar a ser un "guerrer", algú capaç d'enfrontar-se amb certes garanties amb els misteris de l'univers. Finalment, si el seu procés tira endavant, pot arribar a ser un "home de coneixement", pot arribar a assolir la lucidesa, la saviesa.
 
Tal com es descriu bàsicament als llibres Viaje a Ixtlan i Una realidad aparte -que, de fet, formen un sol llibre-, aquest procés es correspon amb la reordenació de l'interior de la pròpia persona. Aquest interior és normalment un caos desendreçat. Don Juan considera que cal dividir-lo en dues meitats: el "tonal", que es correspon amb aquest món visible, immediat, i el "nagual", que es correspon amb l'altre món, el món subtil. El procés consisteix llavors en endreçar el tonal, posar ordre a la pròpia vida, als propis sentiments, i deixar ben buida i neta l'altra meitat per tal que s'hi pugui produir la irrupció del nagual, de la dimensió subtil. Fent això és possible assolir "la totalitat d'un mateix", el propi potencial, allò que podem arribar a ser si fem el que cal.

Algunes de les tècniques bàsiques que don Juan Matus proposa per dur a terme aquest procés són:

- Esborrar la història personal, envoltar-se de boira i deixar d'estar al mig del carrer, a la vista de tothom (o sigui deixar de cultivar la pròpia personalitat, el petit "jo", i evitar que els altres també es dediquin a reforçar aquest "jo" nostre amb les seves exigències, les seves expectatives, etc.).

- No dedicar-se a dubtar ("no sé pas si fer allò o allò altre") ni a lamentar-se ("em vaig equivocar, quin desastre", "quina llauna de vida", "quin món més horrible", "tot em va malament, perquè soc tan desgraciat"). Tot això no serveix per res. L'única cosa que serveix és prendre decisions procurant que siguin bones i tirar endavant.

- Eliminar les rutines, trencar els hàbits que ens fan viure automàticament, sense consciència del que fem, que fan predictible el nostre comportament i per tant permeten que tothom ens pugui utilitzar. Introduir la innovació i el desconcert.

- Cultivar la parella atenció-abandó: estar ben alerta, ben atents a tot el que passa i alhora saber-se abandonar, saber-se deixar dur per la vida.

- Tenir la mort per consellera: tenir la mort ben present i que ella ens vagi recordant que no tenim gaire temps per endreçar la nostra vida, que cada gest pot ser el darrer, que cada un dels nostres actes s'ha de fer com si fos el nostre darrer acte en aquest món, la darrera batalla que lliurem sobre la terra, i que per tant cal fer-lo el millor possible, amb tota l'atenció i dedicació.

Les conseqüències d'aquest procés són assolir un equilibri personal, estimar la terra i esdevenir "éssers lluminosos", éssers encesos, que irradien llum. Són paraules i tècniques una mica diferents per descriure el que volen fer totes les religions. Castaneda ho fa amb un llenguatge poc habitual, amb escenes molt vívides i impactants, amb imatges d'una gran força."


Raimon Ribera Religió i religions (La Magrana, 1995)



dilluns, 11 de setembre del 2023

Daodejing 73




"El coratge de l'agosarat el porta a la mort,
el coratge del prudent el manté en vida;
un és perjudicat i l'altre beneficiat.

Quan el cel colpeja algú, qui sap per què?
Fins i tot la persona sàvia es desconcerta davant d'això.

Per això el Dao
és saber vèncer sense lluitar,
saber respondre sense paraules,
saber presentar-se sense ser cridat,
saber planificar sense pressa.

La xarxa del cel és molt gran;
les seves malles són amples, però res se li escapa."


Daodejing 73

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

diumenge, 10 de setembre del 2023

Suïcidi lent




Tàpies 1999



"No només volem bisbes catalans, volem capellans catalans. I per tenir-ne són imprescindibles i urgents el sacerdoci femení i els capellans casats, si no volem optar pel suïcidi lent del cristianisme a Catalunya o per alternatives més radicals i arriscades."


(tuit d'en Rai de 11.01.2023)



dissabte, 9 de setembre del 2023

Llibertat i veritat



Morris Louis 1960


"Una filosofia exaltadora de la llibertat demanaria, com a preu, rebaixar la veritat. De fet, la qüestió és un problema real en la mesura que la veritat i la llibertat són valors autèntics i que sembla clar que no es pot reconèixer plenament un d'ells sense perjudicar l'altre. La dificultat prové de la condició humana i de la natura de les coses: tots els grans dogmatismes, en no poder resoldre l'alternativa, s'han decantat vers la parcialitat."


Evangelista Vilanova Història de la teologia cristiana, vol. 3, Barcelona 1989, p. 674.



divendres, 8 de setembre del 2023

Fer-se vell



Daumier 1863


"I sometimes wonder what is the use of growing old. You learn something of men and things but never until too late to use it."


Gore Vidal a Lincoln (1984)


Possible traducció:

"De vegades em pregunto de què serveix fer-se vell. S'aprèn alguna cosa dels homes i de les coses, però mai fins que és massa tard per utilitzar-ho".



dijous, 7 de setembre del 2023

Hodler: Valentine Godé-Darel



Hodler 1914


El 1908, a Ginebra, el pintor suís Ferdinand Hodler (1853-1918) va conèixer Valentine Godé-Darel, una parisenca divorciada 20 anys més jove que ell, i que esdevingué la seva amant, tot i que ell continués vivint amb la seva segona esposa, Berthe Jacques (1868–1957), a qui havia conegut el 1894 i amb qui s'havia casat el 1898.

La relació amb Valentine fou tumultuosa. El 1913, al mateix temps que un embaràs, a Valentine li varen diagnosticar un càncer ginecològic. El gener de 1914, després del naixement de la filla de tots dos, Pauline, el 13 de novembre de 1913 a Lausanne, Valentine va ser operada de càncer. La van tornar a operar el juny de 1914. Va morir a Vevey el 25 de gener de 1915.



Valentine el 1909


Valentine el 1909


Valentine el 1910


Valentine el 1912


Valentine el 1912


Valentine el 1913


Valentine el 1914


Valentine malalta el 1914


Valentine malalta el 1914


Valentine malalta el 1914


Valentine malalta el 1914


Valentine poc abans de morir el gener de 1915


Valentine agonitzant el gener de 1915


Valentine agonitzant el gener de 1915


Valentine agonitzant el gener de 1915


Valentine agonitzant el 24 de gener de 1915


Valentine morta el 26 de gener de 1915


Valentine morta el 26 de gener de 1915


Valentine morta el 26 de gener de 1915


Valentine morta el 26 de gener de 1915



Retrat pòstum de Valentine fet el 1915