dimarts, 1 de març del 2022

Comunitats religioses





És important per a una societat l'existència de comunitats religioses en el seu sí? Molta gent pensa que no, que no és rellevant, necessari o significatiu. Que si no n'hi ha, no passa res; que potser fins i tot és millor que no n'hi hagi. Jo, al contrari, considero que l'existència de comunitats religioses no només es respectable, sinó desitjable; que fa millor una societat, la fa més rica i més profunda. 

A Catalunya sembla ser cada vegada més estesa la primera posició. Les comunitats religioses existents semblen tenir poc paper social, i a molta gent això li sembla irrellevant o fins i tot positiu. Semblen ser comunitats petites i amb no gaire bona salut, amb problemes d'adaptació al món contemporani. Em sembla una llàstima. Jo voldria per a Catalunya l'existència de comunitats religioses vibrants, atractives, reconciliades amb la cultura contemporània, i per tant capaces d'establir un diàleg real entre elles i fins i tot de fer tangible aquesta voluntat de diàleg a través d'espais interreligiosos com a marcs de trobada i expressió de la seva germanor, del respecte i interès que senten les unes per les altres.

Costa resignar-se a acceptar la impossibilitat, la inviabilitat d'aquest desig. M'agradaria molt veure avenços en aquesta línia de revigorització de les diverses comunitats religioses, de totes elles. Que fossin exemples d'associacions dinàmiques, alegres, serenes, fermes. No conec la situació de les comunitats religioses no catòliques a la Catalunya actual, no en puc parlar amb prou fonament. Pel que fa a la comunitat catòlica, en el sí de la qual em vaig formar i que considero com a pròpia, no hi veig gaire indicis de dinamisme i sintonia amb els temps actuals. Més aviat em sembla una comunitat amb molts problemes, amb moltes dificultats en el present i de cara al futur. Vertebrada per una estructura sacerdotal envellida i en recessió numèrica, regida per un episcopat que es considera propietari de la institució, incapaç d'incorporar fecundament els laics en la seva dinàmica, amb una teologia tancada en ella mateixa, amb una litúrgia incomprensible per a la gent d'avui en dia, refugiant el seu prestigi en una obra social interessant però massa sovint pensada com a eina de propaganda, la comunitat catòlica catalana -i no només la catalana- sembla abocada a una creixent irrellevància.

I com que això em dol i no em fa res formular itineraris de difícil realització, voldria indicar uns quants passos que al meu entendre hauria d'emprendre la comunitat catòlica de cara a revertir aquesta tendència i emprendre noves dinàmiques que l'enfortissin i la fessin més socialment rellevant. Un primer pas seria abandonar immediatament el celibat sacerdotal i recuperar els capellans casats, dels que encara hi ha una generació que podria aportar energia i criteri de cara a un nou horitzó. Un segon cas seria obrir-se també immediatament al sacerdoci femení. Aquests dos passos poden semblar contradictoris amb els que segueixen, que miren de deixar enrere l'estructura clerical mentre que ells semblen enfortir-la, però no és el cas; l'energia d'aquests sacerdots i sacerdotesses seria important per ajudar a emprendre els passos següents.

El tercer pas seria revitalitzar les assemblees territorials de catòlics, sigui en el marc parroquial o l'arxiprestal, o bé, potser millor encara donada la probable manca inicial de participants, en l'àmbit de barri, municipal i comarcal. També caldria fer-ho en el marc dels moviments especialitzats. En aquest marc assembleari caldria sotmetre-ho tot a debat, a revisió, a confrontació; tant la teologia o pensament catòlic, com la litúrgia o celebracions comunitàries, com l'obra social exercida en el si de la societat. Caldria arribar a nous consensos, a noves formulacions compartides, a nous estils de treball, a noves complicitats.

El quart pas seria reestructurar internament la comunitat catòlica a partir dels fruits d'aquests debats permanents, continuats, dotant-la de noves estructures participatives d'organització, de baix a dalt, en les que els càrrecs, sacerdots i bisbes serien triats per les comunitats i estarien al servei de les comunitats, oblidant l'estructura vertical, jerarquitzada i centralitzada que ha caracteritzat al catolicisme, així com la dependència vaticana. I si això el fa més proper, menys diferenciable d'altres comunitats cristianes, millor. 

I el cinquè pas seria obrir-se a la societat, establir un diàleg amb ella des del nivell municipal fins al nivell global català. Això vol dir establir espais oberts d'apropament i discussió, on poder compartir els neguits de la comunitat catòlica amb la resta de ciutadans de manera franca i creativa, i on els catòlics puguin explicar les seves concepcions i actuacions a tothom, i rebre les seves crítiques.

Això és molt sintètic. Es podrien destriar més passos, o passos diferents; el debat al respecte seria fecund. Hi ha tantes coses a revisar... L'important, però, és l'existència d'una "empenta revisora", d'unes ganes de novetat, d'una disponibilitat a fer coses per avançar en una nova dinàmica. Pot semblar una tasca massa agosarada, massa distant de la tradició catòlica; però el present de la comunitat catòlica és massa feble i fràgil com per no emprendre nous camins si es desitja la seva pervivència. Les opcions "resistència numantina" o "après moi, le déluge" semblen del tot improcedents i indignes de la trajectòria que ha permès transmetre l'evangeli de Jesús de Natzaret durant dos mil anys. Aquest és l'únic objectiu desitjable, preservable. Les estructures creades per fer-ho, tan diverses, tan contradictòries, moltes d'elles tan imperfectes i qüestionables, no són més que mitjans que cal canviar quan convé de cara a l'anunci evangèlic. I ara toca un moment de canvi intens i profund de formulacions, rituals, compromisos i estructures. Feina immensa, feina difícil, feina desitjable. Que no sabem ni com començar.