dijous, 31 de març del 2022
Marc Aureli X, 11: Magnanimitat
dimecres, 30 de març del 2022
Desg i judici
Vallotton 1925 |
"El desig dóna al valor el seu contingut, que és el desitjable; però és el judici el que justifica i mira de reconèixer el desitjable. Així, el judici sense el desig no té objecte al que aplicar-se: establir un valor sense desitjar-lo, és establir un valor al que no ens adherim. Al contrari, el judici no és esclau del desig, però sigui acceptant-lo, sigui canviant-lo, no pot prescindir-ne. De vegades es veu el desig convertir-se naturalment en judici, de vegades es veu el judici donant naixement al desig. Però el més freqüent és que hi hagi entre ells una mena d'inadequació, i la vida de la consciència consisteix a superar-la. I de vegades passem així per graus de certs desigs que sol·liciten el voler a nous desigs engendrats per ell."
Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 201
Text original:
"Le désir donne à la valeur son contenu qui est le désiré, mais c’est le jugement qui le justifie et cherche à reconnaître le désirable. Ainsi le jugement sans le désir n’a point d’objet auquel il s’applique : poser une valeur sans la désirer, c’est poser une valeur à laquelle on n’adhère pas. Par contre le jugement n’est pas l’esclave du désir : mais soit qu’il l’accepte, soit qu’il le change, il ne peut s’en passer. Tantôt on voit le désir se convertir naturellement en jugement, tantôt le jugement donner naissance au désir. Mais le plus souvent il y a entre eux une sorte d’inadéquation et la vie de la conscience consiste à la surmonter. Et il arrive que nous passions ainsi par degrés de certains désirs qui sollicitent le vouloir à des désirs nouveaux qui sont engendrés par lui."
dimarts, 29 de març del 2022
Max Ernst
Max Ernst 1922 |
La sala Max Ernst (1891-1976) del nostre Museu virtual.
https://photos.app.goo.gl/8Dz4ohTUYPK1bVKA8
dilluns, 28 de març del 2022
Maragall: Haidé
Sunyer 1909 |
que li era a la vora va dir: - Per quin sant és?-
I respongué l'amiga amb els ulls riallers:
- Això rai, tant se val, la santa és ella. -
Ella és la santa d'ella perquè és bella
i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;
ella és el sol del seu propi jorn
i de sa nit l'estrella.
I té la gràcia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mor tot lo que fa:
ella és el cant, si canta,
ella és la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n'és tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fatiga
com creat en l'encís del moviment.
Els meus ulls van seguint-la mentres dansa
obedients al pas del seu cos bell,
i si reposa, tot me meravell
com si es trenqués la llei de sa criança.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en l'onada del pit a l'alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit per sempre s'hi reposa
com en una absoluta beatitud.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ella de sa hermosura és generosa
i me'n féu tot el do que jo en volia.
M'ha donat sa paraula graciosa
alenanta de prop, que m'invadia.
I les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient com m'inundava.
I talment la inundà l'ànima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que a l'alçar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa presència,
ja no trobí en son lloc ma consciència
enduta per la forta rierada."
"L'amic me deia: - En aquesta hora dolça
(era un diumenge al caure de la tarda)
és quan se'm torna més potent i viva
la memòria que servo d'aquella altra.
Torna a invadir-me aquell amor d'un dia,
com si tingués davant la que el causava;
la torno a veure amb aquell gest tan propi,
la boca, els ulls movent-se-li en la cara,
i aquell mateix vestit que duia a sobre,
i el lligat dels cabells, i tot lo altre.
tornen a mi els seus mots i l'alenada,
i torno a defallir com defallia
sota l'encís de sa presencia ràpida.
Per què, per què me fou tantost represa
un cop m'havia ja sigut donada
i jo poguí conèixer-la per meva
com cap me fou ni m'ho serà cap altra?
« - Quantes, - diràs - al món, que mai has vist,
perdudes per ton cor sense recança!»
Però aquesta l'he tinguda dintre els ulls
i una eterna enyorança m'hi ha deixada.
Quan veig una aigua que reflecta el cel
tant clarament, i la verdor dels marges,
penso en son rostre, on tot el món hi és
tan transparent que se'n pot veure l'ànima.
Tiro una pedra a l'aigua davant meu,
que tota es torba i tremolant s'eixampla:
així son rostre, al caure-hi mon esguard,
en un pasme de goig, se dilatava.
Si miro un arbre, commogut pel vent,
parpellejant en la blavor dels aires,
penso en sos ulls, parpellejant així
quan volia i dolia ans de parlar-me.
que tot just li han tret, i en té enyorança,
i diu si no li deixarien veure
ben d'amagat, que no dirà paraula.
Juga l'infant amb la finestra oberta,
corre d'ací i d'allà dintre la cambra,
fent a tots la mateixa rialleta
que tant solia fer a la qui el criava;
i allà a la reixa hi ha una cara trèmula
que contra els ferros plora i riu i calla
tot menjant-se amb la vista la criatura,
d'aquell antic amor tant descuidada!
Aixís mon esperit està a tota hora
contemplant en l'absència la manyaga
que em té tan lluny del pensament i es gira
a tothom amb aquella bona cara.
Jo la veig que s'aixeca i que s'inclina,
i que va i ve de l'un indret a l'altre,
i es posa al llit, i dorm, i es desensonya,
i està sempre de mi tant oblidada!
Mes mon sentit està en continua vetlla
d'aquell record que dintre meu restava,
i aquelles gràcies, en son rostre juntes,
cerco disperses per tants rostres d'altres.
- - - - - - -
- Ja no em plau ni el dansar ni l'alegria
perquè qui m'ha de veure ja no em veu.
¿On són aquells ullets que em perseguien
i no em deixaven tot el dia arreu,
que jo em sentia tan acompanyada
com si ja no visqués sola per mi,
com si la meva vida fos doblada
i tot lo meu tingués un segon fi?
I per això jo em polia i m'esmerçava
i sabia del cert que no era en va,
que tot mon resplendor s'aprofitava
perquè hi havia algú que em contemplava
tenint-me com un sant en un altar.
¿Més ara, què en trauré d'ésser bonica
si he perdut mon mirall de bonicor?
Més d'un esguard en mon esguard se fica,
però amb altra ardència, que amb aquella no.
Aquella era una ardència de puresa
que feia una gran llum sense cremor.
Ara conec com he sigut aimada
per lo que enyoro els ulls de l'aimador. -"
"Com una flor, sempre més
el teu amor en ma vida
hi ha deixat una fragància
que ja no em serà esvanida.
Com una flor, sempre més
el teu amor en ma vida.
Ves qui t'ho havia de dir,
cara fresca i colorada,
per un breu instant d'amor
tota ma vida enflairada.
Ves qui t'ho havia de dir,
cara fresca i colorada.
Jo porto el teu pensament
com al front una corona
que m'ombreja bellament:
ningú sap l'encantament
pro tot lo món se n'adona.
Jo porto el teu pensament
com al front una corona.
Hauré de fer un gran sospir
per emportar-me les aures
d'aquest cel a dintre el pit.
Ai, sol! que els cabells li daures.
Hauré de fer un gran sospir.
I ara adéu... El somni meu
mai més tornarà a florir.
Ara adéu... però no adéu,
lo mellor teu resta en mi.
Ara adéu... però no adéu..."
"Quan me desvetllo a la nit
a tu va el meu pensament,
oh! criatura innocent
que em tens en tan gran oblit.
L'estelada de la nit
va rodant pel firmament:
a tu va el meu pensament
en el silenci infinit.
Sia el teu son beneït
i el teu oblit igualment,
i sia el meu pensament
llàntia ardent sola en la nit."
diumenge, 27 de març del 2022
Paradoxa
Max Ernst 1927 |
dissabte, 26 de març del 2022
Joves i lideratge
Malevich 1932 |
divendres, 25 de març del 2022
Llum de lluna
millor moment que aquest, cap: beu vi,
gaudeix i mentrestant pensa que a la tomba serem
i la lluna continuarà brillant sobre ella."
Omar Khayyam (1048-1131)
dijous, 24 de març del 2022
Encara l'Anunciació
Pere Serra 1405 |
dimecres, 23 de març del 2022
Creure en Déu
Rothko 1964 |
dimarts, 22 de març del 2022
Daodejing 29
"Qui vol dominar el món i fer-lo com ell voldria,
està abocat al fracàs.
El món és tan gran i respectable
que no pot ser dominat.
Qui el domina l'empitjora,
qui el té el perd.
Perquè al món unes coses són al davant, altres al darrere.
Algunes escalfen, d'altres refreden.
Certes coses són fortes, altres són febles.
De vegades s'estan dretes, de vegades cauen.
Per això la persona sàvia rebutja tot excés,
refusa els extrems i descarta tota extravagància."
Daodejing 29
Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html
dilluns, 21 de març del 2022
Coneixement i aparença
Delvaux 1967 |
Gregori de Nissa a Vida de Moisès (segle IV)
(citat per Véronique Loiseleur a Anthologie de la non-dualité)
diumenge, 20 de març del 2022
Més sobre la mort
De Stäel 1952 |
Els poetes ajuden. Ells diuen millor que nosaltres coses que portem a dins però que només quan ells les diuen se'ns posen davant dels ulls. Un dels poemes que més ens ajuda és aquest d'en Salvador Espriu:
"El sol ha anat daurantel llarg somni de l’aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.
Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
“Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.”
Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: “Sóc encara.”
M’adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l’or nou
la serenor del marbre.
Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances."
És tan nostre, tan mediterrani, tan precís, diu tant en poques paraules... Quantes imatges potents de la mort en un breu text! Quantes imatges colpidores i alhora boniques! Veure la mort com "arribar a la calma", "anar-se'n la meva barca", "perdre's pel camí que no té mai tornada", "adormir-se sense por ni recança", "collir la rara rosa blanca", "entrar a les fosques estances"... Imatges diferents i totes elles precises i precioses. I aquest "cridat", referència religiosa brevíssima, però tan potent! Com es pot caminar tan bé en la incerta frontera entre creença i increença? Un "cridat" que convida a preguntar-se qui ens crida: Déu? La mort? Els nostres morts, les persones estimades que ens han precedit en la mort? Des d'on criden? Des de l'altre món? Des del nostre record?
Tenim també aquest breu poema de Joana Raspall, esperançat tot i la nota final:
"Marxaré d'aquest món com qui sols deixa un somnii es desperta a la calma eternal d’un gran dia
on no s’enyora res -ja que res no es tenia-
fora l’amor dels vius…
… si és que algú ens estimava."
De vegades volem fugir de la mort, ignorar-la, fer veure que no hi és. No tenim ganes de pensar-hi, de tenir-la present, d'incorporar-la al nostre horitzó quotidià. No és fàcil anar més enllà de la nostra reacció primària de refús i, mirant-la cara a cara, incorporar-la al nostre viure. Però deu ser força cert que, ni que sigui des de la paradoxa i el desafiament, la mort ens pot ajudar a veure que la vida pot estar carregada de sentit, que estimar val la pena, que l'amor rebut, el compartit i el donat perviuen, que l'esperança i la confiança són més fortes que la desolació. Això pot ser veure les coses com voldríem que fossin més que no pas com són, però la vida també deu tenir dret a que li deixem alguna porta una mica oberta.
I hi ha aquest poema de Tagore, també amb la seva mica d'esperança:
"Quan arribi la morti em digui molt baixet:
“S’ha acabat el teu temps”,
vull poder-li respondre:
“No només he viscut,
he viscut en l’amor.”
Ella em preguntarà:
“Perdurarà el teu cant?”
I jo li respondré:
”No ho sé; però sé, això si,
que cantant m’he trobat, sovint, amb l’infinit.”"
I perquè no recordar un altre dels nostres poetes, el lleidatà Màrius Torres, mort tan jove:
"Això és la joia - ser un ocell, creuarun cel on la tempesta deixà una pau intensa.
I això és la mort - tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença."
Una imatge colpidora, aquesta d'escoltar el silenci de quan la música comença. Veu el després de la mort com una gran simfonia, una imatge preciosa del més enllà.
De la mort també se'n pot parlar de manera més crua, ni que sigui en un context d'acceptació de la mort com a alliberadora del patiment. La mort és, ho vulguem o no, dolorosa, no cal que ens esforcem a ignorar-ho. I és inevitable. I és dura. Però cal permetre a la vida reprendre el seu lloc. El record dels morts ens ha d'acompanyar fins al final, però d'una manera amable, tendra. Hem de recordar les seves virtuts i mirar-nos amb un cert humor els seus defectes. Si ens hi fixem, el que acabem tenint present és simplement el nucli essencial dels que ja no hi són, una identitat particular que va més enllà de virtuts i defectes: la seva personalitat única i irrepetible.
dissabte, 19 de març del 2022
Permanència d'un moment
Piero della Francesca 1466 |
divendres, 18 de març del 2022
Sentiment i enteniment
dijous, 17 de març del 2022
El olvido que seremos
Vuillard 1894 |
"Ya somos el olvido que seremos.
El polvo elemental que nos ignora
y que fue el rojo Adán y que es ahora
todos los hombres, y que no veremos.
Ya somos en la tumba las dos fechas
del principio y el término. La caja,
la obscena corrupción y la mortaja,
los triunfos de la muerte, y las endechas.
No soy el insensato que se aferra
al mágico sonido de su nombre.
Pienso con esperanza en aquel hombre
que no sabrá que fui sobre la tierra.
Bajo el indiferente azul del cielo,
esta meditación es un consuelo."
Héctor Abad Faciolince, El olvido que seremos (Seix Barral, Booket, 2010, pp. 272-273)
dimecres, 16 de març del 2022
En el món
Schmidt-Rottluff 1961 |
dimarts, 15 de març del 2022
Petrarca: Sonet 234
Masaccio 1426 |
fonte se’ or di lagrime nocturne,
che ’l dí celate per vergogna porto.
O letticciuol che requie eri et conforto
in tanti affanni, di che dogliose urne
ti bagna Amor, con quelle mani eburne,
solo ver ’me crudeli a sí gran torto!
Né pur il mio secreto e ’l mio riposo
fuggo, ma piú me stesso e ’l mio pensero,
che, seguendol, talor levommi a volo;
e ’l vulgo a me nemico et odïoso
(chi ’l pensò mai?) per mio refugio chero:
tal paura ò di ritrovarmi solo."
"Petita cambra que vas ésser un port
a les greus tempestats meves diürnes,
ets ara font de llàgrimes nocturnes
que, el jorn, celades per vergonya port!
Oh petit llit, repòs meu i conhort
en tants afanys, amb quin dol, quin desori,
Amor les gerres vessa amb mans de vori,
cruels només amb mi, i amb tan gran tort!
i deixo el meu redós i el meu joquer,
em deixo a mi: deixo aquell pensament
que, abans, seguint-lo, se m’enduia en vol.
En gent vulgar, a mi tan desplaent,
(qui ho hagués dit?), jo busco el meu recer:
tanta por tinc de retrobar-me sol."
dilluns, 14 de març del 2022
El desitjable
Vallotton 1924 |
"El desitjable, en tant que objectiu de tots els nostres moviments, ens apareix com un ideal que projectem en el futur per tal de remarcar que és diferent del nostre present; però el desitjable com a origen d'aquests mateixos moviments n'és també el principi. El desitjable és llavors el cor de la nostra vida i l'ànima de la nostra ànima, però que no aconseguim mai encarnar, és a dir, fer-lo totalment nostre."
Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 200
Text original:
"Le désirable, en tant que but de tous nos mouvements, nous apparaît comme un idéal que nous projetons dans l’avenir afin de marquer qu’il est étranger à notre présent ; mais le désirable comme origine de ces mêmes mouvements en est aussi le principe ; il est alors le cœur de notre vie et l’âme de notre âme, mais que nous ne réussissons jamais à incarner, c’est-à-dire à rendre tout à fait nôtre."
diumenge, 13 de març del 2022
Clapés: Interior
dissabte, 12 de març del 2022
Formulació de Déu
Hodgkin 2015 |
divendres, 11 de març del 2022
Daodejing 28
Gerhard Richter 1977 |
"Coneix la creativitat sense perdre la receptivitat;
així esdevens l'energia de l'univers.
Essent l'energia de l'univers,
la virtut no t'abandona i et torna innocent com un infant.
Acull la llum sense perdre la foscor;
així esdevens un exemple per al món.
Essent un exemple per al món,
la virtut no et trontolla i et torna a la unitat inicial.
Rep honors sense perdre la humilitat;
així esdevens una vall per al món.
Quan ets una vall per al món,
la virtut t'omple i tornes a la senzillesa d'un tronc en brut.
En mans de la persona sàvia el tronc en brut és convertit en eines;
aquestes eines estan al servei de la persona sàvia.
Per això la persona sàvia no destrueix el tronc,
sinó que el converteix en eines útils per al món."
Daodejing 28
Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html
dijous, 10 de març del 2022
Marc Aureli III, 10: Fugacitat
dimecres, 9 de març del 2022
Relacions profundes
Delvaux 1935 |
dimarts, 8 de març del 2022
Elogi de la bonhomia
Soutine 1922 |
dilluns, 7 de març del 2022
El silenci de Déu
Rothko 1957 |
És tradicional la referència al "silenci de Déu", o a "l'absència de Déu". Es constata amb desconcert que davant de determinades situacions que sembla que ho farien pertinent, Déu no parla o no actua. Per exemple, davant de situacions com la Shoah.
Però és que Déu no parla ni ha parlat mai. És l'ésser humà el que parla de Déu. L'ésser humà de vegades diu que Déu li parla, però això és un recurs simbòlic potent per indicar que ha viscut una experiència o ha formulat unes reflexions que van més enllà del que ell es creia capaç de viure o formular. Ningú ha sentit literalment la veu de Déu, ningú ha vist Déu. El mateix evangeli de Joan, ni que sigui de passada, com a observació de suport a l'hora de fer una reflexió teològica sobre Jesús, afirma que "A Déu, ningú no l'ha vist mai" (Joan 1, 18).
¿No podríem considerar aquesta referència a la condició silenciosa de la divinitat com a quelcom intrínsecament associat a la condició simbòlica de la divinitat? ¿No podríem associar el silenci de Déu a la naturalesa simbòlica de Déu? Voldríem que Déu fos més que un símbol, fos una realitat literalment operadora, omnipotent, però no podem confondre desig i realitat; hem de constatar que, per molt que ens dolgui, per molt de greu que ens sàpiga, no és així; que Déu és símbol, i que els seus atributs (aquesta omnipotència, la omnisciència, la omnipresència...) també són simbòlics. Que Déu és inevitablement invisible, intangible, silenciós.
diumenge, 6 de març del 2022
Clapés: El sud
dissabte, 5 de març del 2022
L’agonia dels partits
Motherwell 1967 |
divendres, 4 de març del 2022
Inspiració
Schmidt-Rottluff 1928 |
dijous, 3 de març del 2022
Trencar lligams
Velazquez 1623 |
“Ya, dulce amigo, huyo y me retiro
de cuanto simple amé; rompí los lazos.
Ven y sabrás el grande fin que aspiro,
antes que el tiempo muera en nuestros brazos”.