Posar en qüestió

 

Vallotton 1895

"A l'època clàssica, les dues contribucions principals aportades a la teoria dels valors van ser les de Malebranche i Leibniz. El primer oposa l'ordre de les grandàries segons el qual es realitza la representació dels objectes a l'ordre de les perfeccions segons el qual s'acompleix l'ascensió de les existències. El segon ens suggereix fer del valor el principi que, justificant la conversió de la possibilitat en realitat, obliga sens dubte ja a l'esperit a remuntar de la realitat a la possibilitat per a posar en qüestió la realitat mateixa."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 156

Text original:

"À l’époque classique, les deux plus grandes contributions qui ont été apportées à la théorie des valeurs l’ont été par Malebranche et par Leibniz au moment où le premier oppose l’ordre des grandeurs selon lequel se réalise la représentation des objets à l’ordre des perfections selon lequel s’accomplit l’ascension des existences et où le second nous suggère de faire de la valeur le principe qui, justifiant la conversion de la possibilité en réalité, oblige sans doute déjà l’esprit à remonter de la réalité à la possibilité pour remettre en question la réalité elle-même."

Sèneca i la pregària

 

"Sèneca creia que la pregària és eficaç, no tant potser perquè influeixi en la voluntat dels déus sinó perquè purifica la nostra ànima i el nostre pensament, perquè fa que tot el nostre ésser sigui una sola i única voluntat."

Pierre Grimal (1912-1996) a Memòries d'Agripina (1992)

Sobre el fracàs

Hopper 1927

És cert que el bon camí - i el repte que tenim - és anar més enllà de l'èxit i el fracàs. La noció d'"acció sense propòsit" assenyala en aquesta direcció, i tant la Bhagavad Gita com Castaneda aporten útils indicacions al respecte.

També és cert que l'èxit és perillós, ja que enforteix l'ego i pot fer perdre de vista la realitat. L'èxit pot pujar al cap, pot ser una droga altament adictiva, i té la capacitat de destruir personalitats que tenen totes les drogues. Pot generar suficiència, prepotència, distància, fredor. Pot fer-te creure insumergible, indestructible. Pot crear personalitats desagradables, antipàtiques. La llista de les males conseqüències potencials de l'èxit podria ser molt llarga (i tot i així, veiem que gairebé tothom hi va al darrera adeleradament).

Cal dir també, cosa que potser no es fa prou sovint, que la veritable contraposició o antídot al fracàs no hauria de ser l'èxit sinó el reconeixement: sentir-se valorat, constatar que s'aprecia la tasca que fas. La distinció entre èxit i reconeixement és subtil però important i fecunda. Aconseguir una societat que no estigui orientada a l'èxit sinó al reconeixement seria una gran cosa.

I és cert que el fracàs ensenya moltes coses, ajuda a anar a fons, i és una bona font de coneixement d'un mateix, i per tant no ha de ser ignorat ni menyspreat (en Carlos Losada argumenta bé aquest aspecte en el marc de la reflexió sobre la gestió).

Ara bé, hi ha dos aspectes del fracàs que cal no oblidar pel seu potencial de generació de negativitat. Un és la seva capacitat de desmotivació, de generació de desànim, de pèrdua d'energia i d'iniciativa. L'altre és la seva capacitat de generació d'amargor i ressentiment. Ni que sigui un ressentiment genèric, contra els altres en general, contra la societat, o un ressentiment amb un mateix. El ressentiment és un dels pitjors sentiments: no aporta res de bo i en canvi  aïlla i corseca, rosega per dins i posa una barrera d'irritació i d'incomprensió entre nosaltres i la realitat.

Ni que no agradi saber-ho, cal dir que del ressentiment pel fracàs en som responsables nosaltres, encara que la nostra tendència sigui traslladar les culpes als altres. Moltes vegades no som responsables dels nostres fracassos, però sempre som responsables si aquests fracassos deriven en ressentiment. La gestió del ressentiment és cosa nostra. Només nosaltres podem aconseguir viure el fracàs sense ressentiment: és un combat personal difícil, però és cap aquí cap a on cal traslladar les energies.

La gràcia no és no fracassar, sinó que el fracàs no generi ressentiment.

Humans humans

 

Lucian Freud 1972

"L'ésser humà és per a ell mateix una tasca i una càrrega. Ser humà és sempre do i tasca. Tots nosaltres som humans pel nostre naixement, i, tot i això, ens hem d'esforçar cada dia per a ser humans humans."

Walter Kasper a Introducció a la fe (1972)

Tres nus de Franz von Stuck

 

Estels al cel

Sembla ser que en una nit fosca i sense núvols podem veure amb els nostres ulls uns 2.500 a 3.000 estels, fet que ens transmet una meravellosa sensació d'immensitat de l'espai i de que aquest està ple d'estels.

En un bon observatori sembla que se'n poden arribar a comptar 8.479 (sense comptar el Sol, és clar), incloent els dels dos hemisferis i durant tot l'any.

Aquests estels pertanyen tots a la Via Làctia, la galàxia de la que formem part. Però resulta que el nombre d'estels de la nostra galàxia pot arribar a ser de l'ordre dels 400.000.000.000 d'estels... (es parla d'entre 200.000 i 400.000 milions). O sigui que per cada estel que veiem n'hi ha, a la nostra galàxia, com a mínim 20 milions que no veiem.

La nostra galàxia és força gran, certament. Però resulta que no és més que una entre... 200.000.000.000 de galàxies més (hi ha qui diu "com a mínim"; d'altres diuen entre cent mil i dos-cents mil milions de galàxies, d'altres arriben a dir quatre-cents mil milions de galàxies).

El nombre d'estels, doncs, que hi ha al nostre univers és al·lucinant, podria arribar a ser, diuen alguns, de l'ordre de 1,000,000,000,000,000,000,000 (mil trilions d'estels... i hi ha qui arriba a dir quaranta mil trilions, i fins i tot setanta mil trilions).

Justícia i pau

 

Hernández Pijuan 2005

Hi ha dues interpretacions més aviat contradictòries de la relació entre justícia i pau. Una diu que la justícia és una condició per a la pau, que sense justícia no hi pot haver pau, que mentre hi hagi injustícia no hi haurà veritable pau, que cal implementar la justícia per tal que hi hagi una pau real i sostenible. La justícia porta a la pau, hi ha harmonia entre ambdues.

L'altra diu que la justícia és antagònica amb la pau. Que la justícia és lluita, combat, en certa manera violència, modificació d'una situació injusta. Que per fer justícia cal trencar la pau. Que per mantenir la pau cal pagar el preu del manteniment d'un cert nivell d'injustícia o de determinades injustícies. Que no es pot tenir alhora justícia i pau.

De vegades, la justícia s'associa amb la venjança. Hom ha estat objecte d'un tracte injust, d'una malvestat, i la reacció és la de reclamar venjança per restituir la justícia. Actualment la venjança és, afortunadament, quelcom desacreditat, mal vist, i es proclama el perdó com a preferible a la venjança. Però cal anar en compte amb els pulsions espontànies ancestrals dels humans, i el desig de revenja n'és una.

Lògicament, volem ser justos i volem viure en pau. L'aspiració és al regnat conjunt d'ambdós valors. Però cal no oblidar que això demanarà un esforç per a deixar enrere la tensió latent que hi pot haver entre ells. Cal ser conscients d'aquesta tensió, per tal de poder superar-la.

I de vegades, fins i tot sovint, caldrà arribar a pactes, a renúncies. Potser per mantenir la pau caldrà acceptar que es mantinguin determinades injustícies. Potser per ser fidels a la justícia caldrà renunciar en certs moments a la pau. És just que determinades famílies siguin tant més riques que altres, és just que hi hagi Pedralbes i Ciutat Badia? Certament no. Però de vegades la por a una situació social caòtica o incerta fa que trobem preferible acceptar aquestes diferències i evitar el conflicte social. Que preferim un sistema fiscal menys redistributiu per evitar el risc de situacions de tensió. Però cal anar amb compte, no sigui que aquesta por al conflicte no acabi resultant en una acumulació de ressentiment que porti a un esclat de violència. Manejar sàviament les dues components és difícil, però és l'única possibilitat de mantenir la convivència i situar la tensió en uns nivells acceptables, gestionables. Si no ho sabem fer, les situacions es poden descontrolar i anar a parar a revolucions violentes o bé a sistemes opressius indesitjables, com les dictadures.

La democràcia vol ser un model social capaç de gestionar la tensió entre justícia i pau. Capaç d'introduir canvis graduals que millorin el nivell de justícia sense sacrificar la pau. No és fàcil, però és desitjable. Per això, quan en democràcia els partits utilitzen un llenguatge i unes pràctiques que semblen posar en risc el mínim d'harmonia global com perquè la democràcia funcioni, s'està posant en risc aquesta sàvia gestió de la tensió entre justícia i pau.

Sobre l'angoixa

Fautrier 1958

"La vacil·lació entre el món d'ahir, que tranquil·litza però que ja no es desitja, i el nou món que es desitja amb temor, desenvolupa l'angoixa."

"Hem, doncs, de retrocedir fins a la mateixa font de l'ambivalència humana per a trobar l'origen de l'angoixa. Així com l'instint animal és gairebé l'únic regulador del comportament, l'instint humà està fet per a funcionar en un ésser dotat d'intel·ligència, i posseeix per tant caràcters d'imprecisió i d'insuficiència, que serien mortals per a l'animal però que, justament, permeten a la intel·ligència intervenir. La plasticitat dels instints en els humans resulta del fet que aquests han de cooperar amb la intel·ligència per a regular la conducta, i per tant només poden viure en estat de cultura. La marca de les dues naturaleses no és només l'instint i la raó sinó l'instint en l'animal i en l'home. La duplicitat humana és abans que tot una dualitat instintiva. Com diu Meter Wurst, l'ésser humà està situat entre Bios i Logos, entre la vida i la ment. No pot saciar-se amb Bios i no pot trobar el seu repòs definitiu a Logos. Realment, es pot dir que l'ésser humà no es troba a casa seva en cap dels dos mons als que pertany per la seva naturalesa, i que l'atrauen i el rebutgen alhora. Sense prou pes com per poder enfonsar-se en l'onada de la vida purament animal, i sense prou lleugeresa com per poder volar vers el món dels esperits purs, l'ésser humà està condemnat a la inseguretat i a l'angoixa. “Si l'ésser humà fos àngel o bèstia, escriu Kierkegaard, no coneixeria l'angoixa. Essent síntesi, és capaç d'aquest coneixement.”"

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p. 41 i 44-45 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).

Daodejing 20

 

 

Gerhard Richter 1977

"Deixa't estar d'aprendre i no tindràs preocupacions.
Què t'importa si la gent està d'acord amb tu o no?
Què t'importa si els altres et troben bell o lleig?
Què t'importen les coses que preocupen els altres?
Quines bestieses!

Tothom es distreu i gaudeix,
com quan es presencia un gran espectacle,
o com quan hom contempla des d'una terrassa
els jardins a la primavera;
jo estic inert, sense expressió,
com un nadó que encara no sap somriure.
Com qui no sap a on adreçar-se,
com qui no té llar.

Tothom viu en l'abundància,
jo no tinc res.
Estic boig, oh sí!
Em moc en la confusió.

Tothom és clar i brillant,
jo goso transitar per les tenebres.
Tothom és agut i llest,
jo soc curt de gambals.

Soc com qui va a la deriva en alta mar,
vaig sense un rumb determinat.
Tothom sembla tenir un propòsit,
jo soc un ermità intractable i avorrit.

Jo soc diferent,
soc com un infant joiós de prendre el pit."



Daodejing 20

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

Tolerància crítica



 

Jawlensky 1910



Ser tolerants no vol dir no ser crítics. Es pot tolerar quelcom, acceptar quelcom, respectar quelcom, acollir quelcom sense per això haver de deixar d'avaluar-ho críticament, de fer-ne balanç, de veure'n les virtuts i els defectes, els avantatges i els inconvenients.

La tolerància sense esperit crític porta al relativisme i a la indiferència. A curt termini pot generar menys conflicte, però també encobreix situacions inestables, perpetua soterradament tensions que poden acabar explotant, no fa millorar les coses.

L'esperit crític sense tolerància porta a la rigidesa, la imposició, el dogmatisme i la prepotència. Genera ressentiment i és llavor de violència.

La tolerància crítica demana un esperit obert, lúcid i pacífic, una capacitat d'anàlisi el més objectiva possible i una consciència el més clara possible dels propis valors. Aquests valors són l'escala de mesura amb la que podem exercir la crítica. Cal, doncs, tenir-los el més ben formulats i madurats possible.

La crítica exercida només des d'impressions i intuïcions més o menys confuses no farà més que distorsionar la visió i complicar encara més les coses.

Sensibilitat i raó

Fautrier 1957

“Kant distingeix en l'ésser humà la sensibilitat, que pertany a la naturalesa, i la raó, que pertany a la llibertat. La moralitat consisteix en la submissió de la naturalesa a la llibertat: ser moral és fer penetrar l'ordre racional dins de l'ordre sensible.”

Jean Lacroix a Psicología del hombre de hoy, Ed. Fontanella, Barcelona 1966, p. 67 (títol original: Les sentiments et la vie morale, PUF, Paris 1952).

L'ús de la tradició

 

Morris Louis 1958

"El bon ús de la tradició consisteix a afirmar que hi ha uns orígens que posseeixen una certa normativitat. Una certa normativitat que, al bell mig de les peripècies històriques que viuen les persones i els grups, cal sempre de nou, provisionalment, és a dir, interpretativament, establir i omplir de contingut, per tal que l'existència humana en estat de present sigui possible. La tradició ben emprada és, alhora, transmissió i recreació. Una transmissió que és acotació, delimitació d'una franja del passat que, en l'actualitat, resulta especialment suggeridora i crítica; una recreació que anul·la els carrerons sense sortida que, inevitablement, conté tot passat i, al mateix temps en l'actualitat, plasma un projecte vital especialment interessant i acollidor dels desigs ancorats en la profunditat del cor humà. En aquesta doble faceta de la tradició (transmissió i recreació), la i és decisiva."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), pp. 159-160 (text original de 1991).

Vides

 

Sunyer 1929

Em ve a les mans un exemplar de Poemes en el temps, de Concepció Casanova. Era de la nostra tia Mercè Vilardaga Roig. Exemplar número 39 de l'edició de 300 exemplars numerats sobre paper superior llisat. És un llibret atractiu, amb bon paper, bona tipografia i boniques il·lustracions amb boixos de la germana de l'autora, Montserrat Casanova. Està dedicat als seus pares. El publicà l'Editorial Altés el 6 d'octubre de 1930. Preu de 5 pessetes. El pròleg de l'autora està datat a Madrid el novembre de 1929.

Llegeixo els 46 poemes. L'estructura, variada, i la musicalitat, m'agraden. El contingut se'm fa més aviat inaccessible. M'atrau el poema XXV:

Gorja. Fressa. Nit. El vent esquerda les tenebres.
S'aixeca neu glaçada que em fueteja els ulls.
Ara tinc por: he hagut de cloure les palpebres.
- Només m'enduc negrosa, per terra emperesida
l'ombra arrossegant-se de la meva vida.


També em ressonen el XLII:

Passar ràpida voldria
    un moment
    pel teu pensament
i continuar fent via.

i el XLIII:

El nostre viure de cada dia
potser és dintre del temps una harmonia.
La mort, n'és el llaüt?
Oh mort! o pensament que els meus sentits allargues,
com les branques dels arbres
al pas del vent sonor.

Em sorprenen els destinataris de les dedicatòries d'alguns dels poemes: el IV a J. Farran i Mayoral, el V a J. Ortega i Gasset, el VI a Joaquim Xirau, el XIII to Mr. N. King (amb la indicació de ser fet a La Molina el 1927), el XX a Pedro Salinas,  el XXI a Joaquim Balcells, el XLVI a Joan Ramon.

Miro si trobo alguna informació sobre l'autora, i afortunadament apareix a la Viquipèdia:

"Concepció Casanova i Danès (Campdevànol, 30 de desembre de 1906 — Sant Boi de Llobregat, 7 de març de 1991) va ser filòloga, poeta, mestra i traductora.

Cinquena filla del matrimoni entre Damià Casanova i Costa i Josefa Danès i Vernedes, que va morir per complicacions en el part de Concepció.

El seu pare, molt conscienciat de la necessitat de transformació de la societat familiar, va animar els seus fills a estudiar, la qual cosa va possibilitar a Concepció unes oportunitats que eren difícils d'aconseguir per a les dones en la seva època. Es va traslladar a Barcelona, per residir al Pensionat de la Misericòrdia, al carrer de Montalegre, on cursà estudis secundaris i rebé classes d'anglès a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona (1920-1925). També va fer els estudis de l'Escola Superior de Bibliotecàries (1923 a 1924). Entretant, al 1924 publicà les seves primeres poesies al diari El Dia, de Terrassa. El 1927, amb 20 anys, el seu pare li concedia l'emancipació.

Va estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona (1927-30), i el 1929, després de llicenciar-se, es traslladà a Madrid, on inicià els estudis per doctorar-se per aquesta Universitat.

Durant els anys 1930-1931 es desplaçà a estudiar a la Universitat d'Oxford, becada per la Diputació de Barcelona gràcies al seu brillant expedient acadèmic. Allí estudià filosofia al Balliol College i al Christ Church; i literatura llatina al Pembroke College i al Keble College. La irregularitat en el pagament de la beca, però, li ocasionà alguns problemes econòmics. Durant la seva estada a la Gran Bretanya va conèixer el poeta Jorge Guillén i va entaular-hi amistat.

Tornà a Madrid per a la lectura de la seva tesi doctoral titulada "Luís de León como traductor de los clásicos", presentada el 1932, que li va permetre obtenir el premi extraordinari per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid.

Va començar una trajectòria professional al món de la docència, ocupant plaça en un primer moment a l'Institut Escola Ausiàs March, tasca que va compaginar amb la direcció de diversos cursos monogràfics en el Seminari de Pedagogia de la Universitat de Barcelona.

També va realitzar, des de 1925, col·laboracions en premsa, tant comarcal com general (articles, poemes i traduccions). Apareixen publicacions seves en diferents revistes i diaris: Diari de Sabadell, El Borinot, Art Novell, Ciutat de Manresa, Revista de Catalunya, La Veu de Catalunya, La Nau, Ginesta, Hèlix, La Publicitat, Mirador, Claror, etc.); i també en ràdio, a Ràdio Associació de Catalunya.

Va pronunciar conferències i va fer recitals poètics en diverses institucions culturals de la seva època, entre les quals destaquen: l'Ateneu Barcelonès, l'Ateneu de Girona, l'Acadèmia Monturiol de Barcelona, a més d'altres institucions comarcals.

En 1928 va publicar un primer llibre de poemes, Núria, al qual va seguir el 1930 el seu poemari més important, Poemes en el temps, considerat en el seu moment com una fita en la nova poesia catalana d'avantguarda. Mentre va publicar també l'assaig Ideal de la vida de dues contraposades joventuts: la joventut segons l'esperit de Crist i la joventut paganitzada, (1929) i el 1935 la seva traducció de Polyeucte, de Corneille va ser guardonada amb el premi de traducció del Teatre Universitari de Catalunya.

Des de 1933 fins a 1936 és la responsable de cursos monogràfics com «La poesia a l'escola», de treballs de seminari i laboratori ("El llenguatge en el nen") i d'altres tallers, alguns en col·laboració amb la doctora Margarita Mengis, com per exemple «La formació dels conceptes científics i del llenguatge del nen».

A partir de 1935 la informació sobre la seva vida professional i personal disminueixen considerablement. En aquest any es casa amb Ramón Serra i Roca i es traslladen a França. Una desgràcia personal, la pèrdua de les seves filles bessones que van néixer prematurament mortes, li provoca una crisi que la va fer ingressar en una institució de salut mental, primer a França i després a Barcelona. Va romandre la resta de la vida ingressada en institucions d'aquest tipus fins que el 7 de març de l'any 1991, va morir als 84 anys."

En el magnífic blog CIVTAT, Ideari d'Art i Cultura (civtat.cat/casanova_concepcio.html) es complementa i enriqueix aquesta informació, de vegades de manera idèntica a la de la Viquipèdia (o viceversa). Hi apareix una fotografia de Concepció Casanova de molt jove:

i la següent informació: 

"Nascuda a "La Farga Casanova" de Campdevànol, el 30 de desembre de 1906, la filòloga, poetessa, mestra i traductora Concepció Casanova i Danés, va ser la petita dels cinc fills de Damià Casanova i Costa i Josefa Danés i Vernedes. Als dotze dies del seu naixement la seva mare va morir per complicacions durant el part.

El seu pare es tornà a casar, amb Concepció Puigserinanell i Corones, amb qui va tenir tres fills més.

El 1920 el seu pare l'envià al Pensionat de la Misericòrdia al carrer Montalegre de Barcelona per tal que pogués cursar l'ensenyament secundari i aprendre anglès a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona. Els estudis s'allargaren fins el 1925 i els combinà amb classes a l’Escola Superior de Bibliotecàries on hi estudià el curs 1923-1924.

El 1924 veu publicades les seves primeres poesies al diari El Dia, de Terrassa.

El 1925 estudià a l’Institut Nacional de Segona Ensenyança de Tarragona per obtenir el títol de batxillerat que finalment li fou atorgat per la Universitat de Barcelona l’any 1928.

Entre 1927 i 1930 estudià filosofia a la Universitat de Barcelona i fou alumna de Carles Riba a la Fundació Bernat Metge. Els seus brillants resultats acadèmics la van fer mereixedora d'una beca de la Diputació de Barcelona per a ampliar estudis a la Universitat d'Oxford. Allí hi acabà la seva tesi doctoral i hi pronuncià, el 25 de febrer de 1931, la conferència Catalunya. També allí va fer gran amistat amb el reconegut poeta vallisoletà Jorge Guillén. La seva tesi doctoral Luis de León como traductor de los clásicos, presentada a Madrid el 1932 i publicada a Barcelona el 1936, va ser guardonada amb un premi extraordinari per la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid.

Posteriorment compaginà l'escriptura amb una plaça de mestra a l'Institut Escola Ausiàs Marc, on fins i tot hi feu classes d'anglès, i amb la direcció de diversos cursos monogràfics al seminari de pedagogia de la Universitat de Barcelona.

Des de 1925 publicà assíduament articles, poemes i traduccions als diaris i revistes Diari de Sabadell, El Borinot, Art Novell, Ciutat, Revista de Catalunya, La Veu de Catalunya, La Nova Revista, La Nau, Ginesta, Hèlix, La Publicitat, Mirador, Claror, El Matí, Scriptòrium, El Dia, etc. També va col·laborar en l'espai radiofònic que Mirador tenia a Ràdio Associació de Catalunya i va fer recitals poètics a l'Ateneu de Girona entre 1923 i 1928.

El 1931 pronuncià a l'Ateneu Barcelonès les conferències La vida a les Universitats angleses i els ensenyaments i els exemples que per a la nostra en podem deduir i Les institucions d’Oxford; possibilitats de la seva implantació a ací. El 1932 pronuncià, a l’Acadèmia Monturiol de Barcelona -per a la Mútua Escolar Blanquerna-, la conferència La vida de les noies estudiants a les Universitats angleses.

En el camp de la poesia, el 1928 publicà el primer recull poètic Núria, i el 1930 el seu poemari més important Poemes en el temps, il·lustrat amb boixos de la seva germana petita Montserrat, que fou considerat en el seu moment com una fita en la nova poesia catalana d'avantguarda.

En altres facetes literàries destaquen l'assaig publicat el 1929 Ideal de vida de dues contraposades joventuts: la joventut segons l'esperit de Crist i la joventut paganitzada, guardonat per la Joventut Catòlica de Molins de Rei, i la seva traducció de Polliucte de Corneille, de 1935, guardonada amb el premi de traducció del Teatre Universitari de Catalunya.

El mateix any 1935, després d'un avortament, va patir un desequilibri psíquic greu, arran del qual fou internada, poc després, a l'Hospital Mental de la Santa Creu de Barcelona i, cap al final de la seva vida, al Sanatori de Sant Boi de Llobregat on va morir en el 16 de març de 1991.

En el volum de 2007-2008 dels Annals del Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès, Jordi Casanova i Roca -fill d'un nebot de Concepció Casanova- hi publicà Esbós biogràfic i literari de Concepció Casanova i Danés (Campdevànol, 1906 - Sant Boi de Llobregat, 1991). Poemes en el temps." (que podeu trobar a https://raco.cat/index.php/AnnalsCER/article/view/225906/307438)

També hi ha un fragment d'una carta de Carles Riba a l'escriptora Paulina Crusat, datada el 8 de març de 1956:

"Quant a Concepció Casanova... és molt trist. L'ansietat, la susceptibilitat, la dolçor alhora exigent i indefensa que havia conegut en aquesta antiga alumna meva, un dia em fou dit que eren total «Umnachtung». Fa potser vint anys. Sempre he ignorat els detalls del desastre: s'havia casat, havia passat a un altre cercle de relació. De vegades pregunto per ella a la seva germana Montserrat, una pintora de talent: branda el cap, «Continua reclosa...»."

Colpidora trajectòria vital! Un itinerari magnífic, brillant, trencat als 30 anys per un avortament i una malaltia mental severa. Com es pot passar, en unes hores, del cim a l'abisme, i quedar-s'hi més de cinquanta anys, fins a la mort. La vida pot ser així de terrible, de desconcertant.

Fletcher: Son

Ribera 1639 detall

"Care-charming Sleep, thou easer of all woes,
Brother to Death, sweetly thyself dispose
On this afflicted prince; fall like a cloud
In gentle showers; give nothing that is loud
Or painful to his slumbers; easy, sweet,
And as a purling stream, thou son of Night,
Pass by his troubled senses; sing his pain,
Like hollow murmuring wind or silver rain;
Into this prince gently, oh gently slide,
And kiss him into slumbers like a bride."

John Fletcher (1579-1625)

Traducció de Marià Manent (1938):

"Son, que amb tos encanteris alleuges tots els dols,

oh germà de la Mort!, amb els més dolços vols

atansa't a aquest príncep afligit. Com petita

boira, fes-te plugim. L'aspre renou evita

i el so trist que abalteix; fàcil i deseixit,

com un riu que murmura, passa, fill de la Nit,

pels seus sentits torbats. Fon la seva sofrença

amb ton cant com vent fi o pluja d'argent, densa.

Dins el cor d'aquest príncep esmuny-te dolçament:

perquè s'adormi, besa'l com una núvia ardent."

No ser-hi

 

"Si de mi depengués, jo no hauria vingut;

si de mi depengués, jo no me n'aniria.

I el millor seria que en aquest món tan roí

ni arribés, ni hagués d'anar-me'n, ni hi fos."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 17 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Jerarquia de valors

 

Vallotton 1896

"Cal procedir amb molta prudència quan es vol establir una jerarquia entre els valors, ja que es corre el risc de desqualificar i arruïnar els valors que són considerats com a inferiors, els quals podrien estar per sobre de tots els altres segons les circumstàncies, i que són sempre necessaris per ajustar el seu equilibri."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 147

Text original:

"Il faut aussi procéder avec beaucoup de prudence quand on cherche à établir une hiérarchie entre les valeurs, car on risque de disqualifier et de ruiner les valeurs que l’on considère comme inférieures, qui peuvent l’emporter sur toutes les autres selon les circonstances, et qui sont toujours nécessaires pour régler leur équilibre."

Marc Aureli IV, 35: Tot és efímer

"Tot és efímer: el record i l'objecte recordat."


Marc Aureli, Meditacions IV, 35

Història i mite

 

Hopper 1963

Actualment tenim força clar que els mites no són fets històrics, tot i tenir una funció històrica específica. Però fins no fa gaire en la tradició cristiana sovint es considerava que els mites eren fets històrics, coses que havien passat d'aquella manera, esdeveniments reals (que hauríem pogut filmar amb el mòbil si haguéssim estat allà...).

Aquesta transició en la consideració del mite no ha estat fàcil, i per això recollim aquest significatiu text del bisbe John A. T. Robinson, autor del famós llibre "Honest to God", ja que reflecteix bé aquesta evolució delicada, tremolosa, i feta amb peus de plom experimentada en la tradició cristiana pel que fa a la historicitat del mite.

"Estretament relacionat amb l'aspecte supranaturalista d'aquesta cosmovisió, es troba el seu caràcter mitològic. Ja que la connexió entre el "supermón dels objectes divins" i aquesta terra es va concebre en forma d'actes escrites en el llenguatge de la mitologia.

És evident que la paraula "mite" és encara font de malentesos per a un gran nombre de persones, i significa simplement el que és fals. Si hagués sabut en quins cercles havia de penetrar el meu llibre hauria posat més cura en evitar les crítiques sobre aquest punt. Ja que dir de quelcom que és un "mite" no vol dir de cap manera prejutjar si és veritable o fals. Mite, en si, significa merament un relat, una representació gràfica en paraules. En el context en el que ens movem, és una manera d'expressar i fer vívida la relació existent entre "aquest món" i "aquell món", concebuts segons el caràcter del natural i el sobrenatural. Així, hi ha mites del començament i del final, que il·lustren com va fer Déu el món i com complirem nosaltres finalment el seu designi sobre el mateix. Però hi ha també mites que indiquen i descriuen l'acció de Déu en la història. Dir que "Déu es trobava en aquell esdeveniment" ho expressaven els escriptors bíblics dient que "el Senyor va enviar el seu àngel" i "se'ls aparegué una multitud de l'exèrcit celestial". Dir que "Déu es trobava d'una manera única en tal o qual esdeveniment" es va convertir en el llenguatge de la mitologia en "Déu va enviar el seu Fill unigènit". I per a expressar la contínua comunicació entre el cel i la terra hi havia pujades i baixades de tota mena, teofanies i portents, Miquel i els seus àngels en guerra amb el Diable i els seus àngels, etc. Darrera de la història i per a donar-li una significació espiritual hi havia aquest altre món dels "esdeveniments" mitològics, que proporcionaven, per dir-ho així, una quarta dimensió i li donaven el seu sentit "en profunditat".

El mite és quelcom de fonda i permanent significació en el pensament humà; la majoria de nosaltres sempre pensarà i farà teologia en imatges. La crisi de la nostra època es troba senzillament vinculada a la necessitat de discernir en el mite el que realment és, per tal de poder-lo valorar correctament i utilitzar-lo sense insinceritat i sense inhibicions. Hem vist com fa cent anys l'Església es va veure forçada a fer tal cosa respecte als mites del principi del món. Encara no ho ha fet adientment (i, certament, no ho ha comunicat adientment) respecte als mites del final - de manera que anomenar mite a la Segona Vinguda o al Judici Final representa per a  determinada gent que hom "no hi creu". Però avui, gràcies en gran part a l'assaig de Bultmann "Nou Testament i Mitologia", que, com deia Bonhoeffer, "va treure el gat del sac", la qüestió candent és la relació entre el mite i la història bíblica.

Vaig a plantejar la qüestió de la següent manera: en moltes de les formes populars de presentar el cristianisme s'adopta el mètode de dir que encara que a l'hinduisme i altres religions hi ha nombroses al·lusions a encarnacions i naixements virginals, la diferència respecte al cristianisme consisteix en que l'encarnació i el naixement virginal de Jesús van passar realment: són històrics. Hi ha aquí certament una diferència molt real entre el cristianisme i les altres creences, i fins ara era una forma força adient de descriure-ho. Però avui ens veiem forçats a destriar el mite i la història amb molta més cura que dir senzillament que el "nostre" mite és històric. Certament el que es recull al Nou Testament pretén ser història en una forma que mai van pretendre les escriptures hindús. Però dir que "l'Encarnació" o "el Naixement Virginal" són esdeveniments històrics, equival a donar per admès el punt en discussió. Que l'home Jesús va néixer és una afirmació de la història. Que "Déu va enviar el seu Fill unigènit" (que és el que es vol dir en anomenar el naixement de Betlem "l'Encarnació") és una afirmació mitològica - no en el sentit que no sigui certa, sinó en el sentit que representa (en el llenguatge gràfic de la cosmovisió supranaturalista) la significació teològica de la història. Els relats dels Evangelis sobre la infantesa han estat introduïts evidentment pels evangelistes per a indicar des del principi la significació divina de la vida que va a seguir. Ho fan en el llenguatge acceptat al seu temps, en termes de visites celestials, senyals i portents. El que el naixement virginal pertanyi en tot o en part a aquest entramat mitològic, és a dir, si senzillament pretén indicar el sentit d'aquest esdeveniment o si ens descriu també la forma en la que va tenir lloc un fet biològic real, és quelcom que només es pot decidir a la llum de l'evidència històrica; i naturalment les persones diferiran pel que fa al pes que concedeixen a aquesta evidència segons els pressupòsits amb els que la encarin. Què és història i què és mite acostuma a ser una distinció que cal sospesar amb delicadesa i que es fonamentarà en la nostra avaluació del conjunt dels documents.

Hi ha, certament, ingents qüestions implicades en el que acabem de dir, per exemple, fins a quin punt els relats de la Resurrecció i l'Ascensió s'han de considerar història, i fins a quin punt mite. (...) L'única cosa que pretenc proposar és l'admissió desapassionada de la validesa del mite en el seu propi context i del fet que els cristians poden dissentir a l'hora de fixar el seu lloc en els relats i no obstant continuar creient igualment en la Resurrecció. L'important és que el que és història no és més veritable perquè sigui història, ni el que és mite és menys veritable perquè sigui mite. La diferència entre ambdues coses és la que hi ha entre l'esdeveniment i la interpretació, i ambdues són igualment necessàries per a l'Evangeli. Però és essencial veure el mite tal com és i no dir senzillament que els mites cristians són veritables perquè "van succeir".

El que jo pretenc, ho torno a dir, no és desterrar els mites, sinó precisament que aprenguem a fer-los servir. Però en una època secular no ho podrem fer, a menys que estiguem disposats a "jugar net" - i no intentar presentar els mites com història. Ja que l'humà científic modern no pot acceptar de cam manera la cosmovisió mitològica com a descripció de la realitat, com a expressió de la manera en que varen esdevenir realment les coses, o del que s'esdevé a l'univers. Li sembla una fantasmagoria, un món totalment irreal que no té res a veure amb la història. Per això, si es presenten els relats de Nadal senzillament com a història, els rebutja com a "mites" en el sentit popular: de fet li resulta impossible diferenciar-los dels relats similars d'altres religions. En no diferenciar ni valorar positivament el mitològic en el que és, no fem causa que relegui les narracions bíbliques a un món de contes de fades que no guarda cap relació amb la nostra història. En edats anteriors no era necessari distingir: avui en dia estic convençut que és quelcom vital. Vital no simplement per conveniència d'evangelització; crec que es veurà que ho és també per a la renovació de l'Església."

John A. T. Robinson a la seva contribució al volum "El debat entorn a "Sincer envers Déu"", editat per David L. Edwards el desembre de 1963 (publicat en castellà per Kairós el 1968).

Ascensió

 

Antonio de Pereda 1650

"És al món de la llum llur dolça companyia,

i m'han deixat ben sol al meu camí;

però és bell llur record i d'angoixa esbandia

el pensament mesquí.

Al meu cor emboirat ara llu i m'acompanya

com els estels damunt d'algun bosc ple de son,

o com la resplendor que abriga la muntanya

així que el sol es pon.

Els veig passar dins un aire de glòria;

la seva llum mig colga el llarg desert

dels meus dies, que són com una grisa història

i com un brillar incert.

¡Oh alta humilitat, oh sagrada esperança,

talment el cel de bat a bat!

Aquests són els camins que el vostre amor atansa

al meu amor glaçat.

Dolça Mort! ¡Joiell d'or que pels justos fulgura

en la fosca només!

¡Quins misteris hi ha davall ta cendra pura,

si l'home et conegués!

Qui trobava desert algun niu bé pensava

que l'ocell en fugí,

però a quin bosc refila, vora quina aigua blava,

no ho gosaria dir.

I si als somnis més bells algun àngel venia,

i l'home solitari convida al seu redol,

també estranys pensaments els mots de cada dia

deixen, alçant el vol."

Aquesta traducció de Marià Manent d'un fragment d'un poema de Henry Vaughan (1621-1695) és tan perfecta que pot semblar un poema directament escrit en català...

Aquest és el text original d'aquest Himne a l'Ascensió (publicat el 1655), una mica més extens que la part traduïda per Marià Manent:

"They are all gone into the world of light!  

    And I alone sit lingring here;  

Their very memory is fair and bright,  

    And my sad thoughts doth clear.  

  

It glows and glitters in my cloudy brest

    Like stars upon some gloomy grove,  

Or those faint beams in which this hill is drest,  

    After the Sun's remove.  

  

I see them walking in an Air of glory,  

    Whose light doth trample on my days:

My days, which are at best but dull and hoary,  

    Meer glimering and decays.  

  

O holy hope! and high humility,  

    High as the Heavens above!  

These are your walks, and you have shew'd them me

    To kindle my cold love.  

  

Dear, beauteous death! the Jewel of the Just,  

    Shining no where, but in the dark;  

What mysteries do lie beyond thy dust;  

    Could man outlook that mark!

  

He that hath found some fledg'd birds nest, may know  

    At first sight, if the bird be flown;  

But what fair Well, or Grove he sings in now,  

    That is to him unknown.  

  

And yet, as Angels in some brighter dreams

    Call to the soul, when man doth sleep:  

So some strange thoughts transcend our wonted theams,  

    And into glory peep.  

  

If a star were confin'd into a Tomb  

    Her captive flames must needs burn there;

But when the hand that lockt her up, gives room,  

    She'l shine through all the sphære.  

  

O Father of eternal life, and all  

    Created glories under thee!  

Resume thy spirit from this world of thrall

    Into true liberty.  

  

Either disperse these mists, which blot and fill  

    My perspective (still) as they pass,  

Or else remove me hence unto that hill,  

    Where I shall need no glass."

Daodejing 19

Gerhard Richter 1996

"Deixa de banda la sagacitat, descarta la santedat,
i la gent se'n beneficiarà cent vegades.
Deixa estar el deure, descarta la moralitat,
i la gent serà abnegada i compassiva.
Abandona l'astúcia, descarta el lucre,
i així bandits i lladres desapareixeran.

Però amb aquestes tres normes no n'hi ha prou.
Per això, sigues senzill i íntegre,
redueix el teu egoisme i restringeix els teus desigs."

Daodejing 19


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Martí i Pol: Punt i seguit

Hernández Pijuan 2000

"Doncs bé, me'n vaig. Us deixo
l'ombra d'un sol record.
L'ombra només,
el record me l'enduc
i me'n faré una bufanda, perquè
diu que l'hivern serà molt llarg i dur.
Caldrà que us defenseu
com jo em defenso.
No us deixeu estovar
massa per la tendresa.
Sigueu morigerats en el menjar.
Però si alguna noia
se us abalteix als braços,
estimeu-vos-la amb fúria,
com algú que se sent acorralat
dins una cambra fosca."


Miquel Martí i Pol a La pell del violí (1974)

Nicolau d'Olwer sobre Pompeu Fabra

 

Sunyer 1943

Ara que es reprèn el dolorós, gairebé desesperant, debat sobre el present i futur del català, pot ser bo recordar uns intercanvis epistolars de fa gairebé 80 anys.

El març de 1942, Pompeu Fabra, exiliat a Prades, fa 74 anys. Lluís Nicolau d'Olwer, exiliat a Vichy, li escriu una carta de felicitació:

"Mestre i estimat amic,

Voldria poder ésser ara al vostre costat, amb els amics que celebren amb vós el vostre aniversari. Què dic! Voldria que el celebréssim tots a Barcelona -o millor, a Badalona, davant la mar, amb peix fresc de palangre i bon tabac de pipa. Tanmateix, "dum renascatur libertas", commemorem el vostre aniversari allà on sigui i com sigui.

Festegem en vós l'home auster, l'amic cordial, el treballador incansable, el ciutadà exemplar. Per qualsevol d'aquests títols tot ho mereixeu. Però també en vós i per vós, amic Fabra, els catalans festegem allò que de més noble ens uneix a tots: l'amor de la nostra llengua. Ara que en molts de nosaltres és amor platònic i llunyà mentre que vós li heu consagrat l'esforç sencer de la vostra vida.

Serà tasca de les futures generacions catalanes, ho serà dels historiadors d'aquest mogut període de la nostra renaixença que són les quatre primeres dècades del segle XXè, d'escatir circumstàncies, de valorar actituds, de jutjar persones. Nosaltres som massa a prop dels fets, i hi hem intervingut d'una manera directa, per a dir-ne paraules que fossin justes -i àdhuc essent-ho- que ho semblessin. "A posterii l'ardua sentenza...". Ço que tothom reconeixerà, però, com un fet evident és que en aquests anys el català, sense perdre -sinó accentuant- el seu caràcter de llengua de poesia, herència del segle XIX, ha esdevingut, com per miracle, llengua de cultura, vehicle d'ensenyament, instrument de govern. La tasca, ràpida i eficaç, de redreçament, de disciplina, de depuració de la nostra llengua és filla del vostre geni, del vostre esforç i del vostre amor. Per això tot Catalunya, amb afecte i amb respecte, us saluda Mestre.

Si els catalans dels darrers decennis hem comès equivocacions i errades, d'encerts i de desencerts és teixida la vida dels homes i dels pobles -molt ens haurà d'ésser perdonat gràcies a vós, Mestre Fabra, i a l'entusiasme unànime amb què hem recolzat la vostra obra. Moltes coses han caigut a Catalunya. Ningú no sap ni les que tornaran a alçar-se ni les que estan enrunades per sempre. El monument que vós heu bastit, però, sobreviurà a totes les tempestats, tant com visqui la nostra llengua. Envejable sort!

"Els anys es celebren, però no es compten", diuen. Vós, amic Fabra, sí que els compteu, i em penso que teniu àdhuc la coqueteria d'afegir-vos-en alguns. Voleu, però, que siguin setanta-quatre? Tan se val! Més que tota altra cosa, també el temps és relativitat. Segur que a nedar i a trescar per les muntanyes deixarieu molts joves enrere. Si això és ésser vell, "in jocunda senectude" els déus us conservin!

Esperant que un dia tornarem a treballar plegats, com en els millors temps de l'Institut d'Estudis Catalans, soc sempre vostre devt amic, que us abraça,

Lluís Nicolau d'Olwer"

El març de 1943, Pompeu Fabra fa 75 anys, i a la festa que li ofereixen es llegeixen diversos textos, entre els quals la carta de Nicolau d'Olwer de l'any anterior. Ferran Cuito, exiliat a Perpinyà, participa a aquesta festa i el 27 de març de 1943 li escriu al seu amic Lluís Nicolau:

"De la manca de to de la nostra gent responsable en va ésser una mostra l'aniversari del Mestre Fabra. El dia que feia 75 anys ens vàrem reunir uns quants amics a Prades. Hi havien En Casals, Alavedra, Ametlla, Gual, Boronat, etc. i a presència de l'homenatjat vàrem llegir les principals cartes d'aquest any i del passat. No tan sols l'ortografia i la sintaxi quedaven malparades, sinó que el contingut era pobre, sobretot tractant-se sovint de persones que aspiraven a un gran relleu o s'estimaven com a escriptors professionals. Entre les excepcions hi havia el vostre escrit, que va fer una gran impressió entre els qui, com jo, no el coneixien. No havia sentit encara paraules tan justes, tan fortes ni tan sentides sobre la nostra condició de catalans en l'exili, i no puc perdonar-vos de no haver-me-les fet conèixer abans. El Mestre Fabra les tenia copiades a mà i jo n'he fet unes còpies a màquina. Heu definit tan bé les inquietuds i aspiracions de tots plegats, amb una tal distinció, que torneu a ésser l'home que ha tingut més sufragis a tot Espanya." (Lluís Nicolau d'Olwer/Ferran Cuito i Canals Epistolari de l'exili francès (1941-1946), Edició a cura d'Eulàlia Duran i de Mireia Campabadal, pròleg d'Amadeu Cuito, Textos i Estudis de Cultura Catalana 92, Curial Edicions Catalanes, Publicacions de l'Abadia de Montserrat 2003; un epistolari interessant per apropar-se al que fou la quotidianitat d'aquest exili a França en plena Segona Guerra Mundial).

El 16 d'abril de 1943 Nicolau respon des de Vichy a la carta de Cuito:

"Va passar-me per alt aquest any l'aniversari d'En Fabra. Em sap greu, sobretot havent-vos reunit uns quants amics amb ell; m'hauria plagut trobar-me, encara que de lluny estant, amb tots vosaltres. Us agraeixo els mots que us ha suggerit la meva lletra de l'any passat. En tinc una vaga idea, perquè no sé per quin atzar no en conservo el calc, però estic segur que volia dir-hi que de tot el que s'ha fet en els darrers anys a Catalunya, l'únic que té valor de perennitat és l'obra del Mestre Fabra -i això ben sincerament ho crec."

Clarividència d'en Nicolau d'Olwer... I motius de reflexió per als nostres temps. En la qüestió del català no hi cap el pessimisme ni el desànim. Només hi ha espai per a la fidelitat, per a la serenitat i per fer les coses ben fetes.

Prévert: Barbara

Fautrier 1946

"Rappelle-toi Barbara
Il pleuvait sans cesse sur Brest ce jour-là
Et tu marchais souriante
Epanouie ravie ruisselante
Sous la pluie
Rappelle-toi Barbara
Il pleuvait sans cesse sur Brest
Et je t’ai croisé rue de Siam
Tu souriais
Et moi je souriais de même
Rappelle-toi Barbara
Toi que je ne connaissais pas
Toi qui ne me connaissais pas
Rappelle-toi
Rappelle-toi quand même ce jour-là
N’oublie pas
Un homme sous un porche s’abritait
Et il a crié ton nom
Barbara
Et tu as couru vers lui sous la pluie
Ruisselante ravie épanouie
Et tu t’es jetée dans ses bras
Rappelle-toi cela Barbara
Et ne m’en veux pas si je te tutoie
Je dis tu à tous ceux que j’aime
Même si je ne les ai vus qu’une seule fois
Je dis tu à tous ceux qui s’aiment
Même si je ne les connais pas
Rappelle-toi Barbara
N’oublie pas
Cette pluie sage et heureuse
Sur ton visage heureux
Sur cette ville heureuse
Cette pluie sur la mer
Sur l’arsenal
Sur le bateau d’Ouessant
Oh Barbara
Quelle connerie la guerre
Qu’es-tu devenue maintenant
Sous cette pluie de fer
De feu d’acier de sang
Et celui qui te serrait dans ses bras
Amoureusement
Est-il mort disparu ou bien encore vivant
Oh Barbara
Il pleut sans cesse sur Brest
Comme il pleuvait avant
Mais ce n’est plus pareil et tout est abîmé
C’est une pluie de deuil terrible et désolée
Ce n’est même plus l’orage
De fer d’acier de sang
Tout simplement des nuages
Qui crèvent comme des chiens
Des chiens qui disparaissent
Au fil de l’eau sur Brest
Et vont pourrir au loin
Au loin très loin de Brest
Dont il ne reste rien."

Jacques Prévert a Paroles (1946)

Traducció de Marià Villangómez:

"Recorda, Bàrbara,
plovia incessantment damunt Brest aquell dia,
i caminaves somrient,
oberta al goig, regalimant
sota la pluja.
Recorda, Bàrbara,
plovia seguit damunt Brest,
i em vaig encreuar amb tu al carrer de Siam,
somreies
i jo somreia així mateix.
Recorda, Bàrbara,
tu que no coneixia,
tu que no em coneixies.
Recorda,
recorda si més no aquell dia.
No oblidis.
Un home es soplujava sota un porxo,
i va cridar el teu nom:
Bàrbara!
I vares córrer a ell sota la pluja,
regalimant, oberta al goig,
i et llançares dins els seus braços.
Recorda't d'això, Bàrbara,
i no et molestis si et tutejo.
Dic de tu a tots aquells que estimo,
fins si sols els he vist una vegada;
dic de tu a tots aquells que estimen,
fins si no els conec gens.
Recorda, Bàrbara,
no oblidis
aquella pluja assenyada i feliç
sobre el teu rostre venturós,
sobre la vola venturosa,
aquella pluja sobre el mar,
i sobre l'arsenal
i la barca d'Ouessant.
Oh Bàrbara,
que fotuda, la guerra!
Què s'ha fet de tu ara,
sota aquesta pluja de ferro,
de foc, d'acer, de sang?
I aquell que t'estrenyia entre els seus braços
tot ple d'amor,
¿és mort, ha desaparegut o bé és encara viu?
Oh Bàrbara,
plou seguit damunt Brest
tal com plovia abans,
però ja no és igual i tot s'ha fet malbé.
És una pluja fúnebre, terrible i desolada,
no és ni tan sols la tempestat
de ferro, d'acer i de sang.
Senzillament, són núvols
que rebenten com cans,
cans que desapareixen
al fil de l'aigua damunt Brest,
i van a podrir-se allà lluny,
enllà, molt lluny de Brest,
del qual no queda res."

La manca de lideratges

Soutine 1921

Potser és oportú recordar ara un element bàsic de teoria del lideratge. Sembla ser que el carisma no és tant una característica del líder, independent del context i sempre present, sinó el resultat de la trobada d'unes determinades característiques del líder amb unes determinades necessitats dels seguidors. Alhora, el carisma és el resultat de la trobada d'unes necessitats del líder (necessitat de projecció, o d'autoafirmació, per exemple) i unes característiques dels seguidors. Això es complementa amb allò que es designa com a caràcter situacional del lideratge. Així, que es doni una dinàmica de lideratge depèn de les característiques del líder i les dels seguidors, així com de la situació, del context específic en que es relacionen líder i seguidors.

Per tant, quan ara ens lamentem de la manca de lideratges forts i interessants a casa nostra, hem d'anar amb compte. No és culpa de ningú i és culpa de tots. No podem parlar com si aquesta manca de lideratges for conseqüència de la mandra o la covardia d'alguns, de la manca de ganes i d'iniciativa d'unes persones que podrien fer-ho però prefereixen la tranquil·litat de la seva vida quotidiana. Aquestes lamentacions són inútils. Hem de ser conscients que si es dóna aquesta manca de lideratges de qualitat tots en som responsables, és la nostra manera de ser col·lectiva, la dinàmica del la nostra societat, les prioritats i valors que la regeixen, els costums que predominen, la tàcita acceptació social, ni que sigui pel silenci, per la manca de resposta crítica, de pràctiques hipòcrites per part de determinats sectors amb influència (en l'àmbit polític, l'empresarial, el periodístic, el publicitari, l'artístic, el religiós, etc.) que tots sabem que es donen però que fem veure que no ho sabem, el que en aquests moments no permet l'aparició d'aquesta mena de lideratges que enyorem. Tolerem massa la inconsistència, la manipulació, l'engany, la mala administració, la negligència, la feina mal feta, que deixem passar per por, per mandra, per irresponsabilitat, perquè preferim l'anar tirant a l'enrenou que suposaria mostrar-se crítics amb aquests sectors i aquestes pràctiques. No és que ens vagi bé que ens enganyin, però ho acceptem sense queixa ni crítica, i així aquests sectors esdevenen intocables.

La nostra dinàmica social actual és perillosa, perquè pot provocar un buit de poder, una deixadesa de responsabilitats socials que acabi portant a l'aparició de pernicioses dinàmiques populistes que modifiquin una estructura política i social que ens sembla indestructible però no ho és. Fem, doncs, amb cura les nostres anàlisis del que ens està passant, posem l'atenció en les dinàmiques de fons de la nostra societat i cerquem maneres de modificar-les, de reconduir-les de manera que sigui possible l'aparició de lideratges positius. Només uns canvis profunds en la nostra mentalitat col·lectiva i en les nostres prioritats socials pot retornar-nos l'esperança; no esperem cap messiànic salvador que ens tregui les castanyes del foc, que ens estalviï la feina i l'esforç de pensar i de canviar tots plegats.

Profetes

Chagall 1968

El magnífic article d'Eugenio Trías sobre els profetes aparegut al diari El País el 06.11.1994:

"Lo que, quizás, más sorprende de estos personajes es su perfecta y atinada visión política. Ellos eran quienes solían tener razón frente a reyes y sacerdotes. Mientras que éstos se empecinaban en ruinosos pactos con Egipto, que terminaban siempre en catástrofes, los grandes profetas, especialmente el primer Isaías y Jeremías, aconsejaban vivamente la alianza con la otra gran potencia hegemónica, Asiria o Babilonia. Jeremías, por esto, fue considerado injustamente en su tiempo, y con intermitencia en la posterioridad, incluso en la más reciente exégesis bíblica, como un posible espía babilónico. De haberse seguido los consejos de Jeremías no hubiera habido, probablemente, deportación, exilio ni destrucción del templo de Jerusalén. En razón de que los juicios de los profetas no solían coincidir con la opinión pública del momento, modelada por reyes y sacerdotes, o por los sabios convencionales, eran particularmente odiados y se tendía a acosarles y perseguirles. Jeremías ha dejado vivos testimonios de este acoso; del modo cómo pudo, a duras penas, salvar la vida. Circuló la leyenda, probablemente falsa, de que Isaías había sido aserrado por orden del impío rey Manasés. De hecho, la idea de que el pueblo judío tendió a perseguir y asesinar a sus profetas se transmite hasta tiempos tardíos, de lo que dan testimonio los Evangelios sinópticos.

Durante varios siglos hubo rigurosa transmisión profética: a los grandes profetas de la monarquía en el ocaso, Amós, Oseas, el primer Isaías, sucedió el profeta trágico del período de la catástrofe, de cuando Dios rompió la alianza con su pueblo: Jeremías; y a éste sucedió el profeta del exilio, Ezequiel, con sus grandiosas y barrocas visiones del trono de Dios rodeado de figuras arcangélicas y extrañas ruedas de fuego; y con su increíble capacidad por enunciar su sabiduría oracular en complejas pantomimas corporales.

Y a Ezequiel sucedió el más grandioso en sus visiones e invenciones: el profeta radiante del nuevo éxodo, para quien el Ungido, el Cristo, verdadero enviado de Dios era, ni más ni menos, Ciro el Grande, el destructor de Babilonia y, emancipador de Jerusalén. Me refiero al Deutero-Isaías. En él aparece la más sorprendente y genial figura mesiánica, la del "siervo de Yaveh", una especie de anti-Mesías convertido en chivo expiatorio (Max Weber le llama "Mesías paria"). Por fin, a este misterioso personaje, al Deutero-lsaías, siguió el séquito principal de los llamados profetas menores; y finalmente los profetas apocalípticos, bajo la común denominación de Daniel ya en plena época helenística. Luego, de pronto, Israel padeció una situación particularmente terrible: tomó conciencia de que la transmisión profética se había interrumpido. Durante los dos últimos siglos anteriores a nuestra era se vivió esa particular experiencia de travesía del desierto. Dios no había suscitado ya ningún enviado portador del mensaje profético. La palabra de Dios había desaparecido del horizonte, iniciando el tiempo de la gran ocultación.

El profeta era, desde luego, un inconformista; formaba una compleja relación con el monarca y con la casta sacerdotal: entre los tres (profeta, rey, sacerdote) se disputaban el favor del pueblo, pero andaban por lo general peleados entre sí. El poder fáctico, encarnado en el monarca (independiente o vicario, según el momento de la historia de israelitas o judíos), solía avenirse bien con la clase sacerdotal, que tendía a aceptar y a legitimar las acciones reales. El poder profético actuaba por libre, de manera incontrolada, lo cual solía incomodar radicalmente a los otros vértices de ese triángulo del poder.

Como palabra de Dios transmitía el profeta su personal visión relativa a la situación del "pueblo de Dios". Su peculiar comunicación "directa" con Dios, sus aptitudes visionarias, su capacidad de sentirse insuflado por la "tormenta" divina (el espíritu, ruah en hebreo, con la significación de "viento tormentoso"), todo ello acreditaba al profeta en su independencia y autonomía en relación a las servidumbres del poder fáctico.

Pero lo interesante del caso es que casi siempre acertaba en sus juicios políticos, al tiempo que reyes y sacerdotes, más sometidos a las servidumbres de sus cargos, más determinados por intereses particulares, erraban una y otra vez. Otra hubiera sido la historia política de Israel de haberse seguido sus "oráculos" proféticos. Por fortuna nos dejaron, ellos o sus discípulos y escuelas, sus impresionantes escritos, los que componen, quizás, uno de los más grandes monumentos de la escritura y del pensamiento de la humanidad.

En el alma de todo pensador resuena siempre algo del antiguo espíritu profético. Depende de su capacidad de ser digno de su tarea y vocación. A menos que haya perdido el espíritu de profecía (como el marinero que perdió la gracia del mar). Esa pérdida suele ser compensada por una adquisición correlativa: la del espíritu sacerdotal, con sus renuncias permanentes a opiniones propias y personales. Ese espíritu sacerdotal es el que encarna la triste figura del intelectual, escritor, pensador o artista convertido en un epítome del poder político o económico del momento, que le inviste, en contrapartida, de la ambigua aureola de toda suerte de honores y prebendas. Sería lamentable que el espíritu de la profecía dejase de pronto de existir en nuestras sociedades, incluso en aquellas que poseen una fachada democrática. O que ese espíritu se inhibiera del escenario público, iniciando una particular travesía del desierto acorde a un tiempo de ocultación.

De hecho a los poderes políticos y económicos les interesa poseer una casta sacerdotal domesticada que legitime sus intenciones y proyectos; les incomoda, en cambio, toda inteligencia crítica que va por libre. Por eso mismo porfían por dificultar el libre despliegue de una palabra independiente de criterios y con cierta capacidad por contradecir los dictados de la sabiduría convencional. De hecho políticos, sacerdotes y profetas componen, desde muy antiguo, un peculiar triángulo del poder que se disputa el favor y la aquiescencia de la opinión pública del momento. Importa, por esta razón, traer a la memoria de vez en cuando el arquetipo de estas figuras, y en particular el modelo originario de la egregia figura del profeta, tal como se fue mostrando en las tradiciones históricas del mundo judío y en la transmisión de las mismas a través del excepcional documento bíblico."

Moments simbòlics cristians

Bellini 1487

Grans moments simbòlics dels Evangelis al voltant de la figura de Jesús de Natzaret:

- Anunciació (la concepció de Jesús per irrupció de la divinitat al món)

- Nadal (el naixement de Jesús, precedit per l'anunci als pastors i seguit de l'adoració dels mateixos pastors i dels mags)

- Jordà (el bateig de Jesús pel seu cosí Joan Baptista al riu Jordà, seguit de l'estada de quaranta dies al desert i les temptacions)

- Tabor (la transfiguració de Jesús)

- Rams (l'entrada de Jesús a Jerusalem entre aclamacions)

- Sant Sopar (el comiat de Jesús dels seus deixebles tot celebrant la Pasqua, que inclou el rentat dels peus i la institució de l'eucaristia)

- Getsemaní (la dramàtica pregària de Jesús mentre els deixebles dormen)

- Via Crucis (la mort de Jesús, que va des de la detenció de Jesús a la muntanya de les oliveres, fins al seu enterrament, passant pel judici (Anàs/Caifàs, Pilat, Herodes), la flagel·lació, la coronació d'espines, la pujada al Calvari, la crucifixió i el descendiment, al que la tradició popular ha afegit l'escena de la Pietà)

- Pasqua (la resurrecció de Jesús, les aparicions, l'Ascensió i la Pentecosta)

Aquests moments simbòlics recullen i reelaboren tradicions mitològiques anteriors (mesopotàmiques, egípcies, gregues...) de cara a subratllar la divinitat de Jesús, així com tradicions jueves per a posar de manifest el seu caràcter de Messies.