dissabte, 27 de setembre de 2014

Sobre el fracàs


Hopper 1927

És cert que el bon camí - i el repte que tenim - és anar més enllà de l'èxit i el fracàs. La noció d'"acció sense propòsit" assenyala en aquesta direcció, i tant a la Bhagavad Gita com a Castaneda hi trobem útils indicacions al respecte.

També és cert que l'èxit és perillós, ja que enforteix l'ego i pot fer perdre de vista la realitat. Com és cert que la veritable contraposició o antídot al fracàs no hauria de ser l'èxit sinó el reconeixement: sentir-se valorat, constatar que s'aprecia la tasca que fas. La distinció entre èxit i reconeixement és subtil però important i fecunda.

I és cert que el fracàs ensenya moltes coses, ajuda a anar a fons, i és una bona font de coneixement d'un mateix, i per tant no ha de ser ignorat ni menyspreat. En Carlos Losada argumenta bé aquest aspecte en el marc de la reflexió sobre el "management".

Ara bé, hi ha dos aspectes del fracàs que cal no oblidar pel seu potencial de generació de negativitat. Un és la seva capacitat de desmotivació, de generació de desànim, de pèrdua d'energia i d'iniciativa. L'altre és la seva capacitat de generació d'amargor i ressentiment. Ni que sigui un ressentiment genèric, contra els altres en general, o un ressentiment amb un mateix. El ressentiment és un dels pitjors sentiments: no aporta res de bo i en canvi ens aïlla i ens corseca, ens rosega per dins i posa una barrera d'irritació i d'incomprensió entre nosaltres i la realitat.

Del ressentiment pel fracàs en som responsables nosaltres, encara que la nostra tendència sigui traslladar les culpes als altres. Només nosaltres podem aconseguir viure el fracàs sense ressentiment: és un combat personal difícil, però és cap aquí cap a on cal traslladar les energies. La gràcia no és no fracassar, sinó que això no generi ressentiment.