dijous, 21 de novembre del 2019

Benésser




Masaccio 1425


És clàssica la distinció entre "tenir" i "ésser", popularitzada per l'assaig de 1976 d'Erich Fromm (1900-1980) Tenir o ésser (en anglès To Have Or to Be; en castellà Del tener al ser), que subratlla la preferència pel segon dels termes. Hi seria propera la distinció entre "estar" i "ésser", i aquí també hi hauria consens en la preeminència del segon terme. Però no és fàcil traduir això en la nostra quotidianitat: quan trobem algú li preguntem "com estàs?"; seria massa complex preguntar "com ets?"...

Aquesta complexitat no ens ha de descoratjar, però, a l'hora de mirar de subratllar la importància de la distinció. Una concreció d'això la trobem en l'ús del terme "estat del benestar" o societat del benestar", una de les etiquetes que utilitzem per descriure les nostres societats actuals a occident. Ja sabem què vol dir, i és una noció ben positiva. Però això no treu que no puguem aspirar a una altra cosa, a un model de societat que aniria més enllà d'aquest, i que hauriem d'assenyalar com a "societat del benésser". És menys intuïtiu, però rellevant.

Una magnífica caracterització d'aquest "benésser" la feia l'enyorat doctor Jordi Gol al seu text El benestar, la joia i la salut publicat a Qüestions de Vida Cristiana n. 96 d'abril del 1979. Hi deia el següent: "El mot proposat és el de "benésser", que posa l'accent en els estrats més profunds i personals  de la satisfacció i no als accidentals i superficials. El benésser és compatible amb tota mena de malestars mentre el nucli de la personalitat no sigui afectat: malgrat un dolor físic o un contratemps social, per exemple, hom pot continuar essent personalment feliç, o si més no gaudir d'un estat d'ànim satisfactori. El benésser equivaldria a l'harmonia personal amb un mateix i amb els altres, a l'establiment d'una relació positiva amb la realitat, tant amb la realitat que ens envolta com amb la que hom descobreix al seu propi interior. Relació positiva no vol pas dir relació passiva, relació resignada, ni tan sols relació amistosa. Vol dir més aviat relació no basada en el ressentiment ni en la frustració, sinó que des d'una perspectiva realista sigui constructiva, que faci créixer, que provoqui respostes maduradores i creatives, personalitzadores. Que estimuli a modificar la realitat i almenys o alhora a modificar l'actitud davant la realitat. I que tot això sigui sentit com una satisfacció."

Us imagineu una societat el propòsit de la qual fos generar persones situades en aquesta perspectiva, en aquesta dinàmica? Això sí que seria una proposta social valuosa, que permetria entrar en una superació del la societat del benestar, de la qual prou veiem les limitacions tot i ser conscients de la importància bàsica de la supervivència material i d'un cert confort vital per a tothom. Quan ens queixem de manca de propostes col·lectives innovadores, la "societat del benésser" en seria una de magnífica.