dijous, 23 de maig del 2019

Immortalitat



Twombly 1961


El problema és el nostre maleït desig d'immortalitat, de continuar existint per sempre, de sobreviure a la mort.

Aquest és un desig lligat a l'autoconsciència. Però som éssers fets per morir, per desaparèixer. La consciència és un producte atzarós de l'evolució del cervell.

Ja els emperadors xinesos aspiraven ardentment a la immortalitat. Alguns van creure que un tractament amb sals de mercuri era el camí; només van fer que accelerar la seva mort.

Quan parles d'això, tant amb creients com amb no creients, la reacció és negativa. Fins i tot als no creients sembla que els hi treus una secreta i oculta esperança (que la fe dels creients els hi mantenia viva com a possibilitat; que un altre cregui en la immortalitat facilita pensar-ne la possibilitat).

Tenim tantes ganes de sobreviure a la mort que ens agafem al que sigui. En són exemples la fe cega (fe del carboner, fonamentalisme) i la mística (encara que no l'experimentem: el que diuen els místics és una porta a la possibilitat d'eternitat).

I ens agafem a la interpretació de textos simbòlics per afermar la possibilitat de vida després de la mort, ni que sigui fent-los dir el que necessitem. Per exemple, el magnífic text d'Ezequiel 37, 1-14 (que només es refereix al poble d'Israel, però que universalitzem). O el text que Mahler va escriure i musicar a partir del poema Die Auferstehung de Friedrich Gottlieb Klopstock (1724-1803), i que constitueix l'impressionant i emocionant cant final de la seva Simfonia n. 2.

El Vaticà ha incorregut en una curiosa paradoxa: supressió de l'infern però no del paradís. L'infern només era una imatge, en canvi el paradís no ho és, segueix essent una "realitat". I és que la "realitat" del paradís, plasmació gràfica de la immortalitat en clau positiva, és un dels grans fonaments de l'"èxit" del cristianisme i de l'Islam.


Davant de tot això, potser cal veure el procés espiritual com una cura d'humilitat, com un procés que porta a la "pèrdua de la importància personal", fent servir paraules de Carlos Castaneda (“Els homes no som millors que qualsevol altra cosa”, Viaje a Ixtlan cap. 3, p. 50).

Ja que només la humilitat permet rebre l'impacte del símbol. La importància personal converteix el símbol o bé en "fet objectiu" (que necessitem per afermar-nos: som tan importants que mereixem la immortalitat) o bé en bagatel·la (que menyspreem; som massa importants per fer cas d'aquestes ridícules imatges).

La manca d'humilitat fa que si les religions no ofereixen immortalitat, ja no interessen. En canvi, la perspectiva simbòlica permet recuperar la riquesa i la operativitat de les grans tradicions religioses més enllà de la qüestió de la immortalitat. Un món sense les grans tradicions religioses no sembla desitjable; necessitem les religions, com a persones i com a societats.