dimecres, 2 de gener del 2019

Inici de l'any polític




Tàpies 1992


"Amb un encarcarament de figura de museu de cera i una telegènia semblant a la de Manuel Luque, el president Quim Torra va comparèixer per convidar-nos a preparar-nos per a l'Any de la Llibertat, sense especificar si serà el 2019 o el 2020. És l'avantatge de viure al costat correcte de la història: les previsions no necessiten l'aval de cap garantia. Poden basar-se en el manteniment d'un col·lapse amb els que tenim la mala sort de viure al pou del cantó incorrecte. El discurs va incloure les habituals consignes antifeixistes, sotmeses a cotilles retòriques pròpies del segle XX i que avui són un confeti conceptual desautoritzat per la realitat. Conceptes com “l'ou de la serp” no serien un exemple d'actualització en un món en què les democràcies estan sent piratejades per una transversal i xarlatana manca d'escrúpols en què els ous de serp es fabriquen en grans explotacions com si fossin enjogassats ous Kinder.

La característica més particular del discurs de Torra és la persistència. Contra les estratègies contradictòries i l'acció continuada de la intransigència, el president persisteix en una fórmula de diàleg que situa l'interlocutor en un rang inferior de totalitarisme d'arrel espanyolista i manté una presumpció de superioritat moral que, en comptes de dialogar amb els partits catalans discrepants, somia amb una mediació internacional susceptible de convertir-lo en candidat al Nobel. Per sort, i contra els que l'acusen de ser el dimoni, va desitjar que el camí de l'alliberament nacional mantingui els principis de democràcia, justícia i no-violència."


Sergi Pàmies a La Vanguardia del 02.01.2019



"El flamant 2019 no con­vida a l'optimisme. Enquistat i laberíntic, el plet català no té sortida. I Vox, actor inesperat, arriba amb la intenció d'incendiar-lo. El judici dels líders independentistes empresonats infectarà altra vegada les emocions. Com va passar amb l'actuació policial de l'u d'octubre, injectarà ràbia, ofuscació i ressentiment en els catalans independentistes.

Deixant de banda el context mundial (també llòbrec), molts altres aspectes problemàtics fan malpensar d'aquest flamant 2019: la frenada del creixement, el pes del deute i el malestar social acumulat durant la llarga crisi econòmica, emmascarada més que superada. No podem esperar, per tant, que prosperitat, igualtat, pau civil o concòrdia es relacionin gaire amb els 12 mesos que acabem d'iniciar.

Però en aquest context dominat pel pessimisme de la raó, un objectiu sagrat reclamarà l'optimisme voluntarista: la democràcia. Aquest any caldrà defensar-la, si convé, amb les dents. Formalment, la democràcia (com a expressió del dret de les majories) no està en perill a Espanya. Però, com ja passa a Rússia, el Brasil o Turquia, sí que estarà en perill l'adjectiu que l'acompanya. La democràcia liberal és la que respecta i protegeix les minories del furor i la prepotència de les majories. Aquesta concepció de la democràcia estarà en greu risc, aquest any.

De fet, a Catalunya ja hi està de fa temps: d'ençà que l'independentisme va sacrificar els usos democràtics a l'altar de la pàtria. L'estigmatització i la invisibilització de la minoria contrària a la independència (de fet la meitat del país) ha estat el gran error de l'independentisme. Aquest error va arribar al clímax en les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre del 2017, però continua actiu, tal com revelen els discursos del president Torra. L'abús del poder institucional català és una burla a la democràcia liberal, però pot ser només un pàl·lid esbós de l'il·liberalisme rampant que afavoreixen i desitgen els tres partits en pugna de la dreta espanyola.

En aquest 2019, el tripartit que ja cristal·litza a Andalusia pot tenir a les mans, en les eleccions de la primavera, la possibilitat de vulnerar els 40 anys de democràcia liberal per introduir-nos en una nova etapa en què el nacionalisme espanyol estigui en condicions de destruir definitivament els pactes de la transició i d'imposar-se sense contemplacions a totes les minories discrepants. Per tant, no podem encarar amb fatalisme l'any que inaugurem. La batalla ens afectarà a tots i obligarà el nacionalisme català a rectificar, si no es vol convertir en la quinta columna del tripartit de dretes.

Els més perillosos dels nostres càlculs són els que es fonamenten en la il·lusió”, sosté l'oblidat Bernanos a Diàlegs de Carmelites (Edicions 62). El mal menor exigeix molt més coratge que els grans ideals euforitzants. Més que mai, estem obligats a fonamentar els nostres càlculs en la crua realitat i en l'anàlisi de la correlació de forces: ha arribat l'any més dur."


Antoni Puigverd La Vanguardia del 02.01.2019



"Ja l'any amarg queda enrere, tot i que el que comença sembla que tampoc no podrà deixar de ser aspre. Incapaços d'haver sabut apreciar i fer apreciar el valor de la concòrdia i, més important encara, d'ensenyar que les llibertats, el benestar i el progrés no són coses que ens vinguin donades sinó que convé tenir-ne cura cada dia, els catalans i el conjunt dels espanyols semblem decidits a tornar a flirtejar amb el costat equivocat de la història. S'hi ha referit per Nadal el rei Felip VI i ho ha escrit també a bastament des d'aquest diari Antoni Puigverd, el més noble, sever i coherent dels notaris dels temps líquids que han tocat viure.

Però que temeraris i somiatruites els uns, fatxendes i ressentits els altres, l'un per l'altre hàgim trepitjat les línies vermelles que possibiliten la convivència no vol dir que hàgim de resignar-nos a admetre la incapacitat d'asserenar-nos novament, de fer crítica i autocrítica i, sobretot, de no poder posar el millor de nosaltres mateixos al servei de la reconciliació i la represa de camins transitables per tots, pensem com pensem. Perquè la conjura dels irresponsables ha quedat acreditada. Per la part que em toca prou que em turmenta. Però la desproporció amb què aquesta ha estat reprimida crec honestament que ha de ruboritzar totes les cases amb homes i dones de bona fe. Les raons de fons que expliquen aquesta dinàmica tan fratricida i eixorca –d'altra banda tan típicament espanyola– les va escriure Gregorio Marañón, des de Toledo, el 1946, també un any agre i de desenganys: “Ser liberal es, precisamente estas dos cosas: primero, estar dispuesto a entenderse con el que piensa de otro modo; y segundo, no admitir jamás que el fin justifica los medios”. Primer, just el tarannà que no hem sabut practicar; segon, el fanatisme que ens ha perdut. Certament, a la dissortada Espanya els liberals han estat sempre cosa estranya; com han estat rars també a Catalunya. No endebades l'autor de Lo lliberalisme és pecat va ser Fèlix Sardà i Salvany, un català de Sabadell, fill de la Manchester catalana.

Empatxats de dies i personatges per a la història ara arriba l'hora de saber mirar endavant, amb realisme i mirada llarga, retornant la política al Parlament i deixant els carrers per als mercats, les festes i les passejades. Així és com noves elits polítiques, econòmiques i socials hauran d'a­frontar l'any 2019, tornant a dir les coses pel seu nom, bandejant les paraules buides i els gestos estèrils i reprenent el camí de l'acció racional i efectiva.

Just a les portes de Nadal, directius i stakeholders d'una important companyia implantada arreu del món em van demanar que els parlés sobre el que està passant a Catalunya. Tenien dificultat a entendre la falta de respecte que s'havia tingut cap a l'ordenament constitucional, així com trobaven també inintel·ligible que encara hi haguessin polítics a la presó o sub iudice. Posats a trobar respostes sobre l'1 d'octubre, la meva anàlisi els va incorporar una dada per ells desconeguda: certament Catalunya és un subjecte polític perquè així ho reconeix la Constitució de 1978. Tan veritat com que pocs mesos abans que aquesta fos promulgada, el Govern presidit per Adolfo Suárez va signar un decret de restitució de la Generalitat republicana, va nomenar president Josep Tarradellas i va derogar el decret supressor de l'autogovern de Catalunya, aprovat el 1938. A la raó democràtica constitucional, doncs, s'hi afegiren també les raons que es derivaven de la seva personalitat històrica. Així ho van entendre els pares de l'ordenament actual i així caldrà entendre-ho, avui, també, si volem poder recuperar els consensos bàsics sobre Espanya com a nació de nacions.

Acabo. La bona política, com el bon periodisme, exigeix compromís amb la recerca de la veritat i valentia per defensar-la. Però accedir a la veritat de les coses no és cosa plausible per al comú dels mortals, tot i que èticament ens sigui exigible no renun­ciar-hi mai. Si la dificultat d'arribar a la veritat està acreditada sempre, encara ho és més en temps convulsos. En aquestes circumstàncies, només ens queda rellegir els mots enfebrats d'amargura de Gaziel, encara avui ben vius: “Sí: el mal que dic és cert, però l'exposo massa cruament, sense clarobscur, sense el joc continuat de llums i ombres que som els homes i que és la vida. Poso el dit a la nafra molt sovint, i no me'n penedeixo; però ho faig sense tacte, sense pietat [..] Des d'ara demano perdó per haver-les dibuixades i acolorides tan barroerament, més ben dit tal com foren en un moment determinat, verídicament però fragmentàriament. És el mal d'escriure tot anant patint i remugant, tot sol, a través d'un desert interminable. El fanatisme, que avorreixo i combato, se m'ha conta­giat”. Tots hem estat, segur, injustos i poc matisats; rondinaires, tossuts i sentimentals. Però el cas és que hem de poder mirar endavant, pensant només en les llibertats dels homes i en la seva vida. Feliç 2019."


Santi Vila La Vanguardia del 02.01.2019