Conrear-se un mateix

"En assumptes de la divinitat i de la virtut, els savis reis d'abans no ho exigien forçosament tot de tothom. Es conreaven a si mateixos per mitjà de la divinitat i no pressionaven als altres; així, eren fàcilment apreciats. Si et conrees a tu mateix per mitjà de la divinitat, no tindràs problemes.

(...)

Si et centres en les fallades de la gent i oblides els seus punts forts, i vols trobar bona gent al món d'aquesta manera, serà tasca àrdua."

Del Wenzi 165

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

No capficar-se

Gauguin 1888

"L'autor ha de buscar la seva satisfacció en el plaer que li dóna la seva obra i en l'alliberació del feix de les seves idees, sense capficar-se gaire en l'elogi o en el blasme, en l'èxit o en el fracàs."

William Somerset Maugham a La lluna i sis penics (1919)

(traducció d'Àlvar Valls)

Maragall i la música

De Camp 1914

"A mi qualsevulla obra musical de seguida em pren una consistència per si: me sembla un organisme que viu per si tot sol, independentment de tot propòsit o significat. Si em diuen que allò representa una batalla o una tempestat, em sembla que me l'esclavitzen aquella obra, em sembla com si tanquessin l'ocell dintre la gàbia; la meva fruïció artística n'és fortament pertorbada, la percepció enterbolida, i la obra se'm torna impura. Es clar que llavors m'hi apareixeran potser altres perfeccions de correspondència que jo no hi veia, però aquestes seran sols estimades per les meves facultats reflexives, i el plaer estètic pur, el sentit musical, en valdrà de menys.

Sabeu quan m'entra més la música? Quan la sento impensadament i no sé on la toquen, ni qui són els músics, ni de qui és l'obra, ni perquè s'executa.

(...)

La música és un art molt misteriós que toca de dret a l'ànima i no es correspon amb res més que amb el sentit de la bellesa que l'ha creada.

Per això plau sobretot al sentit musical la gran puresa de Bach, qui sembla redimir l'ànima de tota contingència, i fins quan en les seves corals canta en paraules, sembla que aquestes se vaporitzin en la santa harmonia de les notes que s'alcen a regnar solitàries en l'altura.

I així jo em creuria que a una naturalesa essencialment musical, al veritable músic, el que més li escau es la música pura, sense paraules, sense objecte concret de representació, sens altre impuls que la necessitat d'expressió d'un estat d'ànima intraduïble de cap altra manera, d'un sentiment essencialment musical. Tots ens hi sentim en moments essencialment musicals.

(...)

El moment del cant en paraules és tot un altre, es un moment essencialment poètic. L'emoció poètica es diferencia de l'emoció musical en que cerca l'expressió en la paraula, representadora imatjada per la idea, mentre que el senzill so musical no porta imatge, està més a prop de la puresa del ser. En la Commedia del Dante, el cel i la terra se us revelen a través de la imatge ideal de les formes que s'hi agiten; mes en les simfonies de Beethoven se us revela l'essència de la vida d'una manera quasi directa que, no donant-vos-en cap representació imatjada, les conté totes. Però l'emoció poètica i la musical s'assemblen en que, generades ambdues en el ritme de l'eternitat, en duen l'empremta originària; i així la poesia sembla un començament de música i la música un començament de poesia: sols que, en arribar a un cert punt, va cada una pel seu camí. Doncs bé: així que en el camí apareix la paraula, comença la poesia; i encara que conservi tant fort el ritme generador, que sia cantada poesia, és i actua principalment per la paraula; i aquesta es la formació ideal de la cançó i de tot cant parlat.

Mes, en la realitat exterior humana, no es pas així com se sol produir el cant parlat, perquè la humanitat sembla un gran mirall fet a trossos, i cada tros, bo i essent tot un mirall, té el reflexe particular de la seva situació. El poeta-músic amb intensitat equilibrada d'ambdós elements, és una raresa; i el que més es troba són poetes i músics que van cadascú pel seu camí.

Però la identitat de generació ideal no podent ésser oblidada, la poesia i la música van cercant-se fins a ajuntar-se, i llavors brolla una obra mixta i generalment desproporcionada, que val sobre tot per l'una o per l'altra. I encara us diré que, generalment, quan la poesia i la música s'ajunten, és aquesta que interessa més als que escolten. ¿Serà perquè amb la dilatació musical de les síl·labes i amb la major intensitat dels tons, l'atenció massa entretinguda es distreu del valor ideal de la paraula i perd l'esma del sentit de la frase? ¿Serà perquè, actuant la música més directa en el sentiment, la acció indirecta de la idea a través de la paraula en val naturalment de menys, com succeiria amb dos imants posats a desigual distància o en desiguals condicions d'intermediació respecte al passiu acer? Jo no ho sé; però el cert és que amb tot i que indubtablement la paraula cantada és essencialment poesia, una cançó val sobretot per la tonada, i el drama musical per la música.

Sembla com si el músic sols cerqués la poesia per apoderar-se del sentiment inicial que l'ha inspirada, i traient-lo enrere, donar-li un desenvolupament propi musical, deixant les paraules buides, esmorteïdes, convertides en pauta, i no res més, de la concepció musical. Per això deu succeir que, quan la poesia és molt forta, definitiva per sí, es resisteix a aquesta descomposició, i derrota la dèria del músic; per això deu ésser que els músics han fugit instintivament de fer cantar les més grans paraules de la Divina Commedia, i que els que s'han atrevit amb les de Shakespeare hagin sortit tan malparats de l'empresa; i que sols s'avinguin el músic i un gran poeta en aquelles obres que aquest ha escrit amb un ja ben marcat intent musical, com ho són moltes escenes del Faust de Goethe i la lletra de tants himnes i cançons que el poeta dóna evidentment com obra inacabada perquè el músic vingui a fer-la completa. I aquesta mateixa abdicació tan freqüent, acaba de fer semblar que (salvant el que hi hauria a meditar sobre el cant litúrgic i la cançó popular) la situació d'inferioritat de la poesia en la seva unió amb la música, sia una mena de llei d'estètica artística.

Un gran exemple d'això, per lo compendiós, és el vostre Wagner. Jo penso que Wagner fou sobretot un gran músic, i que per això les seves obres interessen tant i tant, fins en fragments sentits sols musicalment i fora de tota escena. N'hi ha prou amb dir: això són les remors del bosc, això és un cor de peregrins, això és un cant d'amor o de guerra, perquè la realització musical d'aquestes coses doni l'emoció d'una obra artística completa; i encara goso dir que l'oient d'ella que no en sap el significat, en resta per això ben fortament commogut i en pressent l'ambient ideal que la música per si sola realitza.

Mes Wagner fou ensems un gran home de teatre i, conscient de la mena d'acció d'ambient, de moviment escènic, de qualitat dels personatges i dels sentiments que al drama musical millor convenien, creà aquest admirable teatre, l'ànima del qual és la música; perquè en ell no és la invenció escènica dramàtica la que inspira la composició musical, sinó que més aviat sembla que la composició musical simfònicament concebuda evoqui la aparició i la veu dels llocs, de les escenes i dels personatges; i aquest és per a mi el pregon sentit de la denominació de drama musical: és a dir, que el drama neix en la música i consisteix essencialment en ella, i la plasticitat escènica és sols la condensació meravellosa de la potentíssima atmosfera musical. Per això el qui assisteix a una representació de l'obra wagneriana, amb una noticia substancial del seu contingut dramàtic i escènic en té prou per a sentir-ne tota la grandesa; i encara que, naturalment, la comprensió literal de cada paraula dels personatges pot interessar i sostenir la seva atenció, jo ara crec (encara que abans hagués cregut altra cosa) que aquesta intel·ligència verbal és molt menys necessària del que Wagner mateix potser pensava per al total efecte artístic de la seva obra.

Perquè encara que Wagner fos també poeta (i jo entenc per poeta el que diu bellament les coses), ho era tot just el que li calia per a estrebar amb els mots la seva gran idealitat musical; ho era en aquella proporció en que us he dit que solien trobar-se la música i la poesia a l'ajuntar-se; i la prova d'això la veureu comparant l'efecte que artísticament us facin els seus cants sense saber-ne les paraules, i el que us facin les paraules en una lectura abans de saber-ne el cant.

 Aquesta es, doncs, per a mi la grandesa de Wagner; la proporció en que estava dotat dels elements que li calien per a fer l'obra que feu, i la consciència que ell tingué d'aquella proporció per a aplicar-la a aquesta obra: aquí està el secret de la seva glòria i de la seva influència artística. Perquè hi haurà hagut músics més grans; però si ell hagués sigut més gran músic, potser hauria fet menys cas del teatre; si hagués sigut menys home de teatre, no hauria pogut crear la justa plàstica de les seves concepcions musicals, ni suggerir-la a un altre; i si hagués sigut un alt poeta, hauria sigut potser un petit músic, per una misteriosa antinòmia que jo no em puc bé explicar, però que fa pressentir la impossibilitat de que un Beethoven i un Shakespeare es trobin sota una sola testa. I si posseint aquell equilibri de facultats, no n'hagués posseït ensems l'instint crític o la consciència, hauria bé pogut esgarriar-se pel camí solitari de qualsevulla d'elles i la seva obra no existiria. Mes ara ella existeix i nosaltres, a l'admirar-la, admirem també el geni crític de qui la sabé crear. Perquè l'atmosfera de crítica que ha envoltat el segle XIX i que, havent-la respirada tots fortament, produí un Wagner entre nosaltres, és la que ha donat a aquella admiració un bull de fanatisme que només sol alçar-se entorn d'aquells homes que, per sota del seu valer universal, són molt intensament fills del seu temps.

(...)"

Joan Maragall (1905)

Tots contra tots

Tàpies 1966

"En els últims anys, l'intercanvi respectuós i franc entre els catalans no ha estat possible. El país ha quedat bloquejat per la lògica binària del blanc o negre, per l'èpica de les grans manifestacions, l'estridència del conflicte, el triomf del propagandisme, l'apoteosi de la il·lusió, la febre nacional, la por dels que se sentien envaïts pel tsunami emotiu, l'onada simètrica de les contramanifestacions, la cristal·lització de la bipolaritat, l'enrariment de l'aire, l'extremada i implacable duresa policial, la república retòrica, la glacial resposta jurídica de l'Estat, la suspensió de les institucions, l'empresonament preventiu dels líders i el cercle viciós del ressentiment: tots contra tots. Catalans contra catalans, Catalunya contra l'Estat, l'Estat contra Catalunya..."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 28.01.2019

Haiku

Renoir 1875

La Pepita Mas ens va fer arribar aquest preciós haiku de Buson (1716-1783):

 "Veig com te'n vas.
Et confons amb els salzes
del llarg camí."

La pregària com a crit

Bissier 1959

"La pregària és el crit d'un home que es troba al mig de la desgràcia, és l'impuls espontani de l'esperit humà cap a una cosa més poderosa que ell o que els capricis dels homes. Quan es pot recórrer a altres mitjans més directes per obtenir el que es vol, la pregària no és autèntica, especialment si es torna un pretext per no utilitzar aquests altres mitjans. Es prega de veritat tan sols en una "situació límit". La pregària és la frontera mateixa de la vida, no una simple activitat humana al costat de les altres sinó l'acte humà final i més bàsic, mitjançant el qual l'home recupera la vida quan tota la resta falla. La pregària brolla espontàniament de la mateixa font del nostre ésser, gairebé a pesar nostre: s'obre camí a través de les nostres profunditats més recòndites, com si emanés d'una immanència amagada l'existència de la qual no sospitàvem i fluís cap a una infinita transcendència que no som capaços ni tan sols d'imaginar."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 212-213

L'heroïna del segle XXI

Balla 1914

Dues entrevistes de La Vanguardia al voltant del mateix tema:


1) Conversa amb Marc Masip, entrevistat per Ima Sanchís a La Contra del 23.01.2019:

"El mòbil s'està convertint en una addicció?

El 75% de la població mundial afirma tenir dependència del telèfon mòbil.

Això és molt.

Espanya és el país europeu amb mes addicció adolescent a la xarxa, el 32,3%, mentre que la mitjana europea se situa en un 12,7%.

Quina hauria de ser l'edat de tenir mòbil?

Els 16 anys, abans no estan preparats a nivell de desenvolupament maduratiu del cervell, i tampoc no el necessiten. Estem creant una falsa necessitat en ells que a la llarga, s'està demostrant, els causa frustració, estrès, ansietat, impulsivitat i covardia.

Covardia?

Se senten més còmodes relacionant-se protegits darrere d'una pantalla, en el cara a cara no saben desenvolupar-se i són altament covards. Els adults tampoc no en fem un bon ús i donem molt mal exemple. Però nosaltres hem viscut sense mòbil i ells han nascut amb ell i no han après a confrontar-s'hi ni a ser ells mateixos.

Els seus models i emocions passen per la xarxa.

No serà mai el mateix tocar, olorar, veure i sentir que el que et transmet una pantalla.

Quines dades tenim?

Sabem que el 92% de les fotos que s'envien les veuen altres ulls que no són els del receptor original, que els adolescents miren el mòbil cada cinc minuts, que és l'últim i el primer que veuen quan es desperten. Més d'un 60% dorm amb el mòbil encès a l'habitació.

Tot això és d'addicte...

A les xarxes socials es creen sis perfils falsos o duplicats per segon. Pengem en els nostres perfils el que volem ser o demostrar i no el que som en realitat.

Sona trist.

Gran part de la societat està frustrada perquè volem ser una cosa que no som, i això és molt complicat.

Sobretot mantenir-ho en el temps.

Mirem el mòbil sense que hagi sonat, si no tenim missatges ens sentim buits, i si pengem una foto i no té els m'agrada que esperàvem ens decebem. Imagini com afecta tot això a un adolescent.

El mòbil és una eina.

Fantàstica, però si se n'abusa té conseqüències molt negatives en el rendiment laboral i escolar; i en les relacions interpersonals crea molts conflictes.

Quina mena de conflictes?

Sí la meva parella no em contesta el missatge, si somriu mirant la pantalla, ens sentim menyspreats, però no ens queixem perquè considerem que el mòbil és una cosa íntima i privada.

Causa baralles?

Pares i fills tenen discussions constants per l'ús excessiu del mòbil, i afegiu-hi l'agressi­vitat, l'ansietat i l'estrès. El mòbil és a Espanya la primera causa de demanda de conciliacions familiars. És molt important saber que el ­mòbil no pot ser moneda de canvi, ni càstig

ni premi.

La mitjana d'edat del primer mòbil?

Entre els 10 i 12 anys, i va baixant. L'excusa és que tots els nens en tenen i que sense ell no estan integrats. És fals, un noi sense mòbil té els mateixos amics i es relaciona molt més.

Quins altres perills implica la barra lliure de tecnologia?

Accés a la pornografia, la violència, i les apostes. Com volem que no hi hagi manadas si el porno que veuen és aquest?..., orgies de quatre paios i una paia, o agafant-la pel coll i picant-li les natges. Els adolescents s'estan formant amb els vídeos que veuen.

A quina edat comencen a veure pornografia?

A partir dels 9 o 10 anys, i el consum és molt alt. Tots els joves que ens arriben veuen pornografia duríssima.

Què cal fer?

Aprovar una llei que marqui l'edat de tenir ­mòbil, com n'hi ha en el consum d'alcohol o el tabac; prohibir-ne l'ús a les escoles, educar en el bon ús de les noves tecnologies, prohibir la publicitat d'apostes, i posar en valor les rela­cions interpersonals.

Instagram és un aparador.

En els adolescents hi ha moments d'impulsivitat en què escriuen o pengen coses que jugaran en contra seu i que no tenen marxa enrere.

Hem integrat la constant dringadissa dels WhatsApp.

El WhatsApp pot crear molta ansietat perquè has d'estar a l'altura del grup, i a més exigeixen que la resposta sigui immediata, i això genera estrès. Fixi's en aquella noia.

Una mòbil zombi.

Realment ens cal mirar el mòbil pel carrer? Quantes coses de les que mirem són útils de debò? Estem perdent vida. És fonamental desconnectar de la pantalla per connectar amb nosaltres mateixos i amb els altres. La gent no es coneix a si mateixa però coneix la falsa de ­vida dels altres.

El futur passa per les pantalles.

El percentatge del que veuen els adolescents per a la seva formació és ínfim. I estem veient la punta de l'iceberg: cada Nadal hi ha un regal tecnològic.

Estem colonitzats pels mòbils.

Digui'm què li han aportat els seus últims cinc anys d'Instagram, m'agrada, comentaris de persones que ni coneix?... El mòbil i les xarxes són l'heroïna del segle XXI."

2) Conversa amb Sherry Turkle, entrevistada per Núria Escur i publicada a l'edició del 24.01.2019:

Per què els adolescents temen conversar: ho eviten?

Mantenir una conversa cara a cara exigeix més que enviar un ­watsap. Conversar requereix paciència i, sobretot, impedeix que puguem retocar o repetir el que hem dit. Això genera neguit, i per això els adolescents prefe­reixen enviar-se missatges a encetar una conversa. Es tracta de comoditat. Es volen comunicar, però només fins on ells decideixen fer-ho; volen revelar la seva personalitat, però a través d'un filtre.

La tecnologia ens permet mantenir les distàncies.

Esclar. I mostrar només el que volem que els altres vegin. Editem i esborrem fins que aconseguim el missatge perfecte. Això no es pot fer en una conversa en temps real. D'aquí la por de no poder arreglar el seu jo. Prefereixen el missatge, perquè així mostren el jo que els interessa.

D'aquí unes generacions haurem deixat de conversar per enviar-nos només senyals digitals? En aquest cas, quins trets perdrà la nostra personalitat?

Tinc l'esperança que no sigui així. La gent cada vegada és més conscient que hi ha un problema, i aquest és un gran pas. Som a temps de recuperar la conversa i tenir una relació sana amb els dispositius electrònics. Comunicar-nos únicament amb senyals digitals tindria grans impactes psicològics.

Fem servir una gran quantitat d'emoticones.

Una cosa força perillosa per si mateixa, perquè simplifica les nostres emocions, frivolitza la nostra psicologia, ens evita reflexionar sobre la nostra emoció real. Les conseqüències són greus; sobretot, com has dit, en la nostra personalitat. A més de dificultar la nostra capacitat d'exposar idees i emocions en temps real i de mantenir debats profunds, els restem importància a les emocions, i, com que no som testimonis de la reacció de l'altre, és més difícil que ens puguem posar en el seu lloc.

La pitjor conseqüència d'estar enganxat digitalment?

Aquests dispositius creen una il·lusió: que no estem mai sols. Quan ens connectem es genera la il·lusió que formem part d'una comunitat i que aquesta comunitat ens escolta. Sempre podem recórrer a la llista de contactes. Però això genera un problema greu: la por de la solitud.

Tendim a pensar que estant constantment connectat et sents menys sol.

Però és al revés. Si no som capaços d'estar a gust en solitud és més fàcil que ens sentim incompresos. És en solitud quan reflexionem sobre qüestions profundes i ens coneixem. Només després d'aquest procés tindrem la capacitat de conversar i crear relacions exitoses amb d'altres perquè parlarem d'idees pròpies i escoltarem les dels altres, en lloc de projectar en ells el que volem veure.

També hi ha una pèrdua d'empatia posterior.

Hi ha estudis que demostren que, els últims deu anys, hi ha hagut un descens d'un 40% en la capacitat d'empatia dels estudiants universitaris. Comunicar-nos per mitjà d'una pantalla ens allunya de les persones, ens impedeix veure les seves reaccions i intuir els seus sentiments. Som a temps d'aturar-ho. Després de passar cinc ­dies en un campament sense ­aparells electrònics, els nens recuperen la seva capacitat d'empatitzar i mantenen converses perquè no parlen sobre el que hi ha al seu mòbil, sinó del que hi ha al seu cap. És important que les institucions en siguin conscients, d'això.

El món digital ens fa insensibles?

D'una banda ens allunya de les persones amb qui tenim la il·lusió d'estar conversant i, per tant, de les seves emocions. Provoca que cada vegada ens comprenguem menys. I rebem una quantitat tan gran d'informació, d'imatges i d'estímuls que, al final, no ens involucrem de ple en gairebé res. Els restem importància, cada vegada ens afecten menys. Hi ha coses que només la conversa ens pot oferir, i recuperar l'empatia és una d'aquestes.

És cert que amb la tecnologies som capaços de dir coses que no diríem mai a la cara. Això és un avantatge?

No ho consideraria un avantatge. És cert que la tecnologia ens ­ofereix mètodes nous de comunicar-nos que són beneficiosos: ens fa sentir a prop de persones que estimem en moments importants i ens fa sentir acompanyats, escoltats.

Així doncs, la tecnologia és capaç de beneficiar-nos.

Si la sabem utilitzar. Així que no la fem servir de manera adequada, es torna perjudicial. Si enviem un missatge per evitar una confrontació cara a cara o per dir una cosa que de cap altra manera no ens atreviríem, estem deixant que la tecnologia intervingui directament en les nostres vides, canviï la nostra personalitat, alteri la manera d'expressar-nos. És una intrusió massa perillosa.

Vostè adverteix que hem de corregir el rumb si no volem una societat plena de ciutadans amb ansietat. Com es pot fer?

És simple: conversant més. No es tracta de desterrar la tecnologia de les nostres vides, sinó de crear espais que propiciïn la conversa. Si per això cal apartar els aparells electrònics durant un temps perquè extingeixen les converses, fem-ho! La simple presència d'un mòbil en una taula a l'hora de ­dinar distreu la nostra atenció i impedeix que aprofundim. Sabem que qualsevol es pot allunyar mentalment del lloc a través del telèfon. Això provoca que la conversa sigui trivial, poc profunda. Per això hem de crear espais sagrats, com ara la cuina, el saló o el cotxe, per aprendre a escoltar-nos, fins i tot quan és avorrit, perquè és en els moments que revelem la nostra veritable personalitat. Enviar missatges pot millorar les nostres relacions, ajudar-nos a superar moments difícils, però hem de ­saber utilitzar-ho.

Durant tots aquests anys d'investigació, en què mentre qüestionava el món digital hi estava tot el dia ficada per als seus estudis, com va aconseguir equilibrar la seva pròpia realitat?

Estic involucrada en el món digital per investigar i també perquè forma part de la meva època. Però moltes vegades he de frenar-me i posar-hi límits. Per exemple, m'esforço a no fer servir el mòbil com a despertador, perquè tindria conseqüències més enllà de la simple tasca de despertar-me: generaria la temptació de mirar els missatges enmig de la nit.


Sherry Turkle subratlla algunes de les conseqüències sobre el comportament en els que estaven enganxats al món digital:

1) Falta d'empatia

2) A les xarxes s'hi coneix gent, però molt superficialment

3) Només sabien demanar disculpes o trencar una relació per WhatsApp, fet que els inutilitzava per a la vida real

4) Falta d'atenció cap als altres, es crea una cuirassa de fredor

5) Creació d'una personalitat falsa

Assumptes menors i errors

"Quan les persones són riques en virtut, un no pregunta els detalls de la seva conducta, i quan les persones són dignes de lloança, un no critica els seus assumptes menors. La condició humana és de tal manera que no hi ha ningú que no tingui errors: si la gent fa l'essencial correctament, tenir errors menors no constitueix una càrrega; si fa l'essencial incorrectament, encara que sigui una pràctica general, no són dignes de gaire consideració."

Del Wenzi 164

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Esquemes lògics

A alguns ens agraden els esquemes lògics elementals. Un de bonic i interessant el va proposar l'irlandès Joan d'Erin, conegut com a Joan Escot Eriúgena, al segle IX (va néixer cap al 810 i va morir cap al 877, després d'haver treballat a la cort de Carles el Calb, net de Carlemany, a França).

Ell considera (a De divisione naturae) que la realitat (que ell anomena "naturalesa") es divideix en quatre (o bé que hi ha quatre etapes en el procés de creació):

- allò que crea i no és creat (natura quae creat et non creatur)

- allò que és creat i crea (natura quae et creatur et creat)

- allò que és creat i no crea (natura quae creatur et non creat)

- allò que ni crea ni és creat (natura quae nec creat nec creatur)


És bonic i sistemàtic. La feina està en dotar de contingut els quatre apartats...

I una cosa és mirar d'interpretar quin contingut donava Joan d'Erin a aquests apartats, i una altra mirar de donar cadascú la seva interpretació d'aquests apartats.


Pel que fa al que volia dir ell, Julián Marías considera que a la primera part o etapa hi correspon Déu en la seva primera realitat; és incognoscible, i només se li pot aplicar la teologia negativa. A la segona hi hauria Déu en quan conté les causes primeres dels ens. A la tercera, els éssers creats en el temps, manifestacions o teofanies de Déu. A la quarta hi hauria Déu com a termini de l'univers sencer; Déu tornant a sí mateix, deificació de les coses, resoltes en la totalitat divina.

Segons Francesc J. Fortuny, la distinció s'estableix entre la natura que:

- No és creada, i és creadora. És Déu en tant que u i Trinitat, l'ésser humà en pot veure la seva obra, els seus efectes.

- És creada, i creadora. El logos, les idees. Simbòlicament, Jesucrist. Es tracta d'un element propi de la mentalitat neoplatònica, com en el cas de Plotí. En aquest àmbit regna el món de l'esperit i la llibertat. És remarcable el fet que no considera que les idees siguin per si mateixes, sinó com a manifestacions de Déu: això suposa una crítica força dura a la idea platònica. Forçant la interpretació de la teoria d'Escot Eriúgena, es podria discutir si l'ésser humà es troba aquí, però el seu lloc és a cavall entre la segona i la tercera, amb algunes interpretacions teològiques que col·loquen l'ànima com a segona espècie, i el cos humà com a tercera. En clau agustiniana, també és raonable situar l'humà interior com a segona espècie, i l'humà exterior com a tercera.

- És creada, però no creadora. És el món creat, visible. En aquesta espècie, regna la determinació de les coses.

- No és creada ni creadora. Déu en si mateix i com a fi de totes les coses, s'hi acaba tot. També representa l'impossible, el que no es pot explicar. Del Déu de la primera espècie, en podem tenir alguna idea, però no del de la quarta.


Segons Frederick Copleston, la natura que crea i no és creada és la causa primera que porta a les criatures a l'existència des d'un estat de no existència a parir del no-res (de nihilo); tradicionalment s'ha designat aquesta causa primera com a Déu, causa de totes les coses però ell mateix incausat. Copleston assenyala que Joan d'Erin diu que "pot dir-se que Déu és creat en les criatures, que és fet en les coses que ell fa, que comença e ésser en les coses que comencen a ésser. (...) Déu "apareix", o es manifesta, en les criatures, les criatures són una teofania. (...) Es pot dir que Déu es fa en les criatures que procedeixen d'ell", una cita que em sembla fascinant. Copleston comenta que segons Joan d'Erin, seguint el Pseudo-Dionís, "Déu no pot ser anomenat, per exemple, Veritat, o Saviesa, o Essència, sinó més aviat Superveritat, Supersaviesa o Superessència" (termes que semblen afirmar alguna cosa però que en realitat no volen dir res comprensible, i per tant la seva atribució a la divinitat forma part de la via negativa; Déu segueix essent inefable i incomprensible). I Joan d'Erin mateix precisa: "Quan sentim dir que Déu fa totes les coses, no hem d'entendre sinó que Déu és en totes les coses, és a dir, que és l'essència de totes les coses. Perquè només ell és veritablement, i tot el que amb veritat es diu que és en les coses que són, és només Déu". Déu en si mateix, en tant que creador no creat, és impenetrable a si mateix, desconegut per a sí mateix, en tant que infinit i superessencial, i es fa lluminós a si mateix solament en les seves teofanies.

Pel que fa a la natura creada i creadora, Copleston  diu que es refereix a les causes primordials, que existeixen el la Paraula o Verb de Déu; són les idees divines, els prototips de totes les essències creades, tan eternes com la mateixa divinitat; res és creat excepte el que va ser eternament preordenat, els prototips. En la Paraula i a través de la Paraula Déu es fa (tot i que no en el temps) autoconscient, apareixent a sí mateix.

El creat que no crea són segons Copleston les criatures, exteriors a Déu, que formen el món de la natura en el sentit limitat d'aquesta paraula, un món fet per Déu a partir del no-res. Les criatures deriven de Déu, que segons Joan d'Erin "fa totes les coses i es fa en totes les coses i és totes les coses", i són "la aparició del que no apareix, la manifestació de l'ocult, l'afirmació del negat, la comprensió de l'incomprensible, l'expressió de l'inefable, la aproximació de l'inaproximable, la comprensió de l'inintel·ligible, el cos de l'incorpori, l'essència del superessencial, la forma de l'informe"; unes altres cites fascinants. I diu Copleston: "Així com la ment humana, de per sí invisible, es fa visible o manifesta en les paraules, escrits i gestos, així el Déu invisible i incomprensible es revela a sí mateix en la naturalesa, la qual és, en conseqüència, una veritable teofania". Copleston diu que Joan d'Erin "manté que el món no està fora de Déu, i que és alhora etern i creat dins de Déu". Déu i les criatures no són diferents, sinó u i el mateix, la criatura subsistint en Déu, i Déu essent creat en la criatura, "d'una meravellosa i inefable manera". Déu "conté i inclou en sí mateix la naturalesa de totes les coses sensibles, no en el sentit que contingui de sí mateix alguna cosa a part de sí mateix, sinó en el sentit que ell és substancialment tot el que ell conté, i la substància de totes les coses visibles és creada en ell".

Pel que fa a la natura que ni crea ni és creada, paradoxalment es torna a identificar amb Déu, que atrau a totes les coses de tornada a ell mateix, a la naturalesa divina de la que procedeixen. Déu com a terme i fi de totes les coses, Déu tot en tot. Déu tant és el que crea i no és creat com el que ni crea ni és creat; és alhora causa primera (allò d'on tot prové) i causa final (allò on tot s'orienta, va a parar, terme del ritme del procés còsmic). Diu Joan d'Erin: "Tota criatura serà llençada a les ombres, és a dir, canviada en Déu, com els estels en sortir el sol", i també:  "Perquè el final de tot el moviment és el seu principi, ja que no és acabat per una altra finalitat sinó pel seu principi, a partir del qual comença el moviment i al que constantment vol tornar i trobar en ell el repòs".


Es pot anar discutint el que volia dir Joan d'Erin, si era panteista o no, etc. Però, més enllà del que volgués dir ell, podem utilitzar la seva distinció i fer-la nostra, atorgant-li continguts que ens semblin adients, com ara:

- en el primer àmbit, des d'una òptica més científica la fluctuació del no-res que va donar lloc al big bang (amb més precisió, Ramón Lapiedra en diu "una fluctuació de l'escuma quàntica primigènia on no hi havia ni espai ni temps"), i des d'una òptica més mítica o simbòlica la divinitat orígen de la realitat, incognoscible en ella mateixa però manifestada en la creació. El Brahma hindú, l'El, Eloah o Elohim jueu, el Déu pare cristià, l'Al·lah islàmic (caldria veure si el Dyaus ari i el Zeus grec cauen o no en aquesta categoria).

- en el segon àmbit, la matèria/energia, com a creadora de tot el que existeix, així com una de les seves grans creacions, la cultura/ment dels humans, amb capacitat de crear referents per a aquests mateixos humans, un dels quals seria la mateixa noció de divinitat. L'àmbit del Cosmos desplegant-se en la seva monumentalitat.

- en el tercer àmbit, tot allò passiu, estèril, sense dinàmica, sense projecció, i tot allò destructiu. La gran temptació demoníaca: deixar d'aspirar a ser creador i a trobar-se amb el creador inicial, abandonar-se, desentendre's, egocentrar-se. Aquí s'ubicarien la qüestió del mal i la qüestió de la mort, de les desgràcies, malalties, envelliment i accidents. L'àmbit del Cosmos exercint la seva destructivitat, la vessant destructora del Xiva hindú, el Saturn devorador dels seus fills grecoromà (el temps engolint tot el que ha estat desplegat), el Lucifer judeocristià (més adreçat a la desorientació dels humans).

- en el quart, el desconeixement total, el misteri absolut en el que tot s'immergeix, l'Ein Sof jueu, el yin que hi ha darrere la realitat entesa com a yang.

Sobre decadències

Picasso 1938

"A consideration of ancient Greek civilization illustrates the value of  discordance. The race was awakened into progress by a great ideal of perfection. This ideal was an immense advance upon the ideals which the surrounding civilisations had produced. It was effective and realized in a civilization which attained its proper beauty in human lives to an extent not surpassed before or since. Its art, its theoretic sciences, its modes of life, its literature, its philosophic schools, its religious rituals, all conspired to express every aspect of this wonderful ideal. Perfection was attained, and with the attainment inspiration withered. With repetition in successive generations, freshness gradually vanished. Learning and learned taste replaced the ardour of adventure. Hellenism was replaced by the Hellenistic epoch in which genius was stifled by repetition. We can imagine the fate of the Mediterranean civilization if it had been spared the irruptions of Barbarians and the rise of two new religions, Christianity and Mahometanism: —For two thousand years the Greek art-forms lifelessly repeated: the Greek schools of philosophy, Stoic, Epicurean, Aristotelian, Neo-Platonic, arguing with barren formulae: Conventional stories: A stabilized Government with the sanctity of ancient ceremony, supported by habitual pieties: Literature without depth: Science elaborating details by deductions from unquestioned premises: Delicacies of feeling without robustness of adventure.

This is no fancy picture. Despite all storms, something of this sort happened to the Byzantine Empire for a thousand years; and despite the inroad of a new religion, Buddhism, and despite Tartar invasions, something of this sort did happen to the vast Chinese Empire for a thousand years. The Chinese and the Greeks both achieved certain perfections of civilization —each worthy of admiration. But even perfection will not bear the tedium of indefinite repetition. To sustain a civilization with the intensity of its first ardour requires more than learning. Adventure is essential, namely, the search of new perfections."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVII, 5

Possible traducció:

"Una consideració de la civilització grega antiga il·lustra el valor de la discordança. Aquesta havia estat despertada al progrés per un gran ideal de perfecció. Aquest ideal era un avanç immens sobre els ideals que havien produït les civilitzacions circumdants. Va ser efectiu i realitzat en una civilització que va aconseguir l'adient bellesa en les vides humanes fins a un punt no superat abans o des de llavors. El seu art, les seves ciències teòriques, els seus modes de vida, la seva literatura, les seves escoles filosòfiques, els seus rituals religiosos, tots van conspirar per expressar cada aspecte d'aquest meravellós ideal. Es va aconseguir la perfecció, però amb aquesta consecució la inspiració es va estroncar. Amb la repetició en generacions successives, la frescor es va anar esfumant progressivament. L'aprenentatge i el gust après van substituir l'ardor de l'aventura. L'hel·lenisme va ser reemplaçat per l'època hel·lenística en què el geni va ser sufocat per la repetició. Podem imaginar el destí de la civilització mediterrània si no hagués patit les irrupcions dels bàrbars i l'ascens de dues noves religions, el Cristianisme i l'Islam: -Durant dos mil anys les formes artístiques gregues repetides sense vida: Les escoles de filosofia grega, estoica, epicúria, aristotèlica, neoplatònica, argumentant amb fórmules estèrils: Històries convencionals: Un govern estabilitzat amb la santedat del cerimonial antic, recolzat en les pietats habituals: Literatura sense profunditat: Ciència elaborant detalls per deducció des de premises inqüestionades: Delicadesa de sentiment sense la robustesa de l'aventura.

Aquesta no és cap imatge fantasiosa. Malgrat totes les tempestes, una mica d'això va passar a l'Imperi Bizantí durant mil anys; i malgrat l'aparició d'una nova religió, el Buddhisme i, malgrat les invasions tàrtares, una cosa semblant va passar al vast Imperi Xinès durant mil anys. Els xinesos i els grecs van assolir certes perfeccions de civilització -cada una d'elles digne d'admiració. Però ni la perfecció suporta el tedi de la repetició indefinida. Mantenir una civilització amb la intensitat del seu ardor inicial requereix més que aprendre. L'aventura és essencial, és a dir, la recerca de noves perfeccions."

Bellini

 

La sala Bellini (1424-1516) del nostre Museu virtual.

https://photos.app.goo.gl/P5bGpGvReTpngS1GA

Impacte de Jesús

Memling 1480

Un cop mort Jesús, alguns dels qui l'havien acompanyat, començant per Maria Magdalena, constaten que l'impacte de Jesús en les seves vides no s'esvaeix (en parlen en termes d'”aparicions”). Fins i tot comprenen millor el que Jesús els deia i s'enforteix la seva predisposició a portar-ho a la pràctica i a explicar l'impacte que Jesús havia tingut en ells. De fet, el trasbals és tan intens que l'eix de les seves vides passa a ser 1) la reflexió sobre el que havien viscut (l'impacte de la persona de Jesús i del que ell deia) i 2) la mobilització per donar-ho a conèixer.

La seva vivència d'aquest impacte és de tal mena que només la poden formular en termes religiosos: Jesús ha d'estar estretament vinculat amb Déu, el seu poder ha de venir de Déu. I la vivència que ells tenen, fruit d'un impacte extern que experimenten com a quelcom que se'ls imposa, vivència que és més forta que ells mateixos, que ve de més enllà de la seva capacitat de reflexió, també la consideren com a lligada a la divinitat.

Per expressar aquesta naturalesa divina de Jesús i de l'experiència que ells viuen, els qui han rebut l'impacte de Jesús (inclosos els que l'han rebut indirectament, com Pau) fan servir una combinació de les mitologies dels marcs culturals als que tenen accés: la tradició jueva, la tradició mesopotàmica-persa-babilònica, la tradició egípcia i la tradició helenística. Combinant la seva experiència de Jesús amb aquestes eines creen una nova narració mítica de gran potència, primer transmesa oralment (amb la multiplicitat de versions que això permet) i després fixada per escrit en diversos evangelis (diferents versions de la narració de la bona notícia, de la gran notícia, que per a alguns és més aviat el que Jesús predicava i per a d'altres és més aviat l'afirmació de la divinitat de Jesús; aquests diferents èmfasis es donen ja des del primer moment). Més tard, quatre d'aquests evangelis seran oficialitzats per l'Església (Mateu, Marc, Lluc i Joan) i els altres esdevindran els anomenats evangelis apòcrifs.

A la mateixa narració evangèlica, doncs, els elements històrics i les elaboracions mítiques es van barrejant amb gran llibertat i creativitat, formant un tot difícilment destriable. Més aviat esdevenen predominants les construccions mítiques: per a la gent implicada era molt més important la potència de la narració i la vivència mítiques, fins i tot podrem dir la creativitat mítica, que no pas la referència a uns fets històrics per a ells menys transcendents; el Jesús mític que s'estava construint acabava essent més important que el Jesús històric, tot i que el fonament i l'impacte de tot plegat es trobava en el Jesús històric.

La narració resultant acaba plena d'incorporacions de referències a l'Antic Testament (per assenyalar que Jesús era el Messies esperat per la tradició jueva) que es barregen i s'afegeixen a la història de Jesús. També s'hi incorporen trets mítics d'altres orígens (com ara les narracions sobre el naixement virginal de Jesús o la de la seva resurrecció al cap de tres dies de la seva mort, o bé la de menjar el seu cos i beure la seva sang). En el teixit resultant no és gens fàcil destriar els diversos components i els seus orígens.

El resultat d'aquest procés creatiu és un personatge històrico-mític de gran impacte al voltant del qual cristal·litza una nova reflexió religiosa de gran abast, donant així lloc a l'aparició d'una nova tradició religiosa, el cristianisme, que recull l'impacte de la persona de Jesús i l'elaboració feta al seu voltant (és obvi, però de vegades cal recordar-ho: Jesús no era cristià, era una persona religiosa de religió jueva. Probablement no hagués imaginat que al seu voltant es pogués formar una nova religió; el seu desig era purificar el judaisme, apropar-lo a una més gran autenticitat i fer-lo més capaç d'estar al servei de les persones).


Nota 1: tot i la dificultat que suposa la complexitat i la distància cronològica i cultural del material evangèlic, la persona que es troba marcada o interessada per Jesús no pot defugir la seva lectura personal, que serà sempre molt parcial i limitada, però que serà la que operarà realment en ell. Deixar la lectura dels evangelis només en mans dels experts seria absurd i irreal. Ara bé, seria convenient que en el si de la comunitat cristiana hi hagués un diàleg permanent sobre la lectura, interpretació i impacte dels evangelis, al que els experts poguessin aportar les seves consideracions especialitzades, sense substituir, però, les consideracions personals de cada membre de la comunitat. Aquestes línies estan redactades des d'aquest esperit: són consideracions personals parcials i limitades, sense cap pretensió de coneixement expert i ben obertes a les aportacions dels experts i de qualsevol altra persona que tingui a Jesús com a referent vital i espiritual.


Nota 2: l'impacte de la figura de Jesús en els seus deixebles es fusiona ràpidament i indestriablement amb el component devocional que incorpora tota religió. La figura de Jesucrist esdevé ja en els mateixos evangelis l'objecte d'una fonamental corrent emocional, plasmada principalment en la seva designació com a Fill de Déu, com a Messies, com a Emmanuel (“Déu amb nosaltres”: Mt 1, 23), com a Salvador (Lc 2, 11), com a Ungit del Senyor ("Crist": Lc 2, 26). Els evangelis ho potencien escenificant múltiples autodesignacions de Jesús com a tal, ni que sigui a base de deformar o encobrir el tipus de consciència que Jesús tenia de si mateix (pels evangelistes no en podia tenir cap altra que la de Fill de Déu). Pau manté aquesta línia.

Altres components devocionals del cristianisme són posteriors. La devoció a Maria no és gaire recollida pels evangelis; Mateu, Marc i Lluc no la situen ni al peu de la creu, com després farà una línia devocional molt potent amb manifestacions com el Stabat mater i tota la iconografia de Maria patint en el descendiment de la creu (les Pietàs). Només Joan li situa (el redactor de Joan potser volia subratllar amb això la importància d'aquest deixeble, fent-lo designar pel mateix Jesús com a fill de Maria, i per tant germà de Jesús). Més tard es projecta en Maria la tradició devocional envers la terra i les deeses-mare, donant peu a una riquíssima iconografia que va des de les Mares de Déu trobades de l'època romànica fins a l'esclat devocional del segle XIX amb les aparicions marianes de Lourdes, Fàtima i la Salette. També s’hi afegirà la devoció als màrtirs i als sants, tant històrics (Sant Francesc d'Assís) com mítics (Sant Cristòfol).


Nota 3: Els evangelis i altres tradicions sobre Jesús que ens han arribat són una combinació de diferents materials: la vida de Jesús (on es barregen història i projecció mítica), la predicació de Jesús sobre les actituds vitals i religioses a tenir (predicació on també es deuen barrejar elements històrics i sobreafegits), els miracles atribuïts a Jesús (curacions, perdó de pecats, expulsió de dimonis), la devoció a Jesús, les projeccions veterotestamentàries sobre la vida de Jesús (l'acompliment de l'antiga Llei i els Profetes), les reflexions sobre la figura de Jesús a partir de l'experiència dels primers nuclis de seguidors (les primeres comunitats cristianes), etc.

A més, els evangelis no són cap model de rigor; de vegades el material evangèlic és maldestre i contradictori, sense la cohesió d'un text filosòfic o teològic. És comprensible que alguns diguin que són els escrits de Pau, i no els evangelis, els textos que van permetre l'eclosió del cristianisme; però cal tenir ben present que on se'ns fa proper Jesús és als evangelis, amb totes les limitacions i imperfeccions d'aquests textos (a banda que hi ha qui defensa que Pau va en una direcció que no és prou conforme amb la dels evangelis). Aquesta barreja de materials fa especialment difícil i complexa la lectura dels evangelis, ja que sovint es desdibuixen les fronteres o distincions entre els diferents tipus de materials. Alguns semblen clars, però d'altres són difícilment classificables en un o altre grup, no se sap ben bé a quin tipus corresponen.

Des d'una lectura “literalista” dels evangelis, això no és problema. Tot és “veritat” i punt. Des d'una lectura simbòlica, és útil poder diferenciar els diferents tipus de “veritat” que formen els evangelis. També des d'una lectura crítica és necessària aquesta diferenciació. Des de posicions marcadament devocionals, la distinció entre aquests elements és menys important. Des de posicions més incorporadores de l'anàlisi racional, és més important classificar, en la mesura del possible, els diversos tipus de materials que conformen la composició evangèlica.

Els evangelistes, devots i pre-racionalistes, no es preocupen per aquestes distincions; el seu propòsit és presentar una figura de Jesús el més rica, atractiva i convincent possible, i això els dóna llibertat per utilitzar els materials al seu gust i criteri al servei d'aquesta finalitat. Presenten èmfasis i punts de vista diferents entre ells, però tots comparteixen aquest enfocament amalgamat i exaltant. Ells trenen una corda el més forta possible amb els diferents fils que tenen a l'abast; els preocupa la corda, no la distinció dels fils.


Nota 4: Una discussió tradicional és la que es produeix sobre la possibilitat que tota la persona i vida de Jesús sigui una creació mítica, sense fonament en fets històrics. Costa tant separar mite i història en els evangelis que aquesta hipòtesi arriba a ser plausible, enfortida per la falta de referències a la història de Jesús des de fonts no cristianes.

Dues consideracions es poden fer al respecte: una, que la lectura dels evangelis més aviat transmet la sensació de l'existència d'un personatge històric al darrera, que a més no hagués estat senzill d'inventar; l'altra, que ni que fos tot mite, l'operativitat de la figura de Jesús i el seu impacte en la història es mantindrien. No és el mateix referir-se a una història real que a un mite, però a efectes religiosos potser tampoc no hi ha tanta diferència.

Hi ha una altra possibilitat: alguns, com ara l'historiador jueu Hayyim ben Yehoshua, sostenen que la figura de Jesús combina elements de diversos personatges històrics de la mateixa època, com ara Yehuda de Galilea (6 d.C.), Theudas (44 d.C.) i Benjamí l'Egipci (60 d.C.), reivindicats també com a Messies i crucificats pels romans, mentre dos personatges més amb trets que haurien pogut ser incorporats al material evangèlic varen morir apedregats: Yeishu ha-Notzri, que hauria tingut cinc deixebles: Mattai (Mateu), Naqai, Neitzer, Buni i Todah (Tadeu), i ben Stada. No és absurd pensar que elements propis d'aquests cinc personatges (per altra part sovint confosos entre ells) haguessin estat també barrejats amb elaboracions mítiques diverses a l'hora de configurar la figura evangèlica de Jesús. Tot i que de vegades s'utilitzi com a argument per negar la historicitat de Jesús (és el cas de Hayyim ben Yehoshua; malauradament, el seu furiós anticristianisme condiciona excessivament les seves consideracions, cosa que no vol dir que no pugui fer aportacions significatives), això no té perquè ser incompatible amb l'existència d'un Jesús històric (tot i que aquest tampoc seria imprescindible per a crear la figura evangèlica). I de fet no contradiu la possibilitat d'un Jesús històric que sembla copsar-se darrera el complex entramat dels materials històrics i mítics que formen els evangelis.


Nota 5: un mite és com una obra d'art. Sabem que és creació humana, però ens commou. No tots els mites commouen per igual a tothom. Certament hi poden influir factors de situació emocional personal i factors d'educació. Quan des de petit t'eduquen en un mite, aquest et commou més fàcilment (tot i que també et pot deixar de commoure en una determinada conjuntura emocional personal, o se't pot generar una reacció de rebuig d'aquell mite). Però si se'ns ha educat en un determinat mite és perquè aquest ha commogut profundament les generacions anteriors.

En el cas de Jesús no és fàcil establir si la commoció inicial va ser de caràcter personal, recoberta i formulada després en construccions mítiques, o ja inicialment el que va commoure va ser la construcció mítica de la figura de Jesús. La tradició i la nostra impressió personal és la d'una commoció inicial de caràcter personal transmesa a través dels deixebles (i formulada míticament en termes de "resurrecció" i "aparicions"), però també seria possible que la commoció s'hagués produït a partir de la cristal·lització mítica basada en materials diversos, tant històrics (provinents d'una o més històries personals) com mítics.

La diferència entre una pintura i una escultura qualsevol i una obra d'art està en la seva capacitat de commoció. Dues pintures sobre el mateix tema ens poden impactar molt diferentment: l'impacte va molt més enllà del tema. I la capacitat de commoció depèn tant de l'obra com del qui la contempla: el que a un el commociona, a un altre el pot deixar indiferent.

A les nostres vides hi incorporem imatges que ens commocionen, que són per a nosaltres obres d'art. També la figura de Jesús ens pot commocionar, sabent que això depèn d'ella i de nosaltres (de la nostra educació, de la nostra estructura emocional i de la nostra conjuntura emocional).


Nota 6: la nostra relació amb els mites segueix essent possible i important. En Marià Corbí diu: "los símbolos y mitos nacen y se sostienen en un contexto cultural preindustrial determinado. Su validez significativa es intemporal. Continúan teniendo fuerza significativa más allá del contexto cultural en el que nacieron y vivieron. Por consiguiente, los símbolos y mitos en los que se vertió el lenguaje de las grandes religiones teístas, continúa teniendo fuerza expresiva capaz de transmitir la experiencia espiritual que nuestros antepasados vivieron. Pueden transmitirnos la noticia de la dimensión absoluta de lo real y, al transmitírnosla, nos inician a ella." Corbí subratlla la dificultat d'accés a la comprensió de categories fruit d'un altre context. Però si ens hi apropem no tant amb voluntat d'anàlisi sinó en tant que obres d'art (com si fossin poemes d'Homer, diu Corbí) podem continuar rebent el seu impacte.



(revisió d'un post de gener de 2012)

Més raó, menys emoció

Dalí 1923

És interessant aquesta entrevista de Lluís Amiguet a Anna Rosling a La Contra de La Vanguardia del 19.12.2018. És un bon contrapunt pels que més aviat tenim tendències apocalíptiques, que tendim a fixar-nos més en els problemes pendents que en l'aspecte positiu de la realitat. Certament que cal continuar criticant, indicant els dèficits, denunciant les injustícies, etc. Però indicacions com les de Rosling s'han de tenir també en compte.

"Per què ens radicalitzem?

Perquè la política es viu com un espectacle d'identitats i pas­sions i hauria de ser l'anàlisi de dades i fets des de la raó.

Per què no raonem més?

Perquè requereix més esforç que el d'abandonar-nos a les nostres emocions primàries. Els Rosling hem analitzat els deu instints que continuen sent per als humans menys costosos en energia per raonar.

Els tenim des que vam ser rèptils.

I ja com a humans, la major part del nostre ­passat va consistir a conviure en petits grups atents als perills per tenir una reacció immediata, dependents sempre del grup. Si la tribu ens rebutjava, moríem.

Per què encara ens mana l'instint?

Perquè és com el sucre: ja no ho necessitem, però ens agrada. I vostès, els periodistes, són els primers en fer servir aquests instints primaris per captar la màxima atenció.

Quin és el biaix cognitiu que més ens ­traeix a l'interpretar la realitat?

La mania de dividir-ho tot en dos grups diferenciats i enfrontats, encara que la realitat sigui gairebé sempre molt més complexa. Però ens encanta dividir per dos: és tan senzill!

Que potser no hi ha rics i pobres?

A Hans Rosling li va costar 14 anys que l'ONU, que assessorava, i el Banc Mundial acceptessin que aquesta dicotomia era falsa i que la realitat és més gradual, complexa i difusa. A veure: la majoria de la humanitat és pobra o rica?

Ens encanta pensar que és molt pobra.

Doncs lamento espatllar-li la fantasia, però la major part dels humans viuen en països d'ingressos mitjans. I vostè què creu: Aquesta pobresa extrema augmenta o es manté?

Li juro que prefereixo que progressem.

S'ha reduït a la meitat des del 2000. Però ens agrada pensar que hi ha una famèlica legió de subdesenvolupats esperant assaltar el nostre benestar. Estem fets per a la por, encara que el llop ja no existeixi. És la nostra evolució.

Corres abans de saber si et persegueix.

I això ens salvava la vida en la prehistòria. Per això, encara avui només ens criden l'atenció les notícies negatives, perquè les bones no ens costen la pell si no els fem cas.

Una notícia bona no és notícia.

Però és que el món és cada dia menys pobre i menys violent. Acceptem-ho.

Està de moda que com millor, pitjor.

Perquè és rendible per a alguns. El tercer biaix és pensar que tot segueix una línia recta ascendent. I ens acovardeixen: la població mundial augmenta sense parar! El 2100 serem tants humans que no hi cabrem i exhaurirem els recursos del planeta!

Aquest és un clàssic popular maltusià.

Si mira les estadístiques de l'ONU, veurà que la població mundial continuarà augmentant en els propers 13 anys, sí, però després es reduirà.

Com ho sap?

Perquè estem donant educació i anticonceptius als més pobres i és el mètode que ja ha frenat la demografia en la majoria del planeta. Pensi que les tendències –i les línies estadís­tiques– no només són rectes que es projecten en el futur: poden tenir forma de S o tobogan.

Doni'm més bones no-notícies.

Hi continua havent desastres naturals, però els països estan més preparats perquè causin menys desgràcies, perquè són més rics. I ara causen moltes menys víctimes.

És formidable i hauria de ser sí-notícia.

El 2016 es van registrar més de 40 milions de vols comercials. Hi va haver només 10 accidents mortals.

Però tots 10 van obrir tots els telenotícies.

No van morir mai menys persones en guerres que avui.

Però Síria va ocupar totes les portades.

Una altra difícil de creure: als països més rics, malgrat tot, el terrorisme ha anat baixant.

A Espanya sense anar més lluny: un èxit.

Però el periodista tendeix a convertir cada atemptat terrorista en un Harmagedon.

Ningú no vol donar una notícia petita.

Els mitjans viuen de l'atenció. El sisè biaix ­humà és generalitzar i crear estereotips.

Començant pels tribals.

Podem combatre'ls amb la raó, que demostra que hi sol haver tantes o més diferències entre dos membres d'un mateix grup com entre els de dos grups diferents. Després, l'instint del destí, “aquests són així i no canviaran mai”, consagra els prejudicis.

A més, ens encanten les idees senzilletes.

Ni això. Ens agrada tenir una idea amb què ho expliquem tot. És la perspectiva única de qui dona la culpa de qualsevol desgràcia als immigrants, per exemple, o als del país veí.

Errar és humà, però és més humà encara donar-li la culpa a un altre humà.

Solem buscar culpables amb l'odi abans que causes amb la raó. I a més, solem donar la mateixa importància a dues opinions, encara que una sigui autoritzada i l'altra, no.

Al final, ens cansem d'experts.

I a sobre, si els confrontem amb un ignorant que cridi més, donem el mateix crèdit a les opinions autoritzades que a les banals...

Com puc utilitzar la raó més que l'instint?

Desconfiï de les històries emocionants i els ­relats dramàtics de periodistes, activistes i ­polítics: solen ser interessants, però també ­interessats. Analitzeu les dades i les estadístiques abans d'opinar sobre ells i no només perquè confirmin el que ja crèieu."

Religió i canvi social

Morris Louis 1961

"Si la religió autèntica no canvia el cap i el cor dels homes no hi haurà mai un canvi social ni una humanització veritable.

Eliminar les màfies i la corrupció de la societat dels diners només és possible si cada home és capaç d'anar més enllà del seu ego, de la seva estructura de necessitats, i no té por de lluitar per la felicitat plena de la humanitat perquè ha descobert en el seu interior la presència joiosa de la Realitat Última.

(...)

Transformar  un món criminal en un món més humà, aconseguir que l'evolució científico-tècnica vagi del bracet d'una evolució espiritual de la humanitat només serà possible si, en una empresa clarament integradora, l'home va més enllà de l'ego de les seves necessitats més biològiques i descobreix l'harmonia del Si mateix, en allò que identifiquem com l'experiència religiosa autèntica."

Francesc Torradeflot a Foc Nou del gener de 2000, p. 35

Fonaments de la llei

"Quan Wen-tzu va preguntar: En què es fonamenta la llei?

Lao Tse va dir: La llei sorgeix de la justícia, la justícia sorgeix del que és apropiat per a les masses, i el que és apropiat per a les masses és el que s'harmonitza amb les ments de la gent. Aquesta és l'essència de l'ordre.

La llei no baixa del cel, ni emergeix de la terra; s'inventa a través de l'autoreflexió humana i de l'autocorrecció. Si arribes realment a l'arrel, no quedaràs confós en les branques; si saps el que és essencial, no estaràs atordit pels dubtes.

Si ho tens dins teu, no ho negues als altres; si no ho tens en tu mateix, no culpes a la condició social. El que s'estableix entre els esglaons més baixos no ha de ser ignorat en els graons superiors; el que es prohibeix al poble en general no ha de ser practicat per les persones privilegiades.

Per això, quan els dirigents determinen les lleis, se les han d'aplicar primer a ells mateixos per provar-les i comprovar-les. Llavors, si una norma funciona sobre els mateixos governants, pot ser imposada al poble.

Les lleis són les plomades de la terra, les mesures utilitzades pels dirigents, les normes establertes que governen als ingovernables. Després d'establir les lleis, els que es conformen a elles són recompensats, mentre que els que no viuen conforme a elles són sancionats. Tot i que les persones siguin riques i nobles, les seves recompenses no han de ser disminuïdes, i encara que les persones siguin pobres i d'humil condició, els seus càstigs no han de ser augmentats; els qui violen la llei han de ser castigats sense excepció encara que siguin bones persones, mentre que els que es conformen a la llei han de ser considerats innocents encara que no valguin per a res. Per aquesta raó, es practica la imparcialitat i es bloquegen els desitjos privats.

En l'antiguitat s'establien funcionaris per impedir que la gent fos massa egoista, mentre que es posaven governants per controlar els funcionaris i impedir-los que actuessin de manera autocràtica. Les lleis i les arts de la divinitat són els mitjans de controlar els governants, d'impedir-los prendre decisions arbitràries. Si ningú pot ser auto-complaent, la divinitat preval i s'arriba a la raó.

Per tant, retorna a la simplicitat, sense càlculs. L'absència de càlcul no vol dir inacció, vol dir adaptar-se al que ja està en marxa."


Wenzi 161

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Dues fotografies

Hi ha moltíssimes fotografies de gran qualitat. De tant en tant, però, algunes et colpeixen especialment. És el cas d'aquestes dues, la primera de John Claude White (1853-1918) i la segona de Michael S. Yamashita (nascut el 1949).

Homecoming

De Kooning 1961

La primera temporada de la sèrie Homecoming, escrita per Eli Horowitz i Micah Bloomberg, dirigida per Sam Esmail i protagonitzada per una Julia Roberts acompanyada per molt bons actors, és una estranya obra de ciència ficció que planteja un dilema moral interessant.

Figura que s'ha trobat una substància capaç d'esborrar de la ment els impactes post-traumàtics, cosa que inclou la mala consciència, el remordiment.

Si això pogués ser, aplicaríem aquesta substància? Ens l'aplicaríem a nosaltres mateixos?

Un món sense traumes ni remordiments sembla desitjable... Però no estaríem llavors alterant essencialment la condició humana? No estaríem robotitzant els humans? És dur suportar la mala consciència, però no és aquest un dels elements que ens fan humans, i no déus o màquines?

Un detall interessant: al final de tot de la sèrie, després dels crèdits (cosa que farà que molta gent no la vegi), hi ha una escena en la que una persona s'aplica la substància a ella mateixa després d'haver fet un gest èticament qüestionable (carregar el mort sobre una persona, certament responsable, però de manera que els altres quedin alliberats de la seva responsabilitat).

Ho faríem, nosaltres, si la substància existís (afortunadament, deu ser impossible una substància així)? Després de cada cosa mal feta, un petit toc de substància i el fet quedaria oblidat...

Ginebrons

En memòria d'un genocidi de ginebrons que tingué lloc a finals de 2018 a prop del Puig Cavaller de Gandesa (Terra Alta).