diumenge, 12 de juliol de 2015

Becket



T. S. Eliot


La pàtria és una realitat que pot ser positiva, que pot ajudar a configurar la vida de les persones, però no és un valor. Està per sota dels valors, i ha d’estar al servei dels valors. Dit de manera gràfica: si la meva pàtria oprimeix, he d’estar a favor dels oprimits, no de la meva pàtria.

Dit sigui de passada, això passa també amb la felicitat, la gran aspiració espontània dels éssers humans: està molt bé, però no és un valor, està per sota dels valors i ha d’estar al servei dels valors. Si no és així, es nega a ella mateixa, s’autodestrueix: no hi pot haver felicitat contra els valors o al marge dels valors.

Hi ha una connexió entre els valors i la divinitat? Tot i la dificultat de precisar-la, haurem de dir que per als que “creuen” (o sigui, per a aquells per als que la noció de Déu opera de fet com a símbol central, trasbalsador i vertebrador en la seva dinàmica personal) aquesta connexió existeix. Ho mostra la freqüent associació que es fa de Déu amb quatre dels grans valors (amor, veritat, bondat i bellesa).

No sorprèn, doncs, que al llarg de la història s’hagin donat exemples, reals i mítics, de contraposició entre els valors i la pàtria, i més concretament, a partir de la vinculació a la que ens acabem de referir, de contraposició entre Déu i la pàtria. Exemples molt més rics i importants que el seu contrari, la freqüent i banal, quan no oportunista i manipuladora, associació entre Déu i la pàtria, el “Déu amb nosaltres” proclamat retòricament per tants pobles de totes les èpoques.

La història de Becket és una magnífica materialització de la contraposició entre Déu i la pàtria. I la versió de T.S. Eliot (l’obra de teatre Murder in the Cathedral, 1935) és una esplèndida versió d’aquesta història/mite. Amb un llenguatge d’un gran vigor i solemnitat, Eliot (1880-1965) ens proposa les seves reflexions al voltant del moment final de la vida de Becket, el seu assassinat a la catedral de Canterbury el 2 de desembre de 1170. El llenguatge emprat per Eliot impressiona (si més no, a la gent d’unes determinades generacions); és un llenguatge simbòlic, ric, solemne, culte però comprensible, d’una gran força tràgica (a mi se m’associa al de Charles Péguy i el de Paul Claudel, per exemple). El Becket d’Eliot és grec, és medieval, és renaixentista, és modern.

No sé, però, si és comprensible des de la post-modernitat, o si avui semblaria passat de moda, incomprensible, efectista, pretensiós, transcendentalista o carrincló. No sé si seria viable plantejar actualment un muntatge de l’obra que no oblidés ni traís els seus valors ètics i estètics, ans al contrari. Que els subratllés, que els fes evidents, que els posés de manifest, que els fes arribar a les noves generacions. Seria un bon repte per al teatre català, que disposa d'una bona traducció de l'obra a la nostra llengua feta el 1965 pel crític teatral i eminent liturgista Josep Urdeix, bon coneixedor del llenguatge eclesiàstic i capaç de conservar les ressonàncies litúrgiques i sàlmiques de l'obra d’Eliot (traducció publicada el 1966 per Edicions 62 com a n. 17 de la seva Col·lecció Blanquerna). Seriem capaços, com a cultura catalana, de muntar i acollir una bona versió del Becket d’Eliot, més de quaranta anys després de la que es va fer al Centre Parroquial de Sant Joan d’Horta el 1965 com a homenatge a Eliot, que havia mort a Londres el 4 de gener de 1965?

Aquí en teniu un fragment:

“Purifiqueu l’aire! Netegeu el cel! Renteu el vent!
Agafeu les pedres una per una, i renteu-les.
La terra és bruta, l’aigua és bruta, els nostres animals i nosaltres mateixos estem tacats de sang.
Una pluja de sang m’ha cegat els ulls.
¿On és Anglaterra? On para Kent? On és Canterbury?
Oh, lluny, lluny, lluny, lluny en el passat;
i jo faig camí per una terra de troncs estèrils: però si els tallo vessen sang;
camino d’esma per una terra de roques seques: però si les toco vessen sang.

¿Com, com podré tornar mai a les estacions benignes i plàcides?
Queda’t, oh nit, amb nosaltres; para’t, sol; atura’t, temps, que no arribi l’alba, que no vingui la primavera.
¿Podré tornar a mirar el dia i les coses senzilles, si les haig de veure totes tacades de sang,
darrera una pluja de sang que va caient?

No volíem que hagués passat res.
Compreníem la desgràcia de cadascú, les pèrdues personals, la misèria general, vivint i mig vivint;
la por de la nit que s’acaba amb la feina del dia; la por del dia que acaba amb el son;
però la xerrada al mercat amb l’escombra a la mà, i llençar les cendres a mitjanit,
i recollir la llenya pel foc de bon matí, eren actes que posaven un límit al nostre sofriment.
Cada horror tenia el seu límit, cada dolor una manera d’acabar-se:
a la vida, no hi ha temps per a un sofriment molt llarg.

Però aquest, aquest està fora de la vida, fora del temps, és un instant etern de mal i de desgràcia.
Estem tacats amb una brutícia que no es pot netejar, lligats a la misèria sobrenatural.

Però no som només nosaltres, ni la casa, ni la ciutat, els que estem tacats,
És tot el món que està fet un femer.
Purifiqueu l’aire! Netegeu el cel! Renteu el vent!
Agafeu les pedres una per una, separeu la pell de la carn, separeu el múscul de l’os, i renteu-los!
Renteu la pedra, renteu l’os, renteu el cervell, renteu l’ànima, renteu-los, renteu-los!”

(recitat del Cor mentre Becket és assassinat)