dimarts, 16 de juny de 2015

Contra l'antiindividualisme



Raffaello 1506


Atorgar el paper just i precís a l'individu i al que està lligat a l'individualitat és important. D'aquí que sembli útil i pertinent, sobretot pels que tenim tendència a l'absolutització de certes idees o principis, aquesta reflexió rica i abrandada d'Arnold Hauser, que no és precisament un liberal, al respecte (de la seva Introducció a la història de l'art):


"L'antiindividualisme (...) es troba, en tot cas, en profunda correspondència amb aquells "ideals ascètics" pels que tan gran "cordialitat i prejudici" mostren els filòsofs en el sentit de Nietzsche; la seva obsessió per les potències apersonals i suprapersonals de la història és tan gran que ens hauriem de preguntar amb Nietzsche: ¿per què es necessiten en sí ideals antiindividualistes? ¿Per què es necessita tota aquesta sacrosanta objectivitat, aquests valors absoluts, aquesta validesa incondicionada, aquesta llegenda de l'eternament humà, eternament bo, eternament bell, aquestes lleis sense legislador, aquests art sense artistes, aquesta història de l'art sense noms i sense llibertat personal? La resposta s'ha trobat ja fa temps i s'ha formulat de les més diverses maneres. Es necessita tot això, s'ha dit, perquè es té por, por d'un mateix, por de la responsabilitat unida a la llibertat i a l'autodeterminació. Com diu Kant: "És tan còmode no estar emancipat". I que l'"anhel d'objectivitat" és una situació en la que "l'home s'humilia a la condició de servent", ho ha dit fins i tot el "filòsof" per excel·lència, Hegel. Es renuncia al privilegi de ser un mateix el seu propi legislador, i es creu en lleis eternes, suprahumanes, caigudes del cel, perquè es preten haver trobat en elles una forma immodificable, i es vol participar de la intangibilitat del missatge de què s'és descubridor i transmissor. La tranquil·litat que s'experimenta amb la idea de la validesa general, intemporalitat i necessitat, prové d'un sentiment intensificat de la seguretat. És tranquil·litzador saber que en el caos de l'existència, emmig del canvi i transformació constants, hi ha quelcom en el que hom pot trobar suport i al que hom es pot confiar. És assossegador creure que, a pesar de la pròpia caducitat, es participa en valors superiors i hom es converteix en el seu posseidor i administrador, en reconèixer la seva validesa. És incitadora, sobretot, la il·lusió que n'hi ha prou amb saber escoltar la veu interior de l'ànima, per a que en ella ens parli quelcom diví i inequívoc".