Bernanos

És difícil llegir Georges Bernanos (1888-1948). D'una banda, la problemàtica humana hi és abordada sovint a través de personatges actualment desapareguts, la major part capellans. Alhora, la seva visió és brutal, d'una intensitat trasbalsadora, d'una fondària que meravella. Endinsar-se en les seves pàgines és un camí cansat, que et remou les entranyes. Però jo he quedat fascinat (agrairia que algú m'assenyalés els literats actuals que es situen al seu nivell, els llegiria immediatament...). Jo no l'havia llegit mai. No sé ben bé perquè, ja que els seus llibres eren publicats entre nosaltres els anys seixanta. Casualitats de la vida. El mes de juny, la Mercè va anar a un llibreter de segona mà de llibres en francès que hi ha a Barcelona (Le Bouquiniste, Aragó 458) i va veure allà una pila dels seus llibres en edició de butxaca (els clàssics "Le livre de poche"); me'ls va comprar. Durant unes quantes setmanes, la seva lectura ha estat el fil conductor de la meva vida, la meva tasca central. He llegit Sous le soleil de Satan (1926), L’imposture (1927), La joie (1929), Journal d’un curé de campagne (1936) i Nouvelle histoire de Mouchette (1937) (també Un crime i el recull Dialogue d'ombres, però aquests m'han interessat menys). No els he llegit en l'ordre cronològic, però he fet el gran recorregut. Com deia, estic molt impressionat, trasbalsat, per la ferocitat, la vitalitat i la profunditat que hi he trobat. Sovint hi trobem passatges maldestres, personatges sense acabar, poc càlcul literari: tot s'ho emporta la passió. I de tant en tant, gairebé inesperadament, pàgines brillants, plenes d'una força extraordinària, d'una tensió excepcional. Llavors experimentes una enorme admiració per la seva capacitat de matisar fins a l'infinit, d’explorar els abismes de l’ànima fins a insòlites profunditats, d’anar més enllà dels llocs comuns, de la superfície de les coses.