diumenge, 28 de juny de 2015

Carta de Pere als cristians de Tàrraco






"Germans, si voleu que us digui la veritat, jo mateix encara a hores d'ara no sé ben bé si Jesús era un mestre o un profeta. Que era un mestre - un rabí- i un bon mestre, això segur, com vàrem poder experimentar tots aquells que el coneguérem. I és la nostra pretensió actual continuar transmetent el seu mestratge. Si també era un profeta, doncs potser sí. Si més no, algunes vegades ens ho va semblar clarament, com aquell dia que ens va agafar a Jaume, Joan i a mi mateix i ens va portar fins al cim del Tabor o de l'Hermon, no ho recordo prou bé. Allà ens parlà de tal manera que ens va semblar que sentíem els mateixos Moisès i Elies.

El que també us puc dir, perquè ho vaig viure de prop, és que Jesús estimava la Llei i el que els profetes ens havien ensenyat, i que es complaia a discutir com s'havia d'interpretar, tant amb nosaltres, els seus deixebles, com amb la gent del poble, com amb altres rabís. Quantes hores havíem passat en aquestes discussions! I eren hores bones, que ens obrien els ulls a molts significats dels textos antics.

Ara, el que ja no sé si em plau del tot és aquest costum que s'està estenent entre alguns dels seguidors de Jesús de considerar-lo com a un déu. Entenc que els mou l'entusiasme per la seva persona i el seu ensenyament, però no m'acaba de fer el pes. És cert que sobre això s'han construït unes narracions molt boniques, que corren de boca a orella i que alguns han començat fins i tot a posar per escrit, i que tenen com a propòsit atribuir a Jesús aquest caràcter diví. Un exemple són aquestes descripcions del seu naixement a Betlem (quan ell era nascut a Natzaret), amb pastors dormint al ras, i àngels, i mags d'orient... En part estan bé, ens recorden que per a nosaltres Jesús, amb la seva manera de ser, amb el que deia i el que feia, era com si ens fes veure el Senyor (Adonai), el nostre Déu (Elohim); era com si l'Inexpressable (Ein Sof) pogués ser vist, com si el Pare (Abba) fos en ell, com si Jahveh tornés a parlar per boca seva. Però precisament per això cal anar molt amb compte a no fer-ne un déu com tants altres que naixien de mares verges. Són imatges útils per a expressar fins a quin punt Jesús era especial per a nosaltres, però comporten el risc que els que llegeixin aquestes narracions es pensin que són coses que van passar d'aquesta manera.

També hi ha les narracions sobre el sopar de Pasqua que varem compartir amb Jesús poc abans de la seva detenció a Getsemaní. Jo hi era, i puc dir que va ser un sopar molt especial, molt intensament viscut. Ara bé, potser em falla la memòria, però estic convençut que algunes de les coses que es diu que es van dir en aquell sopar no s'hi van pas dir. La creativitat dels entusiastes seguidors actuals, de molt bona fe però de vegades amb tendència a forçar les coses, pot arribar a nivells molt destacats.

Més delicada encara és la qüestió de la mort de Jesús. Jo hi era quan el van agafar a l'hort de Getsemaní, que vol dir "molí d'oli", al peu de la muntanya de les Oliveres. Va ser després d'haver passat, altra vegada amb Jaume i Joan, la vergonya d'haver-nos adormit quan ell ens demanava que preguéssim amb ell, que ja veia venir que les coses anirien malament. Quan el van detenir jo vaig reaccionar de manera arrauxada -com faig sovint, és el meu temperament-, però Jesús em va aturar. Més tard va venir una altra situació extremadament vergonyosa per a mi: mentre l'estaven jutjant, vaig negar tres vegades formar part de la colla dels seus deixebles. Però en el moment de la mort, jo no hi era, els deixebles ens havíem amagat, espantats. Sé que Josep d'Arimatea i Nicodem es van encarregar de rebre el cos mort de Jesús i d'enterrar-lo. Ara, com va anar exactament la seva mort, no ho puc dir. Aquí, com amb el seu naixement, s'estan fent narracions detallades de la seva pujada al Calvari i de la seva mort en creu. Malauradament, molts dels detalls que s'inclouen en aquestes narracions semblen encaixar massa amb determinats passatges dels textos antics, mostrant la determinació de subratllar que tot allò estava escrit, que havia estat anunciat, que era l'acompliment d'un pla preestablert. I jo això ja no ho tinc tan clar.

Pel que fa a la resurrecció de Jesús, sobre la que s'estan dient i escrivint moltes coses, les narracions també em resulten una mica sospitoses d'aquestes ganes de fer-ne un déu, algun dels quals era tradició considerar que havia ressuscitat tres dies després de morir. Jo el que puc dir és que els seus deixebles, després de la seva mort, vàrem sentir que era com si ell encara fos viu, encara fos entre nosaltres, tan fort era l'impacte que havia tingut sobre les nostres vides. I que aquest sentiment, en comptes d'esvair-se, s'anava enfortint. I que quan ens varem reunir tots plegats i varem veure que tots compartíem aquesta sensació, ens va entrar una alegria tan gran que vàrem haver de sortir al carrer i explicar-la, fins i tot a crits; cosa que va fer que alguns es pensessin que havíem begut massa.

Això és el que vaig viure i és el que us puc dir, jo, el vostre servidor, Pere."