Cervell i ment

Twombly 1970

"El cerebro es el órgano, con sus neuronas y sus cables, y la mente son tus pensamientos y tus emociones. La mente depende del cerebro, piensas y sientes porque tienes neuronas. Pero el cerebro también es impactado por la mente. La calidad y el contenido de lo que piensas modifican geográfica y físicamente tu cerebro. (...) Lo que piensas transforma tu cerebro."

Estanislao Bachrach a La Vanguardia Digital del 29 de juny de 2015

Carta de Pere als cristians de Tàrraco

"Germans, si voleu que us digui la veritat, jo mateix encara a hores d'ara no sé ben bé si Jesús era un mestre o un profeta. Que era un mestre - un rabí- i un bon mestre, això segur, com vàrem poder experimentar tots aquells que el coneguérem. I és la nostra pretensió actual continuar transmetent el seu mestratge. Si també era un profeta, doncs potser sí. Si més no, algunes vegades ens ho va semblar clarament, com aquell dia que ens va agafar a Jaume, Joan i a mi mateix i ens va portar fins al cim del Tabor o de l'Hermon, no ho recordo prou bé. Allà ens parlà de tal manera que ens va semblar que sentíem els mateixos Moisès i Elies.

El que també us puc dir, perquè ho vaig viure de prop, és que Jesús estimava la Llei i el que els profetes ens havien ensenyat, i que es complaia a discutir com s'havia d'interpretar, tant amb nosaltres, els seus deixebles, com amb la gent del poble, com amb altres rabís. Quantes hores havíem passat en aquestes discussions! I eren hores bones, que ens obrien els ulls a molts significats dels textos antics.

Ara, el que ja no sé si em plau del tot és aquest costum que s'està estenent entre alguns dels seguidors de Jesús de considerar-lo com a un déu. Entenc que els mou l'entusiasme per la seva persona i el seu ensenyament, però no m'acaba de fer el pes. És cert que sobre això s'han construït unes narracions molt boniques, que corren de boca a orella i que alguns han començat fins i tot a posar per escrit, i que tenen com a propòsit atribuir a Jesús aquest caràcter diví. Un exemple són aquestes descripcions del seu naixement a Betlem (quan ell era nascut a Natzaret), amb pastors dormint al ras, i àngels, i mags d'orient... En part estan bé, ens recorden que per a nosaltres Jesús, amb la seva manera de ser, amb el que deia i el que feia, era com si ens fes veure el Senyor (Adonai), el nostre Déu (Elohim); era com si l'Inexpressable (Ein Sof) pogués ser vist, com si el Pare (Abba) fos en ell, com si Jahveh tornés a parlar per boca seva. Però precisament per això cal anar molt amb compte a no fer-ne un déu com tants altres que naixien de mares verges. Són imatges útils per a expressar fins a quin punt Jesús era especial per a nosaltres, però comporten el risc que els que llegeixin aquestes narracions es pensin que són coses que van passar d'aquesta manera.

També hi ha les narracions sobre el sopar de Pasqua que vàrem compartir amb Jesús poc abans del seu prendiment a Getsemaní. Jo hi era, i puc dir que va ser un sopar molt especial, molt intensament viscut. Ara bé, potser em falla la memòria, però estic convençut que algunes de les coses que es diu que es van dir en aquell sopar no s'hi van pas dir. La creativitat dels entusiastes seguidors actuals, de molt bona fe però de vegades amb tendència a forçar les coses, pot arribar a nivells molt destacats.

Més delicada encara és la qüestió de la mort de Jesús. Jo hi era quan el van agafar a l'hort de Getsemaní, que vol dir "molí d'oli", al peu de la muntanya de les Oliveres. Va ser després d'haver passat, altra vegada amb Jaume i Joan, la vergonya d'haver-nos adormit quan ell ens demanava que preguéssim amb ell, que ja veia venir que les coses anirien malament. Quan el van detenir jo vaig reaccionar de manera arrauxada -com faig sovint, és el meu temperament-, però Jesús em va aturar. Més tard va venir una altra situació extremadament vergonyosa per a mi: mentre l'estaven jutjant, vaig negar tres vegades formar part de la colla dels seus deixebles. Però en el moment de la mort, jo no hi era, els deixebles ens havíem amagat, espantats. Sé que Josep d'Arimatea i Nicodem es van encarregar de rebre el cos mort de Jesús i d'enterrar-lo. Ara, com va anar exactament la seva mort, no ho puc dir. Aquí, com amb el seu naixement, s'estan fent narracions detallades de la seva pujada al Calvari i de la seva mort en creu. Malauradament, molts dels detalls que s'inclouen en aquestes narracions semblen encaixar massa amb determinats passatges dels textos antics, mostrant la determinació de subratllar que tot allò estava escrit, que havia estat anunciat, que era l'acompliment d'un pla preestablert. I jo això ja no ho tinc tan clar.

Pel que fa a la resurrecció de Jesús, sobre la que s'estan dient i escrivint moltes coses, les narracions també em resulten una mica sospitoses d'aquestes ganes de fer-ne un déu, algun dels quals era tradició considerar que havia ressuscitat tres dies després de morir. Jo el que puc dir és que els seus deixebles, després de la seva mort, vàrem sentir que era com si ell encara fos viu, encara fos entre nosaltres, tan fort era l'impacte que havia tingut sobre les nostres vides. I que aquest sentiment, en comptes d'esvair-se, s'anava enfortint. I que quan ens vàrem reunir tots plegats i vàrem veure que tots compartíem aquesta sensació, ens va entrar una alegria tan gran que vàrem haver de sortir al carrer i explicar-la, fins i tot a crits; cosa que va fer que alguns es pensessin que havíem begut massa.

Això és el que vaig viure i és el que us puc dir, jo, el vostre servidor, Pere."

Venim de l'Àfrica

Nolde 1914

"Tota la diversitat que veiem entre les diferents poblacions humanes s'ha creat en només 2.000 generacions. (...) Tots venim d'un mateix ancestre que va viure a l'Àfrica fa 60.000 anys o poc més."

Spencer Wells, director del projecte de recerca Genographic.

"L'ancestre masculí sembla ser un grupet d'homes que va viure entre fa 60.000 i 100.000 anys a l'est d'Àfrica, prop de la frontera entre Kenia i Uganda. L'ancestre femení és un grupet de dones de la mateixa regió, però més antigues: d'entre fa 150.000 i 250.000 anys. Això és degut a que entre les dones la reproducció està més repartida, mentre que és una minoria d'homes la que té la majoria dels fills. Els descendents d'aquest grupet varen arribar a l'Àsia fa uns 45.000 / 50.000 anys, i els seus descendents passaren a Amèrica fa uns 10.000 anys. A Europa van arribar fa uns 35.000 anys."

(recollit per Josep Corbella a La Vanguardia del 17.05.2006)

La bellesa de la natura

“The man who is blind to the beauties of Nature has missed half the pleasure of life.”

Baden-Powell (1857-1941)



Traducció més literal:

"L'home que és cec a les belleses de la natura s'ha perdut la meitat del plaer de la vida."


Traducció més lliure:

"Aquell que és insensible a la bellesa de la natura es perd la meitat del plaer de la vida."

Paleolític III

El present i la història

"La comprensió del present és sempre l'objectiu final de tota Història; aquesta representa l'experiència total de la nostra espècie en la mesura que som capaços de recordar-la i de relacionar-la íntimament amb la nostra pròpia existència."


Ernst Troeltsch, a la introducció de "Die Bedeutung des Protestantismus für die Entstehung der Modernen Welt" (1911), traduït al castellà com a El protestantismo y el mundo moderno. Un text modèlic per la seva brevetat i la seva riquesa d'idees, que fa envejar aquesta gran generació d'intel·lectuals alemanys on coincidiren Max Weber (1864-1920), Georg Simmel (1858-1918), el mateix Troeltsch (1865-1923)...

Detalls de Masaccio

Detalls del fresc El tribut (1425) de Masaccio, restaurats als tallers d'Aglaia.

Tosques

Espirituals sense religió

Rothko 1956

Un resum d'una presentació a Cristianisme i Justícia el 18.06.2015 del llibre Espirituals sense religió de Laia de Ahumada, editat per Fragmenta Editorial, en la que Raimon Ribera va participar.

https://www.youtube.com/watch?v=h5VyT0EllfE

Paleolític II

Profetes de Michelangelo

Krishnamurti: Maduresa

Rothko 1970

"Per a la maduresa és absolutament necessari que hi hagi:

1) La completa simplicitat que acompanya a la humilitat, no en coses o possessions sinó en la qualitat de l'ésser.

2) Passió, amb aquella intensitat que no és merament física.

3) Bellesa; no només la sensibilitat respecte a la realitat externa sinó també ser sensible a aquella bellesa que és mes enllà i per sobre del pensament i el sentiment.

4) Amor; la totalitat d'ell, no allò que coneix la gelosia, el lligam, la dependència; no aquell que es divideix en carnal i diví. Tota la seva immensitat.

5) I la ment que pot encalçar, que pot penetrar sense motiu, sense propòsit, en les seves pròpies incommensurables profunditats; que no té límits, que és lliure d'anar amunt i avall sense l'espai-temps."


J. Krishnamurti (Diaris, 29.07.1961)



Text original anglès:

"It's absolutely necessary for maturity that there should be

1. Complete simplicity which goes with humility, not in things or possessions but in the quality of being.

2. Passion with that intensity which is not merely physical.

3. Beauty; not only the sensitivity to outward reality but being sensitive to that beauty which is beyond and above thought and feeling.

4. Love; the totality of it, not the thing that knows jealousy, attachment, dependence; not that as divided into carnal and divine. The whole immensity of it.

5. And the mind that can pursue, that can penetrate without motive, without purpose, into its own immeasurable depths; that has no barrier, that is free to wander without time-space."

Auto-coneixement i auto-consciència

No és el mateix auto-coneixement que auto-consciència (l’anglès “self-awareness” introdueix un matís interessant que cal tenir en compte).

El “Coneix-te a tu mateix” dèlfic es pot interpretar com “analitza’t, observa’t, coneix i comprèn la teva constitució física i mental, la teva manera de ser, el teu caràcter, les teves característiques peculiars, l’herència educativa que has rebut, la teva dinàmica emocional, els teus valors, les teves actituds i preferències espontànies, les idees que vertebren el teu pensament, etc.”(això seria l'auto-coneixement) o bé com “copsa la teva condició, la teva identitat com a ésser humà, el teu existir fugaç en un món canviant, la teva naturalesa de testimoni còsmic, d’observador d’una realitat en la que estàs immers i que alhora et mires amb una certa distància, com un espectador atent i interessat però capaç de certa desimplicació, de certa relativització, de certa contemplació” (això seria l'auto-consciència).

L’auto-coneixement posa l’èmfasi en la nostra especificitat com a individus. L’auto-consciència el posa en allò que més ens identifica com a éssers de condició humana, en el cor de la nostra “humanitat”.

Ambdós són necessaris i complementaris, però no podem deixar d’atorgar una certa prioritat a l’auto-consciència sobre l’auto-coneixement.

Paleolític I

Funció de la mitologia

Tiziano 1544

"Sempre ha estat la primera funció de la mitologia i del ritu subministrar els símbols que fan avançar l'esperit humà, a fi de contrarestar aquelles altres constants fantasies humanes que tendeixen a lligar-lo al passat. De fet, potser el percentatge tan alt de neuròtics entre nosaltres es deu al fet que ens neguem a rebre aquesta efectiva ajuda espiritual. Restem aferrats a les imatges no conjurades de la nostra infantesa, i per això poc disposats a passar a les etapes necessàries de la nostra edat adulta."


Joseph Campbell a The Hero with a thousand faces (1949), p. 7

Lideratge espiritual

1. Espiritualitat i lideratge

Hi pot haver lideratge, i també bon lideratge, sense espiritualitat. Hi pot haver valors, i valors valuosos, sense espiritualitat. No cal l'espiritualitat per defensar la llibertat o la justícia. Cal evitar la temptació de pensar que per a ser bon líder cal ser espiritual.


2. La vivència paradoxal del líder amb dimensió espiritual

Per a la persona espiritual que exerceix el lideratge, hi ha una certa vivència paradoxal. D'una banda, per a ell sí que hi ha una connexió entre els grans valors i la divinitat, i per tant el bon lideratge li queda vinculat a l'espiritualitat. Lidera per servir als valors, per a defensar uns valors, per atacar uns contravalors; el lideratge es posiciona, és bel·ligerant, combatiu. Però per l'altra sap que els valors són "terrenals", pertanyen al món de la dualitat (bo-dolent, bonic-lleig, just-injust, pacífic-violent...) mentre que la divinitat està més enllà de la dualitat, de les oposicions, no s'hi identifica i les depassa (a-dvaita). Amb la qual cosa l'espiritualitat li “desfigura”, li fa més difós, el lideratge.


3. El lideratge espiritual

Què seria el lideratge espiritual? Seria aquella dinàmica a través de la qual una persona fa possible que unes altres accedeixin a l'àmbit espiritual. Seria el lideratge que pretén portar, obrir a les persones al món de l'esperit, de la divinitat.

Es pot accedir a l'àmbit espiritual sense passar per una dinàmica de lideratge espiritual? Jo més aviat crec que no. El líder espiritual, és necessari, imprescindible? Jo més aviat crec que sí. Però l'opinió contemporània sembla ser cada cop més que la persona pot accedir a l'àmbit de la divinitat (o fins i tot li és més fàcil accedir-hi) sense necessitat d'un lideratge, o guiatge, o exemplaritat, o referència espiritual. Fins i tot es considera que el lideratge espiritual pot generar dependència, fer-nos menors d'edat.

Jesús, Buddha, Moisès o Muhammad ens són presentats alhora com a excepcions a la dinàmica del lideratge espiritual (com a “revelacions”, com a capaços d'establir una relació directa amb la divinitat, sense intermediació, cosa excepcional i digna de reconeixement i admiració) i com a líders arquetípics, com a generadors de dinàmiques de lideratge espiritual (d'aquí la seva capacitat fundacional de tradicions religioses), com a models de lideratge.


4. El lideratge i la Trinitat

Entenem el lideratge com una interrelació continuada entre una persona (el líder) i un grup (els seguidors) mitjançant una visió. Aquesta visió és proposada i formulada pel líder i qualificada per la mateixa identitat del líder (que l'avala amb la seva mateixa persona des de l'autenticitat i a través del carisma), i és assumida lliurement pels seguidors (que veuen en ella una oportunitat positiva per a les seves vides). I tot això amb un objectiu operatiu, pragmàtic, no pel simple goig de la interrelació. En el cas del lideratge espiritual, aquest objectiu operatiu serà l'accés a l'àmbit espiritual, el fer-ne experiència, que comporta a la pràctica una transformació de les vides dels implicats.

Aquest enfocament trinitari del lideratge pot ser llavors més o menys fàcilment articulable amb l'anomenat "misteri de la Santíssima Trinitat". La Santíssima Trinitat seria una expressió simbòlica del procés de lideratge espiritual. El Pare ocuparia el lloc de la visió, el Fill seria el líder i l'Esperit Sant seria la força que impulsa els seguidors -en aquest cas anomenats deixebles- a relacionar-se amb el Pare i el Fill, a assolir el Pare a través del Fill.

Segons la formulació tradicional, “l'Esperit Sant procedeix del Pare i el Fill, i juntament amb el Pare i el Fill és adorat i glorificat”, establint-se un nivell d'importància equivalent per a cada una de les tres persones de la Trinitat, sense jerarquia ni submissió entre ells, tal com passa en el procés de lideratge, en el que els seus tres components (líder, seguidors i visió) tenen la mateixa importància, no estan jerarquitzats.

Si utilitzem aquesta aproximació els deixebles no es poden relacionar directament amb la divinitat prescindint de la intermediació del mestre o profeta. O, més ben dit, els deixebles es relacionen amb la divinitat en la mesura en que també es relacionen amb el mestre o profeta. I la relació entre el mestre i els deixebles només s'entén en el marc de la relació simultània d'ambdós amb la visió divina (la divinitat com a visió proposada i encarnada pel mestre o profeta). El mestre o profeta es relaciona amb els deixebles de tal manera que els porta a accedir a la divinitat, i aquest accés és el que justifica la relació mestre-deixeble, el que dóna sentit a aquesta relació; la relació no s'estableix per ella mateixa sinó per accedir a la santedat, a la divinitat.

I de la mateixa manera que diem que sense líder no hi ha lideratge, podem dir que sense el mestre o profeta no hi ha dinàmica espiritual, no hi ha accés a la divinitat. I de la mateixa manera que diem que sense líder no hi ha visió, i que el líder la proposa i l'encarna en la seva autenticitat, podem dir que sense el Fill no s'arriba, no hi ha accés al Pare, Pare que el Fill encarna (i que només existeix en la mesura que el Fill l'encarna; podríem arribar a dir que no hi ha Pare sense Fill, tot i que el Fill no és el mateix que el Pare). Com diu Joan 14, 9-11: "Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic, no les dic pel meu compte. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi." D'aquí la veneració pels "intermediaris", pels grans líders espirituals, pels grans mestres i profetes: són ells els qui ens mostren el rostre del Pare, són ells els que ens permeten accedir-hi.

Això permet una interpretació interessant de Joan 14, 6, quan es posa en boca de Jesús la frase "Ningú no arriba al Pare si no és per mi." Aquí no es faria referència a l'exclusivitat salvífica d'una determinada tradició (com de vegades s'interpreta), sinó que s'està dient quelcom relacionat amb el procés de lideratge espiritual. Dit barroerament: "No hi pot haver relació entre el Pare i els deixebles si no hi ha el Fill pel mig". Només la relació a tres bandes és operativa, només ella permet una dinàmica d'accés a la divinitat, d'alliberament, de salvació o de com se li vulgui dir. No és possible "saltar-se l'intermediari", perquè és l'intermediari qui fa possible l'accés del deixeble a la divinitat, o l'emanació de l'Esperit Sant (que ja hem vist que prové del Pare i del Fill, no només del Pare) sobre el deixeble.


5. Líders arquetípics i universalitat trinitària

L'estructura trinitària del procés espiritual no té perquè ser exclusiva de la tradició cristiana; no serà estrany que aparegui en altres dinàmiques de lideratge espiritual. En el cas cristià, Jesús assumeix el paper del Fill (després seran els apòstols els que miraran de transmetre aquesta dinàmica de generació en generació), i l'Església representa el conjunt dels deixebles; Déu, Jesús i l'Església ocupen els tres vèrtexs. En la tradició jueva, el triangle seria Jahveh - Moisès - el poble d'Israel; en la tradició islàmica, Al·lah - Muhammad - la Umma; en la buddhista, Nirvana - Buddha - la Sangha. Sempre la interrelació entre el grup de deixebles (Israel, Sangha, Església, Umma), el líder espiritual primigeni de la tradició (Moisès, Buddha, Jesús, Muhammad) i l'aspiració, la visió, la "realitat altra" a assolir (la divinitat; el Regne del Cel; el paradís; la salvació; la plenitud; la unitat; el Pare, que també és Mare. [Aquesta visió de Déu com a Mare (ben proposada a casa nostra per l’estimat Joan Cassanyes) es mostra en la tradició en l'estreta associació del Pare amb la Saviesa, associació precedent a la creació del món, procés en el qual la Saviesa participa (afortunadament; el Pare, sol, de vegades és una mica brutal, poc delicat). Aquesta Saviesa queda reflectida, transferida, representada per Maria, la Mare de Déu (Theotokós), tal com subratlla Carl Gustav Jung al seu text tardà "Resposta a Job" (del que podeu trobar una versió en català en aquest mateix blog), part del qual està dedicat al dogma de la Immaculada Concepció de Maria, el més recent dels dogmes catòlics, el que tanca el cercle de la dogmàtica catòlica)].

Fruit del procés de lideratge espiritual, el deixeble no només pot accedir al Nirvana, sinó que pot esdevenir ell mateix líder espiritual; es pot transformar en rabí, en apòstol, en bodhisattva, en algú dedicat a ajudar als altres a fer aquest mateix procés i, en la mesura que ho aconsegueix, encara que ho faci per delegació, per successió, per adhesió al líder originari, en nom del mestre primigeni de la seva tradició, esdevé ell mateix líder espiritual, compartint amb el Fill del paper de mestre, esdevenint encarnació i presència del Fill per dinamitzar nous processos de transformació espiritual.

La trinitat reflectiria doncs una dinàmica general de la vida espiritual, la dinàmica del lideratge espiritual. Això permet entendre millor perquè Moisès, el Buddha, Jesús o Muhammad semblen dissenyats i presentats com a models arquetípics del líder. Diferents entre ells, amb accents peculiars (Moisès més orientat a l'establiment de normes per a regular la vida personal i col·lectiva, el Buddha més centrat en la problemàtica del sofriment humà i la possibilitat d'alliberar-se'n, Jesús més exigent i orientat a l'ideal, Muhammad més realista i tenint més en compte la condició humana) però tots ells jugant un paper similar dins de les dinàmiques de lideratge espiritual.

(intervenció inicial de Raimon Ribera a la sessió dels "Diàlegs de Pedralbes" de l'Ajuntament de Barcelona i Fragmenta Editorial sobre Espiritualitat i lideratge celebrada l'11 de juny de 2015 al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, juntament amb Àngel Castiñeira i amb moderació de Francesc Torralba)

Els més alts propòsits

Twombly 2007

"To seek enlightenment, intellectual or spiritual; to do good; to love and be loved; to create and to teach: these are the highest purposes of humankind. If there is meaning in life, it lies here."

George Monbiot a The Guardian del 03.06.2015

Possible traducció:

"Buscar la il·luminació, intel·lectual o espiritual; fer el bé; estimar i ser estimat; crear i ensenyar: aquests són els propòsits més elevats de la humanitat. Si hi ha sentit a la vida, és aquí."

Doble naturalesa del símbol

Bissier 1961

"The symbol participates in the relativity of the creaturely world from which it arises and yet it communicates an infinity in which it participates."

Langdon Gilkey a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:

"El símbol participa en la relativitat del món del creat del qual sorgeix i no obstant això, comunica un infinit en el qual participa."

Escoltar

Klee 1940

"Parler avec l'autre, c'est d'abord écouter."

("Parlar amb l'altre, és en primer lloc escoltar.")


Michel Quoist

Zurbarán: Intemporalitat

Zurbarán 1658

Aquest "Bodegón" de Zurbarán sembla intemporal...

Dues cares de Déu

Bissier 1961

"God is both in us ontologically as an ultimate power of which we become aware, and over against us as a person whom we encounter in moral obligation and religious commitment, and so to whom we can address in dialogue. Neither set of categories can be used exclusively or univocally in theology or in worship."

Langdon Gilkey a Catholicism confronts modernity (1974)



Possible traducció:

"Déu alhora és en nosaltres ontològicament, com un poder últim del qual esdevenim conscients, i és davant nostre com una persona a la que trobem en l'obligació moral i el compromís religiós, i per tant a la que ens podem adreçar en diàleg. Cap dels dos conjunts de categories pot ser utilitzat exclusivament o de manera unívoca en teologia o en el culte."

Atis

Twombly 1986

El mite del déu frigi de la vegetació, el jove pastor Atis, mostra paral·lelismes amb la tradició sobre Jesucrist. Atis neix el 25 de desembre d'una verge, Nana. És anomenat "fill unigènit", Logos (Paraula) i salvador mort per la salvació de la humanitat. El "divendres negre" és clavat a un arbre, del qual la seva sang vessa per redimir la terra. Baixa a l'inframón.  Després de tres dies, és ressuscitat el 25 de març. El seu culte inclou un àpat sacrificial, en el que el seu cos, en forma de pa, és menjat.

A Frígia, en honor d'Atis el 22 de març es tallava un pi i es portava al santuari de la deesa Cíbele. S'embolcallava el tronc com un cadàver, s'escampaven violetes (que es consideraven sorgides dels esquitxos de la sang del déu) al seu voltant i s'hi lligava l'efígie d'un home jove. El 23 se celebrava un lament cerimonial i es tocaven trompetes. El 24 s'anomenava el Dia de la sang: el summe sacerdot presentava com a ofrena sang treta dels seus braços, i una dansa cerimonial portava els altres sacerdots a un èxtasi en que els participants es feien talls al cos amb ganivets i escampaven sang per l'altar i l'arbre. El 25 se celebrava amb eufòria la resurrecció del déu i la seguretat de vida eterna que representava.