dilluns, 9 de març de 2015

Crepuscularitat



Nolde 1910


Un dels músics que més aconsegueix fer-nos tangible la noció de crepuscularitat és Gustav Mahler (1860-1911). Capvespre d'una vida, capvespre d'un món cultural, capvespre d'unes convencions musicals, són emocions que ell fa convergents en algunes de les seves obres.

Una d'elles és la Simfonia n. 6, i més concretament el seu Andante moderato. Aquest moviment (que alguns directors situen com a segon moviment de la simfonia, i altres com a tercer) no és una pàgina musical de les més conegudes, però quan t'hi vas immergint, i especialment si la teva trajectòria vital ha iniciat ja el seu recorregut crepuscular, t'hi trobes molt reflectit, hi ressones, sents com s'hi reflecteixen sensacions que comparteixes.

La crepuscularitat no té perquè anar associada a negativitat. Certament, és un moment de replegament, de recapitulació, de pèrdua de facultats, d'anar deixant lligams, d'anar-se apropant a la desaparició, però com passa en el transcurs del dia, algunes de les llums més belles i acolorides es donen al capvespre. El sol ja no enlluerna ni escalfa, però el reu reflex en els núvols pot omplir el cel de colors extraordinaris.