divendres, 21 de novembre de 2014

Dos edificis





El nostre bon amic Lluís Trabal és l’autor del text adjunt, admirable des de diversos punts de vista, tant pel què diu com per com ho diu. Com que ell de moment no crea el seu blog, l’incorporem a l’Aglaia, amb el compromís d’eliminar-lo el dia que ell s’animi...


“De petit vaig viure al carrer Còrcega, a prop del Passeig de Gràcia. En sortir de l’escola, corríem una estona pels jardinets del capdamunt del passeig, mentre les mares seien al perfil de pedra que voreja el parterre de gespa i ens vigilaven tot xerrant.

Pujant a la dreta, al número 114, hi havia ─hi ha─ un edifici singular de línies ondulades. De petit no el veia; solament em fixava en el seu aparador a peu de carrer, ple de màquines d’escriure. Van passar molts anys fins que l’edifici no em va cridar l’atenció, i encara més anys fins que, quan ja tenia interès per l’arquitectura, em va fer pensar en els edificis de la Sezession vienesa. Més tard vaig buscar dades sobre l’edifici a l’Arxiu Administratiu Municipal de Barcelona. Es tractava de la casa Ferrer-Vidal, edificada l’any 1916 per l’arquitecte Eduard Ferrés i Puig.




Posteriorment vaig descobrir que l’edifici dels magatzems El Siglo del carrer Pelai, la casa Damians, era també obra del mateix autor. Havia fet fotografies dels dos edificis i les vaig comparar: Cridaven l’atenció les seves similituds estilístiques, el seu aire de família, alhora que les seves divergències en tècnica constructiva.




Busco informació sobre l'arquitecte: "Eduard Ferrés i Puig (Vilassar de Mar, 1880 –Barcelona, 1928) va acabar la carrera l’any 1897, en plena florida del modernisme català. Va començar treballant com a arquitecte municipal a diverses poblacions del Maresme (Vilassar de Mar, Canet, Mataró) on hi va construir alguns xalets. Durant els anys deu va construir els seus edificis més representatius a Barcelona; la majoria, habitatges a l’Eixample (entre ells, els dos que ens ocupen). Alhora col·laborà en la direcció d’una empresa constructora, per la qual cosa va fer freqüents estades a Brussel·les. Va treballar en projectes d’hotels i d’urbanitzacions a Portugal, a França i a Espanya (intervingué en la construcció de l’Hotel Ritz de Barcelona i del Palace a Madrid). Va col·laborar en la urbanització de Montjuïc per a l’Exposició Internacional del 29 i en les obres de la ciutat universitària de Madrid.”

Segueixo llegint: “Tot i fer els estudis d’arquitectura en ple auge del modernisme, va ser poc influït per aquest moviment. Tan sols algunes de les obres fetes al Maresme es poden considerar de factura modernista. Individualista i independent, va preferir cercar en els corrents arquitectònics europeus de l’època. Es considera que la seva obra va a cavall entre el sezessionisme austríac (la qual cosa afalaga el meu bon ull en avaluar la casa Ferrer-Vidal) i el llenguatge formal més contingut i funcional abanderat per la revista alemanya Moderne Bauformen. Se li han trobat influències de Víctor Horta i, també, d’un incipient expressionisme. Amb el temps, va derivar cap a un eclecticisme més aviat convencional d’influència francesa.”

Quin interès té l’allunyament de Ferrés i Puig del modernisme imperant en aquell moment? Donem un breu cop d’ull al context històric. Durant el segle XIX coexisteixen dues grans corrents estètiques a l’arquitectura occidental. D’una banda, el neoclassicisme que ja venia de lluny i que mai no deixarà d’estar present. D’altra banda, fill del segle, apareix un historicisme arquitectònic com a reacció a la revolució industrial que idealitza el poble, la tradició i l’esperit nacional que, en el món nord-europeu on s’inicia, ve de la mà d’un record de la societat feudal. És l’anomenat Gothic Revival. Vist el seu contingut ideològic, és natural que la Catalunya de la Renaixença, rica i emmirallada en el passat, s’hi afegeixi, i des de 1880 apareix a casa nostra un revival medievalista del que és exemple l’obra inicial de Domènech i Montaner. Deixeu-me recordar encara una tercera línia de l’arquitectura que ocuparà tot el segle XIX i que continuarà, sense aturador, al llarg del segle XX: l’enginyeria del ferro forjat ─seguit de l’acer─ i del vidre, que donarà lloc a profunds canvis formals i conceptuals en l’arquitectura.

Per què a finals del XIX apareixen els diversos Art Nouveau? Tenen com a punt de partida l’alleugeriment i l’estilització del moviment goticista que ja començava a esgotar-se. De tota manera, William Morris, els Arts and Crafts i la integració de l’arquitectura i de les arts aplicades hi juguen un paper fonamental. Després s’hi afegiran elements estètics exòtics, apareixeran les línies fluides i l’excés de decoració. I com sovint passa, l’enriquiment de les classes socials dirigents, en aquest cas de la burgesia industrial, donarà lloc a un abarrocament estètic que quedarà palès en aquest moviment.

Catalunya reuneix les condicions per afegir-se al corrent. Gaudí acaba el Palau Güell, potser el primer edifici plenament modernista, l’any 1889. Durant vint anys el Modernisme serà la imatge de la Catalunya urbana. Unes darreres dates: El 1911 apareix l’Almanach dels Noucentistes: l’alternativa al Modernisme inicia el seu camí. L’any 1924 Jujol construeix la Casa Planells de Diagonal/Sicília, l’epígon del moviment modernista.

Dirigim ara els ulls cap a Viena. L’any 1897 una colla de joves artistes prenen distàncies de la línia acadèmica de l’art vienès i funden la Wiener Sezession. Sota la influència de l’escocès Mackintosh, incorporen de nou un component classicista al moviment Art Nouveau ─o sigui una mena de reculer pour mieux avancer─, l’alleugereixen i el duen cap a un decorativisme més elegant i auster, més lineal i geomètric. No gaire més tard, un fill radicalitzat de la Sezession, Adolf Loos, obrirà camí cap al moviment modern.

La Sezession vienesa va coincidir amb el final del Modernisme català i l’inici del Noucentisme. Barcelona havia de veure amb bons ulls aquest estil. La seva línia més clara era un model per a superar la càrrega ja pesant del vell modernisme i per a abocar-se cap a un classicisme mediterrani camí del Noucentisme. I l’arquitecte del que estem parlant, Ferrés i Puig, va tenir un cert paper en aquest procés de canvi.

Els dos edificis de Ferrés i Puig dels que parlem responen més aviat a un estil arquitectònic post-Sezession, quan ja s’ha perdut l’empenta avantguardista del moviment i la tipologia dels edificis retorna cap al neoclassicisme més convencional conservant-ne, però, trets estilístics, sobre tot decoratius; especialment a la casa Ferrer-Vidal, la posterior en realització però també la més tradicional.

Quines són les similituds entre els dos edificis que des del primer moment ens criden l’atenció? Tots dos estan composats per tres cossos, el central més ampli i els laterals més estrets; tots dos guarden, doncs, una simetria vertical d’eix central. Tant en un com en l’altre es pot distingir també una composició tripartita clàssica en base, fust i coronament, per bé que a la casa Ferrer-Vidal el fust central està més subdividit. Els dos edificis tenen una façana plana a la que se li dóna moviment amb els afegits corbats, sinuosos, dels balcons i balconades en un cas i dels grans finestrals a l’altre. Els seus ornaments són sobris, afegits més que no pas estructurals.




La casa Ferrer-Vidal (1914-1916) ha perdut el seu coronament original (el podeu veure a la fotografia anterior). La cúpula i l’ornament superior eren els elements que més sobrecarregaven l’edifici i que més contribuïen a donar-li un caire modernista que avui (puc dir que per sort?) ha perdut. És un encert la seva composició fraccionada de balcons, galeries i baranes de diferents mides i materials És vienesa la seva ornamentació geometritzant i els detalls alats, tots ells sobreposats a la façana, sense formar-ne part constitutiva; afegitons gràcils, lleugers. Oscil·la entre la senzillesa general de la composició i l’espectacularitat de la porta i del pinacle perdut: això també és molt habitual en els edificis de la Viena i la Praga de l’època.



 


La casa Damians (1913-1915), la va construir juntament amb els arquitectes Ignasi Mas i Morell i Lluís Homs i Moncusí, el seu cunyat. És un edifici comercial ideat per a albergar uns grans magatzems en la línia de la segona renovació de La Samaritaine (1905) de Paris i del Whiteleys Department Store (1908-1912) de Londres; grans espais units per un buit central que envolta una escala que uneix totes les plantes. Els magatzems El Siglo de la casa Damians ja no existeixen i l’interior de l’edifici ha quedat totalment desvirtuat amb la desaparició de la seva escala central. He trobat una fotografia del seu interior original, però dóna una idea exagerada del buit central.




La casa Damians és la més moderna de les dues, la més atrevida: per la seva façana de ferro colat i vidre, el seu basament sense tancaments i la seva estructura, l’esquelet de pilars, deixat a la vista. És un dels primers edificis de Barcelona amb estructura de formigó armat. Un cop arriba al coronament, però, no se’n pot estar de sobrecarregar-lo amb pedra, corbes innecessàries i ornaments. El pinacle amb cúpula de vidre, però, és molt més agosarat ─i ben resolt─ que el de la seva germana del Passeig de Gràcia. La seva major simplicitat formal, l’esfera extremament depurada de vidre i metall i, fins i tot, els baixos relleus hel·lenitzants del basament ja apunten cap a una estètica Art Déco.






Arribat a aquest punt em pregunto si valia la pena dedicar tant de temps a Ferrés i Puig i els seus dos edificis. Per descomptat que cap dels dos (sí una mica més la casa Damians) son obres meravelloses, ni tampoc essencials en l’evolució de l’arquitectura catalana. Com quasi bé mai ho són els edificis i rarament els arquitectes. Aquests no, certament. Però dos motius m’han dut a escriure aquest text: L’un és la meva satisfacció personal: volia dur endavant fins a on em fos possible el fet atzarós de descobrir dos edificis poc o molt emparellats; l’altre és el d’aprofitar aquesta circumstància per a desplegar un període de la història de l’arquitectura. A fi de comptes, si descobrir quelcom d’interès té una certa gràcia, encara en té més comunicar el descobriment i les impressions que se’n deriven.


Per acabar, una llista d’obres de Ferrés i Puig que podreu veure en cinc minuts tot passejant per la Gran Via (quina és la que té una tirada cap a l’obra de Víctor Horta?):

(1912)  casa Joan Miró, Gran Via de les Corts Catalanes núm. 495
(1912)  casa Ignasi Coll, Gran Via de les Corts Catalanes núm. 461
(1914)  casa Francesc Coll, Gran Via de les Corts Catalanes núm. 464
(1914)  casa Joana Coll, Gran Via de les Corts Catalanes núm. 481.