diumenge, 30 de juny de 2013

Església i corrupció


Giotto 1306

A l'hora de reflexionar sobre la difusió de la corrupció a les nostres societats, un dels factors que hi poden haver tingut incidència (difícil de quantificar) és la pèrdua d'influència social de l'Església, i a través d'aquesta pèrdua, la davallada de la influència social del cristianisme a casa nostra. És una hipòtesi intuïtiva, però amb possibilitats de validesa.

Aquesta pèrdua de la influència social de l'Església deriva al seu torn com a mínim de dos factors. D'una banda, la incapacitat de l'Església d'actualitzar el seu missatge i el seu testimoniatge de manera que pogués ser comprensible en el context sociocultural actual. Aquí, la fidelitat numantina a la literalitat d'unes formulacions i unes formes d'expressió s'ha girat en contra de l'Església, fent-la irrellevant per a molta gent. És cert que les dinàmiques socioculturals tampoc no han mostrat gaire interès per la temàtica religiosa, i que és difícil determinar quin dels dos factors és el desencadenant del procés (és l'allunyament de la gent el que ha fet tancar l'Església en ella mateixa, o és el tancament de l'Església el que ha fet allunyar la gent?), però el cas és que el procés és real i reals són les seves conseqüències.

D'altra banda, la pèrdua d'influència social de l'Església està lligada també als seus mateixos processos interns de corrupció, que no són cap novetat històrica però que ara estan arribant amb major rotunditat a la superfície i esdevenen del domini públic no ja com a "casos aïllats, puntuals" sinó com a derivats estructurals de la manera d'estar organitzada i de funcionar de l'Església. Els abusos sexuals a menors, l'explotació de les "magdalenes" irlandeses, el cas incomprensible de Marcial Maciel i la Legión de Cristo o les obscures històries de l'IOR que aquests dies estan esclatant, són exemples recents suficients per assenyalar a què ens referim (la corrupció històrica seria tot un altre dolorosíssim i llarguíssim capítol, relacionat amb les degradacions associades amb tota organització jeràrquica poderosa i que exerceix un poder notable en la societat). Tot està suficientment en la ment de tots com per haver de dedicar-hi més temps. L'Església no és només una organització corrupta, però és també encara avui una organització corrupta, i el Papa Francesc tindrà molta feina a reconduir aquesta situació.

Seria, doncs, important una regeneració de l'Església per tal de poder contribuir a una regeneració de la nostra societat, per a poder superar la generalització de la corrupció a tots els nivells (des del comportament individual, al familiar, al dels poblets petits, al de les empreses, al dels partits, al de les institucions públiques, etc.), corrupció que ara constatem amb més nitidesa que abans. És clar que, com dèiem, des de fa molt de temps l'Església ha tingut una cara fosca, i ha desenvolupat tasques impròpies de control i manipulació en el si de les societats, aliada sovint (però no sempre) amb els poders establerts en contra dels processos de canvi social; però alhora jugava un paper de fonamentació, difusió i defensa de valors des d'una base no només ètica sinó també teològica que contribuïa a una major i millor presència dels valors a la societat. I això s'ha perdut, i seria bo recuperar-ho, si és que és possible.

No és el mateix la invocació dels valors per ells mateixos que la seva invocació des de la vinculació a un entramat mític d'alta potència. La connexió dels valors amb la divinitat subratlla la seva importància i la improcedència catastròfica del seu menysteniment. La simple invocació dels valors com a entitats sustentades en elles mateixes és possible, i de vegades és suficient per a fer-los operatius, però no acaba de cobrir ben bé la totalitat de la seva naturalesa. A alguns ens sembla que la seva vinculació a l'entramat mític que es vertebra al voltant de la divinitat potencia, enforteix la seva fonamentació (paradoxalment, ja que la divinitat és inassociable amb res) i explica millor la seva dinàmica. Evidentment, això només és així per a aquells que s'obren a l'impacte de l'entramat mític (aquells que, a falta d'un terme millor, podem anomenar "creients" tot i les evocacions inadequades del terme), però si el nombre de persones obertes a l'entramat mític és suficient i si aquest conjunt de persones té autoritat moral en el si d'una societat, llavors aquest impacte regenerador pot anar més enllà dels cercles creients i la regeneració social es pot veure facilitada.

Per tant, regenerar l'Església sobre noves bases pot ser una bona contribució a la humanitat. Tan de bo el Papa emprengui amb fermesa aquest camí, i tan de bo al si de l'Església hi quedin prou energies com per fer-se'n ressò i multiplicar l'impacte. Que es deixin de banda detalls i escrúpols, i es doni prioritat a les necessitats del món. Que es deixi casar al clergat, que s'obrin les portes a tot nivell a les dones, que s'estimulin les comunitats de base; que s'agilitzin les organitzacions territorials eclesiàstiques i es generin estructures participatives i democràtiques, amb l'elecció de bisbes inclosa; que es busqui el consens amb protestants i ortodoxos fins a fer possible un nou cristianisme alhora unit i divers en les seves manifestacions locals, i que es dialogui amb les altres tradicions religioses de tu a tu, d'igual a igual; que es posi l'accent en l'evangeli com a bona notícia per a la humanitat i no en debats teològics estèrils sobre ortodòxies i heterodòxies; que s'aplegui i aglutini en lloc de posar límits i barreres, que s'aculli en lloc de rebutjar, que es recuperi el que hi ha de viu en la tradició i s'abandoni el que hi ha de mort en el que ara és oficial; que es posi el bé de la humanitat, i sobretot dels més desafavorits i dels qui més pateixen, per damunt del bé de l'Església, que no és més que servidora d'aquesta humanitat. I, tornant al principi, que l'Església es desempallegui de la seva corrupció per ajudar a les nostres societats a desempallegar-se'n al seu torn. Aquesta seria una tasca digna dels temps que estem vivint.

(una versió abreujada d'aquest text ha estat publicada a La Vanguardia el dia 27 de setembre de 2013)