dimarts, 24 de maig de 2011

Valors per sortir de la crisi







La primera noció que a molta gent li vindrà al cap a l'hora de veure l'expressió “valors per sortir de la crisi” serà la d'esforç. Parlem sovint de la necessitat de recuperar una cultura de l'esforç, i hi veiem una de les condicions clau per a deixar enrere uns temps de dificultat econòmica.

L'esforç, però, no és un valor. Pot ser un derivat dels valors, un acompanyant dels valors, una eina al servei dels valors, però no és un valor. L'esforç no té la capacitat d’orientar el nostre pensament i el nostre comportament, d’incorporar una vivència de sentit o de plenitud a les nostres vides. Els valors sí que ho saben fer, això; de fet, és això el que saben fer, aquesta és la seva funció. Però ningú pot trobar en l'esforç mateix la seva realització, el sentit de la seva vida, per dir-ho en termes una mica solemnes. Ningú té com a eix vertebrador personal esforçar-se; no vivim per esforçar-nos. Podem viure per estimar, per defensar la veritat, per practicar la bondat, per gaudir de la bellesa; podem viure per experimentar la llibertat, per treballar a favor de la igualtat, per conrear la fraternitat; podem viure per fer regnar la justícia i la pau. Aquestes activitats tenen la capacitat de donar sentit a les nostres vides; l'esforç no és més que una eina que necessitem, que fem servir, per dur-les a terme.

I la paradoxa és que, quan encarnem un valor, quan ens el fem nostre, quan l'assumim lliurement com a propi, quan ens deixem fascinar per ell, l'esforç apareix sense esforç, es fa present amb tota naturalitat: llavors no ens hem d'esforçar a esforçar-nos, simplement l'esforç ens sorgeix espontàniament, i ve acompanyat pel goig. Ho anomenem motivació.

D’aquí ve que totes les prèdiques demanant un major esforç siguin inútils. No és volent esforçar-nos que ens podrem esforçar, sinó que és vivint uns valors que ho farem. La nostra estratègia ha d'anar orientada cap a la connexió amb els valors, amb els grans valors, amb els veritables valors, aquells que es mostren com a dignes d’orientar les nostres vides després d'haver-los sotmès a la més radical i implacable de les anàlisis crítiques.

Com es connecta amb els valors, com els podem incorporar en major mesura en les nostres vides? No és precisament a través de la paraula, ni de la voluntat. Els valors s'encomanen, es transmeten per contacte, són canalitzats pel testimoniatge d'altres persones que aconsegueixen encarnar-los en un nivell destacable. Es transmeten com la flama: per simple contacte, sense cap operació complexa pel mig, sempre que el receptor estigui preparat per rebre'ls, sigui combustible. La nostra tasca: treballar-nos a nosaltres mateixos per ser combustibles, i deixar-nos tocar per les flames dels valors que d'altres ens transmeten. A les persones capaces de viure i difondre valors els anomenem referents, gent modèlica o exemplar. En altres temps, tenir aquesta capacitat era una de les característiques del que s'anomenava “santedat” (“Que Déu et faci un sant”, ens deia amb encert Mn. Pere Llumà després de cada confessió).

Quins valors, doncs, per sortir de la crisi? Els de sempre. No cal inventar res d’especial, no és un problema d’enginy o d’innovació, de dissenyar no se sap quins nous valors que ens han de treure del forat al que nosaltres mateixos ens hem llançat (en bona part, per haver ignorat els valors). Un forat del que sortirem deixant orientar la nostra acció individual i col·lectiva pels valors. L’aspecte individual el tenim més clar, més treballat: la consciència, la coherència, la responsabilitat, el compromís. A nivell col·lectiu, en canvi, les coses estan més desdibuixades: ens hem deixat impregnar tant per les tendències atomitzants, dispersadores, disgregadores que fins i tot ens costa pensar que sigui possible proposar-nos una relació col·lectiva amb els valors.

I, en canvi, no podem oblidar que, així com cada poble es fa el seu Déu (la Bíblia ens ho recorda de tant en tant), cada poble construeix -o no construeix- la seva estructura de valors compartits, de valors assumits pel col·lectiu. I aquesta és bàsicament una tasca que es mou al nivell dels corrents profunds de la mentalitat col·lectiva, i que si bé pot ser ajudada i estimulada per persones concretes amb capacitat d’influència sobre el col·lectiu, no depèn només d’aquestes voluntats individuals excepcionals, siguin dirigents, líders o referents. Per això a un poble se li poden demanar responsabilitats, o se’l pot criticar durament. Cada poble -com cada persona- va més o menys enllà en el procés d’obrir-se als valors, de deixar-se impregnar pels valors, d’incorporar-los, de fer-se’ls seus.

Pel que fa als grans valors, als de referència, als de llarga durada, el que varia no és el seu nombre o el seu contingut, sinó el seu nivell de plasmació en les dinàmiques individuals i col·lectives, el grau de la seva incorporació en les pràctiques (i no només en els discursos). Això és el que cal conèixer per poder avaluar la salut axiològica d’un poble.

El problema no és, doncs, trobar nous valors o prioritzar-ne uns de determinats. El problema és millorar la nostra connexió amb el món dels valors, ser més value oriented que dirien els angloparlants. És això el que ens permetrà afrontar millor la crisi i trobar-hi més vies de sortida. I tornem a dir-ho: aquesta orientació als valors s’ha de dur a terme individualment i col·lectivament.

Decebuts? ¿Ens esperàvem un llistat d’elements tangibles que ens ajudin a sortir de la crisi, com ara l’esmentat esforç o la feina ben feta; com ara la honestedat, la responsabilitat i la solidaritat, el no fer trampes, el no enganyar, el no manipular, el no subornar (no en tant que imperatius morals sinó com a requisits pragmàtics per a un millor funcionament dels engranatges de l’economia i la societat); com ara la innovació, la capacitat d’arriscar-se, de prendre iniciatives -d’emprendre-, d’estimular la imaginació, d’obrir perspectives, d’estar atents al que passa a nivell mundial; com ara la capacitat d’estalviar, de sacrificar-se, d’ajornar les compensacions, de ser més austers, de saber renunciar, de guanyar menys treballant més, de millorar la formació, d’acceptar feines que comportin una disponibilitat total, de millorar la productivitat; com ara l’enfortiment del teixit social i la seva cohesió o l’afermament de la fidelitat al país? Tot això són instruments més o menys viables si es donen en un context de referència als grans valors, però per ells mateixos no se sostenen prou. Per molt que anem recitant aquesta llista no assolirem la mena d’actituds de fons que ens ajudarien a sortir de la crisi, les que varem deixar massa de banda i que són les mateixes que ens ajuden en tot moment a viure dignament. Es tracta, doncs, per dir-ho amb un cert joc de paraules, no tant de veure quins valors necessitem per sortir de la crisi sinó de veure que necessitem els valors per sortir de la crisi.


(aquest article de Raimon Ribera ha aparegut al num. 15 de maig de 2011 de la revista VIA, editada pel Centre d'Estudis Jordi Pujol)