dimarts, 10 de maig de 2011

La perspectiva confederal



La diversitat d'opcions i perspectives és enriquidora per a una societat, com també ho és el diàleg cordial, franc i efectiu entre aquestes diverses opcions. En els darrers anys, a Catalunya s'ha difós i consolidat l'opció independentista. Seria positiu per al país que es consolidés també una perspectiva confederal.

És cert que alguns partits actuals la propugnen (Unió Democràtica de Catalunya i d'alguna manera Iniciativa per Catalunya, com a mínim). Però no n'acaben de fer bandera, de posar-la en primer pla; les seves opcions ideològiques els hi són més identificadores. Seria bo, doncs, que existís alguna formació política que en fes una formulació més rellevant, més vertebradora del seu projecte. Que aquest fos el seu aglutinant, el seu referent central.

En aquests moments a Catalunya una veu confederal faria un bon servei. Ajudaria a evitar una sensació de camí sense sortida que de vegades es pot generar (com ara quan es diu que l'únic camí que ens queda és separar-nos d'Espanya, però que això no és possible). L'aparició en el panorama polític d'una veu confederal permetria un diàleg més ric i viu dins de l'àmbit polític català, ajudant a compensar un dels inconvenients de l'independentisme actual, el de certa incapacitat per a acceptar altres posicions diferents de la seva com a interlocutors respectables. I també afavoriria, obriria perspectives noves al diàleg extern, al diàleg amb la societat espanyola o si més no amb determinats sectors de la mateixa. Sectors que copsen la necessitat d'una reforma constitucional a Espanya per obrir noves perspectives a la democràcia espanyola, per permetre una més gran correspondència entre la Constitució i la realitat social i política de l'Estat. Si aquests sectors no troben interlocutors a Catalunya, tots hi perdem.

Per a això cal una certa mentalitat més procliu al pacte que a la confrontació, és cert. Així com la generació política de la transició de finals dels anys 1970 va poder i saber pactar, noves generacions han de poder recollir aquesta herència i arribar a nous pactes. Els progressius distanciament i manca de diàleg entre Catalunya i Espanya, aguditzats en els darrers deu anys, ni portaran a la independència ni permetran una nova formulació de la relació Catalunya-Espanya. Fan falta nous actors per les dues bandes que teixeixin complicitats capaces de derivar en propostes viables i constructives.

Certament, la proposta confederal no té la capacitat d'atracció passional que té la independència. És més filla d'un raonament polític que procura tenir en compte les limitacions de la realitat que d'una reacció emocional que incorpora elements diversos. Però té més possibilitats d'esdevenir un espai constructor de concòrdia. Diàleg i concòrdia serien eixos del tarannà al que mirem d'apuntar.

És una posició poc sòlida dir que aquesta via no s'ha de plantejar perquè a Espanya ningú la propugna. Si s'està convençut de la seva validesa i oportunitat, un oferiment de diàleg s'ha de fer i mantenir encara que l'altra part no en vulgui saber res, encara que hi sigui hostil, refractària o indiferent. Cal mantenir amb fermesa la mà estesa. Una mà forta, tenaç, que no es deixa ensarronar ni s'afebleix per quatre paraules amables, però que tampoc s'impacienta ni perd els estreps. Una mà dialogant i constructiva des de la convicció de la justesa de la seva proposta.

La perspectiva confederal no es confinaria, lògicament, a l'únic tema de la forma de vinculació entre Catalunya i Espanya. L'opció pel diàleg i la concòrdia es projectaria també en altres dimensions polítiques fins a vertebrar un projecte polític. Diàleg i concòrdia per a protegir i enfortir l'estat del benestar i la cohesió social. Diàleg i concòrdia per promoure un sistema educatiu que a més de millorar substancialment la seva eficiència fos capaç d'incorporar l'educació en les humanitats i els valors. Diàleg i concòrdia per a promoure unes relacions laborals més justes. Diàleg i concòrdia per a assolir una administració pública més eficient. Diàleg i concòrdia per promoure mentalitats obertes i comprensives, capaces de tenir com a nord el millorament de la qualitat de vida del conjunt de la població. Diàleg i concòrdia per mirar de trobar sortides, nous camins de progrés, allà on de vegades sembla que només hi ha murs.

Sobre el mapa

Quina podria ser la traducció concreta de la perspectiva confederal en la situació espanyola actual? Presentem una hipòtesi per a la discussió. La confederació hispànica podria estar formada per cinc ens: la Corona de Castella, la Corona d'Aragó, el Regne de Navarra, Galícia i Andalusia. Si en algun moment Portugal s'hi vulgués incorporar, es podria arribar als sis ens. En aquest cas es podria mantenir la referència a una confederació hispànica o canviar-lo a una confederació ibèrica, totes dues denominacions resultant operatives.

En aquesta hipòtesi, la Corona de Castella estaria formada al seu torn per les entitats d'Astúries, Cantabria, La Rioja, Lleó, Castella, Madrid, La Mancha, Múrcia, Extremadura i les Illes Canàries. La Corona d'Aragó estaria formada per Aragó, Catalunya, València i les Illes Balears. El Regne de Navarra estaria format per Navarra, Alava, Bizcaia i Gipuzkoa. Galícia per la Galícia oriental i la Galícia occidental, i el mateix passaria amb Andalusia, formada per l'Andalusia oriental i l'Andalusia occidental.