dimecres, 27 d’abril de 2011

Virtèlia




La primera noció que em ve al cap quan sorgeix una referència a Virtèlia és agraïment. Virtèlia és "la nostra escola", allà on tant la Mercè com jo ens varem educar, i el record que en tenim, potser idealitzat pel pas del temps, però que és el que és, és un gran record.

Això ve ara a tomb arran de la publicació del llibre "Generació Virtèlia", d'Anna Roig, un primer assaig sobre el tema, fruit d'una tesina de doctorat, que planteja prou bé aspectes fonamentals de la qüestió, fent-ne un cert balanç de conjunt, i alhora deixa les portes obertes a altres aportacions complementàries i a alguna obra de més ambició sobre el tema, sigui de la mateixa autora, sigui d'algú altre.

El llibre posa sobre la taula algunes lliçons aprofitables en el present. D'una banda, la importància del somni compartit, de la passió, del contagi mutu d'energies, projectes, criteris, emocions, com diu l'autora a la pàgina 87 i queda il·lustrat tant pel moment fundacional de l'escola com pel de la Confraria. En segon lloc, la gràcia i la importància d'avançar-se al context en el que es viu, d'anar més enllà, de trencar motlles, d'arriscar-se, i el "color" que això comporta (sovint es parla de Virtèlia com d'una illa de color emmig del la grisor d'aquells temps). Finalment, la importància d'un sistema de valors de referència, que aglutinin i projectin; un sistema treballat, assumit lliurement i considerat com a digne de vertebrar les vides.

El llibre m'ha estimulat a escriure alguns records i reflexions sobre Virtèlia i la Confraria que m'han anat venint al cap en llegir-lo. Deia que tant la Mercè com jo som virtelians: les Escoles Virtèlia varen ser el nostre lloc de formació, i la Confraria va completar aquesta formació i hi va afegir unes dimensions d'acció i de relació que ens han marcat per sempre. De fet, la Mercè és més virteliana que jo, perquè no només va anar a l'escola des del curs 1957-58 fins al 1968-69 sinó que ella pertany al que l'Anna Roig anomena una de les sagues virtelianes, la saga dels Vilardaga. El seu oncle Francesc era el professor de matemàtiques de l'escola i també el seu administrador, fins a la seva mort el 1975. La seva mare, Montserrat Vilardaga Roig, fou Confrare major femenina en temps d'en Jordi Pujol i, com la seva germana Mercè Vilardaga Roig, havia anat a la Mútua Escolar Blanquerna abans de la Guerra Civil. El pedigree virtelià de la Mercè és, doncs, total.

Jo, en canvi, era un nouvingut, un fill d'immigrants (de no gaire lluny: de Vilafranca del Penedès, però ja és un altre món) que s'havien instal·lat a Barcelona el 1949, quan es varen casar. La manera com vaig arribar a Virtèlia és la següent. Abans de la guerra, a Vilafranca la meva mare havia tingut com a mestra a la senyoreta Júlia Grau. En el moment d'haver-me de portar a l'escola, la senyoreta Grau feia de mestra a les Escoles Montessori del carrer d'Aribau, força a prop de casa (vivíem a Aribau-Avenir, en aquells temps Porvenir) i allà, per sort meva, vaig anar a parar. Quan va arribar el final de l'ensenyament que s'hi oferia, els meus pares van preguntar a les directores, les admirades senyoretes Dolors i Francesca Canals, a quina escola m'havien de portar. Elles van ser rotundes: o Virtèlia o Sant Gregori. I com que Virtèlia quedava més a prop de casa, allà vaig anar a parar.

Hi vaig estar deu anys, des del curs 1957-58 fins al curs 1967-68, en que vaig fer el Preu. Tres cursos de primària amb les senyoretes Vives jove, Pedrell i Vives gran (com que alfabèticament era del grup B no em va tocar la temuda senyoreta Oliveres...). Llavors el batxillerat, amb professors com els senyors Granier, Dotras, Martínez (que ens donà a conèixer la revista Cavall Fort en el moment de la seva aparició), Garcia Font, Badia, Albareda, Bech, Torras (gran, sorneguer, entranyable), Pidelaserra (em va commoure sentir-li dir que tenia uns quants llibres fets i tancats en un calaix, sense publicar), Espinach, Joan Llongueras (el Pusi, amb una potència de crit inversament proporcional a la seva estatura; sabia generar terror, però al final l'acabàvem estimant), Mn. Tubau (home de gran personalitat, sempre recordaré que ens va portar a veure "El séptimo sello" al cinema Atenes), Solans (molt jove, després catedràtic de cristal·lografia, mort prematurament; em va impactar molt la confiança que em donava, em parlava com a un igual quan de vegades baixàvem junts pel carrer Muntaner), Vilardaga (el Wili, exigent i recte, molt respectat i estimat pels alumnes, capaç de deixar-te fer un examen en un lloc sense vigilància, sabent que no copiaries podent fer-ho, i efectivament, tenia raó...) i els professors de francès messieurs Arch (gran, gras, riota dels alumnes però també entranyable) i Meunier. De Mn. Aran m'estimo més no parlar-ne. En Garcia Font ens fascinava amb les històries de cowboys o de policies que improvisava els deu darrers minuts de classe -algun dia, just abans de vacances, havíem aconseguit que hi dediqués tota l'hora-, i que anava desenvolupant en dies successius; una vegada ens en va deixar una a la meitat, en un moment molt emocionant, i en tornar de vacances... l'havia oblidat! El vaig retrobar anys després: era tot un "personatge", feia conferències sobre tradicions orientals i no recordava (o deia no recordar) aquesta etapa de mestre d'escola i narrador d'històries... El llibre d'Anna Roig desenvolupa poc el tema del professorat de Virtèlia, que queda esmentat de passada en alguns passatges però no és objecte d'una anàlisi més en detall. Seria bonic fer-la, i no es pot tardar massa, ja que van desapareixent els testimonis directes de tota aquesta història.

Als 15 anys, al fer cinquè de batxillerat, jo i uns quants de la meva classe de Virtèlia varem entrar, impulsats per Mn. Llumà i Mn. Vilardell, els nostres consiliaris a l'escola, a formar par de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entre nosaltres "la Cofra". Varem formar un equip dins de la FoAc, que llavors començava. A la Cofra, que quedava a una cantonada de casa, al carrer Marià Cubí ebtre Aribau i Muntaner, hi vaig passar moltes hores magnífiques, i de la seva biblioteca en vaig llegir molts llibres. Allà la meva vida va fer un tombant, va canviar la meva manera de veure les coses i encara avui visc d'aquell impacte. A banda de la FoAc, allà hi vaig conèixer gent com en Francesc Cabana, en Leopold Juan, en Ricard Tusell, el matrimoni Oliva i, puntualment, en Jordi Pujol. Amb en Francesc Cabana varem coincidir al Consell Rector, on ell hi anava pels equips de matrimonis i jo per la FoAc; més tard em va donar la meva primera feina a Banca Catalana, i fins avui es manté la relació; és una de les persones que m'ha acompanyat de prop en la vida, com a amic i com a referent.



Evocació de la FoAc

Com que el llibre de l'Anna Roig no hi fa cap referència (seria interessant saber perquè), en parlaré una mica més a fons. La FoAc (Formació i Acció) va ser un dels darrers esclats de vitalitat intensa de la Confraria, en el període 1965-1970. Va ser obra principalment de l'Ignasi Faura i de Mn. Vilardell, ambdós esmentats massa poc i massa de passada en el llibre d'Anna Roig. Es tractava d'organitzar un espai format per grups de joves amb un cap una mica més gran com a responsable, sense un model de referència com era el cas de l'escoltisme i en canvi amb un treball conjunt dels equips (que no eren mixtes) on sí que treballessin plegats nois i noies.

La FoAc va ser fruit de l'empenta de l'Ignasi Faura i la seva promoció, els que per a nosaltres eren els "grans", amb gent com l'Anna Grau (companya de tota la vida de l'Ignasi Faura), la Rosa Maria Raich (companya d'en Josep Maria Muntaner), l'Abel Bartolomé, la M. Dolors Ivern, la Montserrat Benet, la Montserrat Vilardaga, la Marta Ferrés, en Jaume Candell, l'Ignasi Subirats, en Lluís Trabal... Els equips no eren mixtes. La memòria no és prou precisa, però hi havia gent com la Carme Vilardaga, la Teresa Colomer, la Tere Juncosa, en Lluís Fatjó-Vilas, en Jordi Cirici, en Xavi Freixas, en Manel Sala, en Joan Ricard Ribera, en Joan Massià, en Josep Sala, en Josep Mundó, la Glòria Juncosa, la Mariona Trabal, la Montserrat Ribera, la Mercè Bonet, la Rosa Mundó, en Leopoldo Gay, en Jesús del Río, la Pilar Gómez...

Els campaments d'estiu van ser grans fites de referència: el de Cap de Rec el 1966 (primera anada a la Cerdanya, primera pujada a la Tossa Plana de Lles i la Muga), el de Beget el 1967 (amb les gorres negres de visera de cartró), el de Campelles el 1968 (quan la Mercè i jo vam començar a festejar), el de Malniu el 1969 (en el moment que l'home arribava a la lluna). Excursions, treball en equip, comissions de treball mixtes, llegir molts llibres, tocar molt la guitarra (Pete Seeger, Bob Dylan, Raimon, Serrat, el Grup de Folk, els espirituals negres...), i molta alegria, i molta vida.

El final de la FoAc va ser il·lustratiu. Es va generar un debat intens sobre si l'entitat havia de ser o no confessional, debat lògic en un moment en el que començaven a aparèixer significativament les "crisis de fe", que en dèiem aleshores. En acabar el mandat com a secretària general de la Marta Ferrés, que havia succeït en el càrrec a l'Ignasi Faura, es presentaren dues candidatures que reflectien aquesta polèmica. En Jaume Candell (després eminent cardiòleg i casat amb la Montserrat Vilardaga Ventosa, cosina germana de la Mercè) optava per mantenir la confessionalitat, no tant per una qüestió de principis com de pragmatisme per garantir la continuïtat de l'entitat. L'altra candidatura l'encapçalava jo, com sempre idealista, eixelebrat, radical i intransigent, defensant l'aconfessionalitat. Val a dir que, a més de la posició ideològica, també volíem evitar un trencament entre creients i no creients, ja que un sector de la FoAc havia "deixat la fe" (en Lluís Fatjó-Vilas i en Jordi Cirici n'eren mostres). Varem fer les eleccions, i les vàrem guanyar... i això va suposar la fi de la FoAc, perquè no van entrar noves promocions de joves. Algú d'alt nivell va considerar que una entitat aconfessional no era digna de confiança. M'ha arribat qui era aquest algú, però no l'esmentaré perquè ni era al davant en les converses ni tinc cap prova documental al respecte (per cert, quaranta anys després he tornat a lliurar una batalla similar a Esade, defensant la seva laïcitat; i perdent-la, evidentment...).


Aquestes només han estat unes breus pinzellades sobre la FoAc. Com que ara, quaranta anys després, continuem atorgant-li un gran valor, ens ha semblat oportú obrir un blog (http://lafoac.blogspot.com/) on tothom qui vulgui pugui aportar-hi, a través de comentaris als posts o enviant-nos un e-mail (riberasala@hotmail.com), els seus records i valoracions, fotografies, informacions, etc. Nosaltres mirarem d'aportar-hi materials (tenim guardada alguna documentació d'aquells temps que hem de rellegir i endreçar) i de coordinar-lo, difondre'l, polir-lo i mantenir-lo com a espai de recollida d'informació i opinions.


7 comentaris:

Mariona ha dit...

Qué diferent això que expliques, Rai, al que vam viure al Virtèlia de noies! Mai diria que hi hagués cap projecte educatiu, a la nostra escola. Només alguns dels mestres que cites van passar per Alta Gironella i Ganduixer.
Jo crec que la Concepció Roch, com a pedagoga, era ben mediocre, i això era el que es vivia a l'escola. Em sembla més interessant el que aportava en Josep Jordi: cançons i, massa tímidament, llengua catalana.
Mestres només de les noies que recordo especialment:la Dolors Iduarte i la Teresa Claveria, que transmetien amor per les assignatures i també per les alumnes. La Carme Picart, digna i sàvia, i...ningú més? Sí, Mn. Vilardaga -res a veure amb la saga- que ens obria els ulls a móns nous.
El millor de Virtèlia, per a mi, va ser el pont cap a la FoAc, gràcies a Mn. Vilardell, de qui tinc un record excel·lent. I el meravellós ambient amb les amigues i companyes de classe.
El pitjor, des de la meva experiència actual com a mestra, una manera de fer tradicional quan la renovació pedagògica a Catalunya ja havia començat.

Raimon Ribera i Mercè Sala ha dit...

En Lluís Trabal ens fa arribar els seus records del professorat de Virtèlia de nois dels anys seixanta (gràcies, Lluís!):

"Hi havia professors de tota mena. Els clissàvem tot seguit. En la nostra valoració l’essencial era, hi ho sabíem d’una manera intuïtiva des del segon dia de classe, si eren bons o no eren bons donant classe.

El Sr. Granier, de primer, era una bona persona. Ens estimava i l’estimàvem. Era, ara ho veig, el paradigma del bon mestre. El Sr. Dotras, de quart, tenia males puces i calia vigilar; era bo. El Sr. Badia, d’història era un tou sense personalitat que ens volia caure bé; dolent. El Sr. Albareda, de ciències naturals, tenia una personalitat discreta, gens brillant; bo. El Sr. Espinach, Déu meu quin home més avorrit; dolent però, curiosament, ens feia aprendre.

El Pussi, el germà del dire, feia dibuix. En sabia, però no li interessàvem. Complex d’inferioritat, per baixet, que intentava superar fent-se el dur. Aconseguia fer el ridícul. Però era interessant; deixava intuir una personalitat brillant.

Monsieur Arch, un gras immens, innocent, que vivia fora del món, era objecte de les nostres burles més cruels; no tenia autoritat per oposar-s’hi. No sé què en pensaven els altres, però a la meva colla el planyíem, el compadíem, però també ens afegíem a la crueltat de la classe.

Monsieur Meunier, el següent professor de francès, arrossegava la mala fama del seu antecessor. Una llàstima, perquè era un bon professor. Era interessant com a persona i ens sabia fer interessants les classes. Però mai no va aconseguir controlar el curs: de fet, donava classe per a la minoria que l’escoltàvem.

Mossèn Aran, de religió, era un individu menyspreable. Dolent, dolent. Egocèntric. Pensava en ell, en vestir bé, en dones. I ens ho feia saber. No corregia els exàmens, cultivava favoritismes i manies entre els alumnes.

El Sr. Garcia Font, de segon, era un enigma. De personalitat brillant, ens feia anar per on volia, ens fascinava, deu minuts al dia ens explicava un meravellós relat, una aventura. Ell: “qué es aventura?”. Nosaltres, tots a cor: “Aventura es la consecuencia natural del buen comportamiento” Ho sabíem, perquè no s’ho amagava: era un mestre de la psicologia aplicada. Dolent.

El Sr. Ramón Fuster Rabés. Llatí. Una personalitat càlida i atractiva però una mica distant. Culte. Diferent. Catalanista. Amb criteris pedagògics. Rara avis que valoràvem com a excepcional. Més tard va seguir una vida política remarcable. Dolent.

El senyor Vilardaga, profe de mates i de física a batxillerat superior. Extremadament bo. Si el senyor Granier era el bon mestre que convenia als alumnes tendrets, els senyor Vilardaga era el bon professor adient per als alumnes adolescents. Si he de valorar una sola virtut per damunt de les altres, diria que ens respectava. Al darrer curs ens va demanar que nosaltres mateixos ens poséssim la nota que ens mereixíem: ell va acceptar la nostra decisió. Fruïa les matemàtiques i les sabia ensenyar. De vegades ens deia ”si mentre estic desenvolupant una fórmula a la pissarra em punxessin, ni me n’adonaria”. I sabíem que era cert. Això s’encomanava: érem molts que anàvem bé en mates."

Raimon Ribera i Mercè Sala ha dit...

Segona i darrera part dels comentaris d'en Lluís Trabal:

"I a preuniversitari, mossèn Tubau. Un altre món. El tema que explicava era sociologia. Hauria pogut ser una “Maria” com gimnàs o FEN, però va ser un estímul permanent i extraordinari. Passis de pel•lícules i fòrum, gent interessant convidada a classe, treballs en equip per presentar i defensar a classe. Sobretot diàleg permanent i estimulant, probablement amb el més pur esperit socràtic.

I els profes de Formación del Espíritu Nacional. Els menyspreàvem tant per la matèria que donaven –que criticàvem encara que ens manquessin criteris clars- com per la seva manca de personalitat. El dia que un, parlant de les tremendes inundacions del Vallès, ens va explicar “he visto boy scouts torcer el gesto y apartar la cara al rescatar cadáveres mientras que muchachos del frente de juventudes les lavaban el barro de la cara con ternura como si de sus madres o hermanas se tratase” vaig decidir que eren uns manipuladors i mentiders i mai més me’ls vaig mirar amb respecte.

I, per acabar, el senyor Pidelasserra; el professor que no vam tenir. Represaliat pel franquisme, mai no va tenir el títol que li hauria permès donar classe. Però la seva influència, des de lluny i a petites dosis, va ser permanent sobre nosaltres."

Francesc Mengual ha dit...

M'ha agradat molt llegir aquestes referències al professorat del Virtèlia. Jo hi vaig cursar tots els meus estudis (1959-73). Vaig passar pels tres edificis, el meravellós palau de la Via Agusta, el decadent xalet d'Alta Gironella i el fred i funcional edifici de Ganduxer. Ja podeu imaginar amb quin em quedo! (per cert no hi ha manera de trobar fotos de Via Augusta, em podeu ajudar?)
Coincideixo amb tot el que s'ha dit del professorat i m'agradaria aportar les meves pròpies percepcions. La primera, la tremenda injustícia amb el Sr. Pidelaserra (el “Pipe” per a molts que no vam saber comprendre llavors la seva gran humanitat i cultura). Jo i els meus companys no érem conscients del seu drama personal per culpa de la repressió franquista. Vagi el meu més sentit homenatge a un home que, amb el pas dels anys, per fi he comprès que era extraordinari.
Pel que fa a Mn. Llumà, ho sento molt, però la meva experiència personal no va ser bona. No nego la seva gran labor en temps molt difícils per a Catalunya. Però en el meu cas, recordó les seves converses amb mi intentant-me inculcar la fe cristiana mitjançant el temor i la idea del pecat culpable. Va aconseguir despertar a l'ateu que hi havía en mi.
Un dels pitjors personatges crec que era el professor de FEN, De la Yera, crec que es deia. Un recomanat del règim, president de la federació de lluita lliure o alguna cosa així. Debien d'anar-se de juerga amb Mn. Aran, suposo…. Si els ajuntessim amb el militar que donava gimnàs, ja tenim el trio ideal.
Tinc molt bon record dels Srs. Espinach, Granier, Vilardaga i Llongueras (sí, d'en Pusi, amb qui em portava la mar de bé!), de la Sra. Iduarte (la meva professora al parvulari) i la Srta. Cortada (tinc un afecte especial per a ella, que es va convertir en amiga de la meva família, una persona excel•lent a tots els nivells).
Sempre em va semblar peculiar el Sr. Altisench (ciències naturals), fumant aquells mitjos cigarrets que li produïen uns episodis de tos terrorífics. El que em recorda els Celtas del Granier, els Ducados del Espinach… quins temps, els professors fumant a classe!!!
La meva valoració final després de tants anys en el Virtèlia és positiva. No crec que estiguéssin a dalt de tot quant a impartir coneixements, però sí en humanitats. Era un bon lloc per formar-se com a persona, crec jo.
I dels companys de classe, el mateix. Els meus millors amics són d'aquella època. Però això ja és un altre capítol de la historia…
Salutacions i una forta abraçada a tots els virtelian!!!
Francesc Mengual

Anònim ha dit...

Hola. Em dic Josep M. i jo també vaig anar a l'escola Montessori del carrer Aribau (1958 fins 1963).
L'únic que recordo, de companys, es que hi anava una nena que es deia Collado, i que un día va anar la tele (TVE)a fer un reportatge. Després recordo petits detalls de el què es feia a les clases...
Si teniu informació de l'escola Montessori, per poc que sigui, prego que us poseu en contacte amb mi a la adreça 'jmgils arroba hotmail.com'

Pere Rafecas ha dit...

en Pere Rafecas Barnada, Barcelona 1950, escriu..
M'adono que els comentaris precedents son força antics.
Avui he rebuscat coses de Virtèlia. M'he trovat el blog d'en Raimon i la Mercè. Crec que amb en Raimon Ribera varem anar uns cursos junts.
Tot a vingut de la necrològica que he vist avui a La Vanguardia de la mestra Montserrat Cortada. Era de parvulari - primaria, tenia una veu una mica greu, però era molt interessant, compartien amb la senyoreta Aymamí, que va morir fa temps.
He llegit comentaris del blog i realment conec a força gent, comparteixo moltes de les opinions respecte dels mestres.
A quart de batxillerat la meva família va anar a viure a Granollers on vaig fer 5e. i 6e., vaig tornar a Virtèlia a Preu, va ser el primer any després del tancamen de Via Augusta 202 i erem un grupet de deu o dotze a Alt de Gironella.
De la etapa de primaria recordo molts company com els bessons Maynou o els Menendez, encara mantinc bon contacte amb l'Andreu Arpí. Erem molt amics amb l'Antonio Lòpez, del que fa molt de temps que no se res. Tinc present al Cristin Rahola que va morir en accident de transit als anys noranta. Noms com Biosca, Moret, germans Coromines, en Jaume Santacana que era tot un crak. En Monegal molt estudios,com en Sibils, en Carles Roig que ara és neuròleg al Hospital de Sant Pau (pot ser ja s'ha jubilat -tenim una edad-), en Compte, tot un personatge. L'Escalera que dibuixava molt bé. En Pratcorona, Ridaura, Salvador, Moya i el sempre darrer a la llista alfabètica: Pablo Zendrera.
Com que anava al grop B, pot-ser recordo noms del meu grup, Ortega, Pano. En Ruiz, molt bon estudiant i persona entranyable. Un noi que es deia Pèrez, jugava al ténis molt abans del fenòmen Santana, va tenir la paciència d'explicar-me de que anava el joc.
Dels A, en Cladera que jugava molt bé al futbol, Albert, Horta, Canals. El fill del sr. Badal, en Miquel, molt apreciat i estimat per tothom, divertidissim, tal com raja.
Vaig saber de la mort del Sr. Badal fa 2-3 anys, per Nadal, la premsa s'en va fer ressò.
El sr. Badal, un dels fundadors de Virtèlia va viure molts anys i va poder gaudir del seu bon entorn familiar. Tota la meva vida l'he tingut present, tan seriós en aparença però un mestre amb majúscules. La discreció personificada. Dels altres mestres que s'han comentat dons opinions molt en la línia. De bons, regulars i dolents, per cert el falangista que ens va donar la FEN, es deia Marquez i durant anys va estar vinculat al mon sindical i laboral però no puc concretar. Quin desastre. Els llibres sempre eren de la editorial "Ancora y Doncel", crec?. Per a la memòria eròtica: quines cames que tenia la Pili de la recepció!!
Es una llastima no tenir mes fotografies del magnífic edifici de la Via Augusta, n'he buscat per internet però n'hi ha ben poques.
Erem nens i els temps molt difícils, crec que malgrat tot varem gaudir d'una escola molt diferent i n'estic content malgrat les moltes mancances. En d'altres, més exigents segur que s'han forjat currículums de traca i mocador, no ho he trobat a faltar.
A tots/es que vareu compartir la Virtèlia de la nostra infància un entranyable record.


Raimon Ribera i Mercè Sala ha dit...

És bonic veure com anem acumulant records del Virtèlia, ara que la memòria ens comença a fallar. Recordo la senyoreta Cortada, ara que ha mort; no la vaig tenir directament, però era una de les nostres senyoretes. Pel que diu en Pere Rafecas, ell devia ser del curs anterior al meu, un curs del que després varem heretar gent com el meu gran amic Lluís Fatjó o en Pablo Zendrera. A la meva classe, del grup B per qüestions alfabètiques, hi havia hagut, sense ordre i entre altres, els germans Menéndez (en Marcos i en Vicente; amb aquest darrer varem compartir Matrícula d'honor a la revàlida de quart, quan teniem deu anys); en Toni Ricart (bon amic, que va ser el metge de la primera expedició catalana a l'Everest; llavors vivia en una casa al Peu del Funicular i força dissabtes a la tarda hi anàvem a jugar, el seu pare era una persona venerable); en Joan Massià (fill del Mestre Massià, gran violinista català i també persona venerable, i la pianista Maria Carbonell); en Josep Sala Vilardaga, que després seria el meu cunyat; el seu cosí Joan Sala Garcia, veí nostre; en Josep Mundó, que també viu a prop de casa, i la germana del qual, la Rosa, es va casar amb en Jordi Cirici; en Joan Ricard Ribera Bergós, amic entranyable, enginyer; en López Vilalta (ara no recordo el nom, potser Carlos, anàvem a casa seva al carrer Balmes a veure "Rin-tin-tin" a la tele, ja que nosaltres no en teniem); en Vílchez... Recordo un noi que es deia Montearriba, que no va venir gaire anys, i un altre que es deia Veiga, grassonet i que feia acudits a la capella. Ja n'aniré afegint quan em vinguin a la memòria...