dilluns, 4 d’abril de 2011

A favor de l'humanisme



Heus aquí alguns significatius fragments de l'entrevista de Jordi Lllovet a La Vanguardia el 4 d'abril de 2011, amb motiu de la presentació d'un nou llibre seu:

"El meu llibre (...) és una reflexió sobre l'estat d'humiliació, decadència i indignitat en què han caigut les facultats d'humanitats (...) El llibre té un subtítol que diu: "L'eclipsi de les humanitats". Això és el que de veritat m'ha ocupat en aquest llibre: el fet que les humanitats, més encara que les ciències socials, ocupin un no-lloc absolut en la societat dels nostres dies, però un lloc que podrien recuperar.

El meu llibre explica (...) per què les carreres humanístiques tenen una nota de tall de selectivitat d'un cinc pelat, per què estudien humanitats molts estudiants que desitjaven estudiar periodisme o "audiovisuals", per què altres estudien filologia com podrien estudiar aeronàutica o ortodòncia (no els ingressats en llengües clàssiques, per cert, que són els millors i els més valents); com es promocionen els professors, per què no existeix cap idea sobre la jerarquia professoral (els alumnes sí que són molt respectuosos), perquè el lloc del saber ha desaparegut de les facultats humanístiques a favor d'una professionalitat molt estreta, gairebé estèril, per què la universitat ha abandonat tota pretensió de formar cívicament al seu alumnat, i, per fi, per què les noves tecnologies han convertit l'ensenyament , en general, en una llarga sessió d'animació infantil i enlluernament.

L'humanisme vol dir el mateix en qualsevol època de la història. Carlemany li va donar una empenta inestimable en els segles VIII-IX, els literats provençals, catalans i francesos li van donar un altre al segle XII, Petrarca i els humanistes italians li van donar en els segles XIV i XV, els philosophes li van donar en el segle XVIII, i els grans intel·lectuals del segle XX -avui cada vegada més rars- li van donar en aquell segle tan bàrbar. L'humanisme no és cap utopia, només és una mena de metacronicitat que troba el seu moment feliç de tant en tant, cada dos o tres segles, i per períodes de temps més o menys efímers. Queda sempre un llast, una saó dels èxits de tot període en què l'humanisme ha estat una mica valorat, i sobre aquestes restes, que no crec que hagin de desaparèixer mai (...) poden edificar-se encara moltes coses carregades de saviesa, d'humanitat i de civisme. No hi ha dubte que en aquests moments les humanitats estan molt desprestigiades (...) però l'humanisme i els clàssics sempre tornen.

La pitjor conseqüència de formar professionals en les branques més especialitzades imaginables i no homes, en el sentit ple de la paraula, és que implicarà una minva dels fonaments mateixos de la democràcia: no es pot edificar una democràcia sòlida, ni aquí ni en cap banda, sense una població sobirana des del punt de vista intel·lectual. Les facultats tècniques i científiques donaran al mercat tot el que aquest necessita per perpetuar el miratge del Progrés, però les facultats humanístiques ja no generaran, de moment, aquells antics professors amb una vastíssima cultura, que eren els que assenyalaven la veritable salut del cos social i polític. L'educació, a tots els seus nivells, necessita un gir radical.

La societat, presa en el seu conjunt, no ha estat culta (...) una societat no pot prescindir d'una elit culta, i les elits cultes dels països occidentals són avui molt menys cultes que fa, posem per cas, cinquanta o cent anys. Posseir cultura (de l'alta, s'entén) està avui completament desacreditat: sembla una superxeria i un acte de supèrbia. (...) Avui plana sobre totes les capes de la societat una enorme sospita sobre el que sigui un savi, un gran professor o un erudit. Si els privilegiats que han pogut realitzar estudis superiors tenen ja tan sols una vaga cultura, homologable amb la de les capes mitja i baixa de la societat, llavors tota la societat acusa aquest declivi i es degrada. (...) Contra tot això només hi ha una solució: educació i més educació. No em cansaré de repetir-ho. Aquesta sí que és una inversió segura, però a llarg termini: per això cap govern ha abordat a Espanya, en els darrers trenta-cinc anys, una reforma assenyada de l'educació.

Les noves tecnologies, sent com són utilíssimes en moltes branques del saber, de la tècnica, de la ciència i d'altres coses, resulten un instrument enganyós i ineficaç en el cas de l'educació. (...) La immediatesa i la no-discriminació de la informació que procedeix d'Internet, per exemple, converteix a qualsevol persona, i encara més a un nen o un adolescent, en senyor d'un regne purament virtual. En el fons, els converteix tant en amos d'alguna cosa com en esclaus del mateix, perquè ja sabem fins a quin punt la gent jove depèn d'aquests elements i es comunica mitjançant ells d'una manera pelegrina, mentidera i falta de l'eloqüència més elemental. I una cosa més. Les noves tecnologies es presenten a la civilització juvenil -ja que els joves neo-tecnològics han forjat, avui, tant una nova cultura com una nova "mentalitat", com una nova civilització- com un divertiment. (...) L'educació és un procés lent, mediatitzat, esforçat, que no pot jugar amb les mateixes armes que la cultura de l'oci, perquè llavors no sortiran de les escoles persones educades sinó amics de la diversió. Crec que això és el que està succeïnt.

No hi ha civilització sense llenguatge, ni tan sols sense mites, que estan forjats en l'element verbal; no es pot dir, de cap manera, que les imatges siguin més eficaces, per a l'educació, que les paraules. Reivindicar el lloc i la dignitat de la paraula i el diàleg en l'educació i en la construcció del civisme no té res de nou: així es va fundar el saber dialogal de Sòcrates i Plató, així va evolucionar la discussió sobre els universals en l'Edat Mitjana, així es va produir el fastuós desenvolupament del saber durant el període del Humanisme, així i amb aquest mateix element es va elaborar l'Encyclopédie, i també en el si de la paraula van sorgir Wittgenstein, Canetti, Musil o Sigmund Freud al segle XX. George Steiner va alertar sobre la possibilitat que la paraula, és a dir, el Verb, desaparegui de l'horitzó de l'educació i de moltes pràctiques de la vida quotidiana de les actuals societats, però costa imaginar que es produeixi algun avenç en el terreny del coneixement si la paraula es fon com una espelma davant el vent huracanat del progrés i de la tècnica. Avui bufa un vendaval d'aquest caire, i em temo que costarà molt tornar a situar al Verb en el lloc que va ocupar, en la civilització d'Occident, entre els presocràtics i bona part del segle XX.

Al meu parer, és intel·lectual el savi que té, a més de saviesa, una ja rara forma de caritat, o de pietat, cap als seus conciutadans, i això és ara una cosa molt infreqüent. D'altra banda, cal reconèixer que la figura de l'intel·lectual ha perdut, socialment, el prestigi que havia posseït fins als temps de Sartre o de Camus, a França, o de Bertrand Russell, Hannah Arendt o Isaiah Berlin al món anglosaxó. Ara no pinten, socialment parlant, res."