dijous, 28 d’abril de 2011

Humanisme i humanitats




El darrer paràgraf de l'article de l'Àngel Castiñeira i en Josep Maria Lozano a l'Avui del dia de Sant Jordi d'enguany és ben interessant. Diu així:

"La qüestió ara no és simplement reclamar el retorn a les humanitats. La qüestió és la reivindicació compromesa en favor de l’humanisme. Un humanisme que no pot ser presentat com una nostàlgia del passat, sinó com una mirada endavant. Una mirada que ha d’inserir-se en les noves realitats tecnològiques i socials però que, per això mateix, ha de ser educada i desenvolupada com a tal mirada. No es tracta simplement de la necessitat de nous especialistes, els d’humanitats. Es tracta d’accedir a l’herència del passat per potenciar una major lucidesa en la manera com ens situem en el present i hi actuem. El món canvia, però la condició humana no comença avui. Una nova aproximació a l’humanisme que sigui la base d’una nova transversalitat és el que avui hem de construir. Sense voler partir de zero, és clar."


Crec que s'hi planteja una qüestió important. La reivindicació de les humanitats té sentit si s'enmarca en una reivindicació de l'humanisme (visió del món en la que la persona humana ocupa un lloc central). No es reivindiquen les humanitats per la mera delectança en la cultura, ni per permetre exhibicions erudites en la conversa o en la visita a un museu. Es reivindiquen perquè les humanitats són una eina eficaç en la construcció d'una visió humanista del món.

I és cert que l'humanisme no és una posició nostàligica d'altres temps. Cada època ha de lliurar la batalla per a situar a la persona humana al centre. Algunes èpoques se'n surten millor, altres pitjor. Algunes ens poden servir d'inspiració, però no ens estalvien la batalla actual contra les sempre presents forces deshumanitzadores, que situen al centre altres elements (la riquesa, el plaer i el poder en serien tres de ben freqüents).

Tot ha d'estar al servei de la humanització. Fins i tot l'obertura a l'àmbit espiritual es justifica i agafa força en la mesura en que té com a conseqüència un major respecte i una potenciació de la persona humana.

Certament, no es tracta només de generar nous especialistes en humanitats (cosa que sempre anirà bé). Això tindrà ple sentit si aquesta generació deriva de la necessitat de difondre les humanitats entre tota la població, perquè tothom té dret a l'humanització, i no facilitar aquest dret és una negligència greu. El gran repte és aconseguir difondre les humanitats de tal manera que ajudin a tothom a millorar la seva humanització. Aquest és l'ideal humanista. Un ideal que, si més no en tant que tal, va brollant reiteradament en la història, i del que en són mostres properes en el temps alguns dels grans corrents del renaixement, de la il·lustració o del socialisme.

I és cert que aquesta reivindicació humanista ha de ser transversal. Ha d'anar més enllà de les legítimes discrepancies existents sobre com organitzar l'economia, quina ha de ser la dinàmica política o quina és la millor opció ideològica i de valors que podem construir. La centralitat del fet humà ha de ser prèvia a tot això, i tot això ha d'estar al seu servei, l'ha de tenir com a referent. Les humanitats ens poden i ens han d'ajudar a tenir present aquesta centralitat i a construir-la.