Teulada de pissarra

Humanisme i humanitats

Van der Weyden 1450

El darrer paràgraf de l'article de l'Àngel Castiñeira i en Josep Maria Lozano a l'Avui del dia de Sant Jordi d'aquest any 2011 és ben interessant. Diu així:

"La qüestió ara no és simplement reclamar el retorn a les humanitats. La qüestió és la reivindicació compromesa en favor de l’humanisme. Un humanisme que no pot ser presentat com una nostàlgia del passat, sinó com una mirada endavant. Una mirada que ha d’inserir-se en les noves realitats tecnològiques i socials però que, per això mateix, ha de ser educada i desenvolupada com a tal mirada. No es tracta simplement de la necessitat de nous especialistes, els d’humanitats. Es tracta d’accedir a l’herència del passat per potenciar una major lucidesa en la manera com ens situem en el present i hi actuem. El món canvia, però la condició humana no comença avui. Una nova aproximació a l’humanisme que sigui la base d’una nova transversalitat és el que avui hem de construir. Sense voler partir de zero, és clar."

Crec que s'hi planteja una qüestió important. La reivindicació de les humanitats té sentit si s'emmarca en una reivindicació de l'humanisme (visió del món en la que la persona humana ocupa un lloc central). No es reivindiquen les humanitats per la mera delectança en la cultura, ni per permetre exhibicions erudites en la conversa o en la visita a un museu. Es reivindiquen perquè les humanitats són una eina eficaç en la construcció d'una visió humanista del món.

I és cert que l'humanisme no és una posició nostàlgica d'altres temps. Cada època ha de lliurar la batalla per a situar a la persona humana al centre. Algunes èpoques se'n surten millor, altres pitjor. Algunes ens poden servir d'inspiració, però no ens estalvien la batalla actual contra les sempre presents forces deshumanitzadores, que situen al centre altres elements (la riquesa, el plaer i el poder en serien tres de ben freqüents).

Tot ha d'estar al servei de la humanització. Fins i tot l'obertura a l'àmbit espiritual es justifica i agafa força en la mesura en que té com a conseqüència un major respecte i una potenciació de la persona humana.

Certament, no es tracta només de generar nous especialistes en humanitats (cosa que sempre anirà bé). Això tindrà ple sentit si aquesta generació deriva de la necessitat de difondre les humanitats entre tota la població, perquè tothom té dret a l'humanització, i no facilitar aquest dret és una negligència greu. El gran repte és aconseguir difondre les humanitats de tal manera que ajudin a tothom a millorar la seva humanització. Aquest és l'ideal humanista. Un ideal que, si més no en tant que tal, va brollant reiteradament en la història, i del que en són mostres properes en el temps alguns dels grans corrents del renaixement, de la il·lustració o del socialisme.

I és cert que aquesta reivindicació humanista ha de ser transversal. Ha d'anar més enllà de les legítimes discrepàncies existents sobre com organitzar l'economia, quina ha de ser la dinàmica política o quina és la millor opció ideològica i de valors que podem construir. La centralitat del fet humà ha de ser prèvia a tot això, i tot això ha d'estar al seu servei, l'ha de tenir com a referent. Les humanitats ens poden i ens han d'ajudar a tenir present aquesta centralitat i a construir-la.

Virtèlia

La primera noció que em ve al cap quan sorgeix una referència a Virtèlia és agraïment. Virtèlia és "la nostra escola", allà on tant la Mercè com jo ens vàrem educar, i el record que en tenim, potser idealitzat pel pas del temps, però que és el que és, és un gran record.

Això ve ara a tomb arran de la publicació del llibre Generació Virtèlia, d'Anna Roig, un primer assaig sobre el tema, fruit d'una tesina de doctorat, que planteja prou bé aspectes fonamentals de la qüestió, fent-ne un cert balanç de conjunt, i alhora deixa les portes obertes a altres aportacions complementàries i a alguna obra de més ambició sobre el tema, sigui de la mateixa autora, sigui d'algú altre.

El llibre posa sobre la taula algunes lliçons aprofitables en el present. D'una banda, la importància del somni compartit, de la passió, del contagi mutu d'energies, projectes, criteris, emocions, com diu l'autora a la pàgina 87 i queda il·lustrat tant pel moment fundacional de l'escola com pel de la Confraria. En segon lloc, la gràcia i la importància d'avançar-se al context en el que es viu, d'anar més enllà, de trencar motlles, d'arriscar-se, i el "color" que això comporta (sovint es parla de Virtèlia com d'una illa de color enmig del la grisor d'aquells temps). Finalment, la importància d'un sistema de valors de referència, que aglutinin i projectin; un sistema treballat, assumit lliurement i considerat com a digne de vertebrar les vides.

El llibre m'ha estimulat a escriure alguns records i reflexions sobre Virtèlia i la Confraria que m'han anat venint al cap en llegir-lo. Deia que tant la Mercè com jo som virtelians: les Escoles Virtèlia varen ser el nostre lloc de formació, i la Confraria va completar aquesta formació i hi va afegir unes dimensions d'acció i de relació que ens han marcat per sempre. De fet, la Mercè és molt més virteliana que jo, perquè no només va anar a l'escola des del curs 1957-58 fins al 1968-69 sinó que ella pertany al que l'Anna Roig anomena una de les sagues virtelianes, la saga dels Vilardaga. El seu oncle Francesc era el professor de matemàtiques de l'escola i també el seu administrador, fins a la seva mort el 1975. La seva mare, Montserrat Vilardaga Roig, fou Confrare major femenina en temps d'en Jordi Pujol i, com la seva germana Mercè Vilardaga Roig, havia anat a la Mútua Escolar Blanquerna abans de la Guerra Civil. El pedigree virtelià de la Mercè és, doncs, total.

Jo, en canvi, era un nouvingut, un fill d'immigrants (de no gaire lluny: de Vilafranca del Penedès, però ja és un altre món) que s'havien instal·lat a Barcelona el 1949, quan es varen casar. La manera com vaig arribar a Virtèlia és la següent. Abans de la guerra, a Vilafranca la meva mare havia tingut com a mestra a la senyoreta Júlia Grau. En el moment d'haver-me de portar a l'escola, la senyoreta Grau feia de mestra a les Escoles Montessori del carrer d'Aribau, força a prop de casa (vivíem a Aribau-Avenir, en aquells temps Porvenir) i allà, per sort meva, vaig anar a parar. Quan va arribar el final de l'ensenyament que s'hi oferia, els meus pares van preguntar a les directores, les admirades senyoretes Dolors i Francesca Canals, a quina escola m'havien de portar. Elles van ser rotundes: o Virtèlia o Sant Gregori. I com que Virtèlia quedava més a prop de casa, allà vaig anar a parar.

A les Escoles Virtèlia hi vaig estar deu anys, des del curs 1957-58 fins al curs 1967-68, en que vaig fer el Preu. Tres cursos de primària amb les senyoretes Vives jove, Pedrell i Vives gran (com que alfabèticament era del grup B no em va tocar la temuda senyoreta Oliveres...). Llavors el batxillerat, amb professors com els senyors Granier, Dotras, Martínez (que ens donà a conèixer la revista Cavall Fort en el moment de la seva aparició), Garcia Font, Badia, Albareda, Bech, Torras (gran, sorneguer, entranyable), Pidelaserra (em va commoure sentir-li dir que tenia uns quants llibres fets i tancats en un calaix, sense publicar), Espinach, Joan Llongueras (el Pusi, amb una potència de crit inversament proporcional a la seva estatura; sabia generar terror, però al final l'acabàvem estimant), Mn. Tubau (home de gran personalitat, sempre recordaré que ens va portar a veure El séptimo sello al cinema Atenes), Solans (molt jove, després catedràtic de cristal·lografia, mort prematurament; em va impactar molt la confiança que em donava, em parlava com a un igual quan de vegades baixàvem junts pel carrer Muntaner), Vilardaga (el Wili, exigent i recte, molt respectat i estimat pels alumnes, capaç de deixar-te fer un examen en un lloc sense vigilància, sabent que no copiaries podent fer-ho, i efectivament, tenia raó...) i els professors de francès messieurs Arch (gran, gras, riota dels alumnes però també entranyable) i Meunier. De Mn. Aran m'estimo més no parlar-ne. En Garcia Font ens fascinava amb les històries de cowboys o de policies que improvisava els deu darrers minuts de classe -algun dia, just abans de vacances, havíem aconseguit que hi dediqués tota l'hora-, i que anava desenvolupant en dies successius; una vegada ens en va deixar una a la meitat, en un moment molt emocionant, i en tornar de vacances... l'havia oblidat! El vaig retrobar anys després: era tot un "personatge", feia conferències sobre tradicions orientals i no recordava (o deia no recordar) aquesta etapa de mestre d'escola i narrador d'històries... El llibre d'Anna Roig desenvolupa poc el tema del professorat de Virtèlia, que queda esmentat de passada en alguns passatges però no és objecte d'una anàlisi més en detall. Seria bonic fer-la, i no es pot tardar massa, ja que van desapareixent els testimonis directes de tota aquesta història.

Als 15 anys, al fer cinquè de batxillerat, jo i uns quants de la meva classe de Virtèlia vàrem entrar, impulsats per Mn. Llumà i Mn. Vilardell, els nostres consiliaris a l'escola, a formar part de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, entre nosaltres "la Cofra".

Vàrem formar un equip dins de la FoAc, que llavors començava. A la Cofra, que quedava a una cantonada de casa, al carrer Marià Cubí entre Aribau i Muntaner, hi vaig passar moltes hores magnífiques, i de la seva biblioteca en vaig llegir molts llibres. Allà la meva vida va fer un tombant, va canviar la meva manera de veure les coses i encara avui visc d'aquell impacte. A banda de la FoAc, allà hi vaig conèixer gent com en Francesc Cabana, en Leopold Juan, en Ricard Tusell, el matrimoni Oliva i, puntualment, en Jordi Pujol. Amb en Francesc Cabana vàrem coincidir al Consell Rector, on ell hi anava pels equips de matrimonis i jo per la FoAc; més tard em va donar la meva primera feina a Banca Catalana, i fins avui es manté la relació; és una de les persones que m'ha acompanyat de prop en la vida, com a amic i com a referent.

L'edifici de referència

Les Escoles Virtèlia de nois van estar ubicades des de la seva creació, el 1941, fins l'any 1969 al Palau dels Comtes de Fígols, un edifici construït per Enric Sagnier entre 1914 i 1918. El blog Barcelofília, del que hem tret les fotografies adjuntes, diu: "L’edifici era d'estil noucentista amb alguns detalls platerescs a la façana, com l'escut d'armes de la família que presidia la torre lateral. L’interior, era format per un seguit de salons nobles amb una elegant escalinata que donava accés al primer pis on hi havia les principals estances. Disposava també d'una capella i d'una sala d'actes al soterrani on es podien reunir fins a 125 persones. Tot plegat era envoltat d'uns frondosos jardins en els que hi destacava una pineda a la banda de la Via Augusta, que va propiciar que el lloc fos conegut com Els Pins." Aquest espai dels Pins era el nostre "pati d'escola", on jugàvem amb gran intensitat.

Evocació de la FoAc

Com que el llibre de l'Anna Roig no hi fa cap referència (seria interessant saber perquè), en parlaré una mica més a fons. La FoAc (Formació i Acció) va ser un dels darrers esclats de vitalitat intensa de la Confraria, en el període 1965-1970. Va ser obra principalment de l'Ignasi Faura i de Mn. Vilardell, ambdós esmentats massa poc i massa de passada en el llibre d'Anna Roig. Es tractava d'organitzar un espai format per grups de joves amb un cap una mica més gran com a responsable, sense un model de referència com era el cas de l'escoltisme i en canvi amb un treball conjunt dels equips (que no eren mixtes) on sí que treballessin plegats nois i noies.

La FoAc va ser fruit de l'empenta de l'Ignasi Faura i la seva promoció, els que per a nosaltres eren els "grans", amb gent com l'Anna Grau (companya de tota la vida de l'Ignasi Faura), la Rosa Maria Raich (companya d'en Josep Maria Muntaner), l'Abel Bartolomé, la M. Dolors Ivern, la Montserrat Benet, la Montserrat Vilardaga, la Marta Ferrés, en Jaume Candell, l'Ignasi Subirats, en Lluís Trabal... Els equips no eren mixtes. La memòria no és prou precisa, però hi havia gent com la Carme Vilardaga, la Teresa Colomer, la Tere Juncosa, en Lluís Fatjó-Vilas, en Jordi Cirici, en Xavi Freixas, en Manel Sala, en Joan Ricard Ribera, en Joan Massià, en Josep Sala, en Josep Mundó, la Glòria Juncosa, la Mariona Trabal, la Montserrat Ribera, la Mercè Bonet, la Rosa Mundó, en Leopoldo Gay, en Jesús del Río, la Pilar Gómez...

Els campaments d'estiu van ser grans fites de referència: el de Cap de Rec el 1966 (primera anada a la Cerdanya, primera pujada a la Tossa Plana de Lles i la Muga), el de Beget el 1967 (amb les gorres negres de visera de cartró), el de Campelles el 1968 (quan la Mercè i jo vam començar a festejar), el de Malniu el 1969 (en el moment que l'home arribava a la lluna). Excursions, treball en equip, comissions de treball mixtes, llegir molts llibres, tocar molt la guitarra (Pete Seeger, Bob Dylan, Raimon, Serrat, el Grup de Folk, els espirituals negres...), i molta alegria, i molta vida.

El final de la FoAc va ser il·lustratiu. Es va generar un debat intens sobre si l'entitat havia de ser o no confessional, debat lògic en un moment en el que començaven a aparèixer significativament les "crisis de fe", que en dèiem aleshores. En acabar el mandat com a secretària general de la Marta Ferrés, que havia succeït en el càrrec a l'Ignasi Faura, es presentaren dues candidatures que reflectien aquesta polèmica. En Jaume Candell (després eminent cardiòleg i casat amb la Montserrat Vilardaga Ventosa, cosina germana de la Mercè) optava per mantenir la confessionalitat, no tant per una qüestió de principis com de pragmatisme per garantir la continuïtat de l'entitat. L'altra candidatura l'encapçalava jo, com sempre idealista, eixelebrat, radical i intransigent, defensant l'aconfessionalitat. Val a dir que, a més de la posició ideològica, també volíem evitar un trencament entre creients i no creients, ja que un sector de la FoAc havia "deixat la fe" (en Lluís Fatjó-Vilas i en Jordi Cirici n'eren mostres). Vàrem fer les eleccions, les vàrem guanyar... i això va suposar la fi de la FoAc, perquè no van entrar noves promocions de joves. Algú d'alt nivell va considerar que una entitat aconfessional no era digna de confiança. M'ha arribat qui era aquest algú, però no l'esmentaré perquè ni era al davant en les converses ni tinc cap prova documental al respecte (per cert, quaranta anys després he tornat a lliurar una batalla similar a Esade, defensant la seva laïcitat; i perdent-la, evidentment...).

Aquestes només han estat unes breus pinzellades sobre la FoAc. Com que ara, quaranta anys després, continuem atorgant-li un gran valor, ens ha semblat oportú obrir un blog (http://lafoac.blogspot.com/) on tothom qui vulgui pugui aportar-hi, a través de comentaris als posts o enviant-nos un e-mail (riberasala@hotmail.com), els seus records i valoracions, fotografies, informacions, etc. Nosaltres mirarem d'aportar-hi materials (tenim guardada alguna documentació d'aquells temps que hem de rellegir i endreçar) i de coordinar-lo, difondre'l, polir-lo i mantenir-lo com a espai de recollida d'informació i opinions.

Velázquez i Hammershoi




Velázquez 1640



Hammershoi 1887



Com una cova

El Greco: Resurrecció

El Greco 1600

Rembrandt: Descendiment

Rembrandt 1633

Rembrandt i Rubens: Crucifixió

Rembrandt 1631

Rembrandt 1633

Rubens 1611

Rubens 1616

Caravaggio: Flagelació i coronació

Caravaggio 1607

Caravaggio 1607

Caravaggio 1602

El Greco: Getsemaní

El Greco 1590

Friedrich i Munch

  

Friedrich 1818

Munch 1893



Ratlles sobre verd

Verd i gris

Bèsties mitològiques

De Sant Joan de Boí

Muntanyes romàniques

De Sant Joan de Boí

Peus romànics

De Sant Joan de Boí

Camell romànic

De Sant Joan de Boí

 

 

 

Fer art

Jawlensky 1912

"Faci art: crear una parella és un art, saber mirar, saber viure és art.

Els artesans són artistes sans. Cal ser l'artesà d'un mateix i arribar a l'art sant.

I què és la santedat? És beneir tot el que veus, tot el que sents, tot el que toques, tot el que coneixes, essent el que ets i no el que els altres volen que siguis."


Alejandro Jodorowsky a La Vanguardia del 15.04.2011

Guix