Brindis apocalíptic per al 2010

 
(per a ser dit amb cert distanciament i humor...)

Avui tanquem una dècada d’eufòria econòmica i tecnològica que en aquests moments trontolla. Avui comencem una dècada d’incertesa, on la nostàlgia pot resultar paralitzadora o desorientadora, on la consciència i la pràctica dels valors fonamentals resultarà imprescindible per a evitar el caos i la confusió. Avui som en un canvi de rasant, i el vertigen del desconegut ens ve a la gola.

En aquests temps que avui comencem, la temptació d’aventures desaforades, de fugides endavant, de remeis màgics que han de curar de cop tots els nostres mals, se’ns farà present, esdevindrà atractiva com una sirena, llaminera com un pastís, inútil com el foc d’encenalls, perillosa com una borratxera. L’atomització creixent dels darrers temps ens ha deixat desemparats, solitaris, perduts enmig d’una massa acrítica, desorientada, amorfa. El nostre és un moment amb regust apocalíptic, amb una economia estancada que en lloc de reconvertir-se només pensa en el retorn del creixement desaforat, amb un ecosistema trencadís que es pot girar en contra de l’espècie humana per culpa d’ella mateixa, amb una generalitzada manca de responsabilitat social i de virtuts cíviques, amb una dinàmica educativa cada cop més estesa i primordial però que fa aigües, amb una incapacitat punyent dels individus per orientar positivament les seves vides, per viure la plenitud, i el sentit, i l’harmonia, i el goig.

En aquest decisiu començament del 2010 necessitem que la imatge que tenim de la realitat, del cosmos, dels valors valuosos, dels conceptes que porten llum i esperança, ens ajudi. Que tot el que som, simbolitzat en les set direccions, respongui a la nostra invocació i esdevingui significatiu. Brindarem, doncs, per les set direccions.

Brindem per l’est,
Que és llum que trenca la foscor,
Que és obertura a la novetat i esperança,
Que és il·lusió i engrescament,
Que és iniciativa i entusiasme,
Que és nova vida i ganes de viure
Brindem per l’est !

Brindem pel sud,
Que és plenitud i esplendor,
Que és acció, i esforç, i lluita,
Que és força, i tenacitat,
Que és claredat,
Que és afirmació de vida.
Brindem pel sud !

Brindem per l’oest,
Que és maduresa i és saviesa,
Que és calma, serenor i placidesa,
Que és matís i delicadesa,
Que és comprensió,
Que és acceptació.
Brindem per l’oest !

Brindem pel nord,
Que és direcció i orientació,
Que és reflexió i anàlisi,
Que és sentit crític,
Que és avançar en el desconegut,
Que és contemplació del misteri.
Brindem pel nord !

Brindem per la terra,
Que és arrelament,
Que és realisme,
Que és acolliment,
Que és seguretat,
Que és solidesa.
Brindem per la terra !

Brindem pel cel,
Que és mirar enlaire,
Que és anar més enllà,
Que és nous horitzons,
Que és creativitat i imaginació,
Que és aspiració i inspiració.
Brindem pel cel !

Brindem pel centre,
Que és retrobament,
Que és equilibri,
Que és introspecció,
Que és aplom i fermesa,
Que és nucli, que és punt clau
Brindem pel centre !

I que l'any 2010 sigui benèvol amb nosaltres...

Colors del quars

Buddhisme i ateisme

"El buddhisme distingeix fins a vuit nivells de consciència. Els sis primers són relatius als cinc sentits i a l'espiritual; els dos restants, afegits posteriorment, són la consciència que organitza les dades de l'experiència per dotar-les de significat, i el receptacle de tot el que l'ésser humà ha experimentat algun cop en qualsevol sentit - res no s'ha perdut. Segons el zen, cal passar per totes i deixar-les enrere per arribar a un nivell encara més profund, situat en la base de la consciència i que la supera: una espècie de realitat universal que es troba en tots els éssers. La superació d'aquests nivells de consciència i l'adquisició d'una de nova - en realitat, una supraconsciència més enllà de la consciència - implica un procés d'autonegació en el que el jo es nega a si mateix (no-jo) i s'anul·la completament. La culminació del procés, però, és la subsegüent afirmació del jo negat que correspon al jo vertader. El jo transformat no és el mateix jo d'abans, se sap jo i no-jo a un temps, forma i vacuïtat, una persona amb una identitat única i alhora en relació d'interdependència amb els altres. Quan el centre de la seva visió es troba lliure de l'ego, el jo deixa de ser un individu aïllat i és capaç de considerar en la seva veritat tot allò que li surt a l'encontre. Aquest procés és expressat en termes zen com travessar la gran mort, un camí de renúncia i despreniment absolut, de mort espiritual. La gran mort apareix en el samadhi absolut, en què s'ha detingut l'activitat de la consciència. Aturada l'activitat del pensament discursiu de la consciència ordinària, la ment és purificada. En tornar a l'activitat natural de la consciència es percep un gran canvi:esrealitza la vertadera naturalesa pròpia. El món fins aleshores familiar contemplat des del punt de vista del jo deixa pas a un món nou d'unitat i igualtat. Aquest no és l'estadi final: no es pot romandre aferrat a aquesta realització sinó que cal alliberar-se del propi despertar a través d'una completa vacuïtat. És el que el zen anomena gran afirmació, el retorn a la vida. L'experiència decisiva del zen no és un sabeer sobre un objecte sinó un despertar a allò que és sense forma i sense mode en el nostre jo. (...) Prenent consciència del seu no-ésser, l'ésser humà realitza el seu vertader si mateix, informe, sense cos ni esperit, fora del temps."

Raquel Bouso ("El zen", Fragmenta Editorial, Barcelona 2008, pp. 110-111)

Rigorós i sobri comentari que crec que dóna suport a les opinions que consideren que el buddhisme no és un ateisme, i que és una religió. És una bona manera de parlar de Déu i de l'experiència presentada pels místics de diverses tradicions.

Ikebana

"Les composicions segueixen un esquema que admet variacions i que consisteix a mantenir l'asimetria, l'harmonia i el ritme entre els elements. L'esperit zen resideix principalment en el fet que la bellesa expressada en l'ikebana és creada només per a un breu període de temps, sense ànim de perdurar, fent evident la impermanència del temps. L'artista treballa amb materials que troba a la naturalesa: flors i branques triades d'acord amb l'estació, que viuen pocs dies després de ser tallades i han de ser retirades abans que es marceixin. La flor tallada és separada de la vida natural, de la seva lluita per sobreviure i negar el temps. Sense arrels i sense poder-se reproduir, expressa purament la seva naturalesa finita i la seva naturalitat: l'acceptació tàcita de la seva temporalitat. La composició floral ocupa un lloc privilegiat en la sala, i la seva solemnitat - que destaca en el buit de la sala - i el seu silenci accentuen la seva presència i el que comunica: l'aparença d'eternitat en el temps. L'artista posa de manifest que la naturalesa fonamental de la flor consisteix en la seva mancança d'arrels definitives, mor mostrant una vida momentània que transcendeix la vida natural i el propi temps: una possibilitat d'existència com a manifestació temporal de l'eterna vacuïtat."

Raquel Bouso ("El zen", Fragmenta Editorial, Barcelona 2008, p. 81)

Sobre el zen

Algunes interessants reflexions de Raquel Bouso sobre el zen (extretes del seu llibre "El Zen", Fragmenta Editorial, Barcelona 2008):

- "...el zen defuig ser classificat o circumscrit perquè un dels aspectes que més clarament posa en relleu és que per comprendre realment una cosa cal experimentar-la un mateix, no n'hi ha prou amb explicacions de segona mà o idees preconcebudes." (p. 12)

- "El mot japonès zen, com el coreà son, és la lectura del xinès chan, probablement una forma abreviada de la paraula xinesa channa, que tradueix la sànscrita dhyana o la pali jhana i que designa un estat de meditació, contemplació o concentració profunda. (...) La meditació típicament zen, anomenada zazen, consisteix a seure amb les cames creuades -cosa que es coneix com posició del lotus-l'esquena recta, les mans obertes recolzades en el dors i els ulls entreoberts i, en silenci, respirar profundament i en calma." (p.17)

- "La majoria de les persones vivim "fent coses" contínuament, i això quan no projectem les que farem, repassem mentalment les que hem fet o imaginem les que voldríem fer. No ens permetem aturar-nos ni un segon. La pràctica del zen consisteix, contràriament, a no fer res, o millor dit, a deixar de fer." (p.18)

- "(...) despertar o il·luminació, és a dir, un mode diferent de captar la realitat que comporta una determinada manera de ser en elmón, una nova forma de vida." (p. 18)

- "I aquesta és la actitud que privilegia el zen: sense fixar-se cap objectiu, sense esperar res, aposta per practicar desinteressadament, "sense pensaments, sense imatges" i "sense meta, sense objecte". El zen ha desenvolupat el punt de vista que tothom ja és Buddha, de manera que només cal que, amb la pràctica constant o de sobte, arribem a advertir la nostra pròpia naturalesa." (p. 19)

- "disciplinar el cos equival a disciplinar la ment." (p. 21)

- "Si el practicant de zazen i sanzen (la pràctica d'una conversa en què el mestre valora la maduresa espiritual del deixeble al seu càrrec) ha assolit un grau elevat de maduresa espiritual, aquesta maduresa es manifestarà en la seva vida quotidiana. Malgrat que aparentment no sigui visible cap canvi, pel zen la resposta d'aquesta persona a cada situació que se li presenti sorgiràd'una font diversa de l'habitual: sorgirà del seu propi interior, d'allà on és més autènticament ell mateix. Això es fa evident en les trobades amb altres persones i en la manera d'acomplir les accions." (p. 33)

- "Si bé cada persona és única i individual, essencialment tots compartim una mateixa naturalesa contingent. La persona es construeix a cada instant i en relació amb els altres, motiu pel qual no podem ser aïlladament, i comprendre això ens permet veure el que ens uneix i no el que ens separa." (p. 34)

- "Des del punt de vista del zen, tota acció ha de ser acomplerta captant tota la nostra atenció, ja que la immediatesa de la vida s'expressa en cadascuna de les activitats diàries, per banals i quotidianes que siguin." (p. 35)

- "Dogen descriu la pràctica de la meditació com "simplement seure", i l'estat de concentració samadhi, com "deixar caure cos i ment. (...) Cos i ment són abandonats en el procés perquèun cop s'ha despertat a la vertadera naturalesa pròpia no es contempla cap distinció entre un mateix i la resta de coses que conformen la realitat." (p. 61)

- "La possibilitat universal de despertar a la vertadera naturalesa pròpia, a la naturalesa del Buddha (...) no pot ser entesa amb la lògica, ni expressada amb paraules, ni explicada en escrits, ni considerada per la raó." (p. 93)

- "La noció zen de saviesa: una claredat d'esperit capaç de dissipar la ignorància i obrir l'accés a l'experiència directa de la realitat absoluta." (p. 96)

- "Pel zen (...), la veritat suprema és del tot real, però resideix més enllà de qualsevol conceptualització." (p. 97)

- "En el zen, el llenguatge no es pot desvincular del silenci. Quan se serveix del llenguatge, apunta a una realitat situada més enllà de les paraules. Tot i reconèixer la impossibilitat de referir l'experiència d'aquesta realitat, creu possible indicar-la. " (p. 98)

- "El desig pot ser eradicat, tant el desig dels plaers que podem sentir amb els cinc sentits corporals com el desig d'existir eternament, més enllà de la mort i amb independència del cos, com també el desig nihilista de no existir, propi d'una visió materialista de la persona com una mera existència corpòria que desapareix definitivament en el moment de la mort." (p. 103)

- "La vertadera realitat resideix en cada forma i, al mateix temps, en allò que la transcendeix." (p. 106)

- "No hi ha altra realitat que el món dels fenòmens i, al mateix temps, el món dels fenòmens no és l'única realitat perquè la realitat pot ser observada des d'una doble dimensió: des de l'aspecte de la seva vacuïtat i finitud no és, o sigui, és vacuïtat. Contemplada des de l'aspecte de l'ésser, és sempre nova, variada i plena de formes úniques i irrepetibles. Hi ha una identitat fonamental entre l'Absolut, en termes zen, la vertadera vacuïtat, i el relatiu, l'ésser meravellós, ja que l'Absolut és sempre en relació amb el que és relatiu, i el que és relatiu amb l'Absolut." (p. 107)

- "La recerca espiritual del zen neix d'una pregunta radical sobre la pròpia existència. La recerca de la vertadera identitat obliga a posar-ho tot en dubte, fins i tot la visió que es té de la realitat. La via d'autoconeixement que proposa el zen, i que condueix a una visió instantània i intuïtiva de la realitat, no ateny la dimensió intel·lectual humana sinó l'ésser humà en la seva totalitat; això justifica el seu caràcter religiós. La superació del subjecte en el zen, requisit per a una aproximació real a les coses, és l'eix de la seva doctrina." (p. 109)

Espriu: Prec de Nadal

Lorenzo Monaco 1390

"Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l’has sentit?
Desperta amb mi, guia’m la por
de caminant, aquest dolor
d’uns ulls de cec dintre la nit."
  
Salvador Espriu

Espriu: Aquest Nadal prop del mar

"Veig encara el bou i la mula
i el meu fang que els mancaments endinsen
pel camí de la mort.
Però les mans oloroses de molsa,
les benignes mans de la meva
mare, són quietes per sempre,
allí, sota la nit dels xiprers.
Encalmada en aquest difícil somni,
tota la mar m’acompanya i escolta:
plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?"

Salvador Espriu, al llibre El caminant i el mur

Martí i Pol: El temps és just

"El temps és just, restitueix al gest
la dignitat perduda i el misteri,
dóna més claredat als silencis, i posa
colors nous de desig damunt la pell adusta.

Llargs són els dies de l’hivern, i clars.
Amb llibres i converses els omplim
i en tenim prou. A poc a poc flueixen
les preguntes – i no esperem resposta -,
mentre defora tot esdevé incert
i el vent esborra signes i propòsits."

Miquel Martí i Pol, "Primer llibre de Bloomsbury"


"L'hivern és just, restitueix la llum
al seu límit més pur,
mescla presència i oblit al cor de les donzelles
i ens incita quietament a la tendresa.
Tot l'estiu hem folgat
i ara els camins s'afuen i es precisen
i el lladruc dels gossos a la nit
és colpidorament pròxim.

Tornarem a la perduda intimitat
i als vells llibres de sempre,
com qui torna de nou a la casa del pare,
una mica menys purs
però qui sap si una mica més dòcils al missatge."

Miquel Martí i Pol, "L'arrel i l'escorça"

Arenisques de Utah

Òmnium

El moment actual del nostre país sembla demanar una certa "crida a la catalanitat", més que no pas a l'independentisme. Institucionalment, aquesta crida a la catalanitat ja fa molts anys que és impulsada per Òmnium cultural. En la seva darrera etapa, la orientació d'Òmnium ha estat regida per la dialèctica constructiva entre el seu president i un potent, eficient i esforçat grup de persones joves que han dedicat moltes energies a impulsar l'entitat. Aquest grup, no exempte de matisos interns, es cohesiona al voltant d'una legítima perspectiva independentista. Tot això sobre la base d'un antic i nombrós conjunt de milers de socis d'edat més gran i amb considerables dosis acumulades d'esperit antifranquista i catalanista acumulades durant molts anys.

La resultant d'aquesta composició de forces ha estat l'ambigüitat. L'entitat ha evitat definir-se com a independentista però les iniciatives i la pulsió de fons dels seus directius bateguen majoritàriament en aquesta línia. Aquesta ambigüitat, que podria ser considerada segons com com a un bon fonament per a una projecció més àmplia de l'entitat, pot ser considerada també com una indefinició que no li permet avançar ni en un sentit ni en un altre.

En aquest context es planteja una renovació de la presidència de l'entitat (el març de 2010), amb una candidatura encapçalada per una excel·lent persona, d'un independentisme amable i cordial. Què ha de fer, en un context com aquest, algú com jo que prioritza la crida a la catalanitat sobre la crida a la independència? L'anàlisi de les alternatives té un cert aire d'atzucac. Deixar Òmnium per impulsar una altra iniciativa de mobilització catalanista sembla condemnat al fracàs quan no es disposa ni d'un grup de gent ni de recursos per fer-ho. La convicció que la consistència i pertinença de les idees comportarà automàticament el ressò social no sembla prou fonamentada en l'evidència empírica i pot acabar molt fàcilment i ràpida en el més estrepitós dels fracassos o en un quixotisme testimonial inútil (tot i que cal tenir en compte les reivindicacions actuals de la importància tant del lideratge com dels testimoniatges de coherència ideològica i vital, idea replantejada actualment amb cert ressò a través de la noció d'"exemplaritat" i que plana també per darrera del debat sobre la noció i la pràctica del lideratge). Quedar-se a Òmnium amb aquestes posicions sembla prefigurar dos escenaris. El primer és el de mantenir-se en una inútil i incòmoda testimonialitat marginal. El segon és entrar en tensió explícita amb el grup dominant per mirar d'influir en l'orientació de l'entitat, amb una pràcticament segura derrota.

Hi ha qui dirà: però no podeu conviure posicions diferents, i cooperar, i fer camí plegades? Em temo que aquest és un desig pietós, lloable però inviable. Catalunya es troba en una conjuntura que fa necessària la claredat a l'hora d'impulsar camins de futur; l'ambigüitat bloqueja, no hi ha espai per a ella, la indefinició que derivaria de mirar de treballar plegats uns i altres no és pertinent. No ens trobem davant de camins complementaris, sinó d'estratègies que es contraposen. Pot semblar una llàstima, pot semblar absurd, però em temo que és així. Es veu l'atzucac? "Ni contigo ni sin ti", que es diu en castellà. Ni dins d'Òmnium ni fora d'Òmnium! Sort que la realitat segueix els camins d'Alexandre el Gran i no es permet els carrerons sense sortida, no permet l'aturada del temps: sempre passen coses que tallen el nus gordià d'una manera o d'una altra. Però les societats també poden passar per fases de desorientació, d'estancament, de donar tombs sense anar enlloc: la realitat sempre opera, però no necessàriament en el sentit que ens semblaria desitjable

I aquí tornaríem a les posicions que defensen el lideratge a l'hora de sortir d'aquestes situacions de bloqueig i estancament i poder avançar per camins ben orientats, teoria plausible tot i que contestada, i que caldrà verificar o posar en pràctica (que no és el mateix: espectador i actor són papers ben diferents). El cas és que és possible que les petites decisions personals també tinguin la seva influència a l'hora de configurar el futur.


Nota final: Tot això és una petita tempestat en un petit vas d'aigua, un petit dilema personal sense més importància que la de fer dubtar a algú sobre quins passos de compromís públic fer en el futur immediat (si dedicar-se a altres tipus de compromís social o fins i tot dedicar-se senzillament a la vida privada). Però podria no ser un cas únic, i podria ser també una petita metàfora d'una situació més rellevant: la que se li pot plantejar a més d'un dirigent dels nostres grans partits a l'hora de decidir el seu futur immediat. ¿Sortir del partit a risc d'un fracàs estrepitós, de no tenir cap ressò polític a l'hora de plantejar una alternativa consistent i pertinent a la situació política actual? Quedar-se dins del partit per fer d'actor popular però marginal? Plantejar una tensió interna amb l'aparell amb una alta possibilitat de derrota? Altre cop l'atzucac dels tres escenaris. Altre cop el conflicte entre deixar fer a la realitat i esperar temps millors (situacions noves més favorables, que es poden produir o no) o bé emprendre posicions de lideratge, de convocatòria i mobilització de gent i recursos per tal de mirar d'obrir camins alternatius, camins que una gran quantitat de gent, potser una majoria, considera necessaris però que no aconsegueixen mobilitzar ni vertebrar aquesta majoria. Difícil...

Alurgita i fuschita

Faig pare

L'amic Virgili Callizo ens fa arribar aquesta magnífica fotografia d'un dels arbres més esplèndids de casa nostra, el Faig pare dels Ports (o del Port...). Un d'aquells arbres que ens parlen de l'esplendor del cosmos, d'Aglaia...

Goetita

Buidatge de Fra Angelico

En José Manuel Ballester buidant Fra Angelico...

Focalitzant Van der Weyden: Maria

Focalitzant Van der Weyden: el Crist

Referèndums

A mi m'agradaria una Catalunya independent. I quan es convoqui el referèndum a Barcelona, aniré a votar i votaré que sí. De la mateixa manera que, si es convoca un referèndum sobre la construcció de minarets a les mesquites de Catalunya, també aniré a votar i ho faré a favor de la seva construcció. Ara, això no vol dir que consideri actualment pertinent, oportuna, la convocatòria d'aquest referèndum sobre els minarets: crec que seria un element de confrontació i no un camí per a fer passos endavant; el tema no s'ha treballat a nivell públic prou a fons, i amb prou calma, aportant els elements de reflexió suficients per permetre opinions suficientment fonamentades, com perquè aquest referèndum pugui ser una eina útil, positiva, en la creació de consens, maduració i cohesió social a casa nostra.

Una cosa semblant em passa amb els referèndums independentistes. Són una respectable i legítima eina d'agitació política, allò que en altres temps se n'havia dit "agitprop". La feina d'en Jeroni Vinyet, en Toni Reig i tants companys seus d'Osona mobilitzant voluntaris i organitzant el procés em sembla extraordinària. I el notari Alfons López-Tena, personatge encantador, dirigent de CDC i company a la Junta Directiva d'Òmnium Cultural, és un dels grans agitadors que actualment té el nostre país. Ell seria més aviat "leninista", partidari de la presa del Palau d'Hivern, i jo més aviat "gramscià", partidari de la precedència de l'hegemonia social i ideològica sobre l'hegemonia política, tal com hem comentat amb tota cordialitat. El catedràtic Francesc de Carreras -amb qui comparteixo ben poques opinions, però que és persona intel·ligent, culta i que escriu molt bé- recordava aquesta distinció en un article a La Vanguardia del 10.12.2009 dedicat a evocar la figura de Jordi Solé Tura: "la revolución no debía seguir el modelo leninista de conquistar el Estado para así reorganizar la sociedad, sino que debía proceder a la inversa: lograr la hegemonia social para así ir conquistando el poder del Estado". Un bon nombre dels nostres independentistes deuen compartir, en siguin conscients o no, la posició "leninista" (i per això, en el meu article a l'Avui del 30.11.2009, evocava Lenin, recordant que fins i tot ell era crític amb les posicions "esquerranistes").

Nota: Vist des d'ara, el resultat de la contraposició Lenin-Gramsci és trist. Perseguint tots dos un semblant ideal de justícia per camins diferents, es pot dir que tots dos acaben fracassant, personalment i històricament. Gramsci té una discreta mort als 46 anys, després d'anys a la presó de Torí. Lenin mor al poder però als 53 anys, enmig d'una situació que portarà a la llarga i cruel dictadura estalinista. El projecte polític gramscià sembla florir tardanament en el moviment eurocomunista, però aquest moviment no aconsegueix assolir el poder i es volatilitza. El projecte polític leninista aconsegueix el poder, però genera un sistema despòtic i insostenible que col·lapsa bruscament, i té en la caiguda del mur de Berlin el seu símbol gràfic. Ni la opció que prioritza la presa del poder ni la que prioritza l'hegemonia social i cultural acaben deixant una petjada prou duradora a la història. Potser el problema és el mateix propòsit de deixar petjada a la història. Però si hom hi renuncia, ¿no queda el terreny obert al domini dels petits interessos sectorials que també porten a la crisi i al sofriment, com estem veient amb la crisi iniciada el 2008? Quina difícil tensió entre la voluntat de millorar les coses i la dificultat de fer anar la realitat per camins raonables! Tornem als nostres referèndums, que hem caracteritzat bàsicament com a eina d'agitació política. L'agitació es caracteritza per incidir bàsicament en la reacció emocional de les persones (com també fa la publicitat, i d'aquí la parella "agitació i propaganda"), més que no pas en treballar la convicció racional, l'argumentació reflexiva. És un camí ràpid, però perillós: pot ser demagògic, pot generar foc d'encenalls, pot portar a la gent a fer coses que, si hi hagués pensat una mica, no hauria fet. Als "gramscians" ens acusen d'ingenuïtat i de lentitud, però considerem que les coses han de ser ben fetes, que fer coses sense prou consistència no porta a avançar per bons camins.

També cal evitar la magnificació i les comparacions indegudes. Els referèndums són el que són i tenen la importància que tenen, però ni són l’únic exercici democràtic que es practica al país ni l’única iniciativa mereixedora de l’adhesió i la mobilització dels catalans. Mirant les coses globalment i procurant prendre una certa distància, hi ha quatre consideracions sobre de l'actual independentisme català que crec que caldria tenir en compte. En primer lloc tenim el risc que suposa de distracció de la tasca principal, que és la sòlida construcció de la catalanitat, de l'hegemonia social i cultural del catalanisme, hegemonia que actualment no existeix, cal no oblidar-ho. Que la gran majoria dels catalans senti com a pròpia i estimi la cultura catalana, que pensi, parli, llegeixi i escrigui en català. L'independentisme pot portar per camins que poden resultar desorientadors. I fins i tot pot esdevenir una justificació de la feblesa del treball en favor de la catalanitat, una fugida endavant davant d'una tasca que certament és lenta, feixuga i que requereix grans dosis de paciència i tenacitat. Cal tenir present que ni la independència resoldrà el problema de la catalanitat, ni la independència és possible sense la catalanitat, ni la independència val la pena sense la catalanitat. Per dir-ho d’una manera gràfica, ens cal una nova crida, no a la independència, sinó a la catalanitat.

En segon lloc, l'independentisme pot generar confrontació, i fins i tot fractura, tant social com política, dins de la societat catalana. És cert que tota proposta transformadora genera tensió en el seu entorn social, però cal diferenciar entre tensió i fractura, especialment en situacions de fragilitat com la de Catalunya, situacions que demanen gestionar la tensió amb una cura especial precisament per l’alt risc de fractura. Cal avançar a través del diàleg i el consens, no de la baralla, de l'acusació cridanera, de la dialèctica pròpia de la televisió-escombraria. La capacitat de diàleg constructiu és un indicador fonamental del potencial de futur d’una societat.

En tercer lloc, l'independentisme em sembla una estratègia política desencertada i amb un notable risc de generació de frustració (i no em sabria greu equivocar-me en aquesta consideració). El maximalisme en política pot ser espectacular, però no acostuma a ser eficaç. No es poden generar expectatives a nivell popular que no tenen viabilitat a curt termini. Finalment, hi ha el tema de l'estil, la forma, el to (que plantejava ja en una entrada en aquest blog anomenada precisament "El problema del to"). Les maneres que sovint mostra actualment l'independentisme són preocupants i reflecteixen una excessiva simplicitat en els seus plantejaments, una certa incapacitat d'assumir la complexitat de la dinàmica social i ideològica. A l'independentisme hi convergeixen d'una banda una bona fe molt gran i admirable, però no prou acompanyada de prudència i capacitat de discerniment, i d'altra banda una crispació, una agressivitat, una certa tendència al menyspreu de l'altre, a la suficiència prepotent. Trets que poden ser típics de les dinàmiques d'agitació però que conformen una manera de fer que no genera consens i adhesió (excepte entre els ja convençuts), que voreja la violència verbal i que no assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir.

(apunts escrits en base a la participació al programa "Opina" amb Josep Puigbò, de Canal Català, el vespre del dia 11 de desembre de 2009)

Roses del desert

Cognitiu i afectiu

"Tanmateix, Déu no s'esgota en nosaltres. Que Déu és Déu - de dyaus, "el que brilla a través"- significa que, sense deixar d'estar en tot, ho sobrepassa tot i sempre està per assolir. Aquesta dialèctica fa que en la majoria de tradicions místiques hi hagi dos corrents: el cognitiu i l'afectiu. El primer accedeix per mitjà de la consciència a aquesta totalitat omnipresent que aplaca el desig; l'afectiu o relacional (bhàktica o via amoris) considera que Déu, essent el més proper, és a la vegada el Totalment Altre; un Altre que no aliena, sinó tot el contrari: obre en la criatura un dinamisme inacabable de creixement."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 157)

Desig i avidesa

"Quan vivim en presència de Qui està en tot moment present, desapareix el desig en tant que avidesa."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 155)

Religions i mapes

"Les religions són mapes amb topografies que cal desxifrar: portes, túnels, corrents, ponts sobre abismes i senders que condueixen fins allà on ja no hi ha camí. Nodreixen amb els seus textos, relats, paraules, imatges."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 151-152)

Preguntes i certeses

"La gracia está en la pregunta. No se filosofa para salir de dudas, sino para entrar en dudas. (La filosofía) te ayuda a madurar y saber que no hace falta que todo sean certezas incontestables. Porque no sirve para nada, la filosofía aún es útil, como decía Adorno".

"(La filosofía) es una lucha contra la dispersión mental, contra la falta de capacidad de abstracción, el gran problema con el que uno tropieza con los jóvenes".

Fernando Savater (recollit a La Vanguardia del 7 de desembre de 2009)

Pirrotina i purpurita

El problema del to

Chagall 1924

No només és important el que es diu, sinó com es diu, quin to es fa servir a l'hora d'expressar determinades posicions. El to crea un clima, i aquest pot ser constructiu, inclusiu, cohesionador, o no ser-ho. L'anàlisi del to - de l'estil, de la manera de fer, de la forma- és també significatiu a l'hora de conèixer l'altre.

Dic això en el marc de la reflexió sobre l'independentisme -que no sobre la independència -a Catalunya. En quin to s'expressen els partidaris de l'independentisme com a ideologia, com a projecte de país i com a estratègia política? Això és rellevant, perquè aquest to marcarà també les seves relacions amb altres ideologies i estratègies i marcarà el procés de construcció de país, procés en el que estem tots implicats.

Evidentment, a tot arreu hi ha de tot. Hi ha independentistes d'una gran amabilitat i sentit de l'humor. Però sovint en la proclamació independentista hi convergeixen dues tonalitats ben diferents, que acaben essent complementàries. D'una banda, una certa innocència, una bona fe no prou acompanyada de la prudència i capacitat de discerniment que sempre són necessaris davant de qüestions importants. D'altra banda, una actitud crispada, agressiva, antipàtica, menyspreadora del que no s'identifica amb les seves posicions, d'una suficiència prepotent.

Aquestes dues posicions comparteixen una certa simplicitat -simplisme?- a l'hora d'analitzar la realitat i les maneres d'incidir-hi. Deixen massa de banda la complexitat de la realitat (una mica de banda sempre s'hi ha de deixar, a risc de caure en l'immobilisme) i transiten per camins esquemàtics de fàcil difusió però que creen una visió deformada de les coses i que corre sovint el risc de vorejar la demagògia.

No es tracta de ser trencadors de somnis, però les coses no són tan senzilles com de vegades se'ns vol fer creure. Parlant de somnis, és cert que són importants per a la vida humana. Els somnis generen il·lusió, i creen la vivència d'una vida polaritzada, amb sentit, amb propòsit. I precisament per això cal discernir bé el que pot ser un somni del que no ho pot o no ho ha de ser. Constituir la independència en un somni personal és un fet constatable en força gent, però això no vol dir que sigui un pas encertat. S'entén que, a qui ha fet aquest pas, l'entristeixi o el faci enfadar allò que apunta a la improcedència de constituir la independència de Catalunya en un somni. Però sembla ser molt més saludable, per al país i per a les persones, que la independència no sigui un somni. Pot ser una fita política, un referent polític que orienti una actuació, i això és legítim tot i que pugui no ser compartit. Però no li demanem que ens doni escalfor ni identitat, coses que, potser paradoxalment, sí que li podem demanar a un somni, i més si és compartit.

El meu somni pot ser una Catalunya de qualitat, on els valors presideixin les dinàmiques socials i personals, on una gran majoria de la gent pensi, parli, llegeixi i escrigui en català, amb una fonètica coherent i una ortografia suficientment correcta, amb un alt nivell de cohesió social i de capital social, on l'educació sigui una prioritat compartida, on hi hagi feina per tothom i un nivell adient de benestar social, on es treballi amb rigor i responsabilitat, on la cultura sigui protagonista de la dinàmica social, on es tingui una bona cura del territori... pinzellades incompletes i desendreçades que apunten a un desig, a un ideal.

Tornem a la qüestió dels tons. El segon d'aquests tons, el de la crispació, té conseqüències negatives addicionals. Allunya més que no pas atrau. No genera consens ni adhesió, sinó confrontació; no promou el diàleg. Espanta: no atrau tenir un país presidit per aquesta tonalitat. Voreja de vegades el recurs a la violència; la violència verbal obre camins perillosos. No assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir.

És difícil ser conscient de les característiques i conseqüències del propi to vital. I ser conscient del risc de manipulació de les posicions més innocents per part de les més crispades. Però és important fer un esforç d'autoreflexió, únic camí que pot portar a una "revisió de tonalitat" envers posicions més cordials i generadores d'afecte. A tots ens agrada cridar, i és relativament fàcil; treballar des de la tenacitat i l'exemple, des de l'argumentació pacífica i la invitació amable, demana més esforç. Però si no emprem tonalitats que siguin congruents amb l'estil de convivència que volem generar, no avançarem cap als horitzons desitjats.

Maduresa

"El camí de la maduresa consisteix a no tenir por de deixar el que és conegut per endinsar-se en el que està per conèixer."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 151)

Fer o esdevenir?

"En la tradició cristiana es parla de buscar i trobar la voluntat de Déu per a cada u. Aquesta voluntat no és un manament extern, arbitrari o despersonalitzador; al contrari, és el camí pel qual cadascú adquireix la plenitud de la seva identitat a través d'un màxim d'unió, per mitjà del caràcter actiu i cocreador en con-sentir amb tal Voluntat. No es tracta de fer la voluntat de Déu, sinó d'esdevenir aquesta Voluntat i fluir en una única direcció amb la totalitat del propi ésser unificat."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 144)

La distinció que fa en Xavier Melloni entre "fer" i "esdevenir" és un matís bonic i fecund, que facilita l'anar més enllà de qualsevol imposició externa. I indica molt pertinentment que esdevenir el que som ens situa en el camí d'assoliment de la plenitud i d'entroncament amb la divinitat.

Ara bé, un cop fet aquest pas, poden ser útils dues coses. D'una banda, recordar l'accepció complementària que es deriva de la formulació evangèlica en el Parenostre: "faci's la Vostra voluntat", en la línia del que més tard serà el sotmetiment pacificador formulat per l'Islam, en la que l'ésser humà s'abandona en les mans d'un destí que el depassa però al que fa confiança.

D'altra banda, recordar la oportunitat de reprendre la formulació de "fer la voluntat de Déu" per la capacitat que té de subratllar que no estem parlant només d'una dinàmica interior de cada persona individual. Aquesta expressió apuntaria així a l'oportunitat d'assumir la reflexió feta pels nostres avantpassats (no en va tan considerats per la tradició xinesa) sobre la manera adient de viure. Apunta a la importància de la incorporació de les construccions culturals heretades que fan referència a l'horitzó final que orienta el comportament humà.

"Fer la voluntat de Déu" és no esdevenir un mateix criteri únic, o hegemònic, sinó acceptar que l'aportació exterior és guia vàlid, acumula més saviesa que la que la meva limitada experiència vital pot acumular. Això s'ha de donar en un context de llibertat. M'he de sentir lliure d'acceptar aquesta "voluntat de Déu". Una voluntat que se m'ha de mostrar com a constructiva, com a realitzadora, com a orientadora, com a camí eficaç per anar més enllà de mi mateix. Però segueix essent pertinent l'aportació exterior a l'hora d'elaborar el meu acotat criteri.

De fet, el termini del procés és anar més enllà del "fer" i de l'"esdevenir", i acabar dient simplement "la voluntat de Déu i no la meva" ("la Vostra voluntat i no la meva", si ho diem en un marc de pregària). No com a abreviació de res, sinó com aquell estadi en el que ens quedem simplement en una afirmació sense verb: ni "fer", ni "esdevenir", ni tan sols "ser". Ja no hi ha procés, sinó una simple manifestació que és humil aspiració i recordatori. "La voluntat de Déu, i no la meva", "la Vostra voluntat, i no la meva".

El coneixement

"¿Què és el coneixement sinó una expressió de l'ésser i de la vida que es fan conscients de si mateixos en entrar en contacte amb tot el que els constitueix? Si l'amor i l'afecte cobreixen un àmbit de la realitat, no pas menys però d'una altra manera el cobreixen el coneixement i la consciència. El desig, com a dinamisme cap a formes de més gran entitat i experiències més complexes, desplega maneres creixents de cognició."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 119)

El sublim

"El sublim és l'excedent de bellesa i de sentit que desborda la forma més enllà de si mateixa. És el que una obra deixa entreveure d'infinit en el finit a través de la forma mateixa."

Xavier Melloni ("El Desig essencial", Fragmenta Editorial, Barcelona 2009, p. 98-99)