Recensió

 

Millares 1968

Trobo aquesta recensió d'un llibre de Joan Casañas que vaig fer per Qüestions de Vida Cristiana, potser cap a l'any 2000. Quedi com a testimoni.

"EL PROGRESSISME CATOLIC A CATALUNYA (1940-1980)" DE JOAN CASAÑAS

Raimon Ribera

I. L'OBRA

Estic content que s'hagi publicat aquest llibre. De fet, la seva sola existència porta a una neguitejadora contraposició: d'una banda, hauria de ser el primer d'un seguit d'obres sobre el mateix tema, per tal de poder arribar a una panoràmica exhaustiva del progressisme catòlic català, tant a nivell de fets com de valoracions; d'altra banda, no costa gaire imaginar que l'edició d'aquest llibre és gairebé un miracle i que probablement ja no se'n farà cap més sobre el tema. Cal tenir molt en compte aquesta doble constatació gairebé paradoxal a l'hora de valorar el treball d'en Joan Casañas.

Certament, el regust global que deixa la seva lectura és el d'una noble desmesura. És una empresa important, necessària, plena de sentit; alhora és una empresa desproporcionada, d'una enorme magnitud, tant per la gran quantitat de fets que ha de cobrir com per la diversitat de punts de vista a l'hora de valorar-los. Pot valer la pena fer un cert repàs dels encerts i mancances d'aquesta aportació.

Encerts

1. La mateixa pretensió: fer una panoràmica global, descriptiva i valorativa, del progressisme catòlic català. Em sembla vàlid i important. Han anat sortint algunes monografies sobre aspectes parcials del tema, que en Joan esmenta i utilitza en el seu llibre, però calia començar a atrevir-se amb el tot.

2. La metodologia, que m'ha semblat agradable i suggeridora. Grans capítols cronològics on es combinen els esdeveniments, els escrits del moment, les valoracions... L'enfocament "funciona".

3. La honestedat de la visió personal. En Joan no amaga que valora des del seu punt de vista, sense pretensions d'"historiador objectiu". Tampoc no es dedica a la desqualificació ni a la polèmica gratuïta. Intenta trobar el sentit d'una experiència històrica, uns fils conductors, unes explicacions, i ho fa des de la seva perspectiva, sense dissimular-ho. Deu ser el millor camí, amb l'únic problema que necessitaria d'altres anàlisis equivalents fetes des d'altres punts de vista per tal de possibilitar un contrast que facilités una panoràmica el més global possible. Però això ja no és responsabilitat d'en Joan Casañas, sinó d'altres autors a qui tocaria ara fer la seva contribució.

4. La simultània capacitat d'informar i d'ajudar a entendre.

Jo hi he après i alhora m'he sentit estimulat a comprendre la totalitat del fenomen, a buscar-hi un sentit, a discutir-ne la validesa. També m'ha ajudat a "ressituar" el tema, sobretot amb una ràpida i agradable revisió d'antecedents i del context en que es va desenvolupar.

Mancances

No sé si en Joan Casañas li han quedat ganes de seguir treballant el tema i preparar reedicions ampliades de l'obra, a la qual no li falta cert caire d'"embrió enciclopèdic" o de principi d'una àmplia investigació històrica. Per si és així, em permeto aquestes consideracions.

1.Precisament aquesta desmesura de l'empresa. La desproporció entre l'abast del tema i les quatre-centes planes del text és evident. Millor tenir-les que no tenir-les: claríssim! Un parell d'anys més de treball, però, ens haguessin ofert un producte més complet i equilibrat. S'hi és a temps: només és qüestió de ganes i diners (com sempre...).

2. Les deformacions i desequilibris de l'obra. L'esforç dedicat a cada capítol no és el mateix. Fins i tot arriba a semblar que a partir d'un cert punt apareix un cansament i una tendència a acabar ràpid. Una mena d'il·lusió i empenta inicials que van decreixent. I no és una qüestió del nombre de pàgines, sinó fins i tot de l'afecte posat en el tractament. La inclusió de tant en tant dins del text d'una mena d'apèndixs monogràfics ajuda també a crear aquesta sensació de poca harmonia interna.

3. L'enfocament metodològic no és prou constant. D'acord que unes èpoques poden demanar un tractament diferent d'unes altres. Però ja que s'ha optat per un mètode d'agradable combinació d'elements diferents - fets, textos del moment, llibres llegits, personatges, valoracions globals - potser valdria la pena aplicar-lo una mica més sistemàticament, facilitant així la comparança i la comprensió de l'evolució.

4. Més enllà del mètode, en alguns moments hi ha una certa indefinició respecte a l'enfocament primigeni. De vegades - menys de les desitjables - s'hi veu un treball d'investigació històrica. Però d'altres s'hi troba - i de manera massa amagada - una autobiografia, cosa absolutament lògica quan l'autor ha viscut i estat protagonista dels fets. I finalment, de tant en tant hi surt l'obra de reflexió crítica, de valoració històrica i teològica d'un fenomen de pes en la història del nostre país. Evidentment, tots tres enfocaments són vàlids i necessaris; el problema rau simplement en l'estat de barreja poc visible en què es troben en l'obra que estem analitzant. Potser passa el que ja dèiem: davant de la dificultat de tenir un estudi històric, una autobiografia i una obra de valoració crítica, s'ha d'anar a parar inevitablement a la barreja.

5. Precisament això fa que de vegades sobti una mica el pes de l'òptica personal en la valoració dels fets. Vaja, que hi haurà qui s'enfadarà amb algunes de les apreciacions fetes per en Joan. A mi no m'ha passat perquè estic força d'acord amb la majoria dels seus punts de vista, però no em costa imaginar alguns mals humors pel tractament d'alguns aspectes.

6. Finalment, un problema greu que potser hauria d'anar al principi de tot i que jo no sabria pas com resoldre: el del públic a qui va destinada l'obra. No queda clar. De vegades sembla adreçar-se als qui ho van viure, de vegades als qui no en saben res; de vegades sembla pressuposar molta informació prèvia en el lector, de vegades predomina l'esforç divulgatiu. Probablement és una conseqüència més d'aquest "haver-ho de fer tot en un sol llibre". Llavors, en el llibre hi és tot, però barrejat i en estat embrionari. Com dèiem al principi, aquest llibre hauria de ser llavor per una colla de llibres més. Però és inevitable la sensació que potser serà el primer i l'últim. Jo la tinc, i potser en Joan Casañas també l'ha tingut a l'hora de fer- lo.

II. EL MEU PUNT DE VISTA

En llegir aquest llibre no he pogut evitar la sensació d'un desajustament en l'eix central. En pensar-hi, ho he vist molt clar: en Joan i jo pertanyem a dues generacions diferents, i per tant els punts de vista són diferents. Amb molts fets compartits, però viscuts des d'una altra situació. La meva història viscuda i la que explica l'obra connecten, però són també històries diferents. Per això m'agradaria ara, molt ràpidament, repassar alguns dels fets viscuts per mi i que apareixen en el llibre o hi estan molt relacionats, per tal de posar més en relleu el contrast de punts de vista, i deixar també més clar des d'on valoro jo aquesta obra.

1. Jo vaig començar la meva participació en aquesta història l'any 1966, en entrar als quinze anys a la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtèlia, de la mà de Mn. Llumà i Mn. Vilardell. Exactament on en Joan Casañas situa l'inici de la crisi! Probablement sóc de la "quinta del biberó" del progressisme catòlic català.

2. De molts fets, doncs, només en vaig viure la influència. Per exemple, del Concili. O de les publicacions d'Estela i Nova Terra. A la biblioteca de la "Cofra" hi trobava en Lebret, en Quoist, molts dels llibres que esmenta en Joan i que pertanyen a l'"onada ascendent", que jo no vaig viure. Pel que veig, sempre he viscut en temps de crisi - i m'ha anat bé el prendre consciència d'això, gràcies al treball d'en Joan Casañas.

3. La primera vegada que vaig veure els "grisos" en acció va ser als voltants del carrer Mandri, un vespre, quan va venir Mons. Marcelo. Recordo haver treballat la Populorum Progressio amb Mn. Vilardell quan va sortir. El que per a mi eren els inicis, per a en Joan són els primers passos de la davallada. És també a partir d'aquí on el seu treball comença a córrer, a anar de pressa - potser amb ganes d'acabar d'un cop, ja una mica tip del mateix? - ; el que jo vaig viure ja no es tracta amb la mateixa cura que l'etapa anterior.

4. Mn. Lluís Bonet em va recomanar -i li ho agraeixo - anar a la trobada de la JOC a Montjuïc el març de 1968. No recordo la trobada, però sí els cops de porra de la policia pels corredors del metro de Plaça Espanya i els insults que ens feien, amb crits desaforats.

5. En entrar a la universitat - octubre de 1968 - vàrem anar a parar - dic vàrem perquè érem una colla - a mans de Mn. Joaquim Gomis. De la seva biblioteca vaig treure l'Honest to God, els llibres d'en González Ruiz i molts altres que em van donar la meva mica de cultura teològica. Vivint-ho amb ganes, fins i tot amb un punt d'apassionament.

6. Amb Mn. Gomis, la gent de la meva colla vàrem crear el CEL (Comunitat d'Expressió Litúrgica), que va funcionar com a comunitat de base - i alhora com a grup universitari - fins el l972. Vàrem participar com a mínim en una trobada de Comunitats de Base a Parets; em sembla recordar que no estàvem d'acord amb Mn. Dalmau, però no recordo en què.

7. També el 1969 vàrem entrar a Bandera Roja, poc abans que en Comín i per un altre cantó. No recordo si vàrem conèixer a l'Alfonso a Bandera o en alguna qüestió d'Església, però aviat ens vàrem fer amics i deixebles seus. Discrepàvem, però, en algunes qüestions; em sembla que nosaltres separàvem més fe i política que no pas ell.

8. El 1973 vàrem ser a Calafell a la fundació de CPS - jo no perquè estava fent la mili, però la colla sí - i una part del CEL vàrem crear el grup d'universitaris de CPS amb altra gent que vàrem conèixer gràcies a això, com ara en Josep M. Lozano.

9. Vàrem entrar al PSUC amb Bandera i vàrem estar a la Comissió "Militància comunista i cristianisme" amb en Comín. Vivíem el tema amb menys passió que ell - érem menys apassionadament marxistes i teníem menys influència llatinoamericana - però vàrem treballar molt, al seu costat.

10. Devia ser el 1974 que vaig entrar al Centre d'Estudis Francesc Eiximenis - em sembla que en Jordi Pujol en va parlar amb en Fèlix Martí -. Tinc molt bon record del treball d'aquell temps amb en Pere Lluís Font, Mn. Bardés i l'Andreu Marquès.

11. Des del principi d'aquest procés que hi havia anat havent "crisis de fe". Ha estat un degoteig continu tots aquests anys. No he conegut cap cas invers, d'incorporació d'algun no creient. En Joan Casañas també en parla, d'això.

12. El 1978 vàrem crear amb Mn. Totosaus i dins del Centre Eiximenis el Moviment Cristià de Professionals. Sempre amb sensació d'anar contracorrent, esperant que allò només fos l'arrencada i que aviat començaria a rutllar més fi. Vana esperança; em sembla que aquesta darrera onada de moviments especialitzats  no va arribar mai a viure les coses amb la intensitat de les anteriors, més treballades al llibre d'en Joan.

13. Quan semblava que les coses es mantindrien en l'atonia vàrem rebre - un veritable regal - l'onada de l'Assemblea Diocesana. Allò de veure la institució prenent la iniciativa va ser magnífic, ens va engrescar. Ens hi vam apuntar ràpid, i ho vam viure intensament del principi al final. Jo vaig estar, gràcies a Mn. Joan Batlles, a la comissió coordinadora del tema "Corresponsabilitat", amb Mn. Rovira Belloso. Ens ho vam passar bé, tot i que ell em titllava d'anarquista per haver publicat un article a l'Avui sobre una celebració eucarística sense capellà.

14. Després vaig estar al Consell Pastoral Diocesà Provisional, del que vaig ser secretari. Va ser un any molt intens, vàrem treballar molt i amb il·lusió, amb el Cardenal Jubany al costat. Fèiem grans projectes de reforma diocesana (recordo el de l'"axiprestat com a unitat bàsica de la pastoral de conjunt" o una cosa així). Estava tan engrescat que fins i tot vaig proposar la meva dedicació professional al tema. Es va desestimar. Poc després, algú devia considerar que anàvem massa embalats. L'ambient va canviar.  Va venir Joan Pau II. Al següent Consell Pastoral ja no hi érem.

15. Devia ser el 1983 que vàrem intentar reagrupar el desencís de la post-Assemblea proposant un seminari sobre "On és i a on va la diòcesi de Barcelona?". D'allí va sortir -concretament de Mn. Hortet- la idea del Fòrum "Home i Evangeli". En aquests darrers anys ha estat un dels nostres espais d'aixopluc i treball. Crec que forma part d'aquesta tradició del progressisme catòlic català.

16. També devia ser cap el 1983 que vaig entrar a la Junta de l'ICESB, dirigit per la Maria Martinell. Ha viscut un procés de canvi, amb coses que funcionen i altres que ja no; els temps canvien. També hem seguit de prop "Qüestions de Vida Cristiana" i l'escalf humà de l'Evangelista Vilanova.

17. Des del Centre Eiximenis es va promoure un seminari sobre "El futur del cristianisme". No va durar gaire, però hi vàrem conèixer en Lluís Duch i en Raimon Panikkar, que avui dia tenen molt de pes per a nosaltres.

18. L'altra persona que ens està influint molt actualment és en Marià Corbí i la seva recerca de viure l'experiència religiosa en el sí del món cultural actual. Gràcies a ell hem tastat el budisme i l'Islam. I a mi personalment m'ha impactat molt la descoberta, també gràcies a ell, de l'obra de Carlos Castaneda.

Com lliga aquest fugaç itinerari d'una trajectòria de catòlic progressista amb la descrita per en Joan Casañas? Bé i malament. D'una banda, ja veieu la multitud de punts de coincidència, de fets esmentats per ell que apareixen a la pròpia biografia. D'altra banda, veieu també que no acaba d'encaixar. S'ha aturat ell massa aviat a l'hora de dibuixar un cicle? Hi ha en la meva trajectòria una ruptura de la que no en sóc conscient? És una discussió que a mi m'agradaria molt de dur a terme i que, probablement, seria útil."