La mort vista per un àngel

Sonia Delaunay 1914

(Un àngel mira de parlar a un nen sobre la mort, tot i saber que ni els grans l'entendran)

La mort és un tema difícil però del que cal parlar. De fet, al món d'avui els homes parlen massa poc de la mort, volen fer com aquell qui no la veu, i això no pot ser. La mort hi és sempre, i val més tenir-la ben situada, no veure-la com a quelcom d'estrany sinó com a quelcom de normal; de fet, pot arribar a ser una bona consellera a l'hora d'esbrinar la millor manera de viure.

Doncs bé, resulta que el món que els éssers humans capteu amb els vostres sentits, el món material, és un món en constant procés de transformació. Tot sorgeix i desapareix, tot. Els animals, les plantes, els rius, les muntanyes, els continents, els planetes, les estrelles, les persones, els pobles, les cultures, els edificis, les ciutats, els països, els imperis... tot, absolutament tot, comença i acaba. Tot està en un canvi permanent, l'únic diferent és la velocitat amb que les coses canvien, la durada de les coses en el temps. Certs éssers microscòpics duren hores, altres éssers vivents duren dies (com ara els bolets!), altres mesos, altres anys (com les persones humanes, que de mitjana en viuen uns 80), altres segles (aquí ja comencen a anar escassos; només alguns arbres); els països i els imperis duren algun segle, algun d'excepcional pot durar algun mil·lenni; les muntanyes poden durar molts mil·lennis, els planetes milions d'anys; però res està quiet, tot comença i acaba. El món que veieu i sentiu i oloreu i tasteu i toqueu està fet així: és matèria en constant procés de transformació. Naixement i mort es van produint constantment.

El que passa és que, quan us hi fixeu -i els científics us ho van confirmant- us doneu compte que al món hi ha més que el que veieu i toqueu. La matèria és energia de bastant baixa vibració -que s'ha tornat “pastosa”, podríem dir-, i per això la podeu veure i tocar. Però resulta que hi ha altres formes d'energia de més alta vibració que els sentits dels éssers humans no poden captar. O sigui que vosaltres no veieu tot el que hi ha (constantment sou travessats per molts neutrins, però ni us en doneu compte, de tan “lleugers” com són). Nosaltres els àngels, com que som de molt més alta vibració que vosaltres, veiem moltes més coses, però, és clar, no ens podeu veure a nosaltres!

De fet, quan us hi fixeu bé, veieu que també vosaltres mateixos sou una barreja de formes d'energia de baixa vibració (la matèria que constitueix els vostres ossos, carn, sang, nervis, pell, etc.) i formes d'energia d'alta vibració. La connexió entre les dues menes d'energia es fa sobretot a través del cervell (i en són testimonis privilegiats la intel·ligència, els sentiments i emocions, la intuïció, etc.), però no exclusivament; els altres teixits poden ser també impactats per energies d'alta vibració.

Entre les dues menes d'energia hi ha una interacció mútua, de manera que el cos, a través del seu creixement i de les experiències que viu, va contribuint a conformar en ell una acumulació d'energia d'alta vibració amb unes característiques peculiars, pròpies. Aquesta acumulació roman estretament associada al cos mentre aquest existeix. Aquesta acumulació incideix també al seu torn en el desenvolupament i el benestar del cos. O sigui que quan els nens creixeu, aneu conformant un ésser d'energia d'alta vibració -vosaltres no el veieu, però nosaltres sí; és més lluminós que el vostre cos- que està en relació amb el vostre cos i va desenvolupant-se i conformant-se amb ell.

Val a dir que aquesta acumulació té una “mida” -com una capsa- i una “intensitat” -o sigui que dins de la capsa hi pot haver més o menys coses guardades, o sigui més o menys energia acumulada. Com més energia hi ha acumulada, més brillantor té l'acumulació. Aquesta energia també es pot perdre, de manera que el grau de brillantor pot ser més o menys fort segons les èpoques. La mida, en canvi, no tira enrere; la capsa es va fent gran a mesura que es creix, i ja no s'encongeix. Pot arribar a estar buida, fosca -de vegades té forats per on s'escapa l'energia, i cal tapar-los-, però un cop fabricada la capsa segueix estant allà, a punt per rebre energia d'alta vibració. Ah, la capsa de cada persona és diferent! N'hi ha de tota mena de mides, colors, formes, dibuixos a les parets, etc.

Els humans han donat noms diversos a aquesta “capsa brillant”, a aquesta acumulació d'alta energia que cada un d'ells va conformant: ànima, esperit, Geist, Seele, aura, cos astral... L'important, però, no és el nom sinó que els humans se'n donin compte que en ells hi ha també una component d'energia d'alta vibració -nosaltres els àngels només en tenim d'aquesta!- que està interrelacionada amb la de baixa vibració -el cos-, que s'influeixen mútuament i que així com les acumulacions d'energia de baixa vibració fan un cicle -neixen, creixen, decauen i desapareixen- l'energia d'alta vibració s'acumula a la capsa.

Què passa quan l'”acumulació d'energia d'alta vibració” - la capsa, l'ànima - es desconnecta del cos, el moment que se'n diu “morir-se”? Aquí, les opinions dels humans són diferents. Uns diuen – primera postura- que la capsa es desfà i desapareix en el moment de la mort. Altres – segona postura - diuen que la capsa surt automàticament disparada -també es pot dir que “fa el salt”, o que “emprèn el viatge”, tot són maneres de dir- cap a esferes d'alta vibració i s'instal·la allà -o aquí, perquè nosaltres estem pul·lulant per aquestes esferes, a les quals de vegades vosaltres anomeneu “Cel” o “Paradís”; la veritat és que s'hi està molt bé. Aquestes esferes no queden lluny,  més aviat estan aquí mateix, el que passa que no les podeu veure. “Lluny” és una idea lligada a l'espai de baixa vibració, on les coses es poden mesurar i es pot parlar de quilòmetres o d'anys llum. Els espais d'alta vibració no estan “més enllà”, sinó “per aquí”; el que passa que només es poden captar a través de les “experiències subtils”, que són sempre “indemostrables” en termes d'energia de baixa vibració.

Uns altres - tercera postura - diuen que poden passar dues coses: si la part d'alta vibració és prou potent -prou brillant-, o sigui si ha acumulat prou energia mentre ha estat connectada a un cos o ésser material, se'n va cap a les esferes d'alta vibració; si no és prou potent, torna a connectar-se amb l'esfera de baixa vibració -el que en dieu “el món”- per mirar d'acumular més potència i poder anar-se'n més endavant. Els defensors d'aquesta tercera postura encara afegeixen dues coses:

- primera, que hi ha algunes acumulacions d'alta potència -capses molt brillants, perquè hi ha molta energia acumulada- que en lloc de sortir disparades cap a les esferes d'alta vibració s'estimen més de tornar a connectar amb el món per ajudar a altres éssers a acumular prou energia d'alta vibració com per poder sortir disparats. No abunden, però n'hi han; en surten persones meravelloses, plenes de bondat, generositat i paciència, perquè quan tornen a connectar han d'esperar que el nou nen o nena vagi creixent any rera any, etc.

- segona, que si un ho ha fet tan malament que ha acumulat massa poca energia, quan torna a connectar en comptes de fer-ho amb un ésser humà pot fer-ho amb un animal, una planta, una pedra, etc. I au, paciència, a tornar a acumular!

De les tres postures, la primera -desintegració i desaparició de l'ésser d'alta vibració- és una opinió comprensible -als homes els costa veure no ja que les capses no es desintegrin sinó fins i tot que hi ha altres esferes amb vibracions diferents-, però nosaltres els àngels veiem que les capses no es desfan, que quan el cos es mor les capses segueixen existint amb la seva manera de ser pròpia -ja hem dit que totes eren diferents entre sí- i amb la seva brillantor acumulada. Pel que fa a les altres dues, la del viatge automàtic és atractiva -fora pensar-hi més!- però una mica massa senzilla, no sembla filar prou prim; la del possible retorn és més refinada, més treballada, en considerar que hi ha noves oportunitats d'acumular si no s'ha aconseguit a la primera.

A més, per acabar-ho de complicar, totes dues tenen unes variants que incorporen una part terrible. La variant de la segona diu que en comptes de sortir disparat cap a les esferes d'alta vibració pots sortir disparat cap a les esferes de baixa vibració -més baixa que la matèria-, que són unes esferes on s'està fatal. La variant de la tercera es que no només pots tornar-te a connectar com a pedra, sinó com a coses pitjors de les que val més no parlar (éssers afamats o éssers immunds, desconnectar dels quals costa un món i mig, perquè no es moren com les coses materials, sinó que pertanyen als terrenys de les baixes vibracions, dels quals és difícil sortir si no hi ha algú que te'n tregui).

Quina postura és la bona? Això, nosaltres no ho podem dir, encara que em sembla que no he sabut romandre gaire neutral. Tu t'hauràs de formar la teva opinió quan siguis gran, una opinió que haurà de tenir en compte tant aspectes de coneixement -de com et sembla que és la realitat- com aspectes pràctics -o sigui de quina postura afavoreix més el bon comportament dels éssers humans i la seva felicitat.

Homenets

Us presentem els homenets de Coratxà...

 

 

Pasqua

Pasqua. La primavera: la terra reviu, l’aire s’escalfa, les flors omplen els camps. Les llavors enterrades es manifesten com a noves plantes. L’esperança s’aferma al cor dels humans. Comença un temps de creixement i expectació, es prepara una nova collita. Caldrà, però treballar, patir, vetllar, per tal que aquesta collita arribi a bon port. L’esperança i l’alegria van lligades al treball i el neguit. La confiança, però, hi és: ens en sortirem.

Pasqua. Un home ha pronunciat paraules de llibertat, de fraternitat, de justícia, de veracitat, i ha topat amb la incomprensió i els interessos de l’entorn. Alguns l’han seguit, alhora plens d’entusiasme i mancats d’una comprensió profunda del que els deia aquell home i el que suposava estar vinculats a ell. Davant de la por i el patiment, han trontollat. Han contemplat astorats com l’home era agredit i executat a la creu. Han tornat a casa, decebuts i desconcertats. I llavors, de mica en mica, de forma tènue però que anava agafant força, han mirat els seus cors i han vist que les paraules de l’home seguien vives, vigents, i que els lligams amb l’home seguien presents. D’aquí n’ha sorgit una gran alegria, un enorme clam de lloança, la joia de la resurrecció del que creien acabat, extingit, mort. Aquesta és la conflictiva dinàmica de la Pasqua. Un home pateix, uns altres s’ho miren. De la tristor del fracàs en surt una constatació de vigència. Del dolor, una nova força.

- - -

Pasqua és moment de confrontació, de contrast. Dolor i joia, desesperació i esperança s’hi donen la mà en una proposta desconcertant. Del més gran sofriment en pot sortir la més gran perspectiva: no tot s’acaba en el dolor, en la mort, en el fracàs. S’obre una porta que permet veure més enllà, i aquest més enllà és fecund i lluminós. L’afirmació preval, la negativitat no té la darrera paraula. Els maltractats poden trobar una escletxa per on passi l’esperança. Tot i la seva limitació, viure val la pena.

Donar la vida pels altres. Posar el temps i energia de que disposem al servei dels altres. Mirar de fer el possible per tal que la gent visqui millor. Els més propers, els que estimem i tractem dia rera dia, i els més llunyans, els que no coneixerem mai, els anònims. I sobretot els més oblidats, els més marginats. I els que més s’han endinsat en un camí que no porta enlloc, que s’han convertit en víctimes de si mateixos, que van per camins de degradació, de dispersió, d’oblit. Les ovelles perdudes per les que el pastor deixa el ramat, com ens recorda l’evangeli.

Dedicar la vida als altres. I per poder-ho fer, treballar-se un mateix, depurar-se, buscar més alts nivells de qualitat personal. Només l’arbre bo dona bons fruits, ens recorda també l’evangeli. I des d’aquesta donació, des d’aquesta obertura, des d’aquest esforç gratuit, que no espera res a canvi, que es justifica en ell mateix, captar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat.

La imatge del crucificat ressona dins de cadascú. Mou la nostra sensibilitat, ens mostra brutalment l’anar fins a l’extrem, fins a les darreres conseqüències, en el servei a la veritat, en l’amor pels altres. La fidelitat, la coherència, tenen un cost. Aquí no hi ha acomodació, negociació, sortides fàcils. La nostra vida, sovint muntada sobre aquestes mitges tintes, queda trasbalsada per la interpel·lació del crucificat.

I la imatge de la mare veient des de davant mateix la tragèdia viscuda pel fill també ens és un referent. Una mare que havia començat acceptant l’anunci de Gabriel acaba acollint als seus braços el cos del fill executat. El seu cor, però, no pot evitar l’esqueixament, travessat per les espases del dolor. Aquesta imatge s’erigeix en un altre dels grans referents simbòlics de la història humana.

La Pasqua proclama que el sofriment i la mort no tenen l’última paraula. Té sentit esforçar-se, té sentit lluitar, té sentit comprometre’s, té sentit voler canviar els cors i les coses, té sentit voler-se fer millor un mateix i voler fer millor el món.

Nadal

"En aquells dies, l’emperador August va dictar un decret d’empadronament de tot l’imperi romà. Tothom s’anava a inscriure, cadascú a la seva ciutat. També Josep se’n pujà de Galilea, de la ciutat de Natzaret, a Judea, a la ciutat de David que s’anomena Betlem –perquè ell era del casal i llinatge de David– a inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que estava encinta. I s’esdevingué que, essent ells allí, es compliren els dies que ella havia d’infantar. Ella donà a llum el seu primogènit, l’embolcallà i el va ajeure en una menjadora, perquè no hi havia lloc per a ells a l’hostal. En aquella contrada hi havia uns pastors que vivien al camp i que de nit vetllaven pel seu ramat. Un àngel del Senyor se’ls va aparèixer, i la glòria del Senyor els embolcallà en claredat, i es van espantar molt. Però l’àngel els va dir: “No temeu, perquè, mireu, us porto una bona notícia, una gran alegria, que ho serà per a tot el poble, i és que avui, a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, el Messies, el Senyor. Aquestes en són les senyes: trobareu un nadó embolcallat i ajagut en una menjadora”. I de sobte, al voltant de l’àngel, aparegué un nombrós estol d’àngels, que lloava Déu dient: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes, que ell tant estima”. (Lluc 2, 1 – 14)

- - -

Nadal. El fred: la terra reposa. El solstici d’hivern: la nit més llarga, i l’esperança que porta el veure que, de mica en mica, aquesta nit es comença a escurçar. L’esperança que dins la terra les llavors germinen. Comença un nou any, un nou cicle. Nadal. Un infant, un portal on s’atura un estel. On es proclama una invitació a la pau. Una mare pareix, un pare pateix, un bou i una mula s’ho miren. De la foscor de la nit en surt una llum. Del silenci, un cant.

- - -

L’Evangeli reflecteix com veien Jesús els seus deixebles. El veien com un do de llum de l’Altíssim, com un gest inaudit de tendresa. Els semblava que la nit el reconeixia i s’il·luminava, que els àngels li cantaven, que els senzills (i preferentment els exclosos) se li apropaven i que els que cerquen els camins del Senyor li feien ofrenes. Val la pena reflexionar sobre els elements simbòlics de la narració evangèlica del Nadal, veient-los com a orientacions pràctiques pel camí interior: la freda nit d’hivern (el cosmos), l’establia (la pobresa, l’austeritat, la humilitat: no el confort de l’hostal), el bou i la mula (la vida), Josep i Maria (la humanitat), el nen (la petita, fràgil i lluminosa espurna d’esperança), els pastors (els socialment marginals, els exclosos, i també els que vetllen, que estan alerta; ells són els primers a rebre el missatge), els àngels (els desvetlladors, els conscienciadors)...

- - -

"Del teu cos fes néixer, com Maria, un Jesús sense pare; cal néixer dues vegades, primer de la mare, després de si mateix. Vés, doncs, i engendra’t a tu mateix una altra vegada." (Rumi, Mathnawi III, 3700)

"Cada persona, com Maria, és portadora d’un Jesús en el seu si. Però fins que no experimentem els dolors de part no naixerà el Jesús; sense aquest esforç, Jesús retornarà vers el seu origen privant-nos dels seus beneficis." (Rumi, Fihi-ma-fihi, 5 p.39)

"Celebrem aquí, en aquesta vida temporal, el naixement etern que Déu Pare ha realitzat i realitza ininterrompudament en l’"eternitat" i que aquest mateix naixement es produeix també en el temps, en la natura humana. Però, si aquest naixement no es produeix en mi, què m'importa? Ans al contrari, que en mi es produeixi, aquesta és la qüestió! […] Hi ha algun signe pel qual pugui reconèixer que ha intervingut aquest naixement? Certament, sí! Quan aquest naixement té lloc, ja res no és obstacle per a l'home: tota realitat li mostra Déu. Mentre el teu rostre estigui dirigit cap a aquest naixement, tota cosa es convertirà per a tu en rostre de Déu." (Mestre Eckhart)

"[Els homes i les dones] clamoregen i lluiten, dubten i es desesperen, sense trobar fi a llurs baralles. Que la teva vida arribi entre ells, infant, com una figura de llum pura i viva que els encisi silenciosament. […] Que vegin el teu rostre, infant, i copsin així el sentit de totes les coses; que t’estimin, i així s’estimaran els uns als altres. Vine i pren el teu lloc en el cor de l’infinit, infant." (R. Tagore, La lluna nova)

- - -

Nadal és una festa de “renovació”. Re-novació: la novetat que retorna. I així, d’alguna manera, cada any tot pot tornar a començar, tot es renova, es dóna una nova oportunitat de viure diferentment el mateix viatge. Una nova oportunitat de posar-se en sintonia, en harmonia amb tot: amb un mateix, amb els altres, amb la societat, amb la natura, amb l’univers sencer. I des d’aquesta sintonia és d’on es pot captar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat. La imatge del petit infant acabat de néixer, amb una vida tot just encetada, ressona dins de cadascú. Aquest nadó, d’alguna manera, és un símbol de la llum, de la puresa, de la innocència que pot alliberar de la manera espontània de ser (egocèntrica, interessada), de la càrrega que s’ha anat acumulant (disgustos, frustracions, ressentiments, ironies, opacitats, ambigüitats, menyspreus, escepticismes, passotismes, suficiències…). Nadal és la proclamació d’una gran notícia: es pot canviar la vida, es pot ser diferent, no s’està irremissiblement condemnat pel passat o per l’entorn, es pot veure i viure el món d’una altra manera, amb ulls de pastor, amb ulls d’àngel, amb ulls de llum, amb ulls d’infant. Dient-ho amb preguntes: La realitat és un text que només diu el que diu o bé s’hi pot llegir entre línies? El que hi llegim entre línies, s’entén i es pot descriure o bé és un misteri inexplicable al que només s’hi poden fer al·lusions que cadascú (i cada tradició) fa com pot? Captem que aquesta cosa més que hi ha, inabastable, és alhora fonamental, el que dona gruix, fondària a la realitat i a la nostra pròpia vida? El Nadal seria una imatge al·lusiva a aquest misteri, presentant-lo com un infant lluminós que porta pau? Els àngels que omplen la nit amb el seu cant, amb el seu anunci de pau, són imatges de l’intent de mostrar-se’ns de l’inefable? Quan parlem d’un cel ple d’àngels, parlem d’un món ple d’un misteri que se’ns adreça, que ens interpel·la? El Nadal és una oportunitat de renovació, de re-sintonitzar la vida de tal manera que puguem captar el misteri, la dimensió subtil, l’entre-línies de la realitat? És una oportunitat d’alliberar-nos de la càrrega acumulada i poder-ho veure tot amb uns nous ulls, amb ulls d’infant (els únics capaços de captar, de “veure” el misteri), amb ulls de llum?

- - -

Més imatges de Nadal:

http://picasaweb.google.es/Merce.i.Rai/Nadal



Nota final per a amants de la teoria

És oportú tenir en compte que les narracions nadalenques són potents narracions mitològiques formades per conjunts de símbols i que esdevenen elles mateixes un símbol. Entenent per símbol una imatge mental, imatge física, objecte, idea, narració, gest, text, ritual, lloc, paisatge, música, llum, qualsevol cosa que, quan ens hi apropem, ens impacta de tal manera que ens dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els que acostumem a operar. La gràcia del símbol és precisament aquesta capacitat de fer-nos anar més enllà d’ell mateix i de nosaltres mateixos. El símbol ens canvia el registre, portant-nos a una relació amb la realitat que no podem descriure amb precisió, a la qual hem d’al·ludir amb termes vagues, aproximats, que denoten de seguida la seva inadequació: experiència d’unitat, fusió conscient, vivència de plenitud o sentit, èxtasi, elevació, silenci dens, coneixement silenciós, fondària de la realitat, relligació (amb el propi cos, amb la natura, amb l’altre, amb el transcendent), dimensió última, altre món, oblit d’un mateix, amor intens per tot, benvolença incondicional envers tot, experiència de l’amor de Déu, acolliment total, il·luminació, pas a l’altra riba, llibertat total, vivència de l’Absolut, etc.

Advent

La tradició ens parla de l’Advent com a temps per preparar el Nadal. Per preparar-nos per rebre l’infant Jesús, el Messies, el Salvador, l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), el fill de Déu, l’enviat de Déu.

Com tots els símbols, aquest permet diverses interpretacions, que poden ser complementàries. Una d’elles seria veure l’Advent com la preparació per a acollir dins nostre quelcom que ens canviarà la vida, que ens farà fer un salt qualitatiu, que ens permetrà passar de viure “com sempre”, “com de costum”, a viure diferent, a viure amb sentit i plenitud, a viure des de l’esperança i la confiança. Estem ansiosos i expectants davant de la possibilitat que es produeix aquesta irrupció, aquest esdeveniment vitalment clau, excepcional, extraordinari. L’Advent seria llavors el temps per gestionar aquesta expectativa, aquest neguit. Temps de foscor, temps de nit: la llum encara no és aquí. Però temps, precisament, per veure com canalitzar l’extraordinària energia generada per l’expectativa de manera que faci possible que es produeixi l’esdeveniment, el naixement, la irrupció de la llum, de l’infant lluminós. Si això fos així, l’Advent seria cabdal, seria el gran temps; i tota la nostra vida podria ser llegida en termes d’Advent, de la nostra contribució (esforç, encert) a fer possible el gran canvi. És aquest canvi en la “vivència de la vida” allò que anomenem “salvació”? Com es fa aquest pas? Depèn de nosaltres? És un regal del cel? Podem fer alguna cosa per facilitar-lo?

I l’Advent és també un tems d’evocació. De mirar enrere, de retrobar les arrels, de veure què ens “marca”, quines imatges portem a dins que ens commouen, que ens connecten amb el més profund de la nostra identitat. Temps de pensar en la importància dels moments “fundants”, el record de la història, la realitat del present, la projecció del futur des d’una identitat que es va construint i reinterpretant… Temps de pensar en els “moments fundants” de la nostra tradició, i concretament en el Nadal, moment del naixement de Jesús, aquell qui ha estat anomenat el Messies, el Salvador, l’Emmanuel (Déu amb nosaltres), el fill de Déu, l’enviat de Déu i que d’alguna manera és l’inici d’una de les grans aventures de l’esperit humà, d’una de les construccions simbòliques i històriques més fecundes de la història de la humanitat, la que ens és més propera, fills com som d’un temps i un espai concrets.

Vivim en aquesta actitud d’Advent, de nit que es vol transfigurar, de temps de cercar i de trobar, de “gran temps” per fer possible el “gran canvi”? És aquest canvi en la “vivència de la vida” allò que anomenem “fe” i “salvació” (“la teva fe t’ha salvat”)? Com es fa aquest pas? Depèn de nosaltres (del nostre esforç, del nostre encert)? És un regal del cel? Podem fer alguna cosa per facilitar-lo? Contemplem atentament l’horitzó? Desitgem que un raig de llum entri a casa nostra? Obrim la finestra per tal que això sigui possible? Volem que un infant neixi al nostre cor, fer del cor una establia, un humil racó on es pot produir la meravella? Mirem a les arrels, al passat, a la història a les institucions, amb respecte i agraïment? Ens sentim “hereus” i responsables de transmetre l’”herència”?

L'Anunciació

“El sisè mes, Déu envià l'àngel Gabriel en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria. L'àngel entrà a trobar-la i li digué: - Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu. Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: - No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. Maria preguntà a l'àngel: - Com podrà ser això, si jo sóc verge? L'àngel li respongué: - L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible. Maria va dir: - Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. I l'àngel es va retirar." (Lluc 1, 26-38)

Què ens vol dir aquesta escena? Què ens planteja personalment a nosaltres?

¿Quina és l'actitud a adoptar per tal de poder sentir la paraula dins del nostre cor?

¿Una actitud d’atenció, d’alerta, d’escolta, de fixar-se bé en tot, una actitud d’interrogació activa, preguntant-nos què ens vol dir d’important, de significatiu, la realitat?

Quan la paraula apareix (quan experimentem quelcom que és com si captéssim un missatge), se’ns presenta com quelcom que ve de fora, i no d’un fora qualsevol, sinó del fonament mateix de la realitat, expressat per la imatge de la divinitat. Aquesta paraula és portada pel rostre parlant de la divinitat, l’arcàngel Gabriel (que vol dir “Déu que parla”, és Déu mateix qui s’adreça al cor dels humans). És un esdeveniment desconcertant (“no tinguis por, Maria”, comença dient l’àngel), que trenca la lògica quotidiana, allò que considerem normal, previsible, “humà”. Aquesta irrupció ens depassa (“no és humana”, podriem dir), ve des del fons de la realitat, i per això la vivim desconcertats, com a provinent del misteri. No entenem com és que pot passar això, que podem ser cridats a no seguir la normalitat previsible, allò que considerem normalment com a “humà” (i per això vivim aquesta crida, aquesta irrupció, com a provinent del diví: “el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra”).

¿Quina és l’actitud a adoptar davant de la irrupció de la divinitat? El que ens diu el text és: acceptació, submissió lliure, “que es compleixin en mi les teves paraules”. Ni resistència, ni queixa: docilitat, deixar-se portar, assumir el que ve. És la mateixa actitud que tindrà Jesús a l’hort de Getsemaní: “Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva.” No és gens fàcil arribar a aquest estat d’esperit, com tampoc no és fàcil arribar a l’estat d’esperit que ens permet estar prou atents a la realitat com per captar-hi l’insòlit, el desconcertant, les traces de la divinitat. Però aquest és el repte que tenim al davant com a creients.

Introducció a l'Islam

Una conferència de la Mercè sobre l'Islam.

http://www.slideshare.net/Merce.i.Rai/islam-per-101107-presentation/

Els vells amants

Ara sí que ja ho som... Sentiu en Brel, llegiu la lletra i veieu l'adaptació que, l'any 1984, en Rai li va dedicar a la Mercè.

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-04-03T14_16_01-07_00

Bien sûr nous eûmes des orages
Vingt ans d'amour, c'est l'amour fol
Mille fois tu pris ton bagage
Mille fois je pris mon envol
Et chaque meuble se souvient
Dans cette chambre sans berceau
Des éclats des vieilles tempêtes
Plus rien ne ressemblait à rien
Tu avais perdu le goût de l'eau
Et moi celui de la conquête
Mais mon amour
Mon doux mon tendre mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore tu sais je t'aime

Moi, je sais tous tes sortilèges
Tu sais tous mes envoûtements
Tu m'as gardé de pièges en pièges
Je t'ai perdue de temps en temps
Bien sûr tu pris quelques amants
Il fallait bien passer le temps
Il faut bien que le corps exulte
Finalement finalement
Il nous fallut bien du talent
Pour être vieux sans être adultes
Oh, mon amour
Mon doux mon tendre mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore, tu sais, je t'aime

Et plus le temps nous fait cortège
Et plus le temps nous fait tourment
Mais n'est-ce pas le pire piège
Que vivre en paix pour des amants
Bien sûr tu pleures un peu moins tôt
Je me déchire un peu plus tard
Nous protégeons moins nos mystères
On laisse moins faire le hasard
On se méfie du fil de l'eau
Mais c'est toujours la tendre guerre
Oh, mon amour...
Mon doux mon tendre mon merveilleux amour
De l'aube claire jusqu'à la fin du jour
Je t'aime encore tu sais je t'aime.

Traducció adaptada:

Sovint les coses no són fàcils,
No hi ha camí sense entrebancs;
l temps, si bé relliga coses,
també afebleix els nostres cants.
De tant en tant soc fred i cruel,
O m’absorbeix algun anhel
Que entre tu i jo posa distància;
Ja saps que sóc sentimental
I arribo a trobar natural
Que el meu cor campi tot a l’ample.
Però... amor, amor,
Meravellós i tendre i dolç amor
Des del matí naixent fins a ponent
T’estimo encara, ho saps, t’estimo...

Tot i trobar-nos sent canalla
L’amistat costa d’assolir;
Tot i coneixe’ns bé els defectes,
Encara ens podem fer patir;
I descobrim amb cansament
Que no es pot deixar ni un moment
De treballar per anar fent via;
Que requereix esforç constant
Mirar de seguir-se estimant
Entre els sorolls de cada dia.
Però... amor, amor,
Meravellós i tendre i dolç amor
Des del matí naixent fins a ponent
T’estimo encara, ho saps, t’estimo...

Fidelitats, dubtes, renúncies,
Neguits, angoixes, ombres, pors,
Tendreses, joies, entusiasmes,
Quina barreja de colors;
Potser no es pot demanar més,
Potser és així com la vida és
I no hi podem pas fer gran cosa;
Potser només cal esperar
Tenir la sort de continuar
Escrivint versos mig en prosa.
Però... amor, amor,
Meravellós i tendre i dolç amor
Des del matí naixent fins a ponent
T’estimo encara, ho saps, t’estimo...

La pregària del dia

  

Mirant endins...

1.1.1

LAUDES PER QUAN S'ESTÀ ANIMAT

Quina sort llevar-se i poder dir:

em sento bé, Senyor, estic content.

Estic a punt per viure tot un dia,

un dia farcit de novetat,

sigui quina sigui:

mirades, sons, olors,

el cel d'un cert color,

una gent vivint al meu voltant,

uns esdeveniments que ahir no hi eren...

Tot és nou, Senyor,

tot es va fent constantment,

sobre la marxa.

Quina sort, Senyor,

cada dia és una petita meravella!

1.1.2

ÀNGELUS PER QUAN S'ESTÀ ANIMAT

Que bonic que és el món, Senyor!

Tot va endavant,

tot va fent el seu curs,

buscant el seu destí discretament,

com el qui no fa res.

Jo també, jo també, Senyor,

miro d'anar trobant el que he de fer,

el que em pertoca de dur a terme,

per no tornar-me obstacle al vostre alè.

Tranquil·lament, regularment,

cada dia una mica;

i així cada dia esdevé porta oberta, Senyor,

al meu camí cap a Vós.

Gràcies per aquest dia,

gràcies per la meva alegria,

gràcies pel meu destí,

i gràcies per la vida.

1.1.3

VESPRES PER QUAN S'ESTÀ ANIMAT

Sap un cert greu, Senyor,

que ja s'acabi el dia.

Tan amics que ens hem fet,

tant que m'ha ajudat,

tant que l'he fruït,

i ara...adéu-siau!

És clar que ara ve la nit,

l'espai pel repòs i pel misteri,

per sentir-se acollit

per uns estels, uns braços, uns llençols...

Que bé, Senyor,

la calma, la negror, el trobar-se un mateix;

el bell recolliment,

la pau al firmament,

el llit de l'encanteri...

on quedar plàcidament adormit.

1.2.1

LAUDES PER QUAN S'ESTÀ CANSAT

Llevar-se amb son, Senyor!

No em direu

que no n'hi hagi per queixar-se.

Si em llevo ja cansat,

com m'ho faré

per prendre'm el nou dia amb il·lusió?

M'ho voleu dir, Senyor?

I, en arribar a la feina,

d'on trauré l'energia per somriure als companys?

No hi ha pas dret, Senyor,

llevar-se amb cansament,

sentir-se malament

quan tot just surt el sol

i comença un nou dia.

Quina mandra, Senyor,

al llit me'n tornaria!

Però no hi ha res a fer,

sortirem al carrer,

i au, a anar fent via...

1.2.2

ÀNGELUS PER QUAN S'ESTÀ CANSAT

Paro un moment, Senyor,

per pensar en Vós,

i mirar de no pensar en mi mateix,

ni en el meu cansament.

Però hi és, Senyor,

i n'estic tip!

Cansament de la ment,

defalliment del cos,

desànim,

falta de ganes de fer qualsevol cosa...

No pot ser, Senyor,

hi ha alguna cosa que no va.

Ho hauré d'arreglar, Senyor,

i fer-ho aviat.

Tot menys anar pel món tan desastrat,

tan sense esma, tan aplanat,

com si algú m'hagués apallissat...

Doneu-m'hi un cop de mà, d'acord?

1.2.3

VESPRES PER QUAN S'ESTÀ CANSAT

Senyor, jo ja en tinc prou.

Us ho dic de debò: estic cansat.

Cansat de dormir poc,

cansat d'anar esverat,

cansat de tenir el temps cronometrat.

Cansat d'arribar a casa

i haver d'anar a dormir

sense ni deu minuts per posar un disc.

Cansat de maleir el despertador,

o bé de prescindir-ne per l'insomni.

Cansat de mirar llistes

de coses que cal fer

sense tenir-ne ganes.

Cansat de no llegir,

i de no anar al cinema entre setmana.

Cansat, Senyor, cansat,

cansat d'estar cansat

per coses tan banals i irrellevants

com les que us he dit ara.

Perdoneu-me, Senyor,

per aquest cansament

sense cap importància...

1.3.1

LAUDES PER QUAN S'ESTÀ ATABALAT

No sé on soc, Senyor.

Em llevo i em noto estrany,

amb el cap massa accelerat per l'hora que és,

amb un neguit a l'estómac que no hi hauria de ser.

No trobo el camí,

el camí de la pau, Senyor.

Visc neguitós,

com si hagués de passar alguna cosa d'especial,

desorientat com un gos que ha perdut el rastre,

amb una allau de pensaments al cap

que passen un rere l'altre amb una velocitat vertiginosa.

Això no pot ser, Senyor,

he de retrobar la serenor.

1.3.2

ÀNGELUS PER QUAN S'ESTÀ ATABALAT

No sé on vaig, Senyor,

ni sé d'on vinc, ni sé per on navego.

Prou que voldria la pau,

però no hi ha manera d'assolir-la.

No sé veure què és millor i què és pitjor,

em sento estirat per totes bandes,

i no porto el timó d'aquesta nau.

Tant que m'agradaria tenir el cap clar

i el cor tranquil, Senyor!

Però vaig amunt i avall,

i no sé perquè visc,

ni què hauria de fer amb la meva vida.

He de frenar, Senyor, sigui com sigui!

Tant de bo m'assereni

i pugui retrobar el nord de mi mateix,

i finalment se'm calmi l'existència.

1.3.3

VESPRES PER QUAN S'ESTÀ ATABALAT

Ara no vull anar a dormir, Senyor.

Tinc por que en tancar el llum

el cap em començarà a voltar,

i mil imatges es faran al meu davant,

creant un caos i un neguit insuportables.

El dia d'avui tampoc no m'ha servit

per posar una mica d'ordre dintre meu.

I sé que és cosa meva,

que sóc jo qui ha de fer un cop de cap,

que no puc estar esperant eternament

que algú vingui i m'endreci des de fora.

Ho sé, Senyor, ho sé,

però mai no acabo de trobar aquella empenta

que em faria sortir d'aquest forat

ple d'enrenou, de soroll i de desordre.

Potser demà, Senyor, potser demà...

1.4.1

LAUDES PER QUAN S'ESTÀ TRIST

Només despertar-se

i sentir ja aquest desànim,

aquestes poques ganes de viure aquest nou dia,

aquesta mena de pena al cor

que clava els peus a terra,

que humiteja els ulls

i fa un nus a la gola.

I això quan encara no t'ha passat res,

ni has vist ningú,

ni gairebé no saps quin dia fa!

És de dins, Senyor, de mi mateix,

hi ha en mi alguna cosa que no va,

alguna incapacitat de veure les coses tal com són,

sense aquest vernís de tristesa

que els hi poso al damunt sense parar.

Tant de bo avui comencés

a deixar de projectar tant de desànim

i mirar-me les coses

amb una mica d'esperança.

1.4.2

ÀNGELUS PER QUAN S'ESTÀ TRIST

Aquest neguit, Senyor.

Aquest no saber ben bé què em passa,

aquest estar trist, Senyor.

Aquest desànim que per tot arreu s'escampa,

aquesta mena de pena constant dins el cor, Senyor.

Els problemes no creen tristesa, Senyor,

sinó preocupació;

la tristesa ve de dins, del propi cor,

d'aquest no saber ajustar-se al món,

d'aquest no saber trobar el camí de la pau i l'alegria.

Com es fa, això, Senyor, com es fa?

Com deixar de fer-me la víctima,

i retrobar la gràcia de viure?

Amb la gràcia que pot tenir la vida, Senyor,

si te la mires bé!

Però ara, Senyor, tota aquesta enganxosa

i escampadissa tristesa...

1.4.3

VESPRES PER QUAN S'ESTÀ TRIST

Ara acaba el dia, Senyor.

Estic trist.

De vegades els dies et deixen aquest regust amarg,

aquesta mena de ganes de no continuar,

de deixar córrer els esforços,

de deixar-se anar en el no fer res, o en el distreure's,

i recrear-se una mica en la mateixa tristesa.

D'esperar que algú et tregui del forat.

És trist estar trist, Senyor.

I no és ben bé per res,

és més aviat per tot plegat,

per la manca d'una mà que t'arrossegui,

d'algú o alguna cosa que et donin una empenta

i et moguin endavant.

És trist l'anar a dormir trist, Senyor.

I avui hi hauré d'anar.

Sento no poder-vos oferir res més;

avui haureu de conformar-vos

amb aquesta tristesa.

1.5.1

LAUDES PER QUAN S'ESTÀ ANGOIXAT

M'ofego.

Aquesta mena d'inexplicable pressió al cor,

a l'estómac, al coll.

Aquesta manca de sentit,

aquest no saber on anar,

perquè miris on miris el camí està barrat,

sense sortida; només horitzons negres, opacs.

No ho entenc, Senyor, i em queixo i no ho accepto.

És més fort que jo, Senyor, em sento impotent,

bloquejat, encallat!

No és just, no està bé, no pot ser així,

hi ha d'haver una sortida o altra!

Aguantar, Senyor, no crec que pugui fer altra cosa,

i ja serà prou.

Aguantar com la barca enmig de la tempesta,

i esperar que passi.

Aguantar amb paciència,

aguantar, aguantar...

1.5.2

ÀNGELUS PER QUAN S'ESTÀ ANGOIXAT

Quin sentit té tant de neguit, Senyor?

Em sento clavat a terra,

totalment a mercè del sol o el fred,

o de qualsevol d'aquests ferotges animals

que tinc a dins rosegant-me el ventre

i colpejant-me el cervell.

Són com feres acorralades que lluiten per sortir,

que es llancen amb força contra la gàbia del meu cos,

una gàbia que trontolla però no cedeix,

i no permet que surtin.

Fins quan durarà aquest dolor, Senyor?

Fins quan hauré d'enyorar la pau i l'alegria?

Fins quan hauré d'esperar, Senyor, fins quan?

1.5.3

VESPRES PER QUAN S'ESTÀ ANGOIXAT

Avui he viscut malament, Senyor.

Avui m'ha fet mal el cor,

o l'estómac, jo què sé.

M'ofego, tinc un nus a la gola,

i vull plorar.

No sé si podré fer-ho, però ho vull.

N'estic tip, d'aquest neguit!

M'omple una mena de ràbia...

Tinc por, tinc ganes de fugir,

no sé què em passa,

o si ho sé no sé pas com canviar-ho.

I estic de mal humor,

amb Vós inclòs, Senyor.

No us puc ni demanar ajuda.

Em sento acorralat, sense sortida.

Tinc por de no dormir,

i en canvi espero la son com un descans,

com una estona d'aturada

d'aquest rosec que tinc a dins, Senyor.

Mirant enfora...

1.6.1

LAUDES PER QUAN FA SOL

Ara surt el sol, Senyor, com cada dia.

És un moment màgic, excepcional:

el cel s'omple de colors, els ocells canten,

l'aire comença a escalfar-se,

i una mena de vibració il·lusionada

s'escampa fins al més petit racó.

És tan bonic de veure sortir el sol, Senyor,

de saludar-lo, d'agrair-li el nou dia,

de fruir de la seva companyia,

de pujar al carro de l'empenta que ve d'ell!

I poder gaudir d'un dia ple de llum,

i que una mica d'aquesta llum ens entri a dins

i ens porti la claror al cap i al cor.

El cap clar, el cor clar,

quina delícia, Senyor!

1.6.2

ÀNGELUS PER QUAN FA SOL

Ara, Senyor,

ens mirem aquest sol silenciós

que esclata damunt nostre.

És una mica com Vós, Senyor.

No ens diu mai res.

Cada dia se'n va,

i ens deixa en la foscor.

Torna, torna sempre,

però sovint hi ha núvols que ens el tapen.

I sense ell, sempre fa fred.

No ens diu mai res, Senyor,

però sabem molt bé que d'ell ens ve la llum.

Una llum molt alegre quan se'l veu,

com en aquest moment, Senyor.

I una llum ben present,

fins i tot quan els núvols són immensos.

I l'escalfor, Senyor.

La benaurada escalfor que ens manté vius.

Aquesta llum i aquesta escalfor que,

els migdies d'estiu, ens poden encegar i aclaparar,

com Vós mateix, Senyor.

No ens diu mai res, Senyor,

i Vós tampoc no ho feu.

Però Vós també torneu, ben certament,

després de cada nit.

I us sabem ben present darrera els núvols,

i el nostre cor és escalfat per la vostra abraçada.

Que és com la d'aquest sol,

sol silenciós,

que aquí contemplem ara.

1.6.3

VESPRES PER QUAN FA SOL

Què n'és de càlid el comiat del sol, Senyor!

Els colors de la posta són tan acollidors

que fan pensar que tot en la vida

hauria de tenir aquests tons.

Tons que acompanyen, tons que embolcallen,

tons que porten una pau de santedat,

que creen naturalment un cert silenci,

un aturar-se per mirar atentament

com el dia s'acomiada amablement, tranquil·lament,

tal com nosaltres voldríem acomiadar-nos

el dia de la nostra posta.

Ara, Senyor, es fa fosc,

però el record de la llum d'aquest dia

resta en nosaltres com un regal

que hem rebut de Vós, Senyor.

1.7.1

LAUDES PER QUAN ESTÀ NÚVOL

M'he llevat i està núvol.

M'ha sortit de dir: llàstima!

perquè sé que enyoraré el sol

i que fàcilment un cert deix de tristesa

se'm ficarà dins l'estat d'ànim.

Però ben mirat, Senyor, no n'hi ha per tant.

Els núvols també són bonics,

i la llum grisa pot tenir molt d'encant,

com de vegades la malenconia pot ser dolça,

o plaent un abandó de l'esperit

que apunti a l'aturada, a l'asserenament,

a prendre's les coses amb més calma,

lluny d'impaciències exaltades i neguits.

Aprofitaré aquest dia gris, Senyor,

per mirar de posar una mica d'ordre dintre meu,

que també convé de tant en tant.

1.7.2

ÀNGELUS PER QUAN ESTÀ NÚVOL

Quin cel tan gris, Senyor.

D'aquells que cansen l'ànima.

Que et fan mirar les coses

amb una lleu distància.

Quin cel tan gris, Senyor.

I us heu fixat la gent,

com van amunt i avall

amb aire d'esverats?

La serenor els depassa!

O fan posat de por,

o es posen per cuirassa

la rialla indolent,

el gest despreocupat

d'aquell que ja en sap massa!

La serenor, Senyor!

Si, al menys, aquest cel gris

ens portés certa calma

des d'on mirar-se el món

potser sí, amb cansament,

però amb un tendre amor

que, com la pluja suau,

lentament tot ho amara...

1.7.3

VESPRES PER QUAN ESTÀ NÚVOL

Un dia sense posta

sempre és una mica estrany, Senyor,

hi falta alguna cosa.

Però no sempre l'esforç té el seu regal,

i no per això deixa de tenir sentit.

La tenacitat, la constància,

també són valors, Senyor.

No podem pas anar

ballant al so dels esdeveniments:

que si fa sol, que si no...

Si avui no hi ha hagut posta

ja n'hi haurà un altre dia,

no per això trontollarà

la pau del nostre cor,

ni deixarà de fer-nos il·lusió

viure un nou dia.

Amics núvols, mestres de paciència,

també en vosaltres hi trobem companyia!

1.8.1

LAUDES PER QUAN PLOU

Plou, Senyor, quina mandra!

Sortir al carrer, mullar-se, la humitat de l'ambient,

l'haver d'anar de pressa sense fixar-se en res...

Certament no és la manera més engrescadora de començar el dia!

De vegades la vida és així,

diguem-ne poc acollidora.

Però també és ben veritat

que si ens hi fixem bé,

tot té el seu encant, i també el té la pluja,

que ens netejarà l'aire i els carrers,

i regarà els camps,

i en un racó o altre acabarà creant

l'arc dels set colors.

1.8.2

ÀNGELUS PER QUAN PLOU

Ara plou, Senyor.

Plou tranquil·lament,

amb aquell deix de tristor

que sovint té la pluja.

Una tristor que, de vegades,

se't fica al cor en dies com aquest,

quan plou i plou.

És clar que si el cel no plorés de tant en tant

la terra no riuria;

l'herba es marciria, les plantes moririen

i els arbres,

els nostres grans amics i mestres els arbres,

tampoc no existirien.

Acceptem, doncs, la pluja, Senyor,

i el seu mestratge de paciència,

de saber esperar tranquil·lament el moment de l'acció,

de saber que hi ha un temps

per a romandre clos en un mateix,

mirant discretament en el silenci

la pluja que cau i mulla els carrers,

i els camps, i les teulades.

1.8.3

VESPRES PER QUAN PLOU

Avui ha plogut, Senyor.

Els camps deuen estar ben xops,

i els arbres estan contents, Senyor.

Set sadollada, fulles netes,

una mica com voldríem estar nosaltres, Senyor.

Sense desigs al cor que ens obsessionin

i ens facin donar tombs al seu voltant.

Sense enterboliments al cap

que ens bloquegin la claredat del pensament.

Com els arbres quan plou, Senyor.

Ben mullats de saviesa,

d'una saviesa que ens plogui al damunt,

tant li fa si dolçament

o bé amb un aiguat de torrentada.

1.9.1

LAUDES PER QUAN HI HA TEMPESTA

Avui anirà fort, això, Senyor.

Llamps i trons, pluja a desdir, cops de vent,

i potser fins i tot alguna pedregada.

És emocionant l'enrenou de les tempestes, Senyor.

De vegades la vida hauria de ser igual d'emocionant:

soroll, trasbals i flamarada,

atenta expectació, alerta al que vindrà,

l'exaltació de veure passar coses,

de sentir el moviment de l'esdeveniment,

la irrupció de l'entorn fent-se present

sense que puguem fer altra cosa que acollir-lo

i fruir-ne la grandesa.

1.9.2

ÀNGELUS PER QUAN HI HA TEMPESTA

És fantàstic, Senyor!

Aquest espetec de llamps i trons,

aquest vent arrauxat que arrossega la pluja a carretades,

aquests núvols tan negres que ens passen corrent per sobre el cap,

aquesta intensitat, aquesta tremolor que a tot arreu s'escampa,

quina vida hi ha al món, Senyor!

Quina empenta, quina força!

Perquè no ens ajudeu a arreplegar-ne una mica,

ficar-la a les nostres vides

i armar un gran terrabastall per capgirar-ho tot,

començant per nosaltres mateixos?

Dir au, som-hi i fer que tot sigui diferent,

i nou,

i ple de vida!

1.9.3

VESPRES PER QUAN HI HA TEMPESTA

Nit de llampecs, Senyor.

Us ho dic en veu baixa,

que prou soroll hi ha a fora

com perquè encara en fem més a dins.

Espetecs en el cel, les blanques fogonades,

la pluja que repica contra els vidres,

el xiulet udolant de les ventades,

val més callar i mirar-s'ho atentament, Senyor,

val més callar.

I rumiar una mica què ens vol dir

l'admirable, la magnífica força

de la tempestat, Senyor.

1.10.1

LAUDES PER QUAN FA VENT

El sento xiular, Senyor.

Encara no he acabat d'obrir els ulls

i el sento xiular, Senyor.

Encara no he començat a obrir les finestres

i el sento xiular, Senyor.

Encara no he obert la porta per sortir al carrer

i el sento xiular, Senyor.

M'envolta, em persegueix, sé que entrarà vulgui o no vulgui.

I m'agafarà, i em sacsejarà, i s'endurà les boires del meu cap.

I m'envoltarà, i em farà brandar,

i em portarà a on vulgui, a on li plagui.

I m'acaronarà, i em despentinarà,

i m'assecarà les llàgrimes del rostre.

I jo estaré content, i jo estaré agraït,

i els músculs se m'ompliran de nova força.

El vent, Senyor, el vent!

Benvingut sigui!

1.10.2

ÀNGELUS PER QUAN FA VENT

Vent, i vent, i vent per tot arreu, Senyor!

I tot és moviment, i força, i vibració;

així hauríem de viure el món molt més sovint, Senyor.

I a Vós mateix, Senyor,

i a Vós mateix:

viure-us com una ventada

que dóna alè a les coses

i ens omple d'esperança.

Vent, força, vibració,

la vida viscuda amb passió i emoció;

així haurien de ser les coses, Senyor!

1.10.3

VESPRES PER QUAN FA VENT

El sentiré xiular des del llit.

I pensaré, Senyor,

en la sort de tenir un cau acollidor.

El vent, en la nit, és una mica dur, Senyor,

una mica neguitejador.

Fa sentir una mica sol,

fa pensar en els que no tenen aixopluc,

sembla voler-nos recordar que la vida

de vegades és una mica despietada, Senyor.

És part del seu misteri, del seu escapar-se'ns,

del seu no deixar-nos mai acabar d'entendre-la...

Ella és ella, i de tant en tant ens ho recorda,

no fos cas que ens abandonéssim una mica...

1.11.1

LAUDES PER QUAN NEVA

Avui ha nevat, Senyor.

Quina il·lusió, veure el carrer

nevat, o els camps, o les muntanyes.

La neu, Senyor, és com una amiga

que convida a viure i a jugar.

Em fa il·lusió d'anar-la a veure,

d'anar-la a retrobar,

per dir-li benvinguda,

de tastar-ne el gust i la fredor,

de trepitjar-la amb cura,

com qui no vol fer mal

a algú que estima.

Quina il·lusió la blancor,

la frescor,

i la rialla encesa que posarà

al rostre dels infants

i al cor dels grans.

Gràcies, Senyor.

1.11.2

ÀNGELUS PER QUAN NEVA

Quin silenci, Senyor!

I quina blancor

que recobreix el món per tot arreu,

i el deixa net, suau, perfecte.

Que no és potser el que Vós feu amb nosaltres, Senyor?

Qui sinó Vós té el poder de deixar-nos nets, suaus, perfectes?

D'on sinó de Vós ve la renovació?

Qui sinó Vós permet de retrobar la innocència perduda?

Feu, doncs, el silenci dins nostre

i neveu-nos fins a deixar-nos nets,

suaus i perfectes.

Amb aquesta neu nosaltres en farem ninots

que alcin els braços amunt per aclamar-vos.

1.11.3

VESPRES PER QUAN NEVA

Ara tot és blanc, Senyor.

Hi ha una gran pau al món, un gran silenci,

com el que jo voldria que hi hagués al meu cor.

Un cor tot ple de neu,

amb el color blanc blavós un pèl metàl·lic

que li dóna la llum de la lluna a mitjanit,

un blanc blavós serè, tranquil,

potser proper al blau blanquinós del mar en calma

quan hi ha una nit de lluna plena.

En començar la nit ve aquella hora

de començar a pensar
i veure el món en pau, en unitat i en harmonia.