Responsabilitat

Braque 1956

Parlant de la responsabilitat, diu Erich Fromm al seu llibre L'art d'estimar (1956, editat en català el 1966 en traducció de Jordi Monés, revisada per Delfí Abella, p. 36):

"Avui, el terme responsabilitat s'empra sovint en el sentit de deure, d'alguna cosa que ve imposada des de fora. La responsabilitat és, però, en els seu sentit veritable, un acte totalment voluntari, és la meva resposta a les necessitats, expressades o no, d'un altre ésser humà. Ésser "responsable" significa ésser capaç de respondre i estar disposat a fer-ho."

Cançó italiana

Lucio Fontana 1965

També la cançó italiana va viure un bon moment els anys seixanta.

N'hem fet una petita tria a Spotify, buscar "merceirai" i la playlist "Cançó italiana".

Barcelona mediterrània

El nostre amic Lluís Trabal és una persona curiosa i amb capacitat d'observació. En les seves freqüents passejades exploratòries per Barcelona, va recollint aspectes peculiars, com ara la presència de vaixells i altres elements marítims a les façanes de la ciutat.

Al link adjunt hi trobareu una col·lecció d'aquestes observacions marítimes, amb el seu context i ubicació.


https://photos.app.goo.gl/4bWggpiS9NaBaJne9

I aquí en teniu algunes mostres:

Desmitificació IV

De Staël 1952

Un altre dels temes abordats el maig de 1978 per en Carles Comas al document Desmitificació i recuperació era el del dolor. Diu l'autor:

"No hi ha cap seguretat que hi hagi una altra vida on s'arreglin els dolors; ni hi ha cap seguretat que hi hagi "sortida" als dolors socials actuals (res assegura que les coses puguin "sortir rodones"). El que queda és que hi ha dolor i que aquest dolor no es transformarà en felicitat... Cau la idea que els homes siguem iguals: uns hauran patit molt, hauran mort joves, hauran viscut contrafets... i d'altres ho haurem passat força bé. El món d'"allò que caldria que fos" es troba amb una realitat impassible i ineluctable, la realitat d'"allò que en realitat és". Què fer? ¿Rebel·lar-se i declarar-se en vaga d'aquesta vida així de dolorosa i injusta? Cert que n'hi ha massa de dolor sense sortida, però si això ens paralitza ens quedarem sense fer ni l'espurna de bellesa i de bé que també ens és possible encara de fer. Aixequem-nos les solapes del gec, fem-nos insensibles sota el xàfec mentre passem per aquest món adolorit, i ací i allà, on puguem, fem l'engruna de bé que encara es pot fer... ¿Quin altre bri de bellesa podem crear amb la trista vida humana? Cert que no ens podem prometre massa: davant d'una persona que desesperadament ens demana que li tornem a fer brillar l'esperança. potser serà impossible fer-li sortir el sol i se suïcidarà; i davant una humanitat que tem anar cap a l'holocaust nuclear col·lectiu i final res ens assegura que això al cap i a la fi es pugui evitar; no ens podem prometre res, sinó essent realistes, empassar-nos com un fet inescapable tant de dolor i de mort... però enmig del desastre fer que ací i allà brillin espurnes de bellesa i de bé. Realment no és pas massa cosa..."

El mal i l'error

Twombly 1953

Quan pensem en el futur, acostumem a no tenir en compte dos elements fonamentals de la condició humana: el mal i l'error. Quan pensem en les noves tecnologies o en les relacions personals i socials a construir, ens és difícil incorporar a la reflexió aquests dos elements. I, en canvi, segur que hi tindran un paper.

Perquè el mal forma part de la condició humana, com bé veiem quan mirem a la història o quan mirem el nostre propi interior, allò que abans alguns en deien "el fons de la nostra ànima". I no ens en deslliurarem, i cal tenir-lo present sempre a l'hora de mirar d'entendre el que fem i farem. Personalment i col·lectivament.

I l'error és també inevitable, per molt que ens esforcem a eliminar-lo. Només un exemple significatiu: segons recull La Vanguardia del 24.01.2017, el diari Sunday Times ha explicat que l’HMS, un dels quatre submarins classe Vanguard del Regne Unit, va estar de maniobres el desembre del 2015 després d’una remodelació que va costar uns 400 milions d’euros, que incloïa la instal·lació d’un nou equip llançador de míssils i la posada al dia dels sistemes informàtics. Es va fer un llançament de prova d’un míssil desarmat Trident II D5 a prop de la costa de Florida cap a un objectiu marítim proper a la costa de l'Àfrica, a una distància de 9.012 quilòmetres, però el míssil va canviar de direcció i es va desviar cap als Estats Units.

Quan pensem el futur acostumem a considerar que tot funcionarà a la perfecció, oblidant el clàssic errare humanum est. És clar que tenir en compte el mal i l'error complica molt aquest pensar en el futur, i descoratja. Potser per això tendim a deixar-ho de banda...

Tradició i hàbit

"La tradició és quelcom diferent de l'hàbit, per excel·lent que aquest sigui, ja que l'hàbit és, per definició, una adquisició inconscient que tendeix a convertir-se en una actitud maquinal, mentre que la tradició resulta d'una acceptació conscient i deliberada. Una tradició veritable no és el testimoni d'un passat mort; és una força vivent que anima i informa el present."

Ígor Stravinski a Poètica musical (1940)

Corbí: Bellesa i veritat

Cézanne 1895

“Només qui s'interessa profundament per la realitat i es gira vers ella amb tota l'atenció i tot l'amor, pot veure la bellesa. Per poder-se interessar incondicionalment per la realitat, cal mirar oblidant-se de sí mateix. Si quan m'aproximo a la realitat espero treure'n algun profit, ja sigui econòmic, de prestigi o satisfacció personal, algun profit pel que fa als sentiments o les emocions fortes, o bé en relació amb la realització personal o de la mena que sigui, vol dir que jo estic pel mig i amago la realitat. Si entre la realitat i jo, interposo els meus interessos, siguin quins siguin, no arribo a la realitat mateixa sinó a la idea que el meu interès s'ha fet d'ella. Si hi ha els meus interessos pel mig, la realitat no em pot parlar perquè jo li forço a dir, no el que ella és, sinó el que el meu interès li demana. Per això, l'artista s'aproxima a la realitat com si no fos un ésser necessitat, amb despreniment, sense buscar res, sense exigir-li res, independent, com si no necessités res del que la realitat li pugui oferir. Aquesta actitud despresa, distanciada de sí mateix, independent, sense que res propi s'escoli per entremig, és la condició bàsica per a que l'interès per la realitat sigui una autèntica atenció i amor per les coses mateixes. Però no és possible interessar-se i estimar les coses mateixes, tal com es manifesten i tal com són, si no s'ha après a callar per dins de tal manera que ni els meus interessos ni les meves interpretacions, ni els meus valors ni els meus hàbits, s'interposin entre el meu cor i la meva ment i el pur parlar de les coses. Quan res s'interposa entre l'ull, el cor i les coses que s'observen, aleshores és quan es pot produir el fenomen del pur parlar de les coses; un parlar que és com una revelació de bellesa i de veritat. Aquesta revelació no es pot descriure amb conceptes, només pot ser apuntada, senyalada, insinuada amb formes. Formes que s'allunyen de les interpretacions i que condueixen vers l'interior del silenci, on el comprendre, el percebre i el sentir s'aproximen més i més a alguna cosa indicible que absorbeix les facultats en el seu misteri, com un forat negre. Quan succeeix això no queda res que no sigui absorbit pel silenci.”

De la presentació de Marià Corbí a una exposició de Lluís Valls

Pessimisme lúcid

Lucian Freud 1951

"La literatura d'autoajuda proposa un optimisme d'allò més fàcil. La seva premissa és que un sempre pot millorar, que l'esforç és recompensat, que en realitat no hi ha dificultats, hi ha reptes. Aquesta ideologia dominant del triomf és molt perillosa, agressiva i poc compassiva: davant el fet habitual que les coses no surtin com vols, tendim a culpar-nos a nosaltres mateixos, i l'angoixa vital s'eixampla. En canvi, entre els pensadors pessimistes hi ha la consciència que tenim una capacitat per viure en plenitud que la vida quotidiana no omple. Tots tenim, encara que sigui fugaçment, l'experiència que el que estimem, en realitat, no és ni pot ser tan valuós. Però gairebé lluitem contra aquest tipus de lucidesa. L'objecció dels pensadors pessimistes cap aquesta vida quotidiana és la incompatibilitat entre ser, consciència i alegria. Un pessimista considera la possibilitat que s'imposi el mal. Veritats que tenim al davant, però que preferim no veure. Els pensadors pessimistes són conscients de la guerra, la tortura, la fam i l'horror, i ho són, per tant, del desemparament en el qual vivim. Un pessimista és algú que ha assolit un grau de lucidesa sobre la falta de valor i l'absurditat de l'existència, i no ha volgut expulsar aquesta idea de la consciència sinó explorar-la a fons. Els pensadors pessimistes no desesperen. En realitat, són els que defensen les coses bones que hi ha perquè saben que són improbables. Davant la manifestació de la vida com a una cosa mancada de sentit, ells defensen que no s'ha de fugir i refugiar-se en falsos consols. Tan sols a partir de l'acceptació que la vida no té sentit i del patiment un aconsegueix certa llibertat i certa alegria veritable, i també la capacitat de ser compassiu i útil als altres. Sols entenent que som éssers desvalguts podem viure amb certa alegria. La lucidesa ens porta a l'acceptació de les pròpies limitacions. La clau està a construir certa humilitat al nostre interior que passa per l'admissió de les pròpies limitacions. Un ha d'estar disposat a ser derrotat per la vida. Saber que els teus projectes no sortiran exactament com vols o que l'ajuda que intentes donar als altres pot ser que no arribi o que sigui insuficient. Si un ha fet un procés de lucidesa, té més llibertat d’actuar decentment."

Oriol Quintana a La Vanguardia del 24.01.2017 (concentrat nostre de la seva entrevista a La contra).

Cançó francesa

Matisse 1953

Quan érem joves la cançó francesa va viure un període de gran fecunditat. Algunes de les cançons ens continuen agradant, ens han esdevingut petits clàssics.

N'hem fet una petita tria inicial a Spotify, que trobareu buscant "merceirai" i obrint les playlists "Charles Aznavour", "Gilbert Bécaud", "Jacques Brel", "Léo Ferré", "Edith Piaf" i "Charles Trenet".

Reconduir la imatge

Seurat 1886

Quin miratge, creure'ns que som éssers aïllats, acabats, definits, autosuficients, immutables! No som més aviat confluències, cúmuls de circumstàncies, fluxos, núvols fugissers, canvi permanent, renovació?

De mica en mica, anem reconduint la nostra imatge. De reis de la creació, destinats a dominar el món i posar-lo al nostre servei, anem passant a saber-nos fràgils emanacions de la delicada superfície d'un planeta, éssers indefensos que només podem sobreviure acompanyats, buscadors eterns de sentit, fugisseres històries personals que construïm amb esforç i incertesa, orfes de seguretats. D'éssers definits per un "jo" incommovible que ens identifica, ens anem descobrint com espurnes de consciència, testimonis puntuals de la meravella de la que formem part.

Cada cop tenim més clar que som fills de la terra. De l'aigua i del vent, del foc i del fang. Del paisatge que ens fascina, o d'aquell al que estem tan acostumats que ja ni el veiem. Fills de les valls i les muntanyes, dels boscos i dels rius, de la pluja i de la boira; fills dels llamps i dels trons, del sol, de la lluna i dels estels. D'aquí que tinguem per germans els animals, les plantes, les herbes del camp, els bolets, els ocells, les flors. I d'aquí que haguem de tenir cura de la terra com si fos una mare.

I cada cop som més conscients de fins a quin punt depenem dels altres. Dels que tenim a prop i dels que tenim lluny. De la família i del poble, del país i del món sencer. En el nostre món modern encara més que mai. No podríem sobreviure sense el complex engranatge industrial, comercial, tecnològic, energètic i de comunicacions en que s'ha convertit la societat, una societat cada cop més sofisticada i també cada cop més fràgil. Una societat sense la qual quedaríem en una duríssima intempèrie que ens engoliria en qüestió de dies. No ens costarà doncs pas gaire de veure que val més que tractem a la societat com si fos la nostra família. Que tractem als altres com si fossin els nostres germans. La fraternitat no és només una lloable aspiració, sinó també una necessitat, si és que volem que els éssers humans continuïn existint.

Però el nostre horitzó va encara més enllà. Fruits de la terra i de la societat, experimentem dins nostre una subtil i estranya crida. Una crida a la recerca de quelcom inabastable i indefinible, que alhora se'ns presenta com un Algú que interpel·la el fons del nostre cor, que vetlla per nosaltres de manera misteriosa i que ens mou a avançar per fascinants camins de descoberta, d'exigència i de compassió. Algú sense nom i amb noranta nou noms. Aquell que és l'únic que disposa del poder. Aquell que és lent en el càstig i fidel en l'amor. Aquell que és benigne i misericordiós. El nostre Pare del cel.

És un gran privilegi ser conscients d'aquests lligams indestructibles que ens uneixen amb la terra, amb els altres i amb Déu, lligams de dependència total i alhora d'identificació i agraïment. Però el privilegi va encara més enllà. Perquè descobrim que no som simples espectadors, éssers passius que observen uns resultats, sinó que nosaltres també participem en aquesta tasca de desplegament i construcció.

Hi participem tenint cura de la terra, esforçant-nos per millorar la societat, seguint el rastre de l'Esperit. Però alhora constatem amb joia i responsabilitat que també tenim a les mans la nostra pròpia configuració. Que podem actuar sobre aquest encreuament d'influències i circumstàncies que som cadascú de nosaltres per tal que el resultat valgui encara una mica més la pena. Que podem anar esdevenint la nostra pròpia obra, feta amb el desig i l'esperança que sigui una obra d'art. Com l'escultor treballa la fusta, nosaltres ens podem anar tallant i polint, amb paciència i esforç, per tal d'esdevenir éssers dignes de ser anomenats éssers humans, éssers capaços de cantar un himne de lloança envers tot el que existeix.

(escrit d'en Rai de l'any 2000 relacionat amb alguna activitat lligada a Vic. Però la memòria no en sap dir res més...)