Montaigne

Alguns passatges suggerents dels Assaigs de Montaigne (1533-1592):


"No habitem mai en nosaltres, estem sempre més enllà. El temor, el desig i l'esperança ens llancen cap a el que vindrà i ens sostreuen als sentiments i les consideracions del que és, per entretenir-nos amb el que serà, fins i tot quan ja no hi serem." (I, III)

"La prudència, tan tendra i circumspecta, és un enemic mortal de les grans execucions." (I, XXIV)

"Pel fet de sentir-me compromès amb una forma pròpia, no obligo el món a seguir-la, tal com fa tothom; crec i concebo mil maneres diferents de viure; i, al revés de la resta, accepto amb més facilitat la diferència que la semblança entre nosaltres. Dispenso a l'altre, tant com ell vulgui, de les condicions i els principis que em són propis, i el considero simplement en ell mateix, sense cap altra relació, estimant-lo segons el seu propi model." (I, XXXVII)

"De tots els disbarats del món, el més acceptat i el més universal és la persecució de la fama i la glòria, amb la qual ens casem fins al punt d'abandonar les riqueses, el repòs, la vida i la salut, que són béns reals i substancials, per seguir aquella imatge vana i aquella paraula simple que no té cos ni es pot abastar: La fama, ch'invaghisce a un dolce suono gli superbi mortali, et par sí bella, é un echo, un sogno, anzi d'un sogno un'ombra ch'ad ogni vento si dilegua et sgombra (Tasso, Jerusalem alliberada XIV, 63) (I, XLI)

"No crec pas que hi hagi en nosaltres tant de desgràcia com hi ha de vanitat, ni tant de malícia com d'estupidesa; no estem tan plens de mal, com d'inanitat: no som pas tan miserables, com som vils." (I, L)

"És un testimoni meravellós de la feblesa dels nostre criteri que aquest recomani les coses per la novetat i la singularitat, o fins i tot per la dificultat, si la bondat i la utilitat no hi són presents." (I, LIV)

"El meu propòsit és passar dolçament, i no treballosament, el que em resta de vida. No hi ha res amb què em vulgui escalfar el cap, ni tan sols per la ciència, tot i el seu gran valor. No busco en els llibres sinó que em donin el plaer d'una honesta distracció; o, si estudio, no busco sinó la ciència que tracti del coneixement de mi mateix i que m'instrueixi a viure bé i a morir bé." (II, X)

"Si hagués de tornar a viure, viuria tal com he viscut; no em planyo del passat, ni temo l'avenir" (III,II)

"És una absoluta perfecció, com si fos divina, saber gaudir lleialment de la pròpia existència" (III, XIII)

Ciència i art

Friedrich 1818

"Mentre que les ciències (...) es veuen sempre obligades a córrer darrere d'un nou resultat, sense trobar mai una meta definitiva, ni satisfacció completa, de la mateixa manera que, per molt que correm, no és possible abastar aquell punt de l'horitzó on el cel toca a la terra, l'art, al contrari, sempre troba el seu fi, ja que arrabassa al corrent que arrossega les coses d'aquest món l'objecte de la seva contemplació i l'aïlla davant seu, i aquest objecte particular que en aquest corrent era una petita part efímera es converteix per a ell en representant del tot; (...) en conseqüència, s'atura davant d'aquest individu, para la roda del temps; les relacions desapareixen; només l'essencial, la idea, és el seu objecte. Podem, doncs, definir l'art justament com la consideració de les coses independentment del principi de raó, en oposició a aquella altra manera de considerar les coses, que és la via de l'experiència i de la ciència."

Arthur Schopenhauer a la segona consideració del llibre tercer de El món com a voluntat i com a representació (1818)

Racine i Bach

"El vers de Racine és sovint una cosa tan transparent, tan pura, tan religiosa, com la música de Bach."

Eugeni d'Ors, Glosa del 21.10.1908

To be or not to be

Més enllà del contingut, el que diu està tan ben dit, i la música de les paraules és tan bonica...

"To be, or not to be: that is the question:
Whether 'tis nobler in the mind to suffer
The slings and arrows of outrageous fortune,
Or to take arms against a sea of troubles,
And by opposing end them? To die: to sleep;
No more; and by a sleep to say we end
The heart-ache and the thousand natural shocks
That flesh is heir to, 'tis a consummation
Devoutly to be wish'd. To die, to sleep;
To sleep: perchance to dream: ay, there's the rub;
For in that sleep of death what dreams may come
When we have shuffled off this mortal coil,
Must give us pause..."


Shakespeare, Hamlet


La traducció al català de Joan Sellent:

"Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d'una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d'adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I si dormint s'esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
¿quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l'obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d'aquesta pell mortal..."


Un intent de traducció més lliure:

"Ser o no ser, aquesta és la qüestió:
decidir si és més noble humanament
suportar els cops i punxades d'una sort desgraciada,
o bé armar-se de valor i posar fi
a aquest mar d'angoixes matant-se.

Morir: dormir, res més; i amb aquest dormir
mostrar com liquidar aquest mal al cor
i els milers d'hòsties inevitables a que estem condemnats.
És un final desitjable amb devoció.

Morir, dormir; dormir: potser somniar!
Ai, aquí rau l'únic interrogant: saber segur
que els somnis que tinguem en aquest son de mort,
quan ens haguem desempallegat d'aquest embolcall mortal,
ens donaran repòs."

Renoir i Pechstein

Renoir 1883

Pechstein 1910

Veritat

"La vérité doit toujours avoir l'avantage, quoique nouvellement découverte, puisqu'elle est toujours plus ancienne que toutes les opinions qu'on en a eues, et que ce serait ignorer sa nature que de s'imaginer qu'elle ait commencé d'être au temps qu'elle a commencé d'être connue."

Pascal, Préface pour un traité du vide (1651)

Possible traducció:

"La veritat ha de predominar sempre, encara que sigui de descoberta recent, ja que és sempre més antiga que totes les opinions que s'hagin tingut sobre ella, i seria ignorar la seva naturalesa imaginar-se que ella comencés a ser en el moment en que va començar a ser coneguda."

Krishnamurti i les paraules

Hernández Pijuan 2002

"El que és factual no condiciona mai el cervell, però la teoria, la conclusió, la descripció, l'abstracció sí que el condicionen. La taula no condiciona mai el cervell, però Déu ho fa, ja es tracti del dels hindús, el dels cristians o el dels musulmans. El concepte, la imatge, condicionen el cervell; no així el que realment passa, allò que realment té lloc.

Pel cristià, les paraules 'Jesús' o 'Crist' tenen una gran significació, un gran sentit; evoquen un sentiment profund, una sensació. Aquestes paraules no tenen cap sentit per a l'hindú, el buddhista o el musulmà. Aquestes paraules no són reals. De manera que aquestes paraules, utilitzades durant dos mil anys, han condicionat el cervell. L'hindú té els seus propis déus, les seves divinitats. Aquestes divinitats, com les dels cristians, són les projeccions del pensament, neixen del temor, de la cerca de plaer, etcètera.

Sembla que, de fet, el llenguatge no condiciona el cervell; el que ho fa és la teoria del llenguatge, l'abstracció d'un cert sentiment i l'abstracció que pren la forma d'una idea, d'un símbol, d'una persona –no la persona real sinó la persona imaginada, o la persona anhelada, o la que projecta el pensament. Totes aquestes abstraccions, aquestes idees i conclusions, per fortes que siguin, condicionen el cervell. Però allò real, allò factual –com la taula– no ho fa mai.

Prenguem una paraula com 'patiment'. Aquesta paraula té per a l'hindú un significat diferent del que té per al cristià. Però el patiment, sigui quina sigui la manera com se'l descrigui mitjançant les paraules, és compartit per tots nosaltres. El patiment és el fet, allò real. Però quan intentem escapar del fet mitjançant alguna teoria, o per mitjà d'alguna persona que idealitzem, o d'algun símbol, aquestes formes d'escapament modelen el cervell. El patiment com un fet no ho fa, i això és important que es comprengui.

Igual que la paraula 'aferrament'; cal veure la paraula, agafar-la com si la tinguéssim a la mà i observar-la, sentir-ne la profunditat, tot el contingut, les conseqüències, veure el fet que estem aferrats a alguna cosa -el fet, no la paraula; aquest sentiment en si no modela el cervell, no l'introdueix en un patró, però si un s'aparta d'ell, és a dir, quan el pensament s'aparta del fet, aquest moviment d'apartar-se, el moviment d'escapament, no només és un factor de temps psicològic, sinó que amb ell comença l'acció de modelar el cervell dins un patró determinat.

Pel buddhista, la paraula Buddha, la sensació, la imatge, creen una gran reverència, un gran sentiment de devoció; ell busca refugi a la imatge que ha creat el pensament. I com que el pensament és limitat, perquè tot coneixement és sempre limitat, aquesta imatge mateixa genera conflicte –el sentiment de reverència a una persona, o a un símbol, o a certa tradició llargament establerta– però el sentiment de reverència en si, divorciat de totes les imatges externes, dels símbols, etcètera, no és un factor que condicioni el cervell.

Assegut aquí, a la cadira següent, hi havia un cristià transformat. I quan a l'altra banda de la taula algú va esmentar Crist, hom va poder sentir immediatament la restrictiva i reverencial reserva. Aquesta paraula havia condicionat el cervell. És una cosa molt extraordinària observar tot aquest fenomen de comunicació amb les paraules; cada raça dóna una significació i un sentit diferents de la paraula 'patiment'; i així es crea una divisió, una limitació al sentiment que la humanitat pateix. El patiment de la humanitat és comú a tothom, el comparteixen tots els éssers humans. El rus pot expressar-ho d'una manera, l'hindú, el cristià, etcètera, d'una manera diferent, però el fet del patiment, el sentiment factual de dolor, de pena, de solitud, aquest sentiment en si mai no modela o condiciona el cervell. De manera que hom es torna molt atent a les subtileses de la paraula, al seu significat, a la seva influència."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 09.05.1983

Si tu me dices ven

 

Un gran exemple del nivell d'encert que pot assolir la música popular. Magistral interpretació de Los Panchos...

http://merceirai.podomatic.com/entry/2010-09-06T14_40_58-07_00

Sobre la fe

Odilon Redon 1900

"En darrer terme la fe dels deixebles, i la nostra, s'estintolen en la llum de Déu, en la suprema Veritat que es fa present en la nostra ment. Aquest mateix dinamisme de la fe ens permet superar l'obstacle que se'ns planteja quan nosaltres creiem en la predicació dels altres. Aquesta només pot engendrar una fe humana. La predicació sols és una crida i una proposta. No passa més enllà. La fe divina no neix d'aquella proposta, sinó de la llum que Déu ens dóna quan nosaltres mirem aquella proposta. La fe no és mai un producte de la raó, no és racional, però sí és raonable, tant perquè és conforme amb la nostra estructura intel·lectual d'éssers oberts a l'ésser i, doncs, al suprem Ésser, com perquè en nosaltres hi ha una baula que ens ordena i connecta amb el transcendent: la participació en l'ésser i l'energia de desplegament. Aquesta baula en la qüestió que ens ocupa es concreta en la nostra esperança escatològica, el nostre desig de perduració, concretament de vida eterna, la nostra esperança de realització plena."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, p. 228).

Redon: Vuillard i Bonnard

 

Redon 1900

Redon 1902

Fulles d'heura

Celaya: La poesía es un arma cargada de futuro

"Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente

los vertiginosos ojos claros de la muerte,

se dicen las verdades:

las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas

que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,

piden ser, piden ritmo,

piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,

con el rayo del prodigio,

como mágica evidencia, lo real se nos convierte

en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria

como el pan de cada día,

como el aire que exigimos trece veces por minuto,

para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo

cultural por los neutrales

que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren

y canto respirando.

Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas

personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,

y calculo por eso con técnica qué puedo.

Me siento un ingeniero del verso y un obrero

que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta

a la vez que latido de lo unánime y ciego.

Tal es, arma cargada de futuro expansivo

con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.

No es un bello producto. No es un fruto perfecto.

Es algo como el aire que todos respiramos

y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo

como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.

Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.

Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos."

Aquest poema de Gabriel Celaya (1911-1991), que forma part de Cantos iberos (1955), va marcar la nostra joventut, i segueix essent un gran poema.

En Paco Ibáñez el va cantar i ens va ajudar a apropar-nos-hi:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2009-04-21T14_38_00-07_00

Coprínceps

Tàpies 1994

"Potser els coprínceps d'Andorra haurien de ser el president de Catalunya i el president d'Occitània. I potser la Vall d'Aran, tot i continuar formant part de Catalunya, podria tenir aquests mateixos dos coprínceps; seria un bonic gest simbòlic."

(tuit d'en Rai de 27.06.2024)

Rilke: final de la vuitena elegia de Duino

Hermann Hesse 1922

"¿Qui, doncs, ens ha donat el tomb de manera que,

per molt que fem, tinguem el gest

del que se'n va? Com qui,

des del darrer turó, que li mostra encara un cop més

tota la seva vall, es gira, s'atura, s'està així una estona-,

així vivim, sempre acomiadant-nos."

Fragment final de la vuitena Elegia de Duino de Rainer Maria Rilke (1922)

(a partir de les traduccions d'Amador Vega i José María Valverde)

Text original alemany:

"Wer hat uns also umgedreht, daß wir,

was wir auch tun, in jener Haltung sind

von einem, welcher fortgeht? Wie er auf

dem letzten Hügel, der ihm ganz sein Tal

noch einmal zeigt, sich wendet, anhält, weilt -,

so leben wir und nehmen immer Abschied."

Escriptures

Jawlensky 1935

"Un deixeble de mentalitat religiosa tornà a abordar el tema de les Escriptures. "Així afirmeu que les Escriptures no ens poden conferir cap mena de noció de Déu?"

"Qualsevol Déu que pugui ser abastat en una noció no és Déu. És per això que Déu és un misteri, una realitat de la qual no tens cap noció", digué el Mestre.

"I què ens ofereixen les Escriptures, aleshores?"

Com a resposta, el Mestre va parlar de la vegada que estava dinant en un restaurant xinès quan un músic es va posar a tocar una melodia coneguda, però que cap dels que seien a taula aconseguia identificar.

El Mestre va cridar un cambrer elegantment uniformat i li va demanar que preguntés què tocava l'home. Va travessar la sala, tornà i anuncià triomfant: "El violí!""

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Politeisme

"Mai no escaparàs del teu jo fins que el matis. No n'hi ha prou amb dir "No hi ha altre Déu que Al·lah". La majoria dels qui fan la professió verbal de fe són politeistes de cor, i el politeisme és l'únic pecat imperdonable. Tot el teu cos és ple de dubte i de politeisme. Els has de fer fora per a poder restar en pau. Fins que no neguis el teu jo mai no podràs creure en Déu. El teu jo, que t'allunyava de Déu i et diu: "Tal persona t'ha fet mal", i "tal persona t'ha fet bé", t'assenyala el camí cap al creaturisme; i tot això és politeisme. Res no depèn de les creatures, tot depèn del Creador. Així ho has de saber i dir-ho, i un cop ho hagis dit t'hi has de mantenir ferm. Mantenir-t'hi ferm vol dir que quan hagis dit "U", ja mai més no has de dir "Dos"."

Abu Said Ibn Abi'l-Khair (967-1049)

Vist des de dins

Picasso 1907

"El jo és el portador de tot el món dels fenòmens; els límits d'aquest són els mateixos que els límits de la intel·lectualitat humana. Però aquest jo, que considerat així, com la suma de les seves representacions, és en certa manera el món dels fenòmens, és, per altra part, un ésser en el qual radica un tal conèixer considerat com a funció. Encara que tot el contingut del coneixement fos un somni, l'ésser en el qual aquest somni es realitza és ell, existeix al menys realment, apart del que com a realitat valguin les seves representacions. De manera que mentre el subjecte produeix com un reflex seu el món de les representacions, fins i tot la seva pròpia representació, vist des de dins és alhora una realitat absoluta. Quan es coneix a si mateix, s'inclou en el seu món de representacions com a part d'ell. Però en quant és l'ésser que apareix com a portador i portat, objecte i subjecte absolut, contingut i activitat engendradora del contingut, en aquest punt únic hi tenim, a més del fenomen, el més enllà, i el tenim perquè som."

Georg Simmel a Schopenhauer i Nietzsche (1907)

L'Assumpció

Tiziano 1518

Un dels grans símbols cristians -el darrer en ser "oficialitzat" per l'Església Catòlica, concretament pel Papa Puis XII, el dia 1 de novembre de 1950- és el de l'Assumpció, segons el qual Maria, mare de Jesús, en morir, va ser portada al cel en cos i ànima.

La festa de l'Assumpció se celebra el 15 d'agost, al bell mig de l'estiu.

L'Assumpció ha estat representada en diverses pintures, a moltes de les quals és una colla d'àngels l'encarregada del "trasllat".

Què ens vol dir aquest símbol? Lourdes Encinas ens va fer arribar un text de Helen M. Luke sobre l'Assumpció (que forma part del llibre "The California Meditations", 1959), que inclou un paràgraf suggerent:

"The symbol of Mary bodily assumed, but precisely not a Goddess is surely a deeper thing than any other. She is Mother of God, Queen of Heaven, but she is not God. She remains completely human. Somehow it is a greater image than that of any mere Goddess."

El símbol no proposa doncs fer de Maria una "deessa": això seria menys potent, fins a cert punt banalitzador, posant-la a costat de tantes altres deesses que les diverses cultures antigues van anar acumulant. Maria segueix essent plenament "humana", tot i haver estat portada al cel.

Aquesta imatge pot ser també vista com una premonició de ser portats al cel també nosaltres, un altre símbol bonic i potent de la tradició cristiana relacionat amb el símbol de la resurrecció. No som éssers banals i oblidables, som dignes de ser portats fora del temps i de l'espai, tenim vocació d'eternitat i ens hem de prendre la vida i tractar-nos  els uns als altres en funció d'aquesta visió de l'ésser humà. La contraposició d'aquesta formulació amb la de la impermanència, també utilíssima com a símbol, forma una parella de referents que, viscuts alhora, donen el màxim d'ells mateixos: som alhora res i tot, irrellevants com un bri d'herba i mereixedors de la màxima dignitat.

La figura de Maria, que canalitza aquesta aspiració humana a ser portats al cel i la fa tangible, ha merescut una gran quantitat de títols laudatoris, celebratius, honorífics, que l'exalten tant pel fet de personificar aquesta dinàmica com per haver criat a Jesús, per ser imatge de la fecunditat de la terra i per ser la màxima personificació de la femineïtat i de la maternitat en la tradició cristiana. Recordem-ne alguns: Santa Maria, Mare de Déu, Reina dels cels, Santa Verge de les verges, Mare de Crist, Mare de l'Església, Mare de la divina gràcia, Mare puríssima, Mare castíssima, Mare virginal, Mare sense taca, Mare Immaculada, Mare amable, Mare admirable, Mare del bon consell, Mare del Creador, Mare del Salvador, Verge prudentíssima, Verge digna de veneració, Verge digna de lloança, Verge poderosa, Verge clement, Verge fidel, Mirall de justícia, Tron de saviesa, Causa de la nostra alegria, Vas espiritual, Vas d'honor, Vas insigne de devoció, Rosa mística, Torre de David, Torre d'ivori, Casa d'or, Arca de l'Aliança, Porta del Cel, Estel del matí, Salut dels malalts, Refugi dels pecadors, Consol dels afligits, Auxili dels cristians, Reina dels àngels, Reina dels patriarques, Reina dels profetes, Reina dels apòstols, Reina dels màrtirs, Reina dels confessors, Reina de les verges, Reina de tots els sants, Reina concebuda sense pecat original, Reina assumpta al cel, Reina del Santíssim Rosari, Reina de la família, Reina de la pau, Auxiliadora, Mitjancera de totes les gràcies, etc.

I aquesta quantitat de títols que li ha donat la tradició és encara superada per la quantitat d'imatges de Maria que han brollat per tots els racons de l'àmbit cristià.

És sempre, però, una figura inequívocament i plenament humana. I així ho subratlla l'Assumpció.

Murillo 1670

Dames de Van der Weyden

Van der Weyden 1464

Van der Weyden 1460

El camí del guerrer

Seria bonic fer un seminari sobre "El camí del guerrer", seguint les indicacions del personatge de Don Juan a les obres de Carlos Castaneda. Aquest en podria ser un guió:

1.- L'opció pel poder

1.1.- El caçador de poder

       Estar en perfecte equilibri amb el món. Canviar per viure diferentment. Estar sempre atent, no queixar-se.

1.2.- El guerrer i l'acumulació de poder

     Fer-se accessible al poder. Buscar-lo; fer-se guerrer. El poder controla els nostres actes però alhora ens obeeix. Aprendre a viure impecablement. Cridar el poder amb un esclat controlat i una quietud controlada. Arribar a "aturar el món".

1.3.- L'home de coneixement. La lucidesa.

2.- L'ús del poder

2.1. L'endreçament del tonal

      El tonal no ha d'abastar més de la meitat del nostre ésser. Aquí cal enquibir tota la nostra quotidianitat. Per poder-ho fer, cal endreçar les coses.

2.2.- La neteja del nagual

     L'altra meitat del nostre ésser ha de quedar buida per a permetre la manifestació del nagual, si es dona.

2.3.- La totalitat d'un mateix

3.- Els requisits del poder

3.1.- Esborrar la història personal

        Crear una boira al propi voltant, desfer les certeses. La boira com a estat emocionant i misteriós en el que no se sap per on saltarà la llebre. Deixar l'arrogància; no prendre's gaire seriosament. Mantenir-se alerta.

3.2.- No dubtar ni lamentar-se. Prendre decisions

        Fer-se responsable de les pròpies decisions.

3.3.- L'eliminació de les rutines

        Ser lliure, fluid, imprevisible.

3.4.- Fer-se inaccessible

      Saber posar-se a l'abast i fora de l'abast en el moment oportú. No estar famolenc ni desesperat. No estar preocupat.

3.5.- Tractar el món amb tendresa

        Tocar el menys possible el món que t'envolta. No esprémer ni deformar el món. Agafar el mínim imprescindible, no deixar senyal.  No exhaurir-se a si mateix ni als altres. No aferrar-se a res, per tal de no exhaurir-ho.

3.6.- La parella atenció-abandó 

        Estar ben alerta, ben atents a tot el que passa i alhora saber-se abandonar, saber-se deixar dur per la vida.

3.7.- Tenir la mort per consellera

        Tenir la mort ben present i que ella ens vagi recordant que no tenim gaire temps per endreçar la nostra vida, que cada gest pot ser el darrer, que cada un dels nostres actes s'ha de fer com si fos el nostre darrer acte en aquest món, i que per tant cal fer-lo el millor possible, amb tota l'atenció i dedicació. El toc de la mort és la única cosa important, implacable, irreversible.

3.8.- La darrera batalla sobre la terra

       La urgència del canvi: no hi ha temps. Cada acte ha de ser la darrera batalla; llavors agafa gust, poder, força irresistible.

4.- Els efectes del poder

4.1.- L'equilibri personal

4.2.- L'amor a la terra

4.3. La lluminositat

       Ser éssers encesos, que irradien llum.

Com el riu

Franz Kline 1958

Diu en Kabir (nord de l'Índia, 1440-1518):

"Així com el riu entra a l'oceà, el meu cor toca el Teu ésser."

Clars de lluna

Friedrich 1822

Podeu comparar aquestes dues interpretacions del primer moviment de la Sonata per a piano Op. 27.2 "Clar de lluna" de Beethoven.

La primera és de Daniel Barenboim:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-06-06T13_32_34-07_00

La segona de Glenn Gould:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-06-06T13_50_07-07_00

Extrema dreta

Clyfford Still 1944

"El greu problema amb els partits d'extrema dreta és que en ells hi ha un nivell de maldat superior a l'habitual en els comportaments humans, sempre ambivalents. Els seus electors no ho veuen, cosa que deriva en manipulació. Són especialment perillosos per a les societats."

(tuit d'en Rai de 21.06.2024)

Estels de iuca

Pensament i acció

Rouault 1937

"Il faut agir en homme de pensée et penser en homme d'action."

Henri Bergson

Possible traducció:

"Cal actuar com a homes de pensament i pensar com a homes d'acció."

(o sigui: cal actuar assenyadament i pensar agosaradament...)

Nus contrastats

Giorgione 1510

Lucian Freud 1995

Tiziano 1538

Matisse 1935

Voir un ami pleurer

"Bien sûr, il y a les guerres d'Irlande
Et les peuplades sans musique
Bien sûr, tout ce manque de tendre
Et il n'y a plus d'Amérique
Bien sûr, l'argent n'a pas d'odeur
Mais pas d'odeur vous monte au nez
Bien sûr, on marche sur les fleurs
Mais, mais voir un ami pleurer !

Bien sûr, il y a nos défaites
Et puis la mort qui est tout au bout
Nos corps inclinent déjà la tête
Étonnés d'être encore debout
Bien sûr, les femmes infidèles
Et les oiseaux assassinés
Bien sûr, nos cœurs perdent leurs ailes
Mais, mais voir un ami pleurer !

Bien sûr, ces villes épuisées
Par ces enfants de cinquante ans
Notre impuissance à les aider
Et nos amours qui ont mal aux dents
Bien sûr, le temps qui va trop vite
Ces métro remplis de noyés
La vérité qui nous évite
Mais, mais voir un ami pleurer !

Bien sûr, nos miroirs sont intègres
Ni le courage d'être juif
Ni l'élégance d'être nègre
On se croit mèche, on n'est que suif
Et tous ces hommes qui sont nos frères
Tellement qu'on n'est plus étonné
Que, par amour, ils nous lacèrent
Mais, mais voir un ami pleurer !"


Una altra de les grans cançons de Jacques Brel... 

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-12-29T15_04_41-08_00

Drets inexistents

Ellsworth Kelly 1988

"Dues concepcions simplistes, egocèntriques i desafortunades: la del soldat que després de la batalla es creu amb dret al saqueig i la violació, la del malalt que es creu amb dret de no tractar amablement els qui en tenen cura."

(tuit d'en Rai de 02.01.2024)

Gran pes

Jawlensky 1934

""Per què sempre estàs pregant?", digué el Mestre.

"Perquè la pregària em treu un gran pes de sobre."

"Aquesta és, malauradament, la seva funció més habitual."

"I què hi ha de dolent?"

"Que et distreu de veure qui va posar aquest gran pes, per començar", digué el Mestre."

Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd

Pobresa

Mestre della Maddalena 1285

"Mentre tinguis la voluntat de fer la voluntat de Déu i tinguis el mínim desig per l'eternitat i per Déu, no ets realment pobre."

Mestre Eckhart

Apocalipsi còsmica

"The Universe as we know it is condemned to death. Space, matter and even time will one day cease to exist and there's nothing we can do about it. Harsh realities are revealed about the future of our Universe; it may collapse and burn or it might be gripped by a galactic ice age. Either of these scenarios might be a long way off. However, our Universe could suddenly be destroyed by a "random quantum fluctuation", a bubble of destruction that can obliterate the entire cosmos in the blink of an eye." (History Channel/The Universe, 28.04.08)

Comentari al respecte d'un astrofísic solvent, Eduard Salvador, que hi afegeix matisacions i alhora perspectives interessants:

"En principi és possible, i si passés seria molt ràpid, efectivament.

No obstant, la probabilitat que esdevingui aquest procés és tan baixa que molt difícilment serà per aquest motiu que deixem d'existir com a éssers humans. Molt abans hauran desaparegut el Sol, la galaxia, etc.

Evidentment, si l'existència del nostre univers es perllongués ad aeternum, al final això acabaria passant.

Això és similar a la idea que, en la immensitat de l'univers, segur que hi ha altres mons com el nostre o amb una diferència arbitrària donada. Doncs potser si; davant de la infinitud sempre es pot repetir una situació, però la probabilitat és tan petita que per descomptat això no passa prop de nosaltres ni de bon tros. Per tant, a la pràctica és com si res es repetís.

Pel que fa a la destrucció de l'univers per una fluctuació quàntica similar però d'antimatèria, acabaria passant tant lluny en el temps que ens en podem oblidar (si no passa abans per casualitat, és clar...)."