Sense condicions

Uglow 1951

“Islam significa entrega sense condicions (no submissió) a Al·là.”

Fèlix Martí a Notes d'una tardor 2021-2022, p. 49.

Estils

El 1944 F. Pérez Dolz treballava la noció d'"estil" (manera de fer, manera espontània d'exterioritzar el que som en el mateix moment que vivim, el moment vital), una mena de combinació d'art (escultura, pintura, arquitectura, música, literatura...) i artesania (ceràmica, metalls, tapissos, elements decoratius, vestits, joies, uniformes, armament, monedes, estris quotidians, mobiliari, instruments musicals, màscares, caixes...) que formaven un tot coherent i definit, una "unitat de caràcter", i que marcaven o caracteritzaven una cultura o una època. No sé si això és ben bé així, però la idea té la seva gràcia.

Ell diferenciava els següents estils:

- Prehistòria

- Egipte

- Mesopotàmia

- Creta, Micenes i Tirint

- Grècia

- Etruscs i Roma

- Iberia

- Xina 

- Japó

- Pèrsia

- Índia

- Oceania

- Amèrica precolombina

- Primers segles cristians/Bizanci

- Aràbic/Islam

- Romànic

- Gòtic

- Renaixement

- Barroc

- Rococó

- Neoclàssic

- Romàntic

- Estils moderns

- Estils contemporanis

Un món simbòlic

Friedrich 1806

"La creació artística requereix la presència d'un món simbòlic, un món d'"existència poètica", que es troba entre l'universal i el particular. El símbol no representa l'universal i el particular com a tals; és la representació d'ambdós, unificats. Per això, precisament, hem de fer una distinció entre el símbol i la imatge. La imatge sempre és concreta i particular."

Frederick Copleston en parlar de Schelling (Història de la Filosofia, vol. 7, cap. VI).

Foix: És quan dormo que hi veig clar

Max Ernst 1939

"És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina."

J.V. Foix (abril de 1939)

Krishnamurti i l'amor

Hernández Pijuan 2000

"L'amor probablement ha desaparegut completament d'aquest món. L'amor implica generositat, afecte, no fer mal a un altre, no fer que un altre se senti culpable; implica ser cortesos i comportar-nos de tal manera que les nostres paraules i pensaments neixin de la compassió. Per descomptat que un no pot ser compassiu si pertany a institucions religioses organitzades –grans, poderoses, tradicionals i dogmàtiques institucions que insisteixen en la fe. Per estimar, hi ha d'haver llibertat. Aquest amor no és plaer ni desig ni un record de coses que han passat. L'amor no és l'oposat de l'odi, de la ira i la gelosia.

Tot això pot sonar més aviat utòpic, idealista, cosa a què l'home només pot aspirar. Però si ho creiem així, llavors continuarem matant. L'amor és tan real, tan poderós com la mort. No té res a veure amb la imaginació o el sentiment o el romanticisme; i, naturalment, no té res a veure amb el poder, la posició, el prestigi. És tan plàcid com les aigües del mar, i tan poderós com el mar; és com les aigües corrents d'un riu cabalós que flueix perpètuament, sense principi ni fi. Però l'home que mata els cadells de foques o les grans balenes només s'interessa en la seva subsistència. Ell dirà: «Jo visc d'això, aquest és el meu negoci». No li interessa en absolut aquesta cosa que anomenem amor. Probablement estima la seva família –o creu que estima la seva família– i no el preocupa majoritàriament la manera com es guanya la seva subsistència. Potser aquesta és una de les raons per les quals l'home viu una vida fragmentària; sembla que mai no pot estimar el que fa –encara que potser unes poques persones ho facin. Si hom visqués de la feina que estima, seria molt diferent –hom comprendria la totalitat de la vida. Hem dividit la vida en fragments: el món dels negocis, el món artístic, el món científic, el món polític i el món religiós. Pel que sembla, pensem que estan tots separats i que s'han de mantenir separats. I així ens tornem hipòcrites, fent alguna cosa lletja, corrupte al món dels negocis i després arribant a la casa per viure plàcidament amb la nostra família; això engendra hipocresia, un doble patró de vida."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 26.04.1983

Jäger i l'encarnació

 

Moltes han estat i seran les interpretacions de la imatge de l'encarnació. Algunes es mantenen en un difícil equilibri entre la lectura literal-ortodoxa i la lectura simbòlica. Agafem un petit exemple significatiu, el de Willigis Jäger (1925-2020) a "L'oració contemplativa", una conferència adreçada a directors espirituals, dictada cap a 1989. Jäger era un monjo benedictí alemany, conegut per la seva obertura al buddhisme zen.

Jäger diu: "Si la creació sencera, que inclou l'espècie humana, és expressió de la divinitat, l'encarnació no és un esdeveniment únic. L'encarnació ha estat i serà sempre. En Crist, l'encarnació de Déu va assolir el seu punt culminant. En Crist, Déu mateix es va manifestar. Crist és la manifestació absoluta de Déu en el món. Però la manifestació de sí mateix, que assoleix la seva perfecció en la persona humana de Crist, ja s'ha dut a terme en la creació. També la creació és Paraula de Déu. La creació en sí ja és encarnació. La creació i l'encarnació no són doncs dos actes de Déu que estiguin esqueixats d'ell, ni que coexisteixin separadament, sinó que són "dos moments i fases d'un sol procés, tot i que interiorment diferenciat, de manifestació de sí mateix i de despullament de Déu en lo altre des de sí mateix." (Karl Rahner, "Escrits referents a la Teologia V", 1964). La creació està disposada vers l'encarnació. L'encarnació és la perfecció de la creació." Ens fa l'efecte que Jäger mira de fer una interpretació simbòlica de l'encarnació però es protegeix de dues maneres: fent rotundes afirmacions sobre el caràcter absolut de l'encarnació en Crist, que ara ens poden semblar poc oportunes en un intent de lectura simbòlica, i recorrent a l'autoritat del teòleg, en aquest cas Rahner.

Jäger continua: "La no-dualitat de la realitat sencera, del diví i del creat, es fa patent en Jesucrist. En ell resulta impossible dividir aquesta realitat que és una; en ell, Déu es revela com a home; en ell, Déu es personalitza. En Jesucrist, Déu es va fer carn, creació: "La Paraula es va fer carn i va habitar entre nosaltres." (Joan 1, 14). Però el que va passar en ell, succeeix permanentment de forma similar en tota la creació. La creació és encarnació, és la manifestació de Déu mateix, ja que "sense la Paraula no es va fer res del que s'ha fet." (Joan 1, 3). (...) Si diem que no som nosaltres els que vivim, sinó que Crist viu en nosaltres, volem expressar que el diví de Jesús és també el nostre veritable centre, la nostra naturalesa essencial." (...) "Crist és el Símbol, el senyal que indica que la realitat sencera té dos aspectes, que la persona autèntica és Déu i home. Un símbol sempre és emissari, portador d'un missatge."

Un mateix símbol pot ser objecte d'interpretacions diverses, tot i que no contradictòries. Mantenint un equilibri entre la ortodòxia i l'anar més enllà d'ella, apropant-se a formulacions que podrien ser considerades més "orientals", tot i pertànyer també a la tradició mística europea, Jäger diu: "En la contemplació, es tracta d'un procés de transformació i no tant d'un procés d'imitació. En l'humà ha de tenir lloc el que es va esdevenir en Jesucrist. Jesucrist que és totalment Déu i totalment home, és el model exemplar per a cada humà. Cada persona s'enfronta amb la mateixa tasca que ell. Cadascú ha de permetre que el diví es manifesti lliurement en ell." (...) "El procés de la salvació en nosaltres està enfocat vers un procés d'arribar a ser Crist, que a fi de comptes resulta ser un procés d'individuació, d'arribar a ser persones autèntiques, d'arribar a la integració, sí, un procés d'arribar a ser Déu." (...) "El camí de la contemplació és el camí vers l'experiència de la unitat amb Déu." (...) "Però això només és possible quan l'humà sigui capaç de retirar l'activitat del seu jo fins al punt que la seva naturalesa essencial, la vida de Déu, es manifesti."

A "A la recerca del sentit de la vida" (1995) Jäger afegeix: "L'ésser humà és capaç de transcendir la seva consciència personal i fer la vivència d'una unitat còsmica que en la terminologia religiosa s'anomena Déu, l'Absolut o el Numinós i que és el fons de l'ésser de la persona. Mentre segueix separada d'aquest fons, no pot trobar el sentit de la seva vida. La salvació o redempció consisteix en la superació d'aquesta separació en la que constantment sucumbeix la nostra consciència del jo." I també: "Si veiem Déu com una Totalitat, el sentit de la religió consistirà en ajudar-nos a experimentar aquesta Totalitat. Salvació i redempció es trobaran llavors en l'experiència de la Realitat total."

Interpretacions

Denis 1928

"Bultmann exigeix l'acceptació de la fe sense cap estintolament. És cert que aquesta no es recolza en miracles, en obres, però no crec que no es recolzi en res. Acceptar la fe sense cap estintolament és tan mític i miraculós com creure en la fisicisitat de les aparicions o en els miracles. El que passa és que Bultmann veu la matèria, el món, com a oposats a Déu, a l'ordre de la gràcia, i a l'home com a essencialment pecador. En aquesta situació només un canvi radical de natura, una nova creació, els pot fer canviar de naturalesa i de destí. Constitueix una visió pessimista de la naturalesa i de l'obra de la creació i, doncs, de Déu mateix. En una visió optimista de la naturalesa i de l'home, com la que ens ofereixen el primer capítol del Gènesi i el mateix Jesús, l'home està ordenat a Déu, ja des del principi, i conté les virtualitats de desplegament per a poder arribar al terme d'ordenació. La naturalesa i l'home no necessiten ser re-creats, necessiten desplegar-se. La fe ja no s'estintola en el buit, sinó en aquesta dinàmica de desplegament i en l'obertura de l'home a l'ésser i a la veritat i, doncs, al suprem Ésser i a la infinita Veritat. Bultmann, com moltes religions, especialment les protestants, és un radical dualista, privat de tot pont entre Déu i la creació. Crec que hauríem de superar aquest dualisme i poder copsar la resurrecció com el terme natural del desplegament de l'home. No es pot fer, doncs, una ruptura absoluta entre la història i la fe. Els fets són la terra on es cultiva la llavor de la fe. Consegüentment a tot això, crec que la justificació no és el producte de la fe, i menys de la sola fe, sinó de la conversió de l'home obert a Déu, és a dir, de l'autoordenació de l'home a Déu. El per-a-nosaltres de Jesús, incloses la mort i la resurrecció, s'esdevé en tant que ens és company d'història i de destí.

Willi Marxsen ens ofereix una altra interpretació. Ell vol superar el trencament bultmanià entre la història i la fe, entre l'esdeveniment i el seu sentit. Accepta i parteix del fet que els deixebles "veieren" Jesús vivent després de la mort. Aquest "veure" tradueix llurs experiències i ha estat interpretat segons les categories apocalíptiques de la resurrecció dels morts. Segons Marxsen aquesta interpretació no és l'única que es pot donar. Ell en proposa una altra: la causa de Jesús continua endavant. Quina causa? La de la vida i el missatge de Jesús. Quan jo em faig meu aquest missatge, crec en Jesús, crec que ell continua vivent en mi i en la història; aleshores Jesús ve també avui a mi i viu en mi. El missatge del Jesús terrenal no s'ha fet inútil per la creu, sinó que és actual. En aquest sentit la resurrecció, segons Marxsen, es pot considerar com un fet real. En la comunitat primitiva s'interpreta el fet d'haver arribat a la fe que Jesús vivia realment en els deixebles, en la categoria de resurrecció. Els qui creuen en Jesús confessen: Jesús ha ressuscitat. En examinar històricament els textos evangèlics, Marxsen pensa que "no descobrim al seu darrera el fet 'resurrecció de Jesús' sinó la fe de la comunitat primitiva després de la mort de Jesús." Quina fe? La d'acceptar el missatge de Jesús. Aquesta fe és una realitat. D'on neix? De Jesús mateix. Amb la mort de Jesús no quedà sense força l'oferta del Mestre. Aquesta oferta és present avui i la seva força continua operant en els homes d'ara."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 262-264).

Alcover: La Balanguera

Hodler 1910

La Balanguera misteriosa

com una aranya d’art subtil,

buida que buida sa filosa,

de nostra vida treu lo fil.

Com una parca bé cavil·la

teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera

guaita les ombres de l’avior,

i de la nova primavera

sap on s’amaga la llavor.

Sap que la soca més s’enfila

com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Quan la parella ve de noces,

ja veu i compta sos minyons;

veu com davallen a les fosses

els que ara viuen d’il·lusions,

els que a la plaça de la vila

surten a riure i a cantar.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Bellugant l’aspi, el fil cabdella,

i de la pàtria la visió

fa bategar son cor de vella

sota la sarja del gipó.

Dins la profunda nit tranquil·la,

destria l’auba que vendrà.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

De tradicions i d’esperances

teix la senyera pel jovent

com qui fa un vel de noviances

amb cabelleres d’or i argent

de la infantesa que s’enfila, de la 

vellura que se’n va.

La Balanguera fila, fila,

la Balanguera filarà.

Joan Alcover (a Cap al tard, 1909)

Corbí: Cap a les coses

Kupka 1913

"Si a les societats de coneixement no podem passar per la creença, per poder cultivar la dimensió absoluta i la qualitat humana profunda no ens queda cap altre remei que girar-nos cap a les coses. Girar-nos cap a les coses per simplement veure i sentir la doble dimensió de la realitat i la dimensió absoluta.

Girar-se cap a les coses

té el seu gran fonament

en la dimensió doble

de tota la realitat.

Aquesta és la raó

que les coses parlin

del profund misteri

dels mons immensos.

Hem arribat a concloure que la vida espiritual, que hem anomenat qualitat humana profunda, consisteix simplement en una tornada radical cap a les coses, sense buscar-hi res, per interès per les mateixes coses, per poder veure i sentir el que diuen: la doble dimensió de la realitat.

Creiem que és la manera adequada d'espiritualitat, la manera d'adquirir la qualitat humana profunda, per a les societats de creació i innovació continuada. La figuració de la dimensió absoluta com una divinitat transcendent ha de deixar pas a recuperar aquesta mateixa dimensió absoluta en la realitat del món que ens envolta, que és la nostra pròpia modelació.

Perquè es doni la figuració de la dimensió absoluta com una divinitat transcendent, s'ha de donar una manera de supervivència que necessiti una jerarquia per poder sobreviure, com passa a les societats agrari-autoritàries.

En aquest cas, la figuració de la dimensió absoluta com un Déu transcendent ha de passar per la creença, perquè aquest Déu transcendent no pot ser percebut pel vivent humà.

Les societats d'innovació i de canvi continu són incompatibles amb les creences, perquè les creences fixen la interpretació, la valoració i l'organització, i les societats basades en el coneixement canvien contínuament tots aquests paràmetres.

Si a les societats de coneixement no podem passar per la creença, per poder cultivar la dimensió absoluta i la qualitat humana profunda no ens queda cap altre remei que girar-nos cap a les coses. Les coses, el nostre món construït a mida de la necessitat, no són opaques, parlen als qui saben comprendre.

Ja quan plantejàvem, en la nostra joventut, la distinció entre axiologia 1ª i axiologia 2ª de la realitat, que equivalia al que més tard vàrem anomenar com a dimensió relativa a la nostra necessitat i dimensió absoluta, la no referida a la nostra necessitat, podríem haver conclòs que l'única espiritualitat possible a les noves societats no podia ser més que una tornada a les coses per veure i sentir el que diuen de si mateixes.

Vam haver de concloure que la dimensió absoluta només era accessible en la dimensió relativa; quedava exclosa una figura de la dimensió absoluta que la convertís en una entitat suprema transcendent, un Déu. Tot i que el punt a què hem arribat ara ja estava implícit en tots els nostres desenvolupaments teòrics i del sentir, no vam ser capaços d'arrossegar el sentir cap a aquesta posició. Sentir sempre és de processos lents, que porten el seu temps i no es poden accelerar a voluntat.

Durant dècades el sentir va anar madurant; justament ara podem plantejar una tornada a les coses, neta i nítida, per descobrir-hi la doble dimensió de la realitat que ens estalviï tota mena de creences i els seus desenvolupaments, tant religiosos com filosòfics i vitals.

Les societats basades en la creació contínua de coneixement ens han forçat a prescindir de les creences i, per tant, d'allò que era el suport necessari de les figuracions de la dimensió absoluta com un Déu transcendent.

Les mateixes societats de coneixement ens han forçat a invalidar l'epistemologia mítica, segons la qual les figuracions de la dimensió absoluta eren descripció de la realitat mateixa i absolutament intocables. Sense l'epistemologia mítica, hem pogut alliberar la dimensió absoluta de les presons que la tancaven en les figures pròpies de societats jerarquitzades.

La figura de Déu era sagrada i tenia un àmbit sagrat a l'espai, el temple; un àmbit sagrat en el temps, les festes religioses; i un àmbit sagrat en les persones, els sacerdots. La resta de les realitats tenien procedència divina -Déu era el creador- i tenien la presència divina del Senyor, però eren profanes. En aquestes coses profanes podia veure's i sentir-se el rastre de Déu, però Déu era transcendent, no se'l podia veure a ell mateix.

Amb l'abandonament de les creences i la tornada a les coses, la dimensió absoluta es pot veure i sentir al món modelat per la nostra condició animal. La dimensió absoluta es presenta com l'altra dimensió de tot això, que és fruit de la nostra construcció, i només en aquest món nostre. Com a segona dimensió de la nostra realitat, no com a altra realitat, podem veure-la i sentir-la al nostre propi món. El nostre propi món ens diu que la seva realitat veritable no és la que nosaltres li suposem, sinó la dimensió absoluta i només la dimensió absoluta. Per tant, podem veure-la i sentir-la, perquè és aquí i, pròpiament, és això d'aquí, res transcendent a aquest nostre món i a la nostra condició.

Recuperem el sentit profund de l'afirmació buddhista: això és allò, i allò és això. És a dir, aquest nostre món, modelat per nosaltres mateixos a la mida de les nostres necessitats, és la dimensió absoluta de tot, i la dimensió absoluta de tot el nostre món és la dimensió absoluta mateixa.

La bella conseqüència és: aquí, en nosaltres i en aquest nostre món, podem veure i sentir, directament i immediatament, la dimensió absoluta de tota la seva realitat. Aquest nostre món no és un altre del misteri dels mons, i el misteri dels mons no és un altre de la nostra petitesa.

Els cels es buiden de divinitats transcendents, però la terra recupera la seva sacralitat i la seva profunditat inesgotable.

La terra i tot allò que conté, inclosos nosaltres mateixos, és el misteri de la immensitat dels mons. Cadascun dels éssers és aquest mateix misteri, és un abisme insondable i inconcebible. Totes les criatures de la terra, del cel i dels mars són aquest mateix misteri insondable. També la terra mateixa, les seves roques, els seus rius i muntanyes, els seus mars, tota la terra i la lluna, amb el sol i totes les estrelles i les galàxies són Això. Tot és el gran misteri, i només aquest gran misteri.

Allò que els nostres grans van anomenar camí espiritual, l'adquisició de la qualitat humana profunda i l'experiència de la dimensió absoluta, parlant en el nostre llenguatge, es converteix en una indagació sense fi de tots els éssers que ens envolten i de nosaltres mateixos. Indagant, intentant comprendre i sentir, això del nostre món, estem indagant directament el misteri dels mons, allò, la dimensió absoluta de tota realitat, l'única cosa que veritablement és, encara que està tan fora de les nostres pobres facultats d'animals, que no podem dir amb propietat si és o no és.

Cal tornar a les coses i, què cal fer per aconseguir-ho?

La primera tasca és observar-les amb total interès i silenci de la ment i el sentir, per poder discriminar-hi la dimensió relativa de la dimensió absoluta. Posem un exemple, meditar sobre un roure.

El seu nom, la seva qualificació científica, la seva utilitat, l'ombra que proporciona, això seria la seva dimensió relativa. El fet que sigui aquí, independent de les nostres modelacions i els nostres interessos, amb el misteri del seu ésser, indiferent a si som o no, ens obre a la seva dimensió absoluta. El roure, aquest roure concret que és davant meu, existeix perquè sí, sense cap finalitat o pretensió. El misteri del seu ésser és el misteri del perquè sí de tot. Aquest roure es connecta amb milions d'altres roures que han anat existint des de fa milions d'anys, és fill d'altres roures en una successió que es perd en el temps i l'espai.

Discriminant en el roure la dimensió que nosaltres els humans modelem, del fet que el roure és simplement aquí, amb tot el seu misteri gratuït, aleshores podem continuar indagant-lo. És un abisme de saber en les seves complicades estructures, en el seu desenvolupament, en el misteri de la seva vida, en la seva forma, en la seva bellesa.

Les fulles del roure són com la superfície d'un abisme on ens podem submergir per experimentar la immensitat del temps i l'espai que va ocupar fins a convertir-se en el roure que admirem. Podem submergir-nos en aquest abisme fins a sentir-lo connectat amb la història de la vida a la terra, amb l'aparició de la terra i del forn de foc que és el sol, fins a arribar als orígens de tot.

Tot això és el roure, i ho és qualsevol arbre, qualsevol planta, qualsevol flor. Vivim a un món d'abismes. No vivim en un món de coses, que tenim classificades i ordenades segons els nostres interessos.

El misteri del roure ens condueix a la nostra pròpia dimensió absoluta, al nostre propi misteri. Tots els éssers són presència del misteri dels mons. Cada ésser és diferent i ens parla de la immensa diversitat d'Això que és aquí perquè sí. Tots els éssers són com cares amb llum diferent del mateix misteri.

Aquesta indagació que hem exemplificat en un determinat arbre, es pot fer amb tots els éssers, inclosos nosaltres mateixos els humans.

Per conduir correctament a aquesta indagació utilitzarem l'ensenyament de les tradicions que van emprendre aquesta tasca, és a dir, emprendrem la indagació del misteri de les coses, amb interès summe (I), amb distanciament dels nostres propis interessos (D) i amb el silenci profund de totes les nostres facultats (S); quan ens hi aproximem ha de ser per indagar-les (I) i comprendre i sentir de què parlen, consultarem tots els que han intentat aquesta escolta (comunicació, C) i servirem tota criatura (S) per tal que es dignin a acollir-nos i parlar-nos (IDS-ICS).

Aprendrem a comprendre i viure tots els símbols i narracions que els nostres avantpassats van utilitzar per parlar d'aquest misteri, cadascun d'acord amb el seu projecte axiològic col·lectiu, la seva manera de sobreviure i la seva cultura.

Per tenir èxit en aquesta indagació cal descartar totes les creences, perquè amb la seva epistemologia mítica (considerar que les paraules, siguin profanes o sagrades, descriuen la realitat) empresonen i configuren la dimensió absoluta; la sotmeten a un temps-espai i a una cultura determinada, lluny del llenguatge lliure de les coses mateixes. Els qui dediquin tota la seva atenció a les creences redueixen el parlar explícit de les coses a la insignificància, al profà, al modelat per les necessitats dels vivents.

L'exemplificació que hem fet parlant del roure, no és res més que una maldestre exposició. El que és clar és que cal girar-se cap a les coses, perquè ens diguin el que ens han de dir, i que cada indagador s'apanyi com pugui, per tal que tot li parli del seu misteri. D'una manera semblant a com un pintor, un poeta o un músic se les ha d'apanyar per cantar la bellesa dels éssers."

Marià Corbí, Girar-nos cap a les coses com a forma adequada d’espiritualitat per a societats de creació i innovació continuada, Butlletí del CETR de febrer de 2024.

Àngels medievals

Aquests àngels medievals del Reial Monestir de Santa Maria de Veruela, abadia cistercenca del segle XII, situada prop de Vera de Moncayo, a la província de Saragossa, són entranyables...

Nou deure per als museus

Velázquez 1635

Un dels deures que haurien de tenir els museus actualment és posar a les seves webs reproduccions d'alta qualitat de totes les seves obres i descarregables pels usuaris. Crec que això seria beneficiós pels mateixos museus i per a tots els amants de l'art que utilitzen la xarxa. Poder disposar d'una reproducció d'una obra mai no substituirà l'experiència de veure-la al natural, i en canvi contemplar la reproducció ens pot motivar a anar a veure-la o fer-ne viu el record un cop vista. Facilita també que cadascú es pugui fer el seu propi museu virtual, una tasca ben recomanable. Seria un bon tipus d'"e-pirateria".

Malauradament, la tendència no sembla ser aquesta. Molts museus, com ara els importantíssims museus de Florència, per exemple (http://www.polomuseale.firenze.it/catalogo/avanzata.asp), o el Museu del Prado 

(http://www.museodelprado.es/coleccion/galeria-on-line/) semblen haver optat per una altra política: permetre veure en detall les seves obres a través de zooms (fins i tot els marcs dels quadres, en el cas dels museus florentins), però no descarregar-les amb bona qualitat. Abans, el Museu del Prado permetia les descàrregues d'alta resolució, però sembla haver canviat de criteri. Potser els museus s'han posat d'acord per anar per aquest altre camí, cosa que em sembla una llàstima. Em costa veure quin mal els hi pot fer als museus el permetre que la gent es descarregui les obres en alta resolució.

A banda d'aquest tema del nivell de resolució, la qüestió de la qualitat en la reproducció d'obres d'art és important, i això fa encara més rellevant aquesta tasca dels museus de cara a poder disposar de reproduccions que siguin el més fidels possible als originals, o si més no que es tracti de reproduccions dignes. Els museus tenen criteri a l'hora d'oferir bones reproduccions, que depenen molt de la il·luminació i la manera de tractar el color que es faci servir. La xarxa va plena de versions massa diferents de grans obres d'art, i de versions de poca qualitat. I la incorporació a la xarxa de coses com Pinterest ha acabat de complicar el panorama. La tasca dels museus podria servir per compensar una mica aquesta difusió de qualsevol cosa, oferint reproduccions el més fidels possibles als originals. Ja se sap que el mateix original depèn de la llum amb el que el mires, però aquí els experts en art dels museus poden ajudar a establir criteris el més objectius possibles. I si cal oferir dues versions d'una mateixa obra, es fa.

Heus aquí alguns exemples dels problemes de diversitat de reproducció:

 

Martí i Pol: Ha plogut molt

Hernández Pijuan 1985

"Ha plogut molt. De tot arreu m’arriben 

sentors de terra molla. 

Bec, golut, 

la llum esplendorosa del crepuscle. 

Ara pertot la vida recomença 

poderosa com mai; 

i els amants que són lluny l’un de l’altre 

s’enyoren i es desitgen. 

¿I jo qui sóc sinó algú innominat 

que sols viu si tu el penses?"

Miquel Martí i Pol a Els bells camins (1984-1985) 

Max Ernst: L'antipapa

Max Ernst 1942