Com un sermó apocalíptic de Quaresma

Beckmann 1919

No en teniu prou amb el Déu símbol, oi? No, vosaltres necessiteu un Déu objecte, un Déu capaç d’incidir i alterar la realitat còsmica, un Déu capaç de fer el que vosaltres sou incapaços de fer, un Déu que us tregui les castanyes del foc, un Déu que arregli el que vosaltres espatlleu, un Déu que faci ploure, un Déu que us ofereixi sobreviure a la mort i gaudir de felicitat eterna, un Déu que us permeti refugiar-vos de la vostra irresponsabilitat! Aquest és el Déu que voleu, aquest és el Déu que us agradaria! Un Déu solució, que resolgui els vostres problemes, que perdoni els vostres pecats, que faci els ulls grossos davant de les vostres enormes bestieses, que no us demani cap esforç de subtilitat, ni cap esforç de voluntat, ni cap renúncia! Un Déu tan bo i generós que passi per alt el vostre desig de fer-lo servir de tapaforats, d’obtenir-ho tot sense donar res a canvi, que ignori el vostre desig secret de gaudir d’una vida plena de plaers aquí i eterna més enllà sense haver de posar-hi res per part vostra. Aquest és el Déu que us agradaria, el Déu que voleu, el Déu en el que dieu creure! Però aquest Déu no existeix.

Llavors dieu que, si no existeix aquest Déu, passeu de Déu; deixeu estar aquesta noció que us sembla inútil i viviu sense ell, l’oblideu, l’ignoreu, i vinga, a explotar els plaers de la vida, que és curta i difícil! I mireu de fugir de la realitat, mireu de refugiar-vos en tota mena de distraccions absurdes, en drogues, diversions i entreteniments de tota mena, en tot allò que us pot fer oblidar i oblidar-vos. No us respecteu, no us teniu per res, sou una màquina de necessitats a satisfer a qualsevol preu, ni que el preu sigui l’extinció de l’espècie humana i amb ella una colla d’altres precioses espècies vivents. Com que això no hi ha qui ho aturi, dieu (quan els únics que ho podeu aturar sou vosaltres), doncs passem de tot i ens declarem innocents de tota responsabilitat, víctimes de la fatalitat, pobres éssers condemnats a una vida cruel i sense horitzó.

I així, de blanc a negre i de negre a blanc, sense cap camí del mig que us demanaria fer un esforç que no esteu disposats a fer, un esforç de subtilitat, de responsabilitat, de voluntat, aneu maltractant Déu, sia execrant-lo sia volent-lo manipular i posar al vostre servei, munyint-ne una falsa seguretat i una falsa esperança pròpies del panxacontent que vol que li arreglin els problemes sense moure ni un dit. Aneu passant de deixar de banda Déu a enganxar-vos a les seves faldilles, unes faldilles que no porta.

I la mandra irresponsable us fa maleir aquells que miren de trobar un caminet possible, efectiu, realment útil, un caminet que no passa ni per ignorar la divinitat ni per tractar-la com un ungüent de firaire com els d’abans. Això és massa complicat, dieu, és enfilar-se en especulacions, dieu, és buscar sortides inviables, dieu! Perquè per a vosaltres només hi ha el negre de la perdició o el blanc de la solució total i sense esforç, sense cap altre esforç que el de tancar els ulls i desitjar la solució màgica i dir mil vegades que existeix. I així aneu amagant el cap sota l’ala, que qui dia passa any empeny, i aneu fent la viu-viu, satisfets de la vostra capacitat d’eludir responsabilitats i de no enfrontar-vos de debò -au, ves, no siguis pesat amb les teves llaunes!- ni amb els problemes del món ni amb Déu.”