Salvat-Papasseit: Res no és mesquí

Picasso 1921

"Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d‘estiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa: i a la verge més jove li vindrà llet al pit."


Joan Salvat-Papasseit a L'irradiador del port i les gavines (1921)

Marc Aureli IX, 4: Contra un mateix

"Qui comet una falta, la comet contra si mateix; qui comet una injustícia, contra si la comet, i a ell mateix es fa mal."

Marc Aureli, Meditacions IX, 4

Gaudir de l'instant

"No deixis que el demà et preocupi, amic,

gaudim d'aquest instant que és la vida; demà,

quan deixem aquest vell estatge, iguals

serem que els que van marxar fa set mil anys."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 130 (d'atribució dubtosa) de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Catalunya cristiana

Jaume Serra 1359

Si li dieu a algú "Catalunya serà cristiana o no serà" la reacció, espontània i sincera, és la de fer una gran rialla seguida immediatament pel comentari "Doncs no serà!" Que aquesta sigui l'opinió espontània manifestada per la majoria de la gent no vol dir que sigui una opinió treballada, meditada. No vol dir que la persona s'hagi aturat a pensar què vol dir una Catalunya cristiana, i desgranar les conseqüències d'aquesta reflexió. I en aquesta reflexió cal diferenciar la perspectiva sociològica, la constatació de determinats fets i circumstàncies, de la perspectiva de la filosofia social o política, que posa més l'accent en com haurien de ser les coses, en com voldríem que fossin.

Què pot voler dir que un país és cristià (o musulmà, o jueu, o hindú, o buddhista...)? Crec que vol dir que en el seu si hi ha prou membres actius d'aquesta tradició i amb prou projecció social com per ser un interlocutor vàlid de la dinàmica ideològica i social del país. No vol dir que l'Estat sigui confessional, ni que el seu pensament col·lectiu estigui dominat per una perspectiva religiosa. Vol dir simplement això: que hi ha un diàleg públic real i eficaç amb aquella tradició religiosa.

S'atribueix al Dr. Torras i Bages la frase "Catalunya serà cristiana o no serà", que figura amb grans lletres a la façana del Monestir de Montserrat. Sembla ser que ell no ho va dir exactament així, però que el seu pensament era aquest, com es pot veure en aquest fragment d'un escrit seu adreçat "Als veïns de Vilafranca del Penedès amants de l'ensenyança cristiana": "I els bons ciutadans que amen Catalunya i volen la seva continuació entre els pobles dignes i lliures han de reclamar contra tot projecte de separar Déu de l'educació de la infància i de la joventut, perquè això significaria la desnaturalització del nostre país. Significaria que Catalunya deixaria de ser cristiana, i aleshores tampoc Catalunya no seria catalana, perquè Catalunya l'ha feta el Cristianisme i la seva naturalesa és cristiana."

La frase de la façana montserratina ha esdevingut, doncs, un referent polèmic. Crec que, interpretada com hem indicat (cosa que potser li semblaria insuficient al Dr. Torras i Bages), tindria la seva validesa. Costa d'imaginar una Catalunya que no tingui el cristianisme com a interlocutor, dinamitzador i qüestionador.

I si Catalunya acaba deixant de ser cristiana, serà perquè no hi ha hagut prou cristians o prou significatius com per fer-ho possible. La culpa serà dels cristians, no del país. L'única cosa que el país ha de fer és no negar-se a aquest diàleg, no rebutjar-lo.

Demana això una certa "reevangelització" de Catalunya? Probablement. Aquest diàleg només és possible si un determinat nombre de ciutadans vibra amb el missatge cristià, si el missatge cristià ressona amb intensitat a les seves entranyes. Aquesta ressonància s'ha afeblit molt a Catalunya en els darrers cinquanta anys (per dir alguna xifra). Pel bé de Catalunya seria doncs pertinent, necessari, un revifament del cristianisme a Catalunya. Però aquest revifament només es pot produir a partir d'una profunda renovació del cristianisme.

Què vol dir una renovació del cristianisme? Doncs una profunda revisió de les seves concepcions i de les seves pràctiques. Sobre un rerefons presidit per dues nocions: "lectura simbòlica" i "democràcia". Aquestes dues perspectives són el fonament possible d'aquesta renovació. Cal llegir la tradició des d'una perspectiva simbòlica, desencallant-se de la lectura literal dels textos i renovant la teologia (reflexió sobre la divinitat) a partir d'aquesta perspectiva simbòlica. I cal una concepció democràtica de la comunitat cristiana, vista com una comunitat que s'organitza de baix a dalt, i no al revés.

Des d'aquest fonament es podran llavors revisar els aspectes més concrets, entre els quals sobresurten la litúrgia (els rituals amb els que se celebra i expressa la dinàmica religiosa), la catequesi (com es transmet aquesta dinàmica a les noves generacions), l'organització eclesial (com opera l'estructuració institucional de la comunitat cristiana). En aquest darrer àmbit hi ha alguns aspectes particularment sensibles: l'elecció dels bisbes per part de les comunitats locals (i no per part del Vaticà) en seria un de destacat. Hi ha també la qüestió del sacerdoci femení, les objeccions al qual són difícils de defensar, de manera que cal una plena i paritària incorporació de les dones en les tasques a desenvolupar al servei de la comunitat cristiana, inclosos el sacerdoci i l'episcopat. I hi ha la qüestió del celibat del clergat, que certament hauria de ser una opció lliure i no una obligació.

L'Església catalana hauria doncs de ser capaç de decidir les seves estructures (com ara la seva divisió diocesana), nomenar els seus bisbes, incorporar les dones en peu d'igualtat, admetre el clergat casat, anar més enllà de la contraposició entre laics i preveres, potenciar les comunitats de base, revitalitzar els centres de culte obrint-los a tothom, endinsar-se en els camins del diàleg interreligiós, treballar activament per una societat més justa, combatre la pobresa, etc. Des d'aquesta renovació el cristianisme podria tornar a florir a Catalunya, entrar novament en diàleg amb el conjunt de la societat catalana i donar lloc així a una "Catalunya cristiana" en continuïtat amb la seva tradició.

Tornem a la qüestió de la visió simbòlica de la religió, perquè té moltes implicacions. Aquí estem propugnant societats amb un referent religiós, però davant d'això s'alcen constatacions indefugibles. Per exemple, que molts estats islàmics no són cap exemple de societat oberta i lliure. O que l'estat d'Israel està ple de greus contradiccions. O que, històricament parlant, molts estats cristians van tenir actuacions impresentables (conversions forçades de tribus nòrdiques per part dels francs de Carlemany, opressió de les tribus indígenes americanes per part dels conqueridors europeus, colonització de l'Àfrica amb les missions de caire religiós, etc.). Certament, no és això el que entenem per societats amb un referent religiós. En aquests casos, sovint es tractava i es tracta d'identitats fonamentades en una concepció rígida del fet religiós, molt lligada a una lectura literal dels textos, una concepció insostenible en el context cultural actual. La lectura literal i la lectura simbòlica han coexistit, han estat presents alhora, però així com històricament i sociològicament la literal ha estat habitualment la hegemònica, actualment només la simbòlica pot permetre una presencia del fet religiós en la nostra societat. 

I per què concretament considerem pertinent la referència religiosa de les societats? No seria millor que les societats com a tals ignoressin el fet religiós, i aquest es limités a ser una opció personal, íntima, d'alguns dels seus ciutadans? Aquesta és una qüestió decisiva. Les societats "laiques" que descarten la referència col·lectiva al fet religiós, ¿són el millor model de societat al que podem aspirar? Si nosaltres considerem que no, és perquè creiem que la interpel·lació religiosa a una societat és útil, constructiva, per a aquesta mateixa societat. El diàleg, el debat, entre religió i societat ens sembla socialment positiu. La crítica religiosa de la societat és peculiar, pertinent i imprescindible, perquè no es pot fer des de cap altra instància. Les religions es miren el món d'una determinada manera, i és des d'aquesta manera de mirar-se el món, des d'aquesta perspectiva pròpia, que poden qüestionar les dinàmiques socials d'una manera que ningú més proposarà.

Les religions es miren el món des de la referència a una divinitat que es caracteritza per no identificar-se amb res, per no tolerar la identificació amb res, i des d'aquesta intolerància ser un qüestionador de tota mena d'absolutitzacions a que una societat pugui anar a parar. Si una societat adora els diners, la religió ho qüestionarà. Si és enlluernada per la fama o el luxe, la religió ho qüestionarà. Si fomenta comportaments frívols o disbauxats, la religió ho qüestionarà. Si accepta la hipocresia i la manipulació, la religió ho qüestionarà. Si posa per davant el plaer a curt termini sobre la subsistència del desplegament al que han arribat les formes vitals (animals, plantes), la religió ho qüestionarà. Si la societat mostra indiferència a l'embrutiment o a l'enlletgiment de la natura i de les ciutats, la religió ho qüestionarà. Si les societats són insensibles a la pobresa o al sofriment dels seus ciutadans, la religió ho qüestionarà. Si les societats són injustes, la religió ho qüestionarà. Si les societats limiten els seus afanys a aspectes materials i ignoren les dimensions culturals, artístiques, espirituals, lligades al creixement, a la maduració humana de les persones, la religió ho qüestionarà. Si les societats no alcen la mirada cap a perspectives que les facin més humanament riques i respectuoses, la religió ho qüestionarà.

És cert que no només les religions poden fer aquesta mena de qüestionaments. Però la radicalitat amb la que poden fer-los és única. Perquè ho fan des de la perspectiva que dóna la inconmensurabilitat i incognoscibilitat de Déu, i alhora la seva omnipresència, omnisciència i omnipotència. De Déu no en podem saber res, però alhora el veiem manifestar-se per tot arreu, el veiem present en tota mena de coneixement, hi veiem una incomparable capacitat de mobilització i d'iniciativa. És per tot això que seguim propugnant la oportunitat de la interpel·lació de les societats per part de les religions, la referència religiosa de les societats.

Podeu trobar unes reflexions complementàries sobre aquest tema a

https://aglapertu.blogspot.com/2009/08/esglesia-catalana-catalunya-cristiana.html

i a 

https://aglapertu.blogspot.com/2009/04/catalunya-i-cristianisme.html

Visita espiritual

Mare de Déu de Covet

Maria, mare de Jesús, de qui encara sabem menys que del teu fill però que, com ell, has estat figura potentíssima, inspiradora per a moltes generacions. Tu has estat venerada a casa nostra des de moltes imatges, la més compartida de les quals és la de Montserrat, acompanyada per moltes altres escampades per les nostres terres: Núria, la Cinta, Urgell, el Remei, Meritxell, Queralt... Seguint les petjades del Dr. Torras i Bages, t'adrecem la nostra pregària.

I. Desitgem que siguis per a les generacions actuals un referent a l'hora de trobar camins que portin a la pau del cor i a viure dignament; fes que el teu exemple d'humilitat i disponibilitat ens assenyali un camí de plenitud; fes que confiem en la possibilitat d'avançar per aquest camí; fes que creguem que un altre món és possible.

II. Ajuda'ns a que els nostres comportaments individuals i col·lectius siguin dignes, aparta'ns de la frivolitat i l'obscenitat, de la dependència de substàncies que ens fan malbé el cos i la ment; allunya'ns de la corrupció i la manipulació d'altres persones; no deixis que ens enganyin missatges interessats que només aspiren a fer grans guanys; fes que no caiguem en la banalització de dimensions importants per a les persones.

III. No deixis que la indiferència a les dimensions més fondes de la vida s'escampi entre nosaltres; fes que ens interessem per tot allò que pot obrir el nostre esperit, que ens pot fer més seriosos, profunds i exigents, més conscients i responsables; fes que ens deixem impactar pel testimoni dels grans referents de totes les generacions i tradicions.

IV. Porta camins de reconciliació al nostre poble català, fragmentat i enfrontat; fes que trobem aglutinants que ens cohesionin, referents compartits que ens mobilitzin, espais de diàleg on es creïn ponts de comprensió. Allunya de nosaltres l'esperit de discòrdia, teixeix entre nosaltres llaços de fraternitat.

V. Facilita que la nostra llengua, les nostres tradicions, la nostra identitat no es malmetin i dissolguin, que no siguin engolides per un món homogeneïtzat que no es complau en la singularitat. Que no es desfaci allò que ens caracteritza i ens relliga.

VI. Protegeix-nos d'aquells que preferirien que no existíssim com a poble diferenciat. Defensa'ns dels que atien l'animadversió cap a nosaltres. Que la terra catalana sigui un espai de pau, cultura i llibertat que generi simpaties en els altres pobles.

VII. Pacifica els nostres cors; fes que la pau regni a les nostres viles; fes-nos solidaris amb els que pateixen guerres; fes de nosaltres treballadors per a una pau duradora al món.

Krishnamurti i el temps

Hernández Pijuan 2005

"De manera que la pregunta és: Hi ha possibilitat de produir un canvi en el que és, en la realitat, fent totalment cas omís del temps? ¿Hi ha possibilitat de canviar la violència ‑no tractant de convertir-nos en no‑violents, cosa que constitueix merament l'oposat de ‘el que és’? L'oposat del que és és només un altre moviment del pensar. Ens preguntem: ¿L'enveja pot, amb totes les seves implicacions, canviar sense que el temps hi estigui involucrat, sabent un que la mateixa paraula 'canviar' implica temps? ‑ni tan sols direm 'transformar-se', perquè aquesta mateixa paraula 'transformar-se' significa moure's d'una manera a una altra. ¿Pot, doncs l'enveja acabar radicalment sense la intervenció del temps?

El temps és pensament. El temps és passat. El temps és motiu. Sense cap motiu, hi pot haver canvi? ¿Que potser la mateixa paraula motiu no implica ja una direcció, una conclusió? I quan hi ha un motiu, realment no hi ha cap canvi en absolut. El desig és, per altra banda, una cosa força complexa, complexa en la seva estructura. El desig de produir un canvi o la voluntat de canviar es converteixen en el motiu i, per tant, aquest motiu distorsiona allò que ha d'experimentar el canvi, allò que s'ha d'acabar. L'acabament d'alguna cosa no conté temps."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 25.03.1983

Irresponsabilitats

Barnett Newmann 1964

"Dues irresponsabilitats: utilitzar el nom de Déu en va i no utilitzar el nom de Déu."

(tuit d'en Rai de 17.04.2023)

Jesús i el Pare

Odilon Redon 1897

"Cal afirmar d'antuvi que Jesús no fou el primer home a anomenar "pare" a Déu. Aquesta designació per a referir-se a Déu no era desconeguda en les religions antigues ni tampoc a Israel, encara que en aquest s'ha de reconèixer que no era freqüent. El que és nou és la freqüència amb que ho fa Jesús i, sobretot, la manera com ho fa, una manera que dóna a entendre unes relacions íntimes i pregones amb Déu.

En l'hel·lenisme era ben assidu anomenar pare a Déu, en concret a Zeus. Zeus era el cap de la família divina i se'l venerava com a pare dels humans. En les Dissertacions d'Epictet Déu és anomenat creador, pare i guardià. Del déu sumèric Ea es diu que "es va apaivagar com un pare misericordiós". En canvi, en la tradició d'Israel era poc sovintejat anomenar pare a Déu. Allò que era normal era anomenar-lo senyor. Déu era per als vells hebreus el Senyor. Déu era el senyor de la vida i de la mort, que reclamava obediència. El respecte al, nom de Déu exigia evitar un tractament massa familiar. D'aquí l'absència del tractament de pare referit a Déu en l'Israel antic. Però la idea que Déu era pare d'Israel era comuna en les ments hebrees. I, malgrat tot, es troben algunes invocacions en les quals hom es dirigeix a Déu com a pare."

"És significatiu que Jesús, a diferència de l'ús normal dels jueus de l'època i de temps més antics, emprés amb freqüència el mot "pare" per a designar Déu. Més significatiu és encara que s'hagi dirigit a Déu anomenant-lo "pare meu" i, sobretot, abbà, un diminutiu emprat pels infants per dirigir-se a llurs pares. El mot "pare" es troba moltes vegades en els evangelis referit a Déu. El conjunt "pare meu" emprat per Jesús dirigint-se a Déu ja és menys freqüent (Mt. 11, 27; 26, 42;Lc. 10, 22). El mot abbà és emprat una sola vegada (Mc. 14, 36)."

"El mot abbà significa papà. Era un terme emprat pels infants de manera familiar i íntima."

"Mai els jueus no empraren el mot abbà per a dirigir-se a Déu, si s'exceptuen dues traduccions dels Targums que exigien aquest ús. No concebien que hom es pogués dirigir a Déu amb un terme tan vulgar i tan familiar. D'aquí que emprat per Jesús contingui un significat que expressa la seva relació íntima amb Déu, el sentiment d'una suprema confiança i familiaritat. Certament implica una visió nova de Déu. Déu es col·loca, doncs, en el centre de la vida de Jesús i, com veurem més endavant, de la vida dels humans. Jesús encarna en la seva persona una pregona intimitat amb Déu."

"Crec que la paternitat de Déu referida a Jesús és de la mateixa naturalesa que la referida a nosaltres. L'única diferència és que Jesús la visqué d'una manera profunda i extraordinàriament operativa i nosaltres, malauradament, la vivim d'un mode superficial i poc operatiu. Si hom vol afirmar que la relació  de filiació respecte a Déu és en el Natzarè de demble particular i exclusiu, haurà d'anar a cercar en altres textos que aquells en els quals Jesús anomena pare a Déu. Menys encara es troba en aquests textos, ni en cap altre d'autènticament pre-pasqual, la idea d'un Fill trinitari, consubstancial al Pare i eternament engendrat per ell. El desenvolupament de la fe postpasqual ha portat cap a aquests verals, això és cert, però difícilment es pot afirmar que la manera de fer i l'ensenyament de Jesús  donin peu a l'esmentat desenvolupament. La hipostatització del fill no és res més que una mitologització, com ens diu Bultmann. No perquè Jesús sigui fill de Déu revela Déu, sinó perquè Déu es manifesta en Jesús aquest pot ser considerat com a fill i com a paraula. Això és una cosa molt diferent d'una mitologització. Jesús no ens salva perquè sigui fill de Déu, sinó que, perquè salva, esdevé fill de Déu."

"Podem dir que Jesús no és fill de Déu perquè aquest estigui en l'origen de la seva natura física o perquè li comuniqui la pròpia naturalesa, sinó perquè Jesús s'ha obert a unes relacions amb Déu que han anat ordint la seva personalitat. Jesús es fa fill de Déu a mesura que es va fent humà, que s'humanitza, des de la perspectiva del Pare."

"Jesús esdevé fill perquè s'obre a l'amor del Pare i n'assumeix el mandat. Això ho podem esdevenir tots si fem com Jesús va fer. El Pare va fer néixer en Jesús un nou ésser obert a Déu però distint d'ell."

Quan diem que Jesús és el Fill, anunciem això, i solament això, que Jesús va realitzar la filiació personal d'una manera plena. Podem dir, doncs, que Jesús estableix una nova relació amb Déu, que se centra a veure'l i sentir-lo com a Pare."

"Déu no destrueix l'home en fer-s'hi present, no anihila l'home en fer d'aquest home el lloc de la manifestació divina, sinó que és partint de la personalitat humana de tot home que es dóna la possibilitat d'una presència personal de Déu. Per això hem de dir que davant del jo de Déu sols es dóna el jo humà de Jesús. El jo que pronuncia Jesús en referir-se al Pare és exclusivament un jo humà. El jo de Jesús que es troba en les planes evangèliques és un jo purament humà. D'ell no es pot deduir cap teologia trinitària. Fer-ne un eco d'un Fill preexistent, veure-hi la presència d'una hipòstasi divina, no és res més que mitologitzar la qüestió. Ni la història de la salvació, ni la dignitat de Jesús, ni la grandesa de Déu tenen necessitat de mitologitzacions. Els basta la riquesa de llurs pròpies realitats."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 103, 104, 105, 108, 109 i 110).

Batalles lingüístiques clau

Tàpies 1997

Les batalles clau per a la llengua i la cultura catalanes no es lliuren a Madrid o a Brussel·les, sinó al cor mateix de Catalunya. A nivell personal hi ha la batalla per l'estimació del català com a llengua pròpia de l'individu corresponent. A nivell col·lectiu hi ha la del català com a única llengua pròpia de Catalunya. Són dues batalles diferents i complementàries. S'han de guanyar totes dues.

La primera no es guanya a base de reflexions, invocacions a la consciència ni campanyes de propaganda (la publicitat institucional acostuma a ser irrellevant). S'ha de guanyar indirectament, incidint en processos inconscients. La persona s'ha de trobar amb que de fet estima el català i el considera com la seva llengua pròpia. S'ha de trobar amb contactes personals, elements culturals (llibres, pel·lícules, etc.) i dinàmiques socials que, sense notar-ho, el facin arribar a aquesta situació. No són processos controlables per part de les instàncies públiques, sinó que queden en mans de dinàmiques socials bàsicament espontànies. És una batalla que no es pot guanyar amb atacs frontals, que acaben sent inútils i fins i tot contraproduents. Cal deixar enrere els sermons sobre el que hauria de ser. El que cal és comportar-se amb naturalitat i autenticitat, i esperar que el testimoniatge indirecte acabi reeixint. Hem de potenciar aquest testimoniatge, que en part depèn de la nostra voluntat. No podem fer gaire més.

La segona batalla sí que passa per la clarificació d'idees, per les argumentacions, pel convenciment racional. Aquí cal defensar, amb senzillesa i sense agressivitats inútils, que l'única llengua pròpia del país és el català, encara que molts dels seus ciutadans coneguin també altres llengües o les tinguin com a llengua mare. Catalunya no és un país bilingüe, encara que molts dels seus ciutadans en un moment donat ho puguin ser. Catalunya no té com a llengua pròpia ni el castellà, ni l'àrab, ni el francès, ni l'italià, per molt que molts dels seus ciutadans parlin aquestes llengües o les tinguin com a pròpies. 

Aquestes batalles tenen un reflex territorial. Hi ha zones del país on són pràcticament inexistents. N'hi ha d'altres on es concentren en determinats barris. Finalment, hi ha una mena de línia de front en l'àrea metropolitana de Barcelona. Això porta a recomanar reduir aquesta àrea al mínim, portant al rang de vegueries el Penedès, el Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat, cada una de les quals pugui tenir la seva dinàmica pròpia en aquest tema i adaptar-se millor a la seva realitat social. Queda finalment el reducte més problemàtic, allà on aquestes batalles es viuran amb la màxima intensitat: l'espai de la vegueria barcelonina (Barcelona-Hospitalet-Santa Coloma-Badalona). Veurem com hi evolucionen les coses.

Daodejing 76

"Els humans, quan són vius, són tous i flexibles,
i quan moren són durs i rígids.
Les plantes, quan són vives, són tendres i fràgils,
i quan moren queden marcides i seques.

La duresa i la rigidesa
són propietats de la mort;
la blanor i la fragilitat
són propietats de la vida.

Per això, un exèrcit rígid és derrotat,
i l'arbre gruixut és abatut per la destral.
El que és gran i poderós caurà;
el que és humil i feble s'alçarà."


Daodejing 76


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Innovació, imaginació, creativitat

Agnes Martin 1962

Potser ja n'hi ha prou de fer el mandra. Potser ja n'hi ha prou de viure de renda. Potser ja és hora d'emprendre iniciatives d'innovació religiosa (per als vells, ja és la darrera d'aquestes hores...). Potser ja toca fer anar la imaginació, revisar els objectius, recomptar els mitjans a la nostra disposició i fer possibles espais de creativitat espiritual entre nosaltres.

És clar que hi ha qui considera que  nocions com innovació, imaginació o creativitat no tenen lloc en l'àmbit religiós. Que aquest àmbit es fonamenta en la tradició, en el manteniment d'una herència la qual ha de ser simplement rebuda i transmesa, sense canvis, i que per tant no es pot pensar en categories com aquestes. En això hi ha part de raó: les tradicions religioses són fruit d'esclats d'innovació, imaginació i creativitat que es van produir en temps d'hegemonia del pensament mitològic i aquests temps ja no són els nostres, ara l'hegemonia correspon a la raó. Però això no vol dir que aquesta herència dels temps mitològics no pugui ser objecte de reinterpretació i d'adaptació a nous temps, tal com ja ha succeït en diferents moments de la història, tot i que en aquests moments la novetat es volgués més aviat dissimular i  es defugís el recurs als conceptes d'innovació, imaginació i creativitat. Però hi eren, ni que fos recoberts per invocacions a la fidelitat a la tradició i als grans mestres del passat.

El que passa és que en l'àmbit religiós han de conviure inevitablement la tradició i la innovació. No es pot prescindir de cap de les dues. Constantment cal discernir què és el que s'ha de preservar i que és el que s'ha de renovar. No sempre és fàcil, però és una tasca imprescindible.

Actualment és difícil que la innovació en l'àmbit religiós vingui "de dalt", d'instàncies institucionals elevades, les quals estan molt tancades en elles mateixes i dedicades a preservar la seva situació amb una invocació gairebé absoluta al manteniment de la tradició, pensant que si elles trontollen trontolla la tradició. La innovació, doncs, haurà de venir "de baix", d'iniciatives petites, des de la base, de petits grups que gosin endinsar-se per camins innovadors.

Aquests petits grups els podem designar de diferents maneres, segons les preferències de cadascú: grups, comunitats, nuclis, espais, iniciatives, unitats... També la seva tasca pot rebre diferents noms: expressió, celebració, treball, dinàmica, innovació... I el seu àmbit d'actuació també pot ser designat de diverses maneres: simbòlica, religiosa, espiritual, litúrgica... (al final d'aquest escrit trobareu un annex suggerint una variació de noms possibles!).

Aquests grups es troben davant d'una colla de desafiaments que són alhora tasques seves. Assenyalem-ne alguns:

- el ja esmentat de discernir entre tradició a mantenir i territoris on innovar.

- el de la distinció entre espiritualitat i religió. Actualment força gent insisteix en definir-se com a "espiritual però no religiosa". Això planteja a aquesta mena de grups un repte difícil i fascinant: el de si poden participar en un mateix grup gent que es defineix així i gent que es defineix com a "confessional", que es considera pertanyent a una determinada tradició religiosa. Es podria optar per a grups separats: grups d'espirituals i grups de confessionals, i en alguns casos això serà possible i oportú. Però des de l'òptica del repte innovador també seria bo que hi hagués grups mixtes, grups on es barregessin aquestes dues opcions. Aquests grups formats alhora per espirituals no adscrits i espirituals adscrits (o religiosos) serien més difícils de gestionar però alhora tindrien un més gran potencial d'innovació i reflectirien millor la nostra realitat social. Veure com aquests grups "mixtos" poden fer innovació és un repte bonic, el repte que potser caldrà prioritzar en la reflexió i en l'experimentació.

- el de prendre posició entre no-confessionalitat i confessionalitat. Totes dues opcions són vàlides: els àmbits d'actuació que hem assenyalat abans són genèrics, no confessionals, però es pot aplicar el que hem dit a àmbits confessionals, de manera que en lloc de qualificar l'àmbit d'actuació com a "religiós" se'l qualifiqui com a cristià, islàmic, buddhista, jueu, hindú, daoista o el que es consideri adient.

- el de compartir sense debat l'itinerari personal i espiritual dels membres del grup, sense qüestionar les formulacions emprades.

- el de dur a terme un treball de reflexió sobre el que és el símbol en l'àmbit religiós, sense pressa i amb amplitud, fins arribar a un cert consens compartit sobre la comprensió d'aquesta noció.

- el de vertebrar un primer esquema de ritual de trobada (tria i ordenació de gestos, textos, disposició de l'espai i de la llum, músiques, cants), que després es podrà anar modificant a mesura que el grup ho vagi considerant oportú.

- el de triar un nom pel grup.

Annex: Nomenclatura

Hi ha un munt d'acrònims suggeridors que podrien ser utilitzats per a designar aquesta mena de grups. Indiquem-ne uns quants (120). Que cada grup triï el que més l'hi agradi, o que n'inventi un altre...

GES (Grup d'Expressió Simbòlica)

GER (Grup d'Expressió Religiosa)

GEE (Grup d'Expressió Espiritual)

GEL (Grup d'Expressió Litúrgica)

CES (Comunitat d'Expressió Simbòlica)

CER (Comunitat d'Expressió Religiosa)

CEE (Comunitat d'Expressió Espiritual)

CEL (Comunitat d'Expressió Litúrgica)

NES (Nucli d'Expressió Simbòlica)

NER (Nucli d'Expressió Religiosa)

NEE (Nucli d'Expressió Espiritual)

NEL (Nucli d'Expressió Litúrgica)

EES (Espai d'Expressió Simbòlica)

EER (Espai d'Expressió Religiosa)

EEE (Espai d'Expressió Espiritual)

EEL (Espai d'Expressió Litúrgica)

IES (Iniciativa d'Expressió Simbòlica)

IER (Iniciativa d'Expressió Religiosa)

IEE (Iniciativa d'Expressió Espiritual)

IEL (Iniciativa d'Expressió Litúrgica)

UES (Unitat d'Expressió Simbòlica)

UER (Unitat d'Expressió Religiosa)

UEE (Unitat d'Expressió Espiritual)

UEL (Unitat d'Expressió Litúrgica)

GCS (Grup de Celebració Simbòlica)

GCR (Grup de Celebració Religiosa)

GCE (Grup de Celebració Espiritual)

GCL (Grup de Celebració Litúrgica)

CCS (Comunitat de Celebració Simbòlica)

CCR (Comunitat de Celebració Religiosa)

CCE (Comunitat de Celebració Espiritual)

CCL (Comunitat de Celebració Litúrgica)

NCS (Nucli de Celebració Simbòlica)

NCR (Nucli de Celebració Religiosa)

NCE (Nucli de Celebració Espiritual)

NCL (Nucli de Celebració Litúrgica)

ECS (Espai de Celebració Simbòlica)

ECR (Espai de Celebració Religiosa)

ECE (Espai de Celebració Espiritual)

ECL (Espai de Celebració Litúrgica)

ICS (Iniciativa de Celebració Simbòlica)

ICR (Iniciativa de Celebració Religiosa)

ICE (Iniciativa de Celebració Espiritual)

ICL (Iniciativa de Celebració Litúrgica)

UCS (Unitat de Celebració Simbòlica)

UCR (Unitat de Celebració Religiosa)

UCE (Unitat de Celebració Espiritual)

UCL (Unitat de Celebració Litúrgica)

GTS (Grup de Treball Simbòlic)

GTR (Grup de Treball Religiós)

GTE (Grup de Treball Espiritual)

GTL (Grup de Treball Litúrgic)

CTS (Comunitat de Treball Simbòlic)

CTR (Comunitat de Treball Religiós)

CTE (Comunitat de Treball Espiritual)

CTL (Comunitat de Treball Litúrgic)

NTS (Nucli de Treball Simbòlic)

NTR (Nucli de Treball Religiós)

NTE (Nucli de Treball Espiritual)

NTL (Nucli de Treball Litúrgic)

ETS (Espai de Treball Simbòlic)

ETR (Espai de Treball Religiós)

ETE (Espai de Treball Espiritual)

ETL (Espai de Treball Litúrgic)

ITS (Iniciativa de Treball Simbòlic)

ITR (Iniciativa de Treball Religiós)

ITE (Iniciativa de Treball Espiritual)

ITL (Iniciativa de Treball Litúrgic)

UTS (Unitat de Treball Simbòlic)

UTR (Unitat de Treball Religiós)

UTE (Unitat de Treball Espiritual)

UTL (Unitat de Treball Litúrgic)

GDS (Grup de Dinàmica Simbòlica)

GDR (Grup de Dinàmica Religiosa)

GDE (Grup de Dinàmica Espiritual)

GDL (Grup de Dinàmica Litúrgica)

CDS (Comunitat de Dinàmica Simbòlica)

CDR (Comunitat de Dinàmica Religiosa)

CDE (Comunitat de Dinàmica Espiritual)

CDL (Comunitat de Dinàmica Litúrgica)

NDS (Nucli de Dinàmica Simbòlica)

NDR (Nucli de Dinàmica Religiosa)

NDE (Nucli de Dinàmica Espiritual)

NDL (Nucli de Dinàmica Litúrgica)

EDS (Espai de Dinàmica Simbòlica)

EDR (Espai de Dinàmica Religiosa)

EDE (Espai de Dinàmica Espiritual)

EDL (Espai de Dinàmica Litúrgica)

IDS (Iniciativa de Dinàmica Simbòlica)

IDR (Iniciativa de Dinàmica Religiosa)

IDE (Iniciativa de Dinàmica Espiritual)

IDL (Iniciativa de Dinàmica Litúrgica)

UDS (Unitat de Dinàmica Simbòlica)

UDR (Unitat de Dinàmica Religiosa)

UDE (Unitat de Dinàmica Espiritual)

UDL (Unitat de Dinàmica Litúrgica)

GIS (Grup d'Innovació Simbòlica)

GIR (Grup d'Innovació Religiosa)

GIE (Grup d'Innovació Espiritual)

GIL (Grup d'Innovació Litúrgica)

CIS (Comunitat d'Innovació Simbòlica)

CIR (Comunitat d'Innovació Religiosa)

CIE (Comunitat d'Innovació Espiritual)

CIL (Comunitat d'Innovació Litúrgica)

NIS (Nucli d'Innovació Simbòlica)

NIR (Nucli d'Innovació Religiosa)

NIE (Nucli d'Innovació Espiritual)

NIL (Nucli d'Innovació Litúrgica)

EIS (Espai d'Innovació Simbòlica)

EIR (Espai d'Innovació Religiosa)

EIE (Espai d'Innovació Espiritual)

EIL (Espai d'Innovació Litúrgica)

IIS (Iniciativa d'Innovació Simbòlica)

IIR (Iniciativa d'Innovació Religiosa)

IIE (Iniciativa d'Innovació Espiritual)

IIL (Iniciativa d'Innovació Litúrgica)

UIS (Unitat d'Innovació Simbòlica)

UIR (Unitat d'Innovació Religiosa)

UIE (Unitat d'Innovació Espiritual)

UIL (Unitat d'Innovació Litúrgica)

Sentit i propòsit

Vuillard 1892

"El món no té sentit ni propòsit per ell mateix, la vida no té sentit ni propòsit per ella mateixa. El món i la vida simplement són, i ja n'hi ha prou. El sentit i el propòsit són cosa dels humans; som nosaltres els que podem donar sentit i propòsit al món i a la vida. Ens toca."

(tuit d'en Rai de 04.01.2023)

Diversos del Daodejing

Klee 1924

Com passa també amb el Llibre dels Salms de la Bíblia, aquests textos transmesos de generació en generació sovint tenen distribucions una mica arbitràries. Hem mirat de reordenar el Daodejing de manera que resulti una mica més fàcil de llegir. Aquesta és la quarta part, on hem aplegat temes diversos que apareixen a l'obra (entre parèntesi, la numeració original en el Daodejing).

IV. Altres

DR IV.1 (D 35a)

"Qui copsi la imatge primordial

atraurà el món.

El món no patirà cap mal,

i estarà en pau, prosperitat i equilibri."

DR IV.2 (D 51b)

"Engendrar sense apropiar-se,

obrar sense demanar res a canvi,

guiar sense dominar,

aquesta és la gran manera."

DR IV.3 (D 73b)

"La xarxa del cel és molt gran;

les seves malles són amples, però res se li escapa."

DR IV.4 (D 32c)

"Quan al principi el Dao es va dividir,

va originar totes les coses,

les quals reberen un nom.

Però ara hi ha massa noms en circulació,

i cal aturar-se per evitar el perill de confusió."

DR IV.5 (D 41b)

"Diuen antics proverbis:

El camí lluminós sovint sembla fosc.

Qui progressa sovint sembla retrocedir.

La manera fàcil sovint sembla àrdua.

La virtut més gran sovint sembla buida.

La puresa més gran sovint sembra tacada.

Ser virtuós sovint sembla poc escaient.

La força de la virtut sovint sembla poca cosa.

La virtut real sovint sembla irreal."

DR IV.6 (D 52b)

"Qui manté la boca tancada i té cura dels sentits,

viu sense neguit.

Qui xerra massa i sempre va atrafegat,

viu assetjat."

DR IV.7 (D 64b)

"L'arbre que no pots envoltar amb els braços ve d'un tendre brot;

la torre més alta comença amb un petit munt de terra;

el viatge més llarg comença amb un petit pas."

DR IV.8 (D 9)

"Més val no omplir del tot la tassa

que no pas mirar de portar-la sense que vessi quan està plena.

Si esmoles la navalla massa sovint,

acabarà sense tall.

Una sala plena d'or i jade,

ningú no podrà guardar-la.

El que, essent ric i distingit, és arrogant,

és culpable de la seva perdició.

Quan la feina és complerta, hom es retira.

Aquesta és la manera de fer del Dao."

DR IV.9 (D 12)

"Tots els colors alhora enceguen.

Tots els sons alhora ensordeixen.

Tots els sabors alhora enfarfeguen.

Córrer massa pels camps caçant excita la ment.

Cercar béns difícils d'obtenir no porta enlloc.

Per això la persona sàvia té més cura del que sent a dins que del que veu.

Es fixa més en el que té a l'abast que en el que és fora del seu abast."

DR IV.10 (D 42c)

"Jo ensenyo el que altres han ensenyat:

«qui viu violentament, morirà violentament».

Aquesta és la guia del meu ensenyament."

DR IV.11 (D 64a)

"El que està quiet és fàcil de retenir;

el que no ha esdevingut és fàcil de prevenir;

el que és fràgil és fàcil de trencar;

el que és petit és fàcil de dispersar.

Val més preveure les coses abans que esdevinguin,

val més posar ordre abans que esclati la confusió."

DR IV.12 (D 45)

"La més gran realització sembla insuficient,

però té un efecte que no decau.

La més gran plenitud sembla buida,

però la seva acció és inexhaurible.

La més gran rectitud sembla torçada.

La més gran habilitat sembla maldestre.

La més gran eloqüència sembla incongruent.

El moviment venç el fred.

La quietud venç la calor.

La transparència i la calma endrecen el món."

DR IV.13 (D 50b)

"Es diu que qui sap viure

viatja sense por dels búfals i els tigres,

i va desarmat al combat.

El búfal no troba on enfonsar-li la banya,

el tigre no troba on clavar-li l'urpa,

l'enemic no troba on perpetrar el seu tall.

Per què?

Perquè aquesta persona ha suprimit els seus punts febles."

DR IV.14 (D 53a)

"Voldria tenir prou saviesa

com per poder seguir el gran camí,

i tenir només por de perdre'l.

El gran camí és pla i recte,

però la gent agafa senders tortuosos."

DR IV.15 (D 54a)

"El que està ben arrelat no serà arrancat.

El que està ben agafat no serà deixat anar.

Per això, els rituals ancestrals seran continuats

de generació en generació."

DR IV.16 (D 54b)

"Si conrees la virtut en tu mateix,

la teva virtut serà genuïna.

Si la conrees a la teva família,

la virtut de la família serà forta.

Si la conrees al teu poble,

la virtut del poble serà duradora.

Si la conrees al teu país,

la virtut del país serà abundant.

Si la conrees al món,

la virtut del món serà per tot arreu."

DR IV.17 (D 54c)

"Mira cada persona com a persona;

mira a la família com a família,

mira al poble com a poble,

mira al país com a país,

mira al món com a món.

Com puc saber com és el món?

D'aquesta manera."

DR IV.18 (D 55b)

"Mirar de perllongar la durada de la pròpia vida

és perillós i antinatural.

Controlar la respiració és un sobreesforç.

Créixer massa és començar a decaure.

Forçar les coses és contrari al Dao,

i el que és contrari al Dao desapareix aviat."

DR IV.19 (D 64d)

"La gent acostuma a espatllar el que fa just abans d'acabar-ho;

si es posa tanta cura al final com al principi, res s'espatlla."

DR IV.20 (D 74)

"Si la gent no tem la mort,

com atemorir-la amb la mort?

Però si tem la mort,

com sempre és el cas,

i el que transgredeix la llei pot ser empresonat i executat,

qui gosarà llavors transgredir la llei?

Matar és feina del botxí.

Ocupar el seu lloc

seria com tallar fusta enlloc del fuster;

pocs ho faran sense fer-se un tall a la pròpia mà."

DR IV.21 (D 75b)

"La gent pensa poc en la mort

perquè està centrada en les expectatives.

Per això, la gent pensa poc en la mort.

Qui deixa el tema de viure en segon pla

és més savi que aquell que valora massa la vida."

DR IV.22 (D 50a)

"Viure és arribar i morir és tornar.

Tres persones de cada deu avancen cap a la vida.

Tres persones de cada deu avancen cap a la mort.

Tres persones de cada deu moren per l'ànsia de viure;

això és culpa dels seus esforços excessius per perpetuar la vida.

Només els que no tenen l'afany de viure

se'n surten millor que els que atresoren les seves vides."

DR IV.23 (D 23a)

"Parlar poc és natural.

Una ventada no dura tot un matí.

Una tempesta no dura tot un dia.

Qui fa aquestes coses? La naturalesa.

Si les coses de la naturalesa

no poden perdurar,

com poden pretendre els humans

que les seves coses sí que ho facin?"

Mites

Denis 1900

"Els mythoi són narratives possibles mitjançant les quals l'home intenta donar sentit a la seva vida, explicar-se el més-enllà que no pot ser comprès a través de dades o de fets empírics i demostrables. Mitjançant el mythos descobrim que el llenguatge no solament serveix per descriure, ordenar i clarificar l'experiència humana polifacètica, sinó que, d'una manera primordial, anomena el difícil trànsit del caos al cosmos, que es reactualitza incessantment."

Blanca Solares a El gust de les paraules, dins de Emparaular el món, Fragmenta Editorial, Barcelona 2011, p. 152.

Els valors i l'entreteniment

Waterhouse 1873

A l’hora de plantejar-se la pacient i urgent tasca de crear, reformular i recuperar valors capaços de tenir sentit en la nostra societat actual (o sigui capaços d’enriquir-la i vertebrar-la, donar-li calidesa i profunditat, fer-la més humana) hem de tenir en compte l’anomenat àmbit de l’entreteniment, o sigui d’aquelles activitats destinades a “fer passar bé una estona” a una persona o a un col·lectiu. Fins aquí, res a dir: passar bé una estona és no només ben acceptable sinó desitjable.

El problema sorgeix quan ens fixem en el fet que hi ha diverses maneres de “fer passar bé una estona”. A efectes de la nostra reflexió, les aplegarem en dos blocs: les que fan passar l’estona tot “formant” a l’”entretingut” i les que ho fan deformant-lo. Per “formant” volem dir enriquint la cultura i la sensibilitat de l’entretingut i comunicant-li o enfortint-li valors; per “deformant” volem dir enfortint les seves pulsions espontànies de caire negatiu, o bé oferint-li un producte superficial que no l’enriqueix sinó que l’empobreix (”embrutece”, que es diu en castellà: li potencia el mal gust, li adorm la sensibilitat).

No sempre es fàcil establir nítidament la frontera entre ambdós blocs, i hi ha coses de les que seria discutible dir si “formen” o bé “deformen”. Però això no ens ha d’impedir mirar de valorar les coses des d’aquest prisma, que ens permetrà diferenciar aquells productes d’entreteniment que cal potenciar, difondre i aplaudir d’aquells que cal criticar severament i alertat i posar en guàrdia respecte als seus perills. En les societats democràtiques aquesta és la “dinàmica d’avaluació” acceptable: la lloança i la crítica. Un instrument anterior, la prohibició o censura, sembla no tenir ja espai en les nostres societats. Es clar que això suposa un públic madur i ben informat, o si més no “informable”, al qual puguin arribar lloances i advertiments emesos des de diferents instàncies crítiques (mitjans de comunicació, universitats, entitats culturals, etc.). Quan el mercat no és transparent, i hi ha espai per deformacions i manipulacions per part de certs grups d’interessos (productores cinematogràfiques, propietaris de parcs temàtics, fabricants de video-jocs, editors de best-sellers, cases discogràfiques o qualsevol altre tipus d’ofertador d’entreteniment) llavors no queda clar si el sector públic no ha d’exercir cert tipus de vigilància per tal de garantir al màxim aquesta transparència. Però aquest és un tema colateral que mereixeria un debat específic, i sobre el que ara no ens pronunciarem. 

Un dels grans subministradors d’entreteniment és el cinema comercial. És fàcil posar-se d’acord en que el cinema comercial, les grans superproduccions de difusió massiva, han d’entretenir. És la tradició de Hollywood; per alguna cosa aquella antologia del seu cinema es va anomenar “That’s entertainment”. I, en conseqüència, a l’hora de valorar una pel·lícula concreta haurem de mirar de discernir si es tracta d’un entreteniment “formatiu” o “deformador”. O bé d’una barreja de tots dos, que també pot passar. I a les barreges, l’element deformador fàcilment acaba pesant més que el formatiu (és més fàcil destruir que construir, com és ben sabut).

Un exemple de “barreja” dels dos aspectes podria ser la pel·lícula Gladiator, de Ridley Scott. El comentari que ve al cap en sortir de veure-la és “quina llàstima!” Tants esforços, tants diners, i alguns excel·lents aspectes, malmesos per unes concessions a la “facilitat” o a la pretesa “comercialitat” (que identifica l’accés als grans públics amb determinades pautes estereotipades). Podria haver estat una gran obra, i no aconsegueix ser-ho. La pel·lícula comença molt bé: les escenes de la batalla inicial de les legions de Marc Aureli contra els germànics són esplèndides, però aviat les coses comencen a no anar tan bé. Els combats cos a cos adopten un caràcter infantil i impossible, on els bons maten els dolents en una quantitat i amb una rapidesa inimaginables, fugint del drama i del verisme apuntats a la batalla inicial per acostar-se als models estàndard de les pel·lícules anomenades “de violència” (si volem aprendre de la vida i de la història, les hem de veure el més “tal com són” que es pugui; les simplificacions banalitzadores poden distreure o divertir, però no ensenyar). Es fuig del realisme amb la introducció d’escenes pretesament oníriques o simbòliques tipus new age, amb colors artificials, núvols accelerats i músiques deplorables sense cap sentit (cosa que espatlla estrepitosament, per exemple, el final de la pel·lícula).

I es manipula la història, barrejant personatges reals amb situacions inventades, cosa que em sembla acceptable si hi ha plausibilitat i no hi ha conflicte flagrant amb els fets coneguts de la història, però que no és acceptable quan quelcom és positivament fals (per exemple, la mort de Marc Aureli en mans del seu fill o la de Còmode en mans d’un gladiador al Colisseu, tot i que sembla ser cert que a Còmode li agradava de baixar a lluitar a l’arena amb feres i gladiadors –de la “netedat” d’aquests combats ja és més difícil de saber-ne res…-). Aquesta falta de respecte als coneixements històrics i a la formació dels espectadors fa pensar que es considera irrellevant que a l’espectador se li expliquin coses que se sap que no varen passar com si haguessin passat (cas a part és quan s’agafen fets històrics com a base per una altra cosa, amb una altra pretensió, més simbòlica o metafòrica, com ara a la pel·lícula Amadeus de Peter Schaeffer). 

No només la batalla inicial és excel·lent. Hi ha reconstruccions d’elements quotidians que resulten molt interessants i fetes amb cura. Les interpretacions dels actors són bones; i el guió planteja bé certs aspectes polítics  i psicològics. Però sembla com si els guionistes s’haguessin auto-censurat, haguessin agafat por de fer una pel·lícula “massa seriosa” i haguessin deixat diluir aquests aspectes en una trama més banal i tòpica, més “d’aventures” com tantes altres, al gust del consumidor.

Sembla, doncs, com si els aspectes formatius, que hi són -i podrien ser-hi en molta més mesura-, haguessin estat sotmesos a la prioritat de l’”entreteniment” en la seva versió superficial i deformadora, el qual sembla tenir unes determinades lleis que estableixen com s’han de combinar la tensió i la violència, quina mena de violència s’ha de presentar, etc. (lleis probablement tretes de minuciosos estudis que detecten quins són els gustos “espontanis” del públic). Si ho comparem amb Ben-Hur, aquesta obra tenia una pretensió de comunicació de valors molt més forta. Potser els valors que Ben-Hur transmetia –o potser més aviat la manera de presentar-los- ens poden semblar actualment tous o carrinclons; però no podem evitar la sensació de “superficialitat valoral” de Gladiator. És com si actualment fes angúnia o es considerés inapropiat transmetre valors de manera clara i seriosa a través del cinema-espectacle. I això tan pot ser fruit d’una prevenció dels autors com d’una constatació que el públic (el “mercat”, dirien alguns) no està per històries, per valors, per impactes emocionals a fons, i que opta per quedar-se en les emocions superficials de la violència-espectacle.

Ens passa també això a nosaltres? Tenim por de “parlar seriosament”? Ens sembla ridícul? Inapropiat? Inútil? Innecessari? Improcedent? ¿És que la gent està de tornada de tot i no és sensible a aquesta manera de parlar? ¿O bé ens sembla inoportú “molestar-la” amb reflexions que puguin alterar l’adormiment en el que s’ha instal·lat o el fràgil sistema ideològic que li aguanta la vida quotidiana? ¿És que potser ja no es temps per a les emocions fortes, per a les commocions fins a l’arrel, pels grans sentiments i els grans compromisos? ¿És que cal refugiar-se en el relativisme, la mica de distància irònica i el “no m’emprenyeu massa”? ¿Refugiar-se en l’entreteniment superficial i deformador com a única aspiració, que fa que una pel·lícula sigui apreciada si és distreta, divertida, però quan s’ha acabat s’ha acabat (no fos cas que ens deixessin algun incòmode neguit a dintre)?

Afegim encara una reflexió sobre la cultura de la pau, que s’intenta difondre des de tantes instàncies. La cultura de la pau demana l’eradicació no només de la guerra sinó dels comportaments violents, en circumstàncies especials i en la vida quotidiana. Es pot considerar utòpica la seva pretensió, però no per això deixa de ser lloable i, de fet, parcialment eficaç (de vegades més del que ens pot semblar), tot el que es pugui fer en aquest sentit. Des d’aquest punt de vista, Gladiator no ens mostra la violència de manera que afavoreixi la seva desaparició (com podia ser el cas de Salvem el soldat Ryan de Steven Spielberg) sinó que, com tantes altres pel·lícules, la mitifica i banalitza, fent-ne un joc divertit i sense transcendència, sense implicacions. Fins i tot elements interessants com podrien ser mostrar la vessant èpica de la guerra queden submergits pels gens realistes cops d’espasa d’alta velocitat i eficàcia infinita, que esdevenen un joc sense sentit i amb una impacte subliminar perillós. 

Hem agafat Gladiator com un producte de cultura de masses significatiu, però haguéssim pogut agafar qualsevol altra pel·lícula adreçada al gran públic, qualsevol best-seller, qualsevol disc de moda i preguntar-nos el mateix: quina mena d’entreteniment proporciona? Forma o deforma?

La realització de la possibilitat

Vallotton 1898

"Si el valor ara només pot ser captar en el procés de realització que uneix la possibilitat a la realitat, i si aquests són els dos termes extrems entre els quals es desenvolupa, vol dir que ni l'un ni l'altre no ens poden satisfer, cosa que sembla prou clara a aquell que medita sobre una possibilitat que roman en l'estat de possibilitat, perquè només la seva actualització la justifica, o sobre una realitat considerada independentment de qualsevol referència a la seva possibilitat, ja que ella es redueix al fet pur, sobre el qual ja no tenim cap control i del que el valor es retira.

El domini del valor no és, doncs, ni el domini del possible, ni el domini del real: és el domini intermedi que els uneix i que assegura el pas de l'un a l'altre. Que el real com a tal és incapaç de satisfer-nos i que, en conseqüència, ens obliga a oposar al que se'ns dóna allò que no ens és donat, que només és pensat, però que podem preferir a qualsevol realitat donada i posar-lo per sobre d'ella, aquest és per a nosaltres l'origen mateix de l'ideal. Però si el valor es nega a confondre's mai amb cap objecte real, tot i que mai deixa de jutjar-lo i aspira sempre a coincidir amb ell, no vol dir això que és ell mateix un objecte en idea? La paraula 'ideal' mostra el seu caràcter espiritual tant per la paraula 'idea' de la qual parteix, que només té sentit per a l'esperit, com per aquest fi que ens proposa i que requereix que en realitzar-lo l'esperit mateix es realitzi”.

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 364.

Text original:

"Si la valeur maintenant ne peut être saisie que dans le processus de réalisation qui lie la possibilité à la réalité, et si ce sont là les deux termes extrêmes entre lesquels elle se développe, c’est que ni l’un, ni l’autre ne peut nous contenter, ce qui apparaît assez clairement à celui qui médite sur une possibilité qui reste à l’état de possibilité, car il n’y a que son actualisation qui la justifie, ou sur une réalité considérée indépendamment de toute référence à sa possibilité, car elle se réduit au fait pur, sur lequel nous n’avons plus de prise et dont la valeur se retire.

Le domaine de la valeur n’est donc ni le domaine du possible, ni le domaine du réel : c’est le domaine intermédiaire qui les lie et qui assure le passage de l’un à l’autre. Que le réel comme tel soit incapable de nous satisfaire et que, par conséquent, il nous contraigne d’opposer à ce qui nous est donné ce qui ne nous est pas donné, qui est seulement pensé, mais que nous pouvons préférer à toute réalité donnée et mettre au-dessus d’elle, telle est pour nous l’origine même de l’idéal. Mais si la valeur se refuse à jamais se confondre avec aucun objet réel, bien qu’elle ne cesse de le juger et aspire toujours à coïncider avec lui, n’est-ce pas dire qu’elle est elle-même un objet en idée ? Le mot idéal montre son caractère spirituel à la fois par le mot idée dont il procède, qui n’a de signification que pour l’esprit, et par cette fin qu’il nous propose et qui exige qu’en la réalisant l’esprit lui-même se réalise."