Petrarca: Sonet 198

Ghirlandaio 1488

"L’aura soave al sole spiega et vibra
l’auro ch’Amor di sua man fila et tesse
là da’ belli occhi, et de le chiome stesse
lega ’l cor lasso, e i lievi spirti cribra.

Non ò medolla in osso, o sangue in fibra,
ch’i’ non senta tremar, pur ch’i’ m’apresse
dove è chi morte et vita inseme, spesse
volte, in frale bilancia appende et libra,

vedendo ardere i lumi ond’io m’accendo,
et folgorare i nodi ond’io son preso,
or su l’omero dextro et or sul manco.

I’ nol posso ridir, ché nol comprendo:
da ta’ due luci è l’intellecto offeso,
et di tanta dolcezza oppresso et stanco."

Petrarca, Sonet CXCVIII

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"L’aura suau al sol desplega i vibra
l’or que l’Amor amb pròpia mà ha filat,
i amb els cabells mateixos m’ha lligat
el cor las, que de forces es desfibra.

No tinc medul·la en os, o sang en fibra,
que no em senti fremir, si m’he apropat
on hi ha qui mort i vida, de costat,
suspèn en  lleu balança, i equilibra,

veient els focs cremar en què jo m’encenc,
i fulgurar els lligams amb què sóc pres,
ara a l’espatlla dreta, ara a l’esquerra.

Jo no ho puc explicar, que no ho entenc:
per tals dos llums és l’intel·lecte oprès,
i lassat per tan gran dolçor sense erra."