 |
| Simone Martini 1320 |
"Or che ’l ciel et la terra e ’l vento tace
et le fere e gli augelli il sonno affrena,
Notte il carro stellato in giro mena
et nel suo letto il mar senz’onda giace,
vegghio, penso, ardo, piango; et chi mi sface
sempre m’è inanzi per mia dolce pena:
guerra è ’l mio stato, d’ira et di duol piena,
et sol di lei pensando ò qualche pace.
Cosí sol d’una chiara fonte viva
move ’l dolce et l’amaro ond’io mi pasco;
una man sola mi risana et punge;
e perché ’l mio martir non giunga a riva,
mille volte il dí moro et mille nasco,
tanto da la salute mia son lunge."
Petrarca, Sonet CLXIV
Versió catalana de Miquel Desclot (2003):
"Ara que el cel, la terra i el vent calla
i la son aus i feres encadena,
la Nit el carro astral en ronda mena
i la mar plana jeu sense batalla,
veig, penso, cremo, ploro; i qui em tenalla
tinc davant meu per dar-me dolça pena:
guerra és el meu estat, d’ira i dol plena,
pensar en ella és la sola pau sens falla.
Així només d’una clara deu viva
brolla el dolç i l’amarg de què jo em peixo;
una idèntica mà em guareix i em puny;
i perquè el meu turment no vingui a riba,
mil cops al dia moro i mil reneixo,
tant de la salut meva em trobo lluny."
Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):
"Ara que en cel i terra el vent decau,
i el son les feres i els ocells enfrena,
i el seu carro estelar la nit emmena,
i, en el seu llit, la mar sense ones jau,
veig, penso, cremo i ploro, car s'escau
tostemps al meu davant ma dolça pena;
la guerra és mon estat, d'ira i dol plena,
i em ve, quan penso en ella, un xic de pau.
Tan sols d'una claríssima font viva
surt la dolcesa i l'amargor que em peix:
sols una mà em guareix i m'és aspriva.
I a fi que el meu turment no toqui riba,
mil cops moro i reneixo un jorn mateix,
tan lluny de la salut que no m'arriba!"
Entrades
