divendres, 9 de setembre del 2022

Epicuris i estoics



Delvaux 1946


La Contra de Lluís Amiguet a Juan Antonio González Iglesias, catedràtic de Filologia de la Universitat de Salamanca, a La Vanguardia del 08.09.2022:


"Quins filòsofs ens ajudaran a transitar aquests temps?

Personalment em defineixo com un epicuri poc convencional; però la pandèmia, la guerra, la inflació..., vivim de nou una època semibàrbara que ens obliga a passar d’epicuris a estoics.

Mals temps; grans principis?

Senzillesa, naturalitat, pragmatisme: filosofia clàssica. I l’estoïcisme ja ensenyava resiliència –això que es creu tan modern– al món antic: caure per aixecar-se.

El fracàs és el principi de l’èxit?

Els clàssics preferien parlar de felicitat en el seu sentit etimològic de fecunditat. És a dir, fer alguna cosa per als altres. Això és ser fecund, ergo feliç. L’èxit tal com s’entén avui, en canvi, no és necessàriament compartir, sinó tot el contrari.

L’única virtus ara és triomfar?

Els nostres clàssics són més elegants i efectius ensenyant-nos a viure que tota aquesta literatura d’autoajuda amb empelts orientals que inunda les llibreries...

Orient i Occident no van dialogar?

Per descomptat: l’epicureisme, de fet, és el budisme occidental, que intenta evitar el mal i buscar el bé de forma meditada.

La felicitat es pot ensenyar?

Saber viure és un art que s’ensenya i s’aprèn, de passada, exercitant-lo...I amb l’exemple: la lectura –jo ara recomano Marc Aureli i Sèneca– i la història. Llegiu història, com els clàssics: per entendre’ns a nosaltres mateixos i entre nosaltres.

Marc Aureli escrivia aforismes: era un tuitaire avant la lettre?

Marc Aureli estava en un punt d’arribada i nosaltres, en el de partida...

Que Marc Aureli ens il·lumini, doncs...

La seva primera lliçó és no fer atenció ni als rumors ni a les calúmnies...

Retiro, doncs, allò que era tuitaire: les xarxes viuen del narcisisme.

L’estoïcisme, en canvi, defensa la intimitat i l’equilibri interior. I és un gran enemic de les xafarderies i els rumors... Aquest què diran que a tants esclavitza avui.

Higiene anti fake?

La virtus s’exercita diàriament, diguem-ne que com els músculs en un gimnàs: per evitar allò dolent i trobar allò bo, que és el bonic i ètic. I aquesta cerca sempre és la de la veritat. Marc Aureli ajuda a recuperar la veritat després del relativisme postmodern.

Les Meditacions no són abans que res la cerca d’un equilibri?

Un centre, amb permís de Batiatto, de gravetat permanent. I per aconseguir-ho hem d’evitar viure dissociats de la natura: hem de caminar al bosc i ficar els peus al riu. Horaci ho descriu: “Detesto, noi, la sumptuositat dels perses/ i em desplauen les corones entreteixides amb escorça de til·ler.../”.

Equilibri enfront d’acumulació?

I parla del seu vi: fet per ell allà, a casa seva...: “En tinc prou ambla seva senzilla gràcia que no requereix adorns/ Se sobra a si mateix i a tots bé se’ns posa/A tu també mentre vas omplint a l’ombra exemplar dels emparrats/la meva copa un cop més / Això sí que és luxe”.

Elogi de la senzillesa i la proximitat?

Aquí tenim dues categories antropològiques: Horaci, el poeta, i el seu mecenes, davant del qual defensa la senzilla virtut del vi fet a casa seva: no és el millor ni el més car perquè ell viu retirat de vanitats i ambicions, però ofereix el millor que té.

El senyor del seu destí no és qui més posseeix sinó qui menys ambiciona?

L’estoïcisme en essència és viure amb una mica menys del que pots. És a dir, posar-te límits tu a tu mateix abans que te’ls posin la religió, els pares, els professors... Ho defensaré en línia el pròxim dia 15 per a tothom.

Posar-se límits és alliberar-se?

De l’avarícia, la supèrbia i l’ambició i dels qui les pateixen i no es posen límits.

Si vas a totes, el límit sempre te’l posen els altres?

Posar-te límits et deslliura del “més i més”, del “tu ho pots tot” i el “si vols, pots”.

Els estoics ens aconsellen no voler-ho tot, sinó només el necessari?

I formant-te dia a dia en la virtus també decideixes fins on vols arribar i arribaràs.

Això avui és anar contra corrent.

I la saviesa per ser feliç és voler arribar a menys del que podries si volguessis.

Això no és predicar el conformisme?

Això és ser lliure per ser feliç: és ser estoic.

Ens imposa l’aurea mediocritas?

Aquest vers horacià se sol llegir malament. No està elogiant la “mediocritat daurada”, sinó el “just mitjà”. De la mateixa manera, el carpe diem no és una invitació al batibull d’un hedonisme destructiu, sinó tot el contrari: saber valorar allò bo de cada moment en la seva justa mesura.

Marc Aureli en sabia?

Va ser potser el millor emperador que va tenir Roma. Ho vaig llegir en una antologia que va editar Georges Pompidou, president de la República Francesa... Ah, un polític que edita filosofia! Quina sana enveja!"



Introducció de Lluís Amiguet:

"Estava en creixent desacord amb la meva època –se sincera González Iglesias–, però ja he arribat al complet desacord”. Cal secundar-lo en el xoc de l’ideal en voga de l’avariciós “si vols, pots” amb la virtus clàssica de qui posa els seus propis límits per sota del que podria si volgués. Els epicuris triaven, en un dia a dia carregat de seny horacià, fins on arribar: no ambicionaven mai tot i sempre compartien quelcom amb tots. La felicitat era conseqüència de la fecunditat: és feliç qui fa per compartir. Res a veure amb l’avarícia de l’èxit individual predicada avui pels apòstols del sistema. L’epicuri en segueix tenint prou amb un racó al món on gaudir d´un jardí, llibres i un grapat d’amics. I l’estoic, tan oportú avui, ens ensenya a encoratjar-nos davant l’adversitat en la renúncia, no en l’acumulació."