dilluns, 14 de febrer del 2022

Maduració



Chillida 1968



Reprenc unes notes fetes per a una sessió inaugural del Programa Vicens Vives d'ESADE, on assenyalava vuit actituds rellevants per a la maduració personal:

- L'autenticitat. O sigui, no fer les coses perquè toca, o per a quedar bé, o per agradar, o per a rebre aplaudiments, sinó per coherència, per convicció.

- La seriositat, el rigor. Això comporta fugir de la frivolitat, de la banalitat, de l'esbojarrament, del fer coses sense pensar gaire, sense tenir en compte les seves possibles conseqüències.

- La diversitat. Aquí l'entenem com a l'acceptació cordial i sincera, no perquè no queda cap més remei, de diferents maneres de pensar, de fer, de ser. Renunciar que el nostre model vital és l'únic valuós, o el més valuós. Respectar la identitat dels altres.

- La transparència, acompanyada de la confiança en allò que fem, de la sinceritat en els nostres propòsits, de la honestedat en les nostres motivacions. Això comporta fugir del culte a l'aparença, a la façana, a la "correcció política", a la imatge, al càlcul estratègic de les posicions, a l'engany.

- La visió polièdrica, àmplia, multifacètica, envers l'entorn. Fer el necessari per evitar les unidimensionalitats (només veure de les coses allò que ens interessa) i les obsessions (que la nostra mirada quedi polaritzada en una única direcció).

- L'atenció. Pot semblar que això es dóna automàticament, però no és així. Cal fer un cert esforç per estar atents, per estar alerta, per viure focalitzats. És molt important no estar distrets, despistats, desorientats, flotant.

- La mirada penetrant. Això també ens pot semblar que es dona espontàniament, però cal treballar per assolir una visió indagadora, que vagi a fons, que busqui l'arrel de les coses i fugi de la superficialitat i de la precipitació.

- La sensibilitat. Cal evitar la indiferència, la pell gruixuda, la fredor de cor, la displicència, la superioritat. Una sensibilitat simultània al sofriment i a la meravella del món. Cal dotar-se d'una capacitat de commoció profunda i duradora davant del dolor (no un moment d'emoció passatgera) i d'una capacitat de copsar la magnificència i bellesa del cosmos, de la vida, de l'ésser humà, del fet d'existir. Una capacitat d'amarar-nos alhora de compassió i d'admiració.