divendres, 3 de juny de 2016

Forçar el món




Twombly 1968


E 'n la sua volontade è nostra pace

Dant, Divina Comèdia, Paradís, III, 85



Hi ha una manera "violenta" d'enfrontar-se al món. Un intent de forjar la vida segons un model preconcebut per nosaltres, on es reflecteixen només els nostres anhels i interessos. Un intent de calcular una trajectòria i esforçar-se per realitzar-la encara que això comporti "forçar" els límits de la realitat en funció del nostre projecte. Certament els projectes de transformació positiva de la realitat són imprescindibles i omplen la vida de sentit, però cal saber detectar aquests "límits" tant per raons de viabilitat operativa del projecte com per raons de trobar la manera adient d'estar en el món. No és fàcil saber quan s'arriba al nivell de "forçar" la realitat - fa falta una bona capacitat de discerniment - però cal aprendre a detectar aquest moment. Tot i que pot arribar a tenir ressonàncies heroiques o patètiques, aquest "forçar" la realitat no sembla una manera prou apropiada, sàvia, d'abordar la vida, ni per eficiència transformadora ni per construcció del caràcter. La violència genera violència, i tensió, i neguit, i això vol dir no viure prou en pau. Sembla millor, doncs, no relacionar-se amb el món a partir de la imposició de la pròpia voluntat, sinó fer-ho procurant transformar el món sense anar més enllà del possible i raonable. Caldrà respectar el món, tenir-lo en compte, col·laborar-hi, i això genera serenitat, pau, joia.

El nucli ideològic de les grans tradicions religioses més aviat sembla situar-se en aquesta opció. La seva posició de fons és més aviat admirativa i acceptativa, i han expressat aquesta actitud amb fórmules diferents i complementàries, però que van a parar al mateix lloc, a aquesta manera pacífica de relacionar-se amb la vida. Això permet mirar d'establir una cadena d'equivalències que pot resultar suggerent:

Tot està escrit = els teus cabells estan comptats = hi ha un destí, estem predestinats = cal acceptar la voluntat de Déu = cal sotmetre's a la voluntat de Déu = cal ser dòcils = cal ser anyells de Déu = cal fer la voluntat del Pare (com a l'hort de les Oliveres: “que no es faci la meva voluntat sinó la Teva”) = no voler imposar la nostra voluntat = no posar el nostre ego al centre, com a rector = no creure'ns que podem fer el món i la vida a la nostra manera = no lluitar contra el destí = abandonar-se a la divina Providència = deixar-se portar per la vida = adaptar-se, com l'aigua (taoisme) = no voler forçar les coses = no batallar, no barallar-nos amb la vida = ser pacífic (“benaurats els pacífics, perquè seran anomenats fills de Déu”) = estar en pau amb un mateix, i amb la vida, i amb el món = no neguitejar-se, ni desesperar-se = poder contemplar i assaborir la vida.