La idea i la cosa

 

Valloton 1923

"L'esperit no pot adreçar-se al món si no és per a comprendre'l o per a reformar-lo. Sota el primer aspecte, la idea expressa no pas la representació de la cosa, sinó la seva possibilitat (de tal manera que la idea ens dóna alhora el mitjà de pensar la cosa i de produir-la). Sota el segon aspecte, la idea porta en ella mateixa la característica de l'ideal o del valor (el que ens permet comprendre perquè la idea és per a nosaltres una finalitat que depèn de nosaltres de voler i d'escollir)."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 195-196

Text original:

"L’esprit ne peut se tourner vers le monde que pour le comprendre ou pour le réformer : sous le premier aspect, l’idée exprime non pas la représentation de la chose, mais sa possibilité (de telle sorte qu’elle nous donne le moyen à la fois de la penser et de la produire) ; sous sa seconde forme, elle porte en elle le caractère de l’idéal ou de la valeur (ce qui nous permet de comprendre pourquoi elle est pour nous une fin qu’il dépend de nous de vouloir et de choisir)."

Clapés: Voler dir

Rothko 1961

XXVI

"No tractis de no voler
dir res, ans de voler dir el no-res.
Llavors que et sembla

dir sempre el mateix:

un mateix que mai no és igual."

Antoni Clapés a Alta Provença (2005)

Madame Récamier

David 1800

Magritte 1949

Shinji Ogawa 2011

La ironia de Magritte i Ogawa davant del quadre de David... I la de Magritte davant del quadre de Gérard.

Gérard 1805

Magritte 1950

Voluntat poètica

Max Ernst 1924

"El quadre Dues nenes són amenaçades per un rossinyol es proposa recrear l'espai, la llum, l'acció insòlita del somni, i ho aconsegueix. No representa un determinat somni concret que el pintor ha somniat i ha descrit després. El seu abast és més general. Tradueix una voluntat de superar la pintura, concebuda com a representació estètica d'una realitat més o menys interpretada. No s'apel·la només a l'ull. Depassant de les normes de la bellesa, el pintor invoca directament el desig, i mina la resistència de l'espectador arrencant-lo dels seus costums. La ruptura creada per la juxtaposició dels elements reals: barrera, botó, palanca, i dels elements pintats, confereix a aquesta obra una força més persuasiva que urgent. L'home enfilat, inestable, evoca la sensació de vol o de caiguda tan freqüent en els somnis. Les nenes amenaçades, en actituds insòlites, comuniquen un deliciós sentiment de terror. Més encara que una obra pictòrica, el que Max Ernst ens proposa és una tècnica de suggestió. Hi ha pocs quadres, fins i tot en la mateixa obra d'Ernst, en els que s'hagi manifestat de manera tan impressionant la seva voluntat poètica."

Patrick Waldberg 

Rostres de Masaccio

Detalls del fresc El tribut de Masaccio, de 1425, restaurats als tallers d'Aglaia. 

Marc Aureli VI, 37: El present

"Qui ha vist el present, ho ha vist tot: tot el que ha sorgit des de l'eternitat i el que succeirà per tota l'eternitat; ja que totes les coses tenen la mateixa naturalesa i la mateixa fisonomia."

Marc Aureli, Meditacions VI, 37

Daodejing 22

Gerhard Richter 1977

"El que és incomplet és completat.
El que és inclinat és redreçat.
El que és buit és omplert.
El que és vell és renovat.

Qui té pocs desigs, els obté;
qui en te molts, es perd.
El senzill i pur és assolit,
el complicat i extens causa confusió.

Per això, la persona sàvia abraça la unitat
i és el model del món.
Sobresurt perquè no s'exhibeix.
És reconeguda perquè no es reafirma.
Mereix honors, perquè no s'exalça.
Mana, perquè no s'imposa.
Ningú la combat, perquè ella no oprimeix ningú.

Diu una antiga dita:
"El que és incomplet, és completat."
Qui pot considerar vanes aquestes paraules?
Tot veritable acompliment hi és referit."



Daodejing 22

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

L'art de la lucidesa

Cézanne 1906

"La caverna que ens ha tocat a nosaltres, ciutadans del segle XXI, resulta molt més complicada que la platònica. En aquesta­, hi havia una desfilada d’ombres. En la nostra, hi ha una infinitat de reflexos tramposos que neixen en pantalles de tota mena: de mòbil, de tauleta, d’ordinador, de televisió. Un ball d’aparences, un saló de miralls infinits, en què ens podem perdre. Hi ha dies en què un se sent un nàufrag a la deriva en un gran oceà d’informació sovint fútil, dubtosa, trucada.

De fet són molts els senyals de deso­rientació en la ciutadania d’Occident. Perplexes, les persones oscil·len entre l’emprenyament i el neguit. I no obstant això, perquè una vida humana es compleixi, es realitzi plenament, n’hi ha prou amb algunes idees clares i certes. Idees que són com diamants perfectament lapidats. Això és el que vull. Això és el que he de fer. El meu camí cap a l’avenir recorrerà aquests territoris. Quan assolim aquesta epifania interior, ens transformem en una tela neta, en la qual ja podem pintar la nostra existència. I el que se sent és la pau que dona la claror.

Per arribar a aquest moment solar, cal ser capaços de desempallegar-nos del contraban de falsedats que hi ha en nosaltres i que, sovint, ens és transmès per la nostra cultura o la nostra família. Si ens asseiem a analitzar el que hem rebut de la nostra gent gran, trobarem moltes coses valuoses, per descomptat. Però n’hi ha prou amb una idea falsa, una emoció verinosa­, perquè tota la nostra vida tendeixi a transformar-se en un trist teatre. I així ja no serem un retrat, sinó una cari­catura nostra.

En aquest viatge amb rumb a la lucidesa, també ens hem de deslliurar de les nostres pròpies ombres interiors. Ca­dascú sabrà quina és la seva col·lecció de foscors. Si no ho fem, pels nostres ulls fluiran­ no les meravelles­ del món, sinó esborralls de sentiments negatius. Tot ho veurem tacat, empastifat pels nostres traumes, les nostres debilitats. La transparència íntima, tan difícil d’assolir, és aquella llum que inunda l’estudi d’un artista­, entrant amb abundància per amplis finestrals­.

Després també hi ha les persones que triem i que ens trien. Perquè en algunes tot quedarà més clar, i en d’altres pot ser que es densifiqui la nostra mentida. De vegades ens autodestruïm desastrosament a través de la gent amb qui intimem. Hi ha, d’altra banda, persones que són com miralls màgics on albirem el nostre rostre més autèntic. Gent que ens ajuda a obrir els baguls del nostre esperit. I és en aquell moment, recolzats en aquells éssers humans inestimables, que descobrirem a les nostres mans els pinzells capaços de pintar el nostre recorregut.

La veritat del món i del que som s’ha d’assolir vivint a fons. I això inclou llegir certs llibres. Contemplar obres d’art. Mirar la lluna de les millors pel·lícules. Encisar les nostres orelles amb el misteri de la música. Aprendre el més lúcid que s’ha pensat i s’ha descobert. Perquè moltes persones s’han enamorat de la fondària de les coses. I tot aquest patrimoni, tota aquesta aventura, és la capsa de tintes amb què podrem acolorir la nostra biografia. I no oblidem els viatges perquè només formen part de nosaltres els mapes dibuixats pels nostres passos. Tanmateix, el que fem ha de ser transitiu: ha de ser una abraçada que fem a les persones.

Haurem entrat així de ple en el clarobscur de la vida. Una mica més dens i bonic que la ballaruga d’imatges de la caverna­ audiovisual. Res no serà fàcil, però tot serà­ real i anirà a més. Fins i tot el patiment i el fracàs ens construiran. Ja no serem titelles de la nostra època. Carn de canó del nostre país, de la nostra cultura. Potser pagarem un alt preu de solitud i incomprensió­ per haver-nos atrevit a trair­, en nom de la lucidesa, la mala pel·lícula de ficció en què ens fan existir. Malgrat tot, no ens haurem de sentir supe­riors a ningú: aquesta seria la pitjor mentida de totes.

I arribarà un dia que tot el que hi havia a la caverna, totes les imatges mentideres, es reduirà a un petit mirall situat al fons de la nostra existència. Els dies ens envoltaran amb el seu remolí rutilant de persones i d’objectes. La tradició que ens amenaçava estarà penjada a les parets, desdibuixada en l’ombra. Hi haurà una porta per on entra la llum. I mirarem a la vida, cara a cara, curiosos i serens, sempre disposats, a la pròxima pinzellada de la nostra biografia."

Gabriel Magalhaes a La Vanguardia del 21.02.2022

La nit se'n va

 

"Mira la caravana de la vida que passa!
gaudeix cada instant que se'n va, joiós;
et concerneix el demà dels altres? Saquí!
apropa'm la copa, que la nit se'n va."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 113 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Disponibilitat i superficialitat

Ellsworth Kelly 1951

"La nostra època es defineix per l’abundància en l’oferta de continguts i la manca de sentit en consumir-los. Tenim tot l’art a l’abast dels nostres dits, però no aconseguim la relació profunda entre nosaltres i l’art que donava sentit a l’existència humana en altres èpoques. Ho tenim tot disponible, però la nostra relació amb aquestes obres d’art és superficial."

Kyle Chayka a La Contra de La Vanguardia del 08.02.2022

Jo i tu

Schmidt-Rottluff 1912

"Mentre un jo sigui "impulsat" vers un tu per un ell, no és possible parlar d'amor. En l'amor cap jo és impulsat per un ell, sinó que el jo és qui es "decideix" per un tu."

Viktor E. Frankl a La presència ignorada de Déu (1948)

Forçar el món

Twombly 1968

E 'n la sua volontade è nostra pace

Dant, Divina Comèdia, Paradís, III, 85

Hi ha una manera "violenta" d'enfrontar-se al món. Un intent de forjar la vida segons un model preconcebut per nosaltres, on es reflecteixen només els nostres anhels i interessos. Un intent de calcular una trajectòria i esforçar-se per realitzar-la encara que això comporti "forçar" els límits de la realitat en funció del nostre projecte.

Certament els projectes de transformació positiva de la realitat són imprescindibles i omplen la vida de sentit, però cal saber detectar aquests "límits", tant per raons de viabilitat operativa del projecte com per trobar la manera adient d'estar en el món. No és fàcil saber quan s'arriba al nivell de "forçar" la realitat - fa falta una bona capacitat de discerniment - però és important aprendre a detectar aquest moment.

Tot i que pot arribar a tenir ressonàncies heroiques o patètiques, aquest "forçar" la realitat no sembla una manera prou apropiada, sàvia, d'abordar la vida, ni per eficiència transformadora ni de cara a la construcció del caràcter. La violència genera violència, i tensió, i neguit, i això vol dir no viure prou en pau. Sembla millor, doncs, no relacionar-se amb el món a partir de la imposició de la pròpia voluntat, sinó fer-ho procurant transformar el món sense anar més enllà del possible i raonable. Cal respectar el món, tenir-lo en compte, col·laborar-hi, i això genera serenitat, pau, joia.

El nucli ideològic de les grans tradicions religioses més aviat sembla situar-se en aquesta opció. La seva posició de fons és més aviat admirativa i acceptadora, i han expressat aquesta actitud amb fórmules diferents i complementàries, però que van a parar al mateix lloc, a aquesta manera pacífica de relacionar-se amb la vida.

Això permet proposar una cadena d'equivalències que pot resultar suggerent:

Tot està escrit = els teus cabells estan comptats = hi ha un destí, estem predestinats = cal acceptar la voluntat de Déu = cal sotmetre's a la voluntat de Déu = cal ser dòcils = cal ser anyells de Déu = cal fer la voluntat del Pare (com a l'hort de les Oliveres: “que no es faci la meva voluntat sinó la Teva”) = no voler imposar la nostra voluntat = no posar el nostre ego al centre, com a rector = no creure'ns que podem fer el món i la vida a la nostra manera = no lluitar contra el destí = abandonar-se a la divina Providència = deixar-se portar per la vida = adaptar-se, com l'aigua (taoisme) = no voler forçar les coses = no batallar, no barallar-se amb la vida = ser pacífic (“benaurats els pacífics, perquè seran anomenats fills de Déu”) = estar en pau amb un mateix, i amb la vida, i amb el món = no neguitejar-se, ni desesperar-se = poder contemplar i assaborir la vida.

El significat de la vida

Schmidt-Rottluff 1937

"El que realment necessitem és un canvi radical en la nostra actitud envers la vida. Hem d'aprendre nosaltres mateixos i, després, ensenyar als desesperats que en realitat no importa que no esperem res de la vida, sinó si la vida espera alguna cosa de nosaltres. Hem de deixar de fer-nos preguntes sobre el significat de la vida i, en comptes d'això, pensar en nosaltres com a éssers als que la vida els inquireix contínuament i incessantment. La nostra resposta no ha d'estar feta de paraules ni tampoc de meditació, sinó d'una conducta i una actuació rectes. En darrera instància, viure significa assumir la responsabilitat de trobar la resposta correcta als problemes que això planteja i acomplir les tasques que la vida assigna contínuament a cada individu.

Aquestes tasques, i conseqüentment el significat de la vida, difereixen d'un ésser humà a un altre, d'un moment a un altre, de manera que resulta completament impossible definir el significat de la vida en termes generals. Mai no es podrà donar resposta a les preguntes relatives al sentit de la vida amb arguments especiosos. "Vida" no significa quelcom de vague, sinó quelcom de molt real i concret, que configura el destí de cada ésser humà, diferent i únic en cada cas. Cap ésser humà ni cap destí es pot comparar a un altre ésser humà o a un altre destí. Cap situació es repeteix i cada una exigeix una resposta diferent; de vegades, la situació en que un ésser humà es troba li pot exigir que emprengui alguna mena d'acció; d'altres, pot resultar més avantatjós aprofitar-la per meditar i treure les conseqüències pertinents. I, de vegades, el que s'exigeix a l'ésser humà pot ser simplement acceptar el seu destí i carregar amb la seva creu. Cada situació es diferencia per la seva unicitat i en tot moment només hi ha una sola resposta correcta al problema que la situació planteja.

Quan un ésser humà descobreix que el seu destí és patir, ha d'acceptar aquest patiment, ja que aquesta és la seva sola i única tasca. Ha de reconèixer el fet que, fins i tot patint, ell és únic i està sol a l'univers. Ningú el pot redimir del seu patiment ni patir en el seu lloc. La seva única oportunitat rau en l'actitud que adopti en suportar la seva càrrega."

"La unicitat i la resolució que diferencien a cada individu i confereixen un significat a la seva existència tenen la seva incidència en l'activitat creativa, com la tenen en l'amor. Quan s'accepta la impossibilitat de reemplaçar una persona, es permet que es manifesti en tota la seva magnitud la responsabilitat que l'ésser humà assumeix davant la seva existència."

Viktor E. Frankl a L'home a la recerca de sentit (1946)

Exigències interiors

 

Vallotton 1918

"L'oposició entre l'intel·lecte i el voler expressa la condició d'un ésser que s'insereix en un món que ell no ha creat, però que pot en tot moment modificar amb el pensament i l'acció, per tal de posar-lo d'acord amb les seves pròpies exigències interiors."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 194

Text original:

"L’opposition entre l’intellect et le vouloir exprime la condition d’un être qui s’insère dans un monde qu’il n’a pas lui-même créé, mais qu’il peut sans cesse modifier en pensée et en action, de manière à le mettre en accord avec ses propres exigences intérieures."

Maduració

Chillida 1968

Reprenc unes notes fetes per a una sessió inaugural del Programa Vicens Vives d'ESADE, on assenyalava vuit actituds rellevants per a la maduració personal:

- L'autenticitat. O sigui, no fer les coses perquè toca, o per a quedar bé, o per agradar, o per a rebre aplaudiments, sinó per coherència, per convicció.

- La seriositat, el rigor. Això comporta fugir de la frivolitat, de la banalitat, de l'esbojarrament, del fer coses sense pensar gaire, sense tenir en compte les seves possibles conseqüències.

- La diversitat. Aquí l'entenem com a l'acceptació cordial i sincera, no perquè no queda cap més remei, de diferents maneres de pensar, de fer, de ser. Renunciar que el nostre model vital és l'únic valuós, o el més valuós. Respectar la identitat dels altres.

- La transparència, acompanyada de la confiança en allò que fem, de la sinceritat en els nostres propòsits, de la honestedat en les nostres motivacions. Això comporta fugir del culte a l'aparença, a la façana, a la "correcció política", a la imatge, al càlcul estratègic de les posicions, a l'engany.

- La visió polièdrica, àmplia, multifacètica, envers l'entorn. Fer el necessari per evitar les unidimensionalitats (només veure de les coses allò que ens interessa) i les obsessions (que la nostra mirada quedi polaritzada en una única direcció).

- L'atenció. Pot semblar que això es dóna automàticament, però no és així. Cal fer un cert esforç per estar atents, per estar alerta, per viure focalitzats. És molt important no estar distrets, despistats, desorientats, flotant.

- La mirada penetrant. Això també ens pot semblar que es dona espontàniament, però cal treballar per assolir una visió indagadora, que vagi a fons, que busqui l'arrel de les coses i fugi de la superficialitat i de la precipitació.

- La sensibilitat. Cal evitar la indiferència, la pell gruixuda, la fredor de cor, la displicència, la superioritat. Una sensibilitat simultània al sofriment i a la meravella del món. Cal dotar-se d'una capacitat de commoció profunda i duradora davant del dolor (no un moment d'emoció passatgera) i d'una capacitat de copsar la magnificència i bellesa del cosmos, de la vida, de l'ésser humà, del fet d'existir. Una capacitat d'amarar-nos alhora de compassió i d'admiració.

Petrarca: Sonet 132

Simone Martini 1321

"S’amor non è, che dunque è quel ch’io sento?
Ma s’egli è amor, perdio, che cosa et quale?
Se bona, onde l’effecto aspro mortale?
Se ria, onde sí dolce ogni tormento?

S’a mia voglia ardo, onde ’l pianto e lamento?
S’a mal mio grado, il lamentar che vale?
O viva morte, o dilectoso male,
come puoi tanto in me, s’io no ’l consento?

Et s’io ’l consento, a gran torto mi doglio.
Fra sí contrari vènti in frale barca
mi trovo in alto mar senza governo,

sí lieve di saver, d’error sí carca
ch’i’ medesmo non so quel ch’io mi voglio,
et tremo a mezza state, ardendo il verno."

Petrarca, Sonet CXXXII

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Si amo no és, què és que el meu cor sent?
Però si ho és, per Déu, què cosa és tal?
Si bona, per què es mostra aspra i mortal?
Si mala, per què és dolç el seu turment?

Si de grat cremo, per què el plor i lament?
Si a contracor, el lamentar què val?
Oh viva mort, o deliciós mal,
per què, si no hi consento, em pots talment?

I si hi consento, el plany és esguerrat.
Amb vent contrari, en barca sense antena
em trobo en alta mar, sense govern,

tan buida de saber, d’error tan plena,
que jo mateix no em sé la voluntat,
i tremo a mig estiu, cremo a l’hivern."

Versió catalana de Narcís Comadira (1985):

"Si Amor no és, què és el que jo sent? 

I si és Amor, per Déu, hi ha res igual? 

Si bo, d’on ve l’efecte aspre i mortal? 

Si dolent, per què és dolç el seu turment? 

Si crem de grat, per què em plany i lament? 

Si a desgrat, lamentar-se què val? 

Oh viva mort, oh delectable mal, 

com em punys tant, sense consentiment? 

I si et consent, sense raó tinc pena. 

Enmig dels vents, en una feble barca

em trobo en alta mar, sense govern,

tan buida de saber, d’error tan plena, 

que ni jo sé què vull: l’incert em marca;

i tremolo en ple estiu, cremo a l’hivern."

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Si no és amor, ¿què és el que el cor sent?

Però, si ho és, per Déu ¿hi ha res igual?

¿És bo, si té l'efecte aspre i mortal?

¿Cruel, si és més suau que cap turment?

Si em cremo a gust, ¿per què el plor i el lament?

¿És a desgrat? ¿Doncs, lamentar què em val?

Oh mort vivent! Oh delectable mal!

¿Com forces tant sense consentiment?

Si hi consenteixo, sens raó en tinc pena:

afronto en alta mar l'advers antull

dels vents, en feble nau sense govern,

tan buida de saber i d'errors tan plena,

que jo mateix no sé ben bé què vull:

l'estiu m'és fred i foc se'm fa l'hivern."

L'abadessa

 

Rouault 1952

És ben bonica l'entrevista d'Antoni Bassas a la mare abadessa del Monestir benedictí femení de Montserrat, Maria del Mar Albajar (https://youtu.be/QbPQQN1Ibuc), la gestualitat de la qual sorprèn per la seva naturalitat. És una persona madura, lúcida, espontània, que s'expressa molt bé. Cap discrepància amb el que diu. L'entrevista m'ha fet pensar, però, en algunes qüestions pel que fa a la vida monàstica actual:

- No es pot apropar actualment una mica més la vida monàstica a la vida no monàstica? Dos exemples: anar d'excursió i mirar alguna sèrie o pel·lícula (com li planteja en Bassas...). Tan individualment com comunitàriament, no hi podria haver una mica d'espai en la vida monàstica per a aquesta mena d'activitats, com n'hi deu haver per llegir o sentir música? Això són dos exemples concrets d'una temàtica més àmplia: no cal apropar una mica més l'espiritualitat dels religiosos i l'espiritualitat dels laics? No hi sortim tots perdent mantenint una tan extrema separació?

- No caldria articular una xarxa que envoltés els monestirs i els imbriqués millor en la societat? No caldria un ampli grup de gent que conegués, s'estimés i utilitzés el monestir i alhora en fos testimoni en el context social? Gent "intermèdia", que no visqués al monestir ni hagués fet els vots però que visqués en petites comunitats escampades, o fins i tot fes vida familiar però formés part de la xarxa de connexió social del monestir? Probablement un monestir amb cinquanta monges hauria de tenir un mínim de 250 persones jugant aquest paper, donant-li suport econòmic, transmetent-li les seves vivències del món, etc. En el món benedictí existia una figura d'aquesta mena, els "oblats seglars benedictins". Què se n'ha fet? S'han posat al dia? O els monjos i monges s'estimen més mantenir la seva exclusiva de rigor, sense figures intermèdies que els podrien desvaloritzar?

- Es planteja prou en el si dels monestirs la manera actual de ser cristià?  O bé es considera que aquest és un tema ja establert i no subjecte a discussió? Potser l'entrevista no porta la conversa cap aquí, però és aquesta una qüestió prou viscuda i debatuda en el si de les comunitats religioses? No hauria de ser aquesta una de les grans preocupacions de bisbes, teòlegs, responsables institucionals i comunitats religioses, com ho ha de ser de cada cristià? Els cristians, actualment, què han de pensar (com poden formular la seva fe), què han de dir (com poden comunicar-la, expressar-la), què han de fer (quins compromisos d'actuació són derivables actualment de la seva fe)? No de cara a establir cap model únic de comportament, sinó de cara a revisar les posicions de manera que les actituds i expressions dels cristians actuals siguin vívides, vibrants per a ells mateixos i comprensibles, significatives per als no cristians...

Daodejing 26

"El que pesa és l'arrel del que és lleuger.
La calma és qui governa l'activitat.

Així, la persona sàvia, quan viatja,
no s'allunya del seu carruatge.
Tot i poder recórrer els paisatges més excelsos,
es controla i es queda en pau al seu lloc.

Com pot un gran personatge
governar sense prudència?
Si es comporta frívolament,
perd l'arrel de la seva influència.
Si es mou amb impaciència,
perd el poder."


Daodejing 26


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Marc Aureli XII, 21: Ningú, enlloc

"Que d'aquí no gaire temps ningú seràs enlloc, ni tampoc veuràs cap d'aquestes coses que ara estàs veient, ni cap d'aquestes persones que en l'actualitat viuen. Perquè totes les coses han nascut per transformar-se, alterar-se i destruir-se, per tal que en neixin d'altres a continuació."

Marc Aureli, Meditacions XII, 21

Pecat

 

Rouault 1945

"Pecat és que l'ésser humà estigui com agarrotat en si mateix, el trobar-se en mans de l'establert i aparentment segur, la incapacitat de ser lliure per als altres i per al futur imprevisible."

Walter Kasper a Introducció a la fe (1972)

La pau

Lorenzetti 1339

"La pau és modesta i laboriosa, i necessita la calma i l’entesa entre les persones. La pau vol la raó per damunt de les emocions fortes, i el coneixement i la comprensió de les coses. La pau és feina de cada dia i amb tothom; per dir-ho d’una altra manera, és una manera d’estar al món. La pau conserva, la guerra destrueix, i per damunt de tot, la pau és tolerant i vol comprendre l’altre i no el considera enemic, sinó algú amb qui compartir el temps de vida."

Remei Margarit a La Vanguardia del 08.02.2022

Ferir la sensibilitat

 

Géricault 1818

De vegades als informatius de la televisió se'ns diu que "les imatges que veuran a continuació poden ferir la seva sensibilitat". Bé, això deu dependre de la sensibilitat de cadascú, oi? A mi em fereixen la sensibilitat les imatges dels balls pseudo-eròtics de Madonna i la seva llarga llista de deixebles, que em semblen un insult a l'erotisme, però les televisions en van plenes, i ningú em fa aquest advertiment abans d'emetre-les. També força anuncis fereixen la meva sensibilitat, i la meva intel·ligència, i els he de suportar.

Dic això arran del conte "Dos senglars" publicat en aquest blog (https://aglapertu.blogspot.com/2022/02/dos-senglars.html). És possible que hagi creat un cert desconcert en alguns lectors. Potser hauria d'haver anat precedit per la indicació "les imatges que veuran a continuació poden ferir la seva sensibilitat," Però crec que vivim en una societat madura i diversa, que fins i tot es permet un gènere cinematogràfic com el de les pel·lícules de terror, i per tant em sembla que les imatges del conte no haurien de ferir sensibilitats.

El que s'explicava a la narració esmentada era, evidentment, ficció. Les imatges, en canvi, eren reals, sense cap muntatge ni exageració. Em va semblar que il·lustrar un conte més aviat romàntic amb unes imatges dures era un contrast saludable, estimulant (la narració dels fets hauria estat més aviat prosaica i patètica: uns caçadors arrossegant els senglars morts pel sender, fins a un racó adient per, potser, donar als gossos les entranyes dels animals morts - en francès, la curée, terme que va utilitzar Émile Zola per a titular una de les seves novel·les del cicle dels Rougon-Macquart -, treure la carn aprofitable i deixar la resta a la natura fins a ser reabsorbida).

Ja sé que a alguns no els hi haurà agradat que el conte acabi amb la fotografia de la gola oberta del senglar, una imatge més aviat impactant, traumàtica, com una mena de crit terrible adreçat al cel. Però potser hem d'acceptar el terrible com a part de la realitat, i assumir-ho més que no pas defugir-ho o negar-ho. Hi ha una dimensió valuosa en el terrible, ens parla també de la condició humana, que no hem de mutilar, deformar o edulcorar. Afrontar la realitat de la vida comporta també assumir la dimensió tràgica, terrible. El món no és només flors i violes, aquestes més aviat són l'excepció que no pas la regla. La dimensió anodina i la dimensió terrible hi ocupen amplis espais. No voler-ho veure no ens fa cap favor.

Una mica més o una mica menys

 

"No es pot escurçar ni perllongar la vida,
no ens hauríem d'enfadar per una mica més o una mica menys;

tot el que tu creus teu, tot el que jo crec meu,

mai va ser com cera a les nostres mans."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 27 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Shakespeare: El sonet 73

 

Twombly 1995

"That time of year thou mayst in me behold
When yellow leaves, or none, or few, do hang
Upon those boughs which shake against the cold,
Bare ruin'd choirs, where late the sweet birds sang.

In me thou see'st the twilight of such day
As after sunset fadeth in the west,
Which by and by black night doth take away,
Death's second self, that seals up all in rest.

In me thou see'st the glowing of such fire
That on the ashes of his youth doth lie,
As the death-bed whereon it must expire,
Consum'd with that which it was nourish'd by.

This thou perceiv'st, which makes thy love more strong,
To love that well which thou must leave ere long."

Shakespeare, Sonet LXXIII

Aquesta és la versió catalana de Marià Manent (a "Poesia anglesa i nord-americana" Editorial Alpha, 1955):

"En mi aquell temps de l'any podries veure
en que ja no hi ha fulles o, grogues, unes quantes
pengen de branques que en el fred s'agiten,
chors nus, en runes, on cantaven ocells dolços.

En mi veuràs el cap-al-tard d'un dia
quan, post el sol, en el ponent s'apaga
i que la nit a poc a poc s'emporta,
talment una altra Mort, que amb pau tot ho segella;

la resplendor veuràs d'aquelles flames
que en cendres de la seva jovenesa reposen
com en un llit de mort, fins que hi expirin,
vençudes del que els era abans nodrença.

Ho veus, i s'enforteix el teu amor, i estimes
més el que deixaràs abans de gaire."

Consciència

Schmidt-Rottluff 1948

"En el seu origen, la consciència es troba immersa en l'inconscient. En aquest sentit, la consciència ha de ser també qualificada d'irracional; és alògica o, millor encara, prelògica.

(...)

Ara bé, la consciència és irracional perquè, al menys en la seva immediata realitat d'execució, mai és totalment racionalitzable; això només es pot donar en una etapa posterior, la consciència només és capaç de descobrir-se a una "racionalització secundària". Així, tot "examen de consciència" és únicament concebible com quelcom que succeeix després; per la resta, també la fallada de la consciència és en darrera instància inescrutable.

(...)

Així doncs, la consciència es revela com una funció essencialment intuïtiva. Per a anticipar el que ha de realitzar-se, la consciència primer ho ha d'intuir; i en aquest sentit la consciència ètica és de fet irracional i només en segon terme racionalitzable."

Viktor E. Frankl a La presència ignorada de Déu (1948)

Ampliar la raó

De Staël 1953

"La tâche est d'élargir notre raison pour la rendre capable de comprendre ce qui en nous et dans les autres precède et excède la raison."

Maurice Merleau-Ponty (1908-1961)

(citat per Edgar Morin en un tuit del 29.01.2022)

Possible traducció:

"La tasca és ampliar la nostra raó per fer-la capaç d'entendre allò que en nosaltres i en els altres precedeix i excedeix la raó". 

Dos senglars

 

En homenatge a Hermann Hesse

Eren joves. Eren parella. Poc després de pondre's el sol d'aquell diumenge, els gossos els van ensumar. Els caçadors van disparar i els varen ferir. Ells van fugir. Era tard, i els caçadors no els van perseguir.

Les ferides els afeblien. Van haver de seguir un sender d'humans, net de vegetació. Primer els rastres de sang estaven separats entre ells, més tard es van convertir en un rastre continu sobre el camí, Les seves dues sangs s'hi barrejaven.

Van arribar al barranc de la Volta de la Rabosa. Ja molt afeblits, no en van poder sortir. Es van ajeure al llit del torrent, a prop l'un de l'altre, amb els musells tocant-se. Va arribar la nit. En algun moment, van compartir el darrer alè.

Veuen la pel·lícula de la seva vida, els senglars, en morir? Quina mena de memòria tenen? No ho sabem. Els reconforta la presència d'un company en aquest darrer moment? És més intens el confort si es tracta de la parella?

L'endemà al matí els voltors van baixar i van fer la seva feina. Allà quedaren les pells i els ossos. El cap d'un dels dos senglars, amb la boca oberta, mirava al cel.

Finitud

Hernández Pijuan 2005

"Acceptar la nostra finitud fa que entenguem que cada moment és preciós, augmenta la nostra compassió per nosaltres mateixos i els altres éssers humans. Ens canvia."

Irvin D. Yalom a La Contra de La Vanguardia del 01.02.2022