divendres, 8 de gener de 2016

D'Ors al Prado X: Velázquez





X. Velázquez



D'Ors considera a Velázquez com un realista, a mig camí entre classicisme (Poussin, Mantegna) i romanticisme (El Greco, Goya). "Entre la geometria i el lirisme, l'objectivitat", dirà. "Entre la pintura que gravita vers l'escultural i arquitectònic i la pintura que està a punt d'evaporar-se en música o en poesia, la pintura-pintura".

Tot i així, D'Ors diferencia entre unes obres de Velázquez una mica més clàssiques (com ara "Las fraguas de Vulcano") i unes de més romàntiques (com ara els seus paisatges: els fons de molts quadres, els dos jardins de la Vil·la Mèdici). I en el centre, equidistants la gran tríada: Las lanzas, Las meninas i Las hilanderas, i entre elles Las meninas com a punt central, ja que a Las lanzas "hi ha encara una mica més d'estilització, de noblesa, que sembla conservar una mica d'idealisme", i a Las hilanderas "el fons lluminós té ja una certa fuga, vagament impressionista, que l'alleugereix". Per d'Ors són com unes finestres obertes a la realitat.

Entre les obres més clàssiques (com ara les de temàtica mitològica) i aquesta trilogia central hi situa les obres de caire religiós (com ara El Cristo), i entre la trilogia central i les més romàntiques hi situa els retrats ("procés creixent de tendresa, des dels reis i els grans fins als idiotes...", que arriba al seu màxim amb el pobre nan El Primo).

A partir d'aquestes consideracions, d'Ors proposa la contemplació de dotze quadres de Velázquez seguint l'esquema proposat: La fragua de Vulcano, Los borrachos, El Cristo, Los ermitaños San Antonio y San Pablo, La rendición de Breda (o Cuadro de las lanzas), Las Meninas, Las Hilanderas, el Conde-Duque de Olivares, El infante don Carlos, El bufón Juan de Austria, El Primo i Jardín en la Villa Médicis.


Velázquez 1630 La fragua de Vulcano

Aquí d'Ors fa notar el contrapès de l'aura del déu Apol·lo amb el gerret blanc i unes petites peces metàl·liques que hi ha a sobre la llar de foc. I afegeix: "L'aire gris, sempre dotat a Velázquez de tanta personalitat i virtut, circula, viu entre les penombres, que aquí són encara daurades, lluny de la meravellosa profunditat plata o blava, que després assolirà el pintor. Banyat en aquest aire, tot, persones i coses, resta tranquil, ple d'individualitat, però també de dignitat. Un altre no hagués pogut renunciar, en tractar-se de déus, a un cert èmfasi. O, al revés -recordi's que el que ve a explicar Apol·lo és una desventura conjugal, la infidelitat de Venus a Mart-, a una mica d'humor. Velázquez, no. Impassiblement objectiu, és cru com la veritat, però seriós com ella."



Velázquez 1629 El triunfo de Baco o Los Borrachos

"Als Borratxos, riuen els personatges. L'autor, no riu. Ni simpatitza amb el vici d'aquells, a la manera dels artistes dels Països Baixos, ni, com un predicador moralista, s'entristeix sobre el seu mal. Anota i revela indiferent, amb una serenitat que s'assembla la de la ciència, la brillantor de l'alegria, així com la ganyota lamentable de l'estupidesa."



Velázquez 1632 Cristo crucificado

"El Crist a la creu significa una dignitat suprema. Precisament per la sobrietat, per la humanitat, per l'admirable absència doble de la bellesa i la lletjor físiques. Aquest cos no és lleig, com a El Greco. Tampoc bell, com ho serà a Goya. No és tampoc un atleta, com a Michelangelo, ni una larva, com a alguns primitius. És noble: això és tot. No té rostre, que els cabells amaguen. No té sang amb la que abeurar romànticament la compassió. No té companyia humana, per fer rostres on es retratin les passions. Ni paisatge, ni cel, ni aparatosos meteors i prodigis."



Velazquez 1634 Los ermitaños San Antonio y San Pablo

"Aquesta és una de les obres que més estimo de Velázquez. Potser perquè en ella el paisatge (que era la venjança del seu secret lirisme) ja s'imposa a les figures i trenca una mica amb la norma de la impassibilitat."



Velázquez 1635 La rendición de Breda o Las Lanzas

"Tot està escrit sobre Les llances. Qui no ha lloat la bellesa mateixa de l'espectacle, l'elegància d'aquests dos exèrcits, l'extrema naturalitat i plenitud significativa de les actituds, l'elevació moral, tan delicadament revelada i traduida, la vida intensa dels retrats i l'aire, i les llunyanies i les fumeres, i la llum? Les hores en que Les llances va ser composada es conten, sens dubte, entre les més joioses de la humanitat. Els pinzells de Velázquez ho degueren sentir, aquests pinzells que ni es retarden ni s'afanyen."



Velázquez 1656 La família de Felipe IV o Las Meninas

"L'art del retrat arriba aquí a la culminació de l'informatiu, ni abans assolida ni tornada a assolir. Quan hem vist aquesta obra, ho sabem tot sobre les criatures que en ella segueixen vivint. Una síntesi d'elements tan perfecta, que en ella el contemplador sembla a punt d'assolir aquell do atribuït a l'Ésser suprem per la teologia: veure-ho tot en un acte únic, d'un sol cop."



Velázquez 1657 La fábula de Aracne o Las Hilanderas

"Pintar, el que se'n diu pintar, mai es va poder fer millor. (...) Tot i que aquí la semblança dels rostres, dels clatells o de les cames de les donetes obreres no importa, un nou personatge ha entrat en l'apreciació de la sensibilitat, en entrar en el de la pintura; algú , en la reproducció del qual hem d'exigir ja garanties d'autenticitat. Aquest personatge - de dilatat avenir romàntic - s'anomena "l'ambient"."



Velázquez 1636 El Conde-Duque de Olivares

Diu d'Ors que al Comte-Duc d'Olivares "Velázquez no l'estima. L'adula. La seva adulació esclata en la pompa d'una gran simfonia de color."



Velázquez 1627 El infante Don Carlos

"A l'Infant don Carlos ja l'estima més. El fa més sobri, més elegant. Tots ens hem exaltat davant l'opulència sorda i com involuntària de l'escalfor ombrívola i davant l'aristocràcia, la "raça" exquisida, de la mà que negligentment sosté el dit xic del guant."



Velázquez 1632 El bufón llamado don Juan de Austria

"El bufó don Joan d'Austria ens recorda un moment de la història del món. El moment del Don Quixot. Qui pugui entendre, que entengui."



Velázquez 1644 El bufón don Diego de Acedo o El Primo

"El romanticisme ha avançat una mica. No és el romanticisme la vindicació de l'irracional? Heus ací els idiotes, heus ací els babaus, heus ací el Primo."



Velázquez 1630 Vista del jardín de la Villa Medici en Roma

"una indiscreció de l'atzar ens ha conservat com a obres substantives el que probablement només estava destinat a estudi preparatori: uns purs paisatges. Així és com si li llegíssim a Velázquez unes confessions en un paper que s'hagués deixat caure per inadvertència.

El jardí secret de Velázquez es troba, gairebé íntegre, al Jardí de la Vil·la de Mèdicis."