dimarts, 8 d’abril de 2014

Resposta a Job XIV - Els escollits



Chagall 1960

Catorzè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

El corrent dels sentiments negatius sembla inesgotable, ja que els esdeveniments funestos continuen. Del mar surt una bèstia "amb banyes" (és a dir, plena de poder), monstre provinent de les profunditats. A la vista d'aquest predomini de les tenebres i la destrucció és comprensible que la consciència humana, angoixada, busqui una muntanya de salvació, un lloc de descans i seguretat. Per això Joan introdueix adequadament una visió de l'Anyell sobre la muntanya de Sió (cap. 14), en què 144.000 escollits i redimits estan reunits al voltant de l'Anyell. (Potser, significativament, aquests 144 000 elegits no siguin ja la "gran companyia, la qual ningú podia comptar, de totes gents i llinatges i pobles i llengües que estaven davant el tron i en la presència de l'Anyell", de la qual parla 7, 9). Són verges, "els qui no s’han tacat amb cap dona" (Apocalipsi, 14,4). Són aquells que, en seguiment del fill de Déu, aviat mort, no han arribat mai a ser humans plens, sinó que han renunciat voluntàriament a participar en el destí humà i han donat un no a la prossecució de l'existència a la terra. (Són pròpiament un element del culte de la gran Mare, ja que corresponen als "gals" castrats de la gran Mare. Cf, sobre això l'estrany passatge de Mateu 19, 12 en el qual es parla de eunucs que es van fer a si mateixos eunucs "per causa del Regne del cel", el mateix que els sacerdots de Cibeles, que acostumaven a castrar-se a si mateixos, imitant al seu fill-Déu Atis). Si tots els humans poguessin adoptar aquest punt de vista, la criatura humana quedaria aniquilada en pocs decennis. Però els predestinats són relativament pocs. D'acord amb una autoritat superior, Joan creu en la predestinació. Això és un pessimisme emmascarat.

“Doncs tot el que neix
és digne de sucumbir.”
diu Mefistòfil.

Aquesta visió fins a cert punt consoladora és interrompuda immediatament pels àngels anunciadors. El primer pregona l'evangeli etern, la quinta essència del qual diu així: "Temeu a Déu!" Ja no es parla més de l'amor a Déu. Només temut serà el terrible (cf. Apocalipsi 19, 5).

El fill d’humà té a les mans una falç aguda i és ajudat per un àngel que té igualment una falç. (Es podria suposar fàcilment que aquesta figura paral·lela és el mateix Joan (Apocalipsi 14, 14 i 17)). La verema consisteix en un bany de sang sense igual: "I del cup (en el qual són trepitjats els humans) va sortir sang fins als frens dels cavalls per mil sis-cents estadis." (Apocalipsi 14, 20).

Del temple celestial surten set àngels amb les set copes d'or plenes de la ira de Déu i les vessen sobre la terra. L'episodi principal és la destrucció de la gran meretriu Babilònia, contrapol de la Jerusalem celestial. Babilònia és la correspondència ctònica de la dona vestida amb el sol, de la Saviesa, però amb el signe moral invertit. Quan els elegits es converteixen en "verges" per honor de la Gran Mare Saviesa, sorgeix en l'inconscient, com a compensació, un horrible fantasia de lascívia. La destrucció de Babilònia significa, per això, no només l'anihilament de la lascívia, sinó l'anul·lació de l'alegria de viure com a tal, com es pot veure a Apocalipsi 18, 22-23: "Ningú no sentirà més els qui s’acompanyen amb la cítara, ni els cors de veus, ni els qui toquen flautes o trompetes; ningú no hi trobarà mai més artesans de cap mena, tampoc ningú no sentirà dins d’ella el so de la mola. La llum dels gresols no brillarà més dintre teu; ningú no hi sentirà més el cant del nuvi i de la núvia...”

Com que actualment vivim en l'època final de l'eó cristià dels peixos, no és possible deixar de pensar en la destinació funesta que pesa sobre el nostre art.

Naturalment, símbols com ara Jerusalem, Babilònia, etcètera, són sempre símbols sobredeterminats, és a dir, tenen diverses cares de significació, i per això poden ser interpretats en diverses direccions. Jo em limito a l'aspecte psicològic, i m'abstinc de jutjar les seves possibles relacions amb la història d'aquella època.

La destrucció de tota bellesa i de tota alegria de viure i el sofriment incommensurable de totes les criatures, que en un altre temps van brollar de la mà d'un creador pròdig i generós, incitarien a un cor sensible a la més profunda malenconia. Però Joan escriu: "Alegra-te’n, cel, i també vosaltres, el poble sant, els apòstols i els profetes: Déu l’ha condemnada [a Babilònia] i us ha fet justícia." (Apocalipsi 18, 20); aquí es pot veure fins a quin punt arriben el desig de venjança i el plaer de la destrucció, i què significa el "fibló en la carn."

Crist, com a capità dels àngels, trepitja el cup del vi del furor i de la ira del Déu Totpoderós. Està vestit amb una roba "tenyida de sang". Crist cavalca sobre un cavall blanc (això podria referir-se a una especulació astrològica sobre la segona meitat de l’eó cristià, és a dir, Pegasus com a paranatelon d'Aquari), i amb l'espasa que surt de la seva boca mata la bèstia i al "fals profeta", que és probablement la correspondència o reflex fosc de Crist mateix o de Joan, és a dir, l'ombra. Satanàs és encadenat a l'inframón durant mil anys, i aquest mateix temps dura el regnat de Crist. "I després d'això cal que sigui deslligat una mica de temps." Els mil anys corresponen astrològicament a l’eó dels peixos. La posada en llibertat de Satanàs després d'aquest temps correspon a la enantiodromia de l'eó cristià -ja que no és possible imaginar realment cap altra raó d'aquesta vinguda-, és a dir, a l’Anticrist, la vinguda del qual pot ser predita a base de raons astrològiques. Després d'un període no determinat, el dimoni és finalment llançat per tota l'eternitat a un llac de foc (però no és aniquilat, com passa a Henoc), i tota la primitiva creació desapareix.

Ara pot ja realitzar-se la hierogàmia anunciada a Apocalipsi 19, 7, les noces del Xai amb "la seva esposa". L'esposa és la nova Jerusalem, que baixa del cel. "Resplendia com la pedra més preciosa, com un jaspi cristal·lí" (Apocalipsi 21, 11). La ciutat és quadrangular i està construïda d'or pur semblant al vidre net, també els seus murs són de jaspi. En ella, Déu mateix i l'Anyell són el temple i la font d'una llum inesgotable. Ja no hi haurà allà nit, i a la ciutat no entrarà cap cosa impura (aquestes repetides asseveracions de seguretat serveixen per fer callar un dubte que encara no està completament esvaït). Del tron de Déu brolla el riu de l'aigua de la vida, i a l'altra banda del riu hi ha l'arbre de la vida ; aquestes coses fan referència al paradís i a l'existència pleromàtica.

La visió final que, com és sabut, s'interpreta com una al·lusió a la relació de l'Església amb Crist, té la significació d'un "símbol conciliador", i per això representa la perfecció i la totalitat. Aquesta és la raó que aparegui la quaternitat, que s'expressa en la ciutat per la seva quadratura, al paradís per les quatre corrents de les aigües, en Crist pels quatre evangelistes, i en Déu pels quatre éssers. Mentre el cercle significa la rodonesa del cel i l'essència abraçadora de la divinitat (pneumàtica), el quadrat representa la terra (a la Xina, el cel es considera rodó, i la terra quadrada). El cel és masculí, la terra és femenina. Per això Déu regna en el cel i la Saviesa regna a la terra, com diu la Saviesa a Siràcida 24, 11: "Així m’ha fet reposar a la ciutat estimada, a Jerusalem, on exerceixo el meu poder." La Saviesa és la "mare del bell amor" (Siràcida 24, 18), i quan Joan presenta Jerusalem com l'esposa, sens dubte pren aquesta imatge del Siràcida. La ciutat és la Saviesa, que era amb Déu ja abans de tot temps, i s'uneix de nou amb Déu per mitjà de les núpcies sagrades. La Saviesa, com a ésser femení, coincideix amb la terra, de la qual, com diu un Pare de l'Església, va brollar Crist, per això coincideix amb la quaternitat de l'aparició de Déu a Ezequiel, és a dir, amb els quatre éssers. De la mateixa manera que la Saviesa representa l’autoreflexió de Déu, els quatre serafins representen la consciència de Déu amb els seus quatre aspectes funcionals. A això fan referència també els molts ulls que es troben en els quatre vivents. Aquests són una síntesi quaternada de les numinositats inconscients i corresponen al caràcter tetramèric del lapis philosophorum, al qual s'assembla la descripció de la ciutat celestial: en ella tot rellueix de pedres precioses, or i vidre, corresponent totalment a la visió de Déu abans esmentada. Així com la hierogàmia uneix Jesús amb la Saviesa (que a la Càbala s’anomena schechinah), i restableix l'originari estat pleromàtic, la descripció paral·lela de Déu i la ciutat fa relació a la seva naturalesa comuna: tots dos són originàriament una mateixa cosa: un protoésser hermafrodita, un arquetip de la màxima universalitat.

Sens dubte aquest final significa una solució definitiva del tremend conflicte de l'existència. Però la solució no consisteix en la conciliació dels contraris, sinó en la seva definitiva separació; amb ella, els humans estan destinats a salvar-se per mitjà de la seva identificació amb la cara lluminosa i pneumàtica de Déu. Però sembla que una condició indispensable per a això és la renúncia a la generació i a la vida sexual com a tal.