Amb flash i sense

Aggiornamento

Avui, dia de la Mare de Déu de Montserrat, en que ha estat proclamat sant el papa Joan XXIII, el papa de l'aggiornamento, us proposem un exercici pràctic en aquesta línia, una actualització de la "Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat" del bisbe Torras i Bages (gràcies a la Lourdes Encinas per oferir-nos aquesta oportunitat).

VISITA ESPIRITUAL A LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

(després de cada invocació es pot resar una Ave Maria o bé es pot dir aquesta antífona: Santa Maria, mare de Déu, intercediu per nosaltres prop del Senyor.)

I.- Mare de la divina gràcia, encarnació de l’eterna Saviesa que donà ordre i harmonia a la potència creadora de Déu, Vós que portareu al món el fill de Déu, aconseguiu per al vostre poble català i per a tots els pobles la possibilitat de viure en pau i llibertat.

II.- Mirall de justícia, tron de saviesa, porta del cel, feu que el nostre poble sigui just, honest i generós en els seus comportaments públics i privats.

III.- Mare amable i admirable, model de docilitat, que acceptàreu la voluntat de Déu anunciada per l’arcàngel Gabriel, feu que siguin desterrades d’aquest poble vostre la frivolitat, la inconstància i l’oblit del que és fonamental.

IV.- Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, verge venerable, clement i digna de confiança, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia, ajunteu tots els seus fills amb cor de germans i feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendrareu.

V.- Mare puríssima, vas espiritual insigne, feu que la pau regni al cor dels catalans i la bona convivència presideixi les seves viles.

VI.- Verge poderosa i auxiliadora, mitjancera de totes les gràcies, des del vostre alt castell de Montserrat, protegiu de desgràcies i defenseu d’enemics de tota mena la terra catalana que teniu encomanada.

VII.- Mare del bon consell, verge prudentíssima, estel del matí, guieu al poble català per camins assenyats i feu-lo valent i tenaç en la defensa de la seva identitat.

Oració

Oh Déu, vós que concediu tots els béns, i que glorifiqueu amb un culte insigne la muntanya escollida per l’excelsa mare del vostre Fill, feu que, ajudats amb la poderosa protecció de la immaculada sempre verge Maria, puguem arribar a Crist, Senyor nostre. Amén.

Coneixement i creació

Derain 1906

"La plenitud no es una realidad objetiva que se pueda conocer, es una dimensión que hay que crear, que es algo muy diferente, y sólo se conoce creándola y recreándola y mientras se la crea. De manera que nunca se la podrá conocer objetivamente y aplicar como verdad conductora del proyecto humano."

J. Amando Robles a La cualidad humana, fuente de equidad y justícia, CETR Editorial, pp. 36-37.

Tant ha canviat el món?

"Precisament pel fet d'haver inventat tants instruments per a estalviar temps estem ara tots tan perseguits per la manca de temps. Les causes d'aquest resultat imprevist es veuen amb facilitat un cop el resultat s'ha fet patent. El nombre de persones a les que podem arribar, per tren, automòbil, avió o telèfon és tan superior al nombre d'aquells amb els que en temps passats ens podíem comunicar, que aquest increment supera enormement les possibilitats de guany de temps en qualsevol contacte humà singular."

(C.F. von Weizsäcker, a les Conferències Gifford de la Universitat de Glasgow els anys... 1959-1961!!!)

“El happy end y, en general, la felicidad hedonista lograda “tocando un botón”, el erotismo, la técnica eléctrica y mecánica al servicio de la existencia cotidiana, la comunicación entre el sueño y la vida real, la mitología de las que, no por casualidad, se llaman “estrellas” del cine, la diversión, la aventura y la juvenilización permanente de la vida, son algunas de las notas de esta utopía del presente que el Occidente ha levantado.”

(José Luis López Aranguren, en una conferència a la Fundació Cini de Venècia el setembre de... 1962! )


Potser les coses no han canviat tant, qualitativament parlant, en els darrers cinquanta anys...

La religió com a bé públic

"No tenir religió no significa veure les religions com una font inevitable i fatal de mals per a la humanitat, sinó que és possible exactament el contrari: no tenir religió i creure que una societat on les conviccions religioses estiguin sincerament arrelades -i estiguin associades a un ideal de convivència, de tolerància i de respecte mutu- pot ser millor que una societat on això no existeixi. La presència del factor religiós pot ser percebuda com un bé públic, fins i tot per a qui no en comparteix els fonaments. Certament, en unes determinades condicions. Però en unes condicions que a hores d'ara semblen possibles, si més no en una part important del planeta. Potser, lamentablement, no en tot. Ni amb relació a totes les formes d'entendre la religió."


Vicenç Villatoro a Amb Déu o sense, Fragmenta Editorial, Barcelona 2012, p. 167

Resposta a Job XX

Chagall 1963

Vintè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

El lector haurà vist ja amb prou claredat que el desenvolupament exposat en les pàgines anteriors de certes magnituds simbòliques correspon a un procés de diferenciació de la consciència humana. Però com que els arquetips -segons hem mostrat al principi- no es refereixen només a simples objectes de la representació, sinó també a factors autònoms, és a dir, éssers vivents, la diferenciació de la consciència pot entendre’s com a efecte de l'acció de dinamismes condicionats transcendentalment. En aquest cas serien els arquetips els que realitzarien les transformacions primàries. Però com que en la nostra experiència no hi ha cap situació que pugui ser observada introspectivament fora de l'ésser humà, el comportament de l'arquetip no pot ser investigat sense la intervenció de la consciència que l'observa. Per això no es pot donar cap resposta al problema de si el procés comença en la consciència o en l'arquetip, llevat que, en contradicció amb l'experiència, es vulgui despullar l'arquetip de la seva autonomia, o es vulgui reduir la consciència a una simple màquina. Però sens dubte estarem en perfecte acord amb la consciència psicològica si concedim a l'arquetip cert grau d'autonomia, i a la consciència certa llibertat creadora, corresponent al seu grau de consciència. D'aquí sorgeix una interacció mútua entre aquests dos factors relativament autònoms, i això ens obliga, en la descripció i aplicació dels fenòmens, a presentar unes vegades a un factor i altres l'altre com el subjecte actuant; això passa també quan Déu es fa humà. La solució que s'ha vingut donant fins ara ha eludit aquesta dificultat reconeixent un sol humà-Déu: Crist. Però la inhabitació de la tercera persona divina, és a dir, de l'Esperit Sant, en l'ésser humà, origina una cristificació d'una gran quantitat d'humans, i llavors sorgeix el problema de si aquests altres humans-déus ho són totalment. Però aquesta transformació portaria a conflictes insuportables, fins i tot prescindint de la inflació inevitable a la que sucumbirien immediatament els mortals corrents, no alliberats del pecat original. En aquest cas el millor és recordar Pau i l'escissió de la seva consciència; ell, d'una banda, se sent a si mateix com apòstol anomenat i il·luminat directament per Déu; d'una altra, se sent com a ésser humà pecador, que no és capaç d'escapar a l’"agulló en la carn" ni a l'àngel satànic que el turmenta. Això vol dir que encara l'ésser humà il·luminat segueix sent el que és, i que mai passa de ser un jo limitat enfront d'aquell que en ell habita, la figura del qual no té límits cognoscibles, que l'envolta per tot arreu, profund com els fonaments de la terra i vast com el cel.

La joia

Rouault 1945

Parlar de l'experiència espiritual és molt difícil. Trobar textos que s'hi aproximin és tota una sort.

Aquests són de La joie, de Georges Bernanos (1929):

"Était-ce l'oraison? A vrai dire, elle n'en savait rien, et d'ailleurs elle n'eût pas osé appeler ainsi ce qui n'était encore pour elle q'une étrange suspension de la douleur et de la joie, ou le lent évanouissement de l'une et de l'autre en un sentiment unique, indéfinissable, où semblaient se fondre la tendresse, la confiance, une recherche inquiète et pourtant suave, et quelque chose encore qui ressemblait à la même pitié sublime qu'elle avait vue resplendir tant de fois dans les prunelles usées de son maître. (...) "Que Dieu s'est bien caché en vous! Qu'il y repose!", s'était-il écrié un jour, d'une voix tremblante. Il avait emporté sa part de ce secret sous les ombres, et elle était désormais incapable de rien découvrir de la sienne à personne, car elle était très loin d'avoir la moindre idée de ce qui s'accomplissait en elle. (...) Que dire d'une soumission à Dieu si parfaite, si ingénue, qu'elle se distinguait à peine du cours modeste de la vie?" "Mais aujourd'hui, du moins à ces rares moments de bienheureux repos, les paroles s'évanouissaient d'elles-mêmes sur ses lèvres, sans qu'elle y prit garde. La tristesse refoulée, la pitié, ou plutôt l'espèce de crainte douloureuse, pleine de compassion, qu'elle sentait désormais devant chaque visage humain, tout ensemble éclatait dans son coeur en une seule note profonde."

Possible traducció:

"Era la pregària? En realitat, ella no ho sabia, i a més, ella no hauria gosat anomenar així el que encara no era per a ella més que una suspensió estranya del dolor i de la joia, o el lent esvaïment de l'una i l'altra en un sol sentiment, indefinible, on semblaven fondre's la tendresa, la confiança, una recerca inquieta i tot i això suau, i encara una altra cosa que s'assemblava a la mateixa pietat sublim que havia vist brillar tan sovint als ulls gastats del seu mestre. ( ... ) "Que bé que s'ha amagat Déu en tu! Que hi reposi!", havia exclamar un dia, amb una veu tremolosa. Ell s'havia endut la seva part d'aquest secret sota les ombres, i ella era en aquell moment incapaç de mostrar res de la seva a ningú, ja que estava molt lluny de tenir la més mínima idea del que li estava passant. ( ... ) Què dir d'una submissió a Déu tan perfecte, tan ingènua, que amb prou feines podia distingir-se del transcurs modest de la vida?" "Però avui, almenys en aquests rars moments de benaurat repòs, les paraules s'esvaïen per elles mateixes en els seus llavis, sense que ella hi anés amb compte. La tristesa reprimida, la pietat, o més aviat la mena de por dolorosa, plena de compassió, que ella sentia ara davant de cada rostre humà, tot esclatava alhora en el seu cor en una sola nota profunda."

Resposta a Job XIX - L'assumpció

Chagall 1960

Dinovè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

La proclamació del nou dogma hauria pogut servir d'ocasió per investigar les seves arrels psicològiques. Per a mi ha estat molt interessant observar que, entre els molts articles publicats, tant per protestants com per catòlics, amb motiu de la declaració del dogma, no n'hi ha hagut ni un de sol, que jo sàpiga, que hagi posat prou de relleu el motiu indubtablement poderós d'aquesta declaració, és a dir, el moviment popular i les seves necessitats psíquiques. En l'essencial, els autors s'han acontentat amb erudites consideracions històric-dogmàtiques, que res tenen a veure amb l'esdevenir religiós viu. Però tot aquell que en els últims decennis hagi seguit amb atenció les aparicions tan freqüents de Maria, i hagi estudiat el seu significat psicològic, podia saber ja què era el que estava realment passant. El fet que la majoria de les vegades fossin nens els que tinguessin les visions, podia haver fet pensar, ja que en aquests casos actua sempre l'inconscient col·lectiu. Sembla a més que el mateix Papa va tenir diverses visions de la mare de Déu amb motiu de la declaració del dogma. Ja des de fa algun temps podia saber-se que corria per les masses un profund desig que la intercessora i mediadora ocupés per fi el seu lloc al costat de la Santíssima Trinitat i fos rebuda "a la cort celestial com a reina del cel i esposa de Déu". Des de fa més de mil anys es donava per fet que la mare de Déu es trobava al costat de la Trinitat, i per l'Antic Testament sabíem que la Saviesa es trobava al costat de Déu ja abans de la creació. La teologia dels reis de l'antic Egipte ens diu que Déu pot fer-se humà a través d'una mare humana, i ja en la prehistòria se sabia que la protoessència divina abastava el masculí i el femení. Però una veritat d'aquest gènere no s'obre pas en el temps fins que no és proclamada o redescoberta solemnement. Psicològicament és significatiu pel que fa a la nostra època el que l'esposa celestial s'hagi unit amb el seu marit l'any 1950. Per interpretar aquest esdeveniment cal tenir en compte naturalment no només els arguments adduïts per la butlla de la proclamació, sinó també la prefiguració continguda en les noces apocalíptiques de l'Anyell i en l'anàmnesi veterotestamentària de la Saviesa. La unió nupcial al tàlem celestial significa la hierogàmia; aquesta, al seu torn, és el pas previ a l'encarnació, és a dir, al naixement d'aquell salvador que és considerat des de l'Antiguitat com a filius solis et lunae, com a filius sapientiae i com a correspondència de Crist. Per això, quan al poble hi ha el desig d'enaltir a la mare de Déu, aquesta tendència significa, si arriba fins a la seva meta, el desig que neixi un salvador, un pacificador, un mediator pacem faciens inter inimicos. Encara que aquest salvador ha nascut ja des de sempre al pleroma, el seu naixement en el temps no pot produir-se si no és percebut, conegut i declarat (declaratur) per l'ésser humà.

El motiu i el contingut del moviment popular, que pot haver contribuït a decidir el Papa a realitzar la transcendental declaratio solemnis del nou dogma, no és un nou naixement de Déu, sinó la seva progressiva encarnació, que va començar en Crist. Els arguments crític-històrics no estan a l'altura del dogma, més encara, aquests arguments no l'encerten, com tampoc ho fan els gens objectius temors expressats pels arquebisbes anglicans. En primer lloc, la declaració d'aquest dogma no modifica la concepció catòlica existent des de fa més de mil anys, i en segon lloc, el desconeixement del fet que Déu vol fer-se humà eternament i que, per això, s'encarna progressivament en el temps a través de l'Esperit Sant, és molt greu, i no pot significar sinó que el punt de vista protestant expressat en aquests temors no està a l'altura dels temps, ja que no entén els senyals de l'època i no presta atenció a l'acció progressiva l'Esperit Sant. El punt de vista protestant ha perdut el contacte amb els poderosos processos arquetípics que es desenvolupen en l'ànima de l'individu i de les masses, i amb aquells símbols que estan destinats a servir de compensació a l'actual situació del món, que és veritablement apocalíptica (la repulsa del simbolisme psicològic per part del Papa podria explicar-se dient que el que al Papa li interessa principalment és accentuar la realitat de l'esdeveniment metafísic. A causa del menyspreu general que existeix per la psique, tot intent d'arribar a una intel·lecció psicològica adequada és sospitós per avançat de psicologisme. Naturalment cal protegir el dogma contra aquest perill. Però quan la física intenta explicar la llum, ningú creu que per això la llum vagi a desaparèixer. En canvi, de la psicologia es creu que tot el que ella aclareix, queda eo ipso entenebrit. Naturalment, no puc esperar que el meu especial i diferent punt de vista sigui conegut per qualsevol associació competent). El punt de vista protestant sembla haver sucumbit a un historicisme racionalista i haver perdut la capacitat de comprendre l'Esperit Sant, el qual opera en el més ocult de cada ànima. Per això, aquest punt de vista no pot comprendre ni assentir a una revelació ulterior del drama diví.

Aquest estat de coses m'ha incitat a mi, un llec in theologicis, a prendre la ploma per exposar la meva opinió sobre aquestes fosques coses. El meu intent té el suport de l'experiència psicològica que he pogut recollir en la meva llarga vida. Jo no menyspreo la psique, per això no crec que un esdeveniment psíquic es converteixi en fum quan se l'aclareix. El psicologisme és una manera de pensar encara primitiva i màgica, amb la qual s'espera poder desencantar la realitat de la psique, a la manera dels proctofantasmistes del Faust, que diuen:

"Però encara hi sou aquí? No, això és inaudit.
Desapareixeu; ja us hem explicat."

Seria equivocat identificar a mi amb aquest infantil punt de vista. Però m'han preguntat ja tantes vegades si crec o no en l'existència de Déu, que estic una mica preocupat que se’m pugui considerar, més del que jo mateix penso, com un "psicologista". El que la gent no veu, o no pot entendre la majoria de les vegades, és que jo considero la psique com una cosa veritable. Si es creu només en els fets físics, la conseqüència inevitable és pensar que l'urani, o si més no els aparells del laboratori, són els que han fabricat la bomba atòmica. Però això és tan absurd com voler fer-ne responsable a una psique no real. Déu és un fet evidentment psíquic i no físic, és a dir, és demostrable només psíquicament, però no físicament. A la gent no li ha entrat encara al cap que la psicologia de la religió es divideix en dos camps que cal mantenir netament separats: d'una banda hi ha la psicologia de la persona religiosa, i d'una altra la psicologia de la religió, és a dir, dels continguts religiosos.

Són principalment les experiències en aquest últim camp les que m'han donat el valor per implicar-me en la discussió del problema religiós i especialment en el pro et contra del dogma de l'assumpció, al qual, sigui dit de passada, considero com l'esdeveniment religiós més important després de la Reforma. Per a l'enteniment no psicològic aquest fet és una petra scandali: com pot ser proposada com a creïble una afirmació no comprovada, com és l'assumpció corporal de la Verge al cel? Per a l'enteniment psicològic, per contra, el mètode de les proves pontifícies és totalment clar, ja que es recolza, en primer lloc, en prefiguracions de les que no es pot prescindir sense més, i, en segon lloc, en una tradició oral de més de mil anys. Les proves de la presència del fenomen psíquic són, doncs, més que suficients. I en aquest cas no té cap importància que el que s'afirmi sigui un fet físicament impossible, ja que totes les afirmacions religioses són impossibilitats físiques. Si no ho fossin, haurien de ser tractades, com ja hem dit, per la ciència natural. Però les afirmacions religioses es refereixen totes a la realitat de l'ànima, i no a la physis. El que inquieta primer de tot al punt de vista protestant és la infinita aproximació de la deípara a la divinitat, i el fet que amb això es posi en perill la supremacia de Crist, a la qual el protestantisme s'aferra sense tenir en compte que la mateixa himnologia protestant està plena d'al·lusions al "marit diví", el qual ara, de sobte, es troba que no té una esposa de la seva mateixa categoria. O és que potser, psicologísticament, el "marit" no era entès més que com una metàfora?

Les conseqüències de la declaració pontifícia no es poden escamotejar, i fan que el punt de vista protestant quedi abandonat al odium d'una simple religió d'homes, que no coneix cap representació de la dona, alguna cosa semblant al mitraisme, al qual aquest prejudici va comportar molts desavantatges. És clar que el protestantisme no ha prestat atenció suficient als senyals de l'època, les quals apunten cap a la igualtat de drets de la dona. Aquesta igualtat de drets tendeix a assolir una fonamentació metafísica en la figura de la "dona divina", de l'esposa de Crist. Així com la persona de Crist no pot ser substituïda per una organització, tampoc la esposa de Crist pot ser substituïda per l'Església. El femení exigeix tenir una representació tan personal com el masculí.

Però, segons l'opinió dogmàtica, la proclamació del dogma de l'assumpció de Maria no li ha donat l'estatus d'una deessa, encara que, com a Senyora del cel -en contraposició a Satanàs, príncep de l'àmbit aeri sublunar- i mediadora amb Crist, té funcionalment els mateixos drets que el rei i el mediador, Crist. Però en qualsevol cas la seva posició és suficient per satisfer les necessitats de l'arquetip. El nou dogma significa l'esperança renovada que es compleixi la nostàlgia, que mou el més profund de l'ànima, d'una pau i d'un equilibri dels contraris, que es troben en una tensió perillosa. Tots participem d'aquesta tensió i tots la vivim en la forma individual de la pròpia inquietud, i això tant més com menys es veu la possibilitat d'acabar amb ella per mitjans racionals. Per això no és estrany que, en la profunditat de l'inconscient col·lectiu i al mateix temps en les masses, sorgeixi l'esperança, més encara, l'espera d'una intervenció divina. La declaració pontifícia ha vingut a donar expressió consoladora a aquest desig. Com ha pogut succeir que el punt de vista protestant no ho hagi vist? Aquesta manca de comprensió només es pot explicar dient que els símbols dogmàtics i les al·legories hermenèutiques han perdut el seu sentit per al racionalisme protestant. Això mateix es pot dir, en certa mesura, de l'oposició que existeix també dins de l'Església Catòlica contra el nou dogma o contra l'elevació a dogma del que fins ara havia estat una simple doctrina. Però, en tot cas, un cert racionalisme li quadra millor al protestantisme que al catolicisme. Aquest últim deixa camp lliure al procés secular del símbol arquetípic i el fa triomfar en la seva forma originària, sense tenir en compte les dificultats de la seva intel·lecció ni les objeccions crítiques. L'Església Catòlica mostra així el seu caràcter maternal, en permetre que l'arbre que neix del seu propi si es desenvolupi segons les seves lleis pròpies. Per contra, el protestantisme, subjecte a un esperit paternal, no solament va sorgir d'una disputa amb l'esperit mundà del temps, sinó que prossegueix aquesta disputa amb els corrents espirituals de cada època, ja que el pneuma, d'acord amb la seva originària naturalesa aèria, és dúctil i es troba sempre en un corrent viu, comparable unes vegades a l'aigua i altres vegades al foc. El pneuma pot allunyar-se del seu lloc originari, pot extraviar-se i perdre's, quan és violentat en excés per l'esperit del temps. Per complir la seva missió, l'esperit protestant ha de ser inquiet i de vegades incòmode, ha de ser revolucionari, per assegurar així a la tradició la capacitat d'exercir influència sobre les transformacions de les intuïcions mundanes. Les sacsejades que l'esperit protestant pateix en aquesta discussió amb l'esperit del temps, transformen i vitalitzen al seu torn la tradició, la qual, en el seu procés lent i secular, arribaria finalment a una rigidesa total, i amb això a la ineficàcia. La pura crítica i l'oposició contra certs processos del cristianisme catòlic no li permetran al protestantisme més que portar una vida miserable, si no recapacita -recordant que la cristiandat està en dos campaments separats, o millor dit, està formada per una desunida parella de germans-, sobre el fet que, al costat de la defensa de la seva pròpia existència, ha de reconèixer també la justificació de l'existència del catolicisme. A un germà que per motius teològics volgués tallar a la seva germana gran el fil de la vida caldria qualificar-lo amb raó d'inhumà -i això fins i tot prescindint del cristianisme-, i viceversa. Una crítica purament negativa no és constructiva, la crítica està justificada únicament en la mesura que és creadora. Per això ens sembla que seria profitós que el protestantisme confessés, per exemple, que, si el nou dogma li ha produït un trauma, ha estat no només perquè aquest dogma il·lumina dolorosament la bretxa que existeix entre els dos germans, sinó també perquè dins del cristianisme ha tingut lloc, a partir de bases existents ja fa molt temps, un procés que allunya al cristianisme com a tal de l'àmbit de la concepció mundana, encara més del que fins ara l'allunyava. El protestantisme sap -o hauria de saber- el molt que la seva existència deu a l'Església catòlica. Doncs què seria del protestantisme si no pogués protestar i criticar? A la vista de l' escàndol intel·lectual que el nou dogma significa, el protestantisme hauria de recordar la seva responsabilitat crítica ("que potser jo sóc el guardià del meu germà?") i investigar amb tota serietat les raons que, obertament o encobertament, han estat decisives per a la declaració del nou dogma. Seria bo prescindir de fàcils sospites, i acceptar que darrere de la declaració s'oculta alguna cosa més important que el caprici del Papa. Seria de desitjar que el protestantisme comprengués que el nou dogma li dóna una nova responsabilitat davant l'esperit mundà de l'època, ja que no pot desautoritzar sense més ni més davant els ulls del món a la seva per a ell problemàtica germana. El protestantisme, si no vol perdre la seva pròpia estimació, ha de ser just amb la seva germana, encara que aquesta no li resulti simpàtica. El protestantisme podria aconseguir-ho, per exemple, si aprofitant aquesta bona ocasió, es plantegés el problema del que signifiquen, més enllà de la seva literalitat, no només el nou dogma, sinó totes les altres afirmacions més o menys dogmàtiques. Com que la seva dogmàtica, capritxosa i vacil·lant, i la seva estructura eclesiàstica, laxa i esquerdada per divisions, no li permeten al protestantisme romandre rígid i inaccessible a l'esperit del temps i com que, a més, per la seva responsabilitat envers l'esperit, està destinat a ocupar-se del món i dels seus pensaments, seria bo que, amb ocasió de l'entrada de la mare de Déu en el tàlem celestial, el protestantisme afrontés la tasca de realitzar una nova interpretació de les tradicions cristianes. Ja que es tracta de veritats que estan profundament arrelades en l'ànima, i de les que ningú que tingui un bri d'intel·ligència pot dubtar, dur a terme aquesta tasca ha de ser possible. Per a això es necessita llibertat d'esperit, que, com sabem, només està garantida en el protestantisme. Per a l'orientació històrica i racionalista, l'assumpció significa una bufetada a la cara, i ho seguirà significant mentre vulgui seguir aferrada als arguments de la raó i de la història. Ens trobem aquí davant d'un cas claríssim que demana ser entès psicològicament, ja que el mitologema que aflora és de tal manera clar, que seria necessària una ceguesa intencionada per no veure la seva naturalesa simbòlica o la seva possibilitat de ser interpretat simbòlicament.

La dogmatització de l'assumpció de Maria fa referència a la hierogàmia que té lloc al pleroma; al seu torn, com ja hem indicat, aquesta hierogàmia significa el naixement futur del nen diví, el qual, d'acord amb la tendència de Déu a l'encarnació, triarà l'ésser humà empíric com a lloc del seu naixement. Aquest esdeveniment metafísic és reconegut per la psicologia de l'inconscient amb el nom de procés d'individuació. En la mesura que aquest procés es realitza, generalment de manera inconscient, com ho ha fet sempre, té el mateix significat que té la gla per l'alzina, la vedella per a la vaca i el nen per a l'adult. Però si el procés d'individuació es fa conscient, la consciència ha d'enfrontar-se a l'inconscient i trobar un equilibri entre els contraris. Com que això no és possible lògicament, l'única solució són els símbols, els quals fan possible la unió irracional dels contraris. Els símbols són produïts espontàniament per l'inconscient i són amplificats per la consciència. Els símbols centrals d'aquest procés descriuen el Si mateix, és a dir, la totalitat de l'ésser humà, el qual es compon del conscient i dels continguts de l'inconscient. El Si mateix és l'”ésser humà ple”, els símbols són el nen diví o els seus sinònims. Aquest procés, que aquí hem esquematitzat sumàriament, es pot observar constantment en l'ésser humà modern, o es pot estudiar en els documents de la filosofia hermètica de l'Edat Mitjana. Un es queda sorprès del paral·lelisme dels símbols quan coneix ambdues coses: la psicologia de l' inconscient i l'alquímia.

La diferència entre el procés d'individuació natural que passa inconscientment i el que s'ha fet conscient, és molt gran. En el primer cas la consciència no intervé en absolut. En el segon cas, en canvi, són tantes les tenebres que es posen a la llum, que, d'una banda, la personalitat queda il·luminada, i, d'una altra, la consciència s'eixampla inevitablement i guanya en amplitud de visió. El diàleg entre l'inconscient i la consciència no només fa que la llum que il·lumina les tenebres sigui compresa per elles, sinó també que la llum comprengui a les tenebres. El filius solis et lunae és tant símbol com a possibilitat de la unió dels contraris, és l'alfa i omega del procés d'individuació, és el mediator, el intermedius. Habet mille nomina, deien els alquimistes, i amb aquestes paraules volien indicar que allò del que brolla causalment el procés d'individuació i al que tendeix, és una cosa inefable i sense nom.

Només per mitjà de la psique podem demostrar que la divinitat obra sobre nosaltres, però no podem distingir si aquests influxos vénen de Déu o de l'inconscient, és a dir, no podem determinar si la divinitat i l'inconscient són dues magnituds diferents. Tots dos són conceptes límits i significatius de continguts transcendentals. Però empíricament es pot confirmar amb probabilitat suficient que en l'inconscient apareix un arquetip de la totalitat, el qual es manifesta espontàniament en somnis, etc., i que hi ha una tendència, independent de la voluntat, a referir els altres arquetips a aquest arquetip central. Per això, sembla probable que l'arquetip de la totalitat ocupi per si mateix una certa posició central, que l’aproxima a la imatge de Déu. La semblança és confirmada de manera especial pel fet que aquest arquetip produeix símbols que han caracteritzat i simbolitzat ja des de sempre a la divinitat. Aquest fet permet certa restricció en la nostra afirmació anterior sobre la no diferenciabilitat del concepte de Déu i de l'inconscient: la imatge de Déu coincideix, exactament parlant, no amb l'inconscient com a tal, sinó amb un contingut especial d'aquest, amb l'arquetip del Si mateix. Però aquest arquetip ja no es pot distingir empíricament de la imatge de Déu. És cert que es pot postular arbitràriament una diferenciació d'aquestes dues magnituds. Però això no ens serveix per a res, ans al contrari, serveix únicament per separar l'ésser humà de Déu, amb la qual cosa es dificulta l'encarnació d'aquest últim. És cert que la fe té raó per a presentar davant els ulls de l'ésser humà la incommensurabilitat i la inasequibilitat de Déu, però la fe ensenya també la proximitat, la immediatesa de Déu i és precisament aquesta proximitat la que ha de ser empírica, si ha de tenir algun significat. Només conec com a real el que opera sobre mi. El que no opera sobre mi pot perfectament no existir. La dinàmica religiosa tendeix cap a la totalitat, i per això s'apodera de les imatges totalitàries ofertes per l'inconscient, les quals brollen de les profunditats de la naturalesa de l'ànima amb independència de la consciència.

Resposta a Job XVIII - El Déu tenebrós

Chagall 1966

Divuitè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

El problema és ara el problema de l'ésser humà. L'ésser humà té a les mans una terrible força de destrucció, el problema consisteix a si podrà resistir al desig d'usar-la, en si podrà refrenar aquest desig amb l'esperit de l'amor i de la saviesa. És gairebé impossible que l'ésser humà aconsegueixi això amb les seves soles forces. Per això necessita un advocat al cel, és a dir, el nen arrabassat per Déu, el qual porta a terme la "curació" i la integració de l'ésser humà, que fins ara estava fragmentat. Sigui quina sigui la significació de la totalitat de l'ésser humà, del Si mateix, empíricament aquesta totalitat és una imatge, produïda espontàniament per l'inconscient, de la meta de la vida, i està més enllà dels desitjos i dels temors de la consciència. Aquesta totalitat representa la meta a què ha d'arribar tot ésser humà, és a dir, la realització de la seva totalitat i individualitat, amb o contra la consciència. La força motriu d'aquest procés és l'instint, que té cura que sigui aconseguit tot allò que pertany a la vida individual, amb independència que el subjecte digui sí o no a això, o que el subjecte sigui o no conscient del que passa. Subjectivament és, per descomptat, molt diferent el que un sàpiga, visqui i entengui el que fa, i es declari o no responsable d'allò que intenta fer o ha fet. El que constitueix la consciència o la manca d'ella ho va formular ja Crist amb aquestes paraules: "Si saps el que fas, ets feliç, però si no ho saps, ets maleït i violes la llei." (Codex Bezae ad Luc. 6, 4) Davant el tribunal de la naturalesa i de la destinació la inconsciència no és una disculpa, al contrari, estan reservats grans càstigs per a la inconsciència. Per això tota naturalesa inconscient té nostàlgia de la llum de la consciència, encara que, d'altra banda, es resisteix a ella.

És cert que la presa de consciència de l'ocult, del que és guardat en secret, ens enfronta a un conflicte insoluble; això almenys li sembla a la consciència. Però els símbols, que venint de l'inconscient apareixen en els somnis, insinuen la confrontació dels contraris, i les imatges de la fi de la vida representen la seva feliç unificació. La nostra naturalesa inconscient ve aquí a la nostra ajuda amb una força empíricament comprovable. La missió de la consciència està en entendre les indicacions de la natura inconscient. Però encara que això no passi, el procés d'individuació segueix la seva marxa, només que en aquest cas sucumbim a aquest procés, i som arrossegats pel destí cap a aquell final inevitable al qual hauríem pogut arribar pels nostres propis passos, si haguéssim tingut paciència i ens haguéssim esforçat a temps per comprendre els "numina" de la destinació. El problema consisteix a si l'ésser humà serà capaç d'ascendir a un cim moral més alt, és a dir, a un nivell superior de la consciència, per poder resistir la força sobrehumana que li va ser facilitada pels àngels caiguts. Però l'ésser humà no pot seguir avançant en el seu camí si no coneix millor la seva pròpia naturalesa. Malauradament, en aquest aspecte hi ha una ignorància terrible i un rebuig no menys gran a augmentar el saber sobre la pròpia essència. De totes maneres, avui fins i tot els cervells dels que menys podia esperar-se no es tanquen ja a l'evidència que s'hauria de fer alguna cosa amb l'ésser humà en l'aspecte psicològic. Per desgràcia la paraula "hauria" delata que no se sap encara què fer i que no es coneix el camí que condueix a la meta. És cert que podem esperar en la immerescuda gràcia de Déu, que escolta les nostres oracions. Però Déu, que no sent les nostres oracions, vol també fer-se humà, i per això ha escollit, per mitjà de l'Esperit Sant, l'ésser humà creatural amb les seves tenebres: l'ésser humà natural, tacat pel pecat original, i al qual els àngels caiguts li han ensenyat les ciències i les arts divines. L'ésser humà culpable és adequat, i per això ha estat predestinat, per ser el lloc de naixement de la progressiva encarnació de Déu, però no l'ésser humà innocent, que renuncia al món i nega el seu tribut a la vida, ja que en aquest ésser humà el Déu de les tenebres no trobaria cap lloc per encarnar-se.

Des del Apocalipsi sabem de nou que no només cal estimar Déu, sinó que també ha de ser temut. Déu ens omple del bé i del mal; si no fos així, no se l’hauria de témer. I com que Déu vol fer-se humà, la conciliació de la seva antinòmia ha de tenir lloc en l'ésser humà. Per a l'ésser humà això representa una nova responsabilitat, l'ésser humà no pot donar ja l'excusa de la seva petitesa i la seva nul·litat, ja que el Déu de les tenebres ha posat a les seves mans la bomba atòmica i les armes químiques, i amb això li ha donat el poder de vessar sobre els seus proïsmes les apocalíptiques copes de la còlera. Com que el seu poder s'ha convertit, per dir-ho així, en un poder diví, l'ésser humà no pot continuar cec i inconscient. L'ésser humà ha de conèixer la naturalesa de Déu i les coses que estudia la metafísica, per entendre’s a si mateix i d'aquesta manera conèixer Déu.

Bosch: la Passió de Jesucrist

Bosch 1480

Bosch 1490

Bosch 1501

Bosch 1508

Bosch 1516

L'Amagat

Rothko 1957

"Tot veritable coneixement de Déu comença pel reconeixement del fet que està amagat."

Karl Barth (1886-1968)

"La fe és en primer lloc un combat (...) és un combat i és una foscor. I la llum ve d'aquesta foscor i d'aquest combat. Se'ns demana molt. Déu és un Déu amagat."

Julien Green (1900-1998)

Resposta a Job XVII - La mare i el nen

Chagall 1954

Dissetè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

Enfrontem-nos novament amb el problema del concepte paradoxal de Déu que ens ha estat desvetllat pel contingut de l'Apocalipsi. El cristianisme estrictament evangèlic no necessita enfrontar-se amb aquest concepte, ja que té com a contingut essencial de la seva doctrina un concepte de Déu que, en contraposició a Jahveh, coincideix amb la suma de tot bé. Les coses haurien marxat d'una altra manera si el Joan de les Epístoles hagués pogut o hagués hagut d'enfrontar-se amb el de l'Apocalipsi. Per als humans que van venir després, el fosc contingut de l'Apocalipsi va poder fàcilment ser deixat de banda, en aquest sentit, ja que els resultats específicament cristians no podien ser posats frívolament en perill. Però per a l'home d'avui el problema es presenta de manera diferent. Nosaltres hem experimentat coses tan inaudites i aterridores, que la qüestió de si aquestes coses es poden conciliar encara amb la idea d'un Déu bondadós és una qüestió candent. No es tracta aquí d'un problema teològic especial, sinó d'un malson perillós que afecta tota la humanitat, i al tractament del qual també pot, i potser ha de, aportar la seva paraula un profà en teologia.

A les pàgines anteriors he mostrat ja les conseqüències a les quals s'arriba inevitablement, segons crec, si es considera la tradició amb un common sense crític. Quan un es veu davant d'un concepte paradoxal de Déu, i al mateix temps, com a persona religiosa, mesura tota la transcendència del problema, es troba en la mateixa situació en què es trobava l'autor de l'Apocalipsi, del que podem suposar que era un cristià convençut. La seva possible identitat amb el Joan de les Epístoles descobreix tota la gravetat de la contradicció. En quina relació es troba aquesta persona amb Déu? Com suporta la insuportable contradicció que existeix en l'essència de la divinitat? Encara que no sabem res sobre com es va decidir la seva consciència, creiem que en la visió de la dona que apareix vestida amb el sol i que dóna a llum un nen és possible trobar un punt de suport per saber-ho.

La paradoxa de Déu esquinça també en antinòmies l'ésser humà i l'exposa a un conflicte pel que sembla insoluble. Què passa en aquesta situació? Aquí hem de deixar parlar a la psicologia, ja que ella és la suma de totes les observacions i coneixements reunits en la pràctica i el tractament de difícils conflictes. Hi ha, per exemple, col·lisions de deures de les que ningú sap com es poden resoldre. La consciència sap únicament que tertium non datur. En aquests casos el metge aconsella al pacient que esperi a veure si de cas l'inconscient provoca un somni, que proposi com a solució un tertium irracional, i per això ni previst ni esperat. Com mostra l'experiència, en els somnis apareixen de fet símbols de naturalesa unificadora, entre els quals són els més freqüents el tema del nen heroi i el de la quadratura del cercle, és a dir, la unió dels contraris. Aquell a qui no li siguin accessibles les experiències específicament mèdiques, pot trobar material per instruir-se en els contes i de manera especial en l'alquímia, ja que el veritable objecte de la filosofia hermètica és la coniunctio oppositoum. Aquesta filosofia designa el seu "fill", d'una banda, com a pedra (per exemple, com a carboncle) i, de l'altra, com a homunculus, o com a filius sapientiae i fins i tot com a homo altus. Aquesta mateixa figura la trobem també en l'Apocalipsi precisament en la dona vestida amb el sol. La història del seu part és una paràfrasi del naixement de Crist. Aquesta paràfrasi va ser repetida sovint pels alquimistes en forma modificada, ja que els alquimistes col·locaven a la seva "pedra" en el mateix pla que el Crist (i això, sense tenir relació amb l'Apocalipsi). Igualment passa que, sense relació amb l'alquímia, en els somnis dels humans moderns apareix aquest mateix tema en la forma i en les situacions corresponents, i sempre es tracta de la unió del clar i del fosc, com si nosaltres pressentíssim, com els alquimistes, el problema plantejat al futur per l'Apocalipsi. Entorn d'aquest problema van concentrar els seus esforços els alquimistes durant gairebé 1.700 anys, i aquest mateix problema aclapara encara l'ésser humà d'avui. L'humà actual sap en un aspecte més que els alquimistes, però en un altre aspecte sap menys. Per a l'ésser humà d'avui el problema no es redueix ja a la matèria, com els passava als alquimistes. Per contra, a l'ésser humà d'avui se li han aguditzat els problemes psicològics, i per això en aquest assumpte el que ha de parlar és el metge més aviat que el teòleg, que ha romàs adherit al seu vell idioma figuratiu. El metge, sovint molt contra la seva voluntat, s'ha vist obligat pels problemes de la neuroteràpia a estudiar més detingudament el problema religiós. Jo mateix, i amb raó, he hagut d'arribar als 76 anys abans de atrevir-me a estudiar realment la naturalesa d'aquestes "idees superiors" que decideixen el nostre comportament ètic, el qual és extraordinàriament important per a la vida pràctica. Aquestes idees són en últim terme els principis que determinen obertament o calladament les decisions morals, de les quals depenen la felicitat i la infelicitat de la nostra existència. Totes aquestes dominants culminen en el concepte positiu o negatiu de Déu. (Psicològicament, en el concepte de Déu hi entra tota idea de quelcom darrer, últim o primer, suprem o ínfim. No té importància el nom que en cada cas se li doni a aquesta realitat).

Des que Joan, l'Apocaliptic, va viure per primera vegada (potser inconscientment) el conflicte al que el cristianisme porta directament, la humanitat es troba sota el pes d'aquest conflicte: Déu va voler i vol fer-se humà. Per això sens dubte Joan va viure en la seva visió un segon naixement del fill de la Mare Saviesa, un naixement de Déu caracteritzat per una coniunctio oppositorum, que preludia el filius sapientiae, és a dir, la suma d'un procés d'individuació. Aquest és l'efecte produït pel cristianisme en un cristià dels primers temps que havia viscut molts anys i els havia viscut amb prou decisió per poder mirar el futur llunyà. La conciliació dels contraris està ja insinuada en el simbolisme de la destinació de Crist, és a dir, en l'escena de la crucifixió, en la qual el mediador penja entre dos lladres, dels quals un va al paradís i un altre a l'infern. Com no podia ser d'altra manera, en la concepció cristiana la contraposició havia d'estar entre Déu i l'ésser humà, i aquest últim va córrer el perill de ser identificat amb les tenebres. Això, i les insinuacions predestinacionistes de Jahveh, van influir fortament sobre Joan. Només uns pocs predestinats des de l'eternitat es salven, mentre que la gran massa de la humanitat sucumbeix a la catàstrofe final. És possible que la contraposició existent en la concepció cristiana entre Déu i l'ésser humà sigui una herència javística d'aquells primers temps en què el problema metafísic consistia exclusivament en la revelació de Jahveh al seu poble. La por a Jahveh era encara massa gran perquè ningú s'atrevís -tot i la gnosi de Job- a traslladar l'antinòmia a la divinitat mateixa. Però si s'accepta aquesta antinòmia entre Déu i l'ésser humà, s'arriba -vulgues no vulgues- a la conclusió cristiana: omne bonum a Deo, omne malum ab homine, amb el que, de manera absurda, la criatura és posada en contraposició al seu Creador, i se li imputa a l'ésser humà una grandesa gairebé còsmica o demoníaca en el mal. La terrible voluntat de destrucció que apareix en l'èxtasi de Joan ens dóna una idea del que significa contraposar a l'ésser humà el Déu del bé. Si es fa, es grava l'ésser humà amb la cara fosca de Déu, cara que en Job encara era al seu lloc correcte, és a dir, en Déu. Però en tots dos casos l'ésser humà és identificat amb el mal: en un cas, amb el resultat que l'ésser humà s'enfronta al bé, i, en l'altre, intentant ser tan perfecte com el seu Pare celestial.

La decisió de Jahveh de fer-se humà és un símbol del procés que s'inicia necessàriament quan l'ésser humà pren consciència de la imatge de Déu a la qual s'ha confrontat. (El concepte de Déu com a idea d'una totalitat abraçadora inclou també l'inconscient, és a dir, en contraposició a la consciència, també la psique objectiva, la qual es creua tan sovint amb les intencions i els desitjos de la consciència. L'oració, per exemple, enrobusteix el potencial de l'inconscient, d'aquí els efectes, sovint inesperats, de l'oració.) Déu opera des de l'inconscient de l'ésser humà i l'obliga a harmonitzar i coordinar les contínues influències contràries, a les quals es troba exposada la seva consciència per part de l'inconscient. L'inconscient vol dues coses : separar i unir. Però en els seus intents conciliadors l'ésser humà pot comptar sempre amb l'auxili d'un advocat metafísic, com ja va veure clarament Job. L'inconscient vol irrompre en la consciència per arribar així a la llum, però alhora ell mateix l'hi impedeix, doncs preferiria quedar inconscient; en altres paraules: Déu vol fer-se humà, però no del tot. El conflicte que hi ha en la seva naturalesa és tan gran que, davant la còlera de la cara fosca de Déu, l'encarnació només pot ser comprada amb el sacrifici expiatori de si mateix.

Déu encarnà primerament el bé, per crear així -com es pot sospitar- un lloc el més sòlid possible per a la ulterior assimilació de la seva altra cara. De la promesa del Paràclit podem deduir que Déu vol fer-se totalment humà, és a dir, vol tornar a engendrar i a néixer en la seva pròpia criatura fosca (és a dir, l'ésser humà no alliberat del pecat original). L'autor de l'Apocalipsi ens ha donat un testimoni de l'acció posterior de l'Esperit Sant en el sentit de l'encarnació progressiva. L'autor de l'Apocalipsi és un home creatural en què irromp, com un ventus urens, el Déu fosc de la còlera i de la venjança. (Potser aquest Joan fos el deixeble estimat, a qui en edat avançada se li va concedir intuir el que passaria més tard.) Aquesta irrupció pertorbadora crea en ell la imatge del nen diví, la imatge d'un salvador futur, nascut de la companya de Déu, la imatge del qual resideix en tot home, la imatge del nen diví que també va contemplar en una visió el mestre Eckhart. L'autor de l'Apocalipsi sabia que Déu no és feliç només en la seva divinitat, sinó que ha necessàriament de néixer en l'ànima de l'ésser humà. La encarnació de Crist és el paradigma que es realitza progressivament en la criatura per l'acció de l'Esperit Sant.

La nostra vida actual gairebé no té punt de comparació amb la de Joan, que era un cristià dels primers temps; per això en nosaltres, al costat del mal, pot irrompre encara en tot moment el bé en la forma de l'amor. No podem esperar, doncs, que en nosaltres es produeixi una voluntat de destrucció tan total com la de Joan. Almenys, jo no he observat en la meva experiència res semblant, a excepció de certes psicosi greus i de certes obsessions criminals. A causa de les diferències espirituals produïdes per la Reforma, i a causa principalment del desenvolupament de les ciències (que originàriament van ser ensenyades als humans pels àngels caiguts), nosaltres estem àmpliament barrejats amb la cara fosca, i per això estem en desavantatge en comparació amb la puresa dels sants dels primers temps (i àdhuc de temps posteriors). Però aquesta tenebra relativa nostra no ens serveix de res; és cert que pot atenuar el xoc dels poders dolents, però per altra banda ens fa més susceptibles al contagi i relativament incapaços de resistir. Per això necessitem més llum, més bondat i força moral, i hem de rentar el millor que puguem aquestes tenebres antihigièniques, perquè d'altra manera no aconseguirem acceptar i alhora suportar sense sucumbir al Déu fosc, que també vol fer-se humà. Però per aconseguir això són necessàries totes les virtuts cristianes, i no només elles -ja que el problema no és només moral-, sinó també la Saviesa, ja buscada per Job. En aquell temps la Saviesa estava encara oculta en Jahveh, és a dir, Jahveh no l'havia recordat. L'ésser humà superior i complet, que representa la nostra totalitat, transcendent a la consciència, en la figura del puer aeternus, vultu mutabilis albus et ater, ha estat engendrat per un Pare "desconegut" i ha nascut de la Sapientia. Faust hauria de transformar-se en aquest nen, i abandonar la seva envanida unilateralitat, que només veu el dimoni externament. En forma prefigurativa Crist va dir una vegada : "Si no us feu com nens...", com el nen, en què els contraris estan pròxims entre si, que neix de la maduresa de l'humà adult, no com el nen inconscient que es voldria seguir sent sempre. Com ja hem dit, Crist, preveient el que anava a passar, va fer al·lusió també al principi d'una moral del mal.

La dona vestida amb el sol i el seu nen apareixen en el corrent de les visions apocalíptiques com una cosa estranya, com quelcom desconnectat d'elles, com quelcom que no pertany a aquell lloc. Aquesta dona pertany a un altre món, a un món futur. Per això el nen, com el messies jueu, és de moment arrabassat per Déu, i la seva mare ha d’ocultar-se molt de temps al desert, en el qual és alimentada per Déu. El problema immediat no és ni molt menys el de la unió dels contraris, sinó el de l'encarnació de la llum i les tenebres; del que es tracta és de refrenar la concupiscentia i enfortir la civitas Dei amb vista a l'adveniment, que ha de tenir lloc després de mil anys, l'Anticrist, el qual, per la seva banda, anuncia els horrors dels últims temps, l'epifania del Déu colèric i venjador. L'Anyell convertit en un moltó demoníac ens dóna un nou evangeli, l’evangelium aeternum, que té com a contingut, per sobre de l'amor a Déu, el temor a Déu. Per aquesta raó, l'Apocalipsi, el mateix que tot procés clàssic d'individuació, conclou amb el símbol de la hierogàmia, de les núpcies del fill amb la dona-mare. Però aquestes núpcies tenen lloc al cel, en el qual no entra "cap cosa impura"; tenen lloc més enllà de l’assolat món. La llum s'uneix amb la llum. Aquest és el programa de l’eó cristià, que ha de realitzar-se abans que Déu pugui encarnar-se en l'ésser humà creat. Únicament en els últims temps es complirà la visió de la dona vestida amb el sol. El Papa, reconeixent aquesta veritat, i evidentment mogut per l'acció de l'Esperit Sant, ha proclamat, amb gran sorpresa dels racionalistes, el dogma de la Assumptio Mariae. Al tàlem celestial Maria s'ha unit, com a esposa, amb el seu Fill, i, com a Saviesa, amb la divinitat.

Aquest dogma és un dogma ple d'actualitat en tots els sentits, perquè, en primer lloc, realitza en forma figurativa la visió de Joan, fa relació, en segon lloc, a les núpcies dels últims temps, i reprodueix, en tercer lloc, l'anàmnesi veterotestamentària de la Saviesa. Aquestes tres coses preanuncien l'encarnació de Déu; la segona i la tercera, l'encarnació en Crist (les noces de l'Anyell reprodueixen la "annunciatio et obumbratio Mariae"), la primera, l'encarnació en l'ésser humà creat.

Déu subversiu

Rouault 1924

"Déu és amor però no per això és (com es formula avui) un Déu a la carta o a la mida dels meus desitjos. No és un Déu opressiu, de cap manera, però tampoc no és un Déu permissiu. Per això acaba resultant per a tothom un Déu subversiu."

José Ignacio González Faus a La Vanguardia del 14.04.2014

Resposta a Job XVI - Fe i agnosticisme

Chagall 1954

Setzè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

L'Apocalipsi, que es troba amb raó al final del Nou Testament, el transcendeix i apunta cap a un futur els horrors apocalíptics del qual són immediatament palpables. La decisió d'un cervell herostràtic en un moment de disbarat pot ser suficient per provocar la catàstrofe mundial. El fil del que penja nostre destí s'ha fet molt prim. No és la naturalesa, sinó "el geni de la humanitat" el que ha lligat al voltant del seu coll el llaç fatal amb el qual es pot penjar en qualsevol instant. Aquesta és només una façon de parler diferent de la que empra Joan quan parla de la "còlera de Déu".

Malauradament no tenim cap mitjà de saber com s'hauria enfrontat Joan -en el cas que, com sospito, l'autor de l'Apocalipsi sigui el mateix que el de les Epístoles- a aquest doble aspecte de Déu. És totalment possible, més encara, probable, que Joan no percebés l'existència de cap contradicció. És sorprenent el poc que els humans s'enfronten als objectes numinosos i el difícil que resulta aquest enfrontament quan un es decideix a realitzar-lo. La numinositat de l'objecte dificulta el tractament intel·lectual, ja que l'afectivitat entra sempre també en joc. S'està alhora en favor i en contra; en aquest punt la "objectivitat absoluta" és més difícil d'aconseguir que en qualsevol altre. Si un té conviccions religioses, és a dir, si "creu", sent que el dubte és una cosa molt desagradable i té por d'ell. Per això prefereix no analitzar l'objecte de la seva fe. Si un no té idees religioses, li resulta desagradable confessar a si mateix el sentiment d'aquesta manca, i fa clara gala de la seva "il·lustració" o dóna a entendre almenys la noble sinceritat del seu agnosticisme. Des d'aquest punt de vista és difícil concedir numinositat a l'objecte religiós, i un no deixa que la numinositat impedeixi el seu pensament crític, ja que podria presentar-se la ingrata possibilitat que la pròpia fe en la "il·lustració" o l'agnosticisme fossin trencats. Ambdues parts senten, sense saber-ho, la insuficiència dels seus arguments. Els "il·lustrats" operen amb un inadequat concepte racionalista de la veritat, i diuen, per exemple, que afirmacions com ara el naixement d'una verge, la filiació divina, la resurrecció dels morts, la transsubstanciació, etcètera, són absurds. Els agnòstics afirmen no posseir cap coneixement de Déu ni cap altre coneixement metafísic, i no veuen que no es posseeixen les conviccions metafísiques, sinó que s’és posseït per elles. Els uns i els altres estan dominats per la "raó", a la qual se li atribueix el paper d'indiscutible àrbitre suprem. Però qui és la "raó"? Per què aquesta supremacia de la raó? És que potser allò que és no representa una instància superior al judici de la raó, com ens mostren molts exemples de la història de l'esperit? Desgraciadament, també els defensors de la "fe" operen amb els mateixos fútils arguments, només que en direcció inversa. Però l’indubtable és que hi ha asseveracions metafísiques que són afirmades i negades afectivament just per raó de la seva numinositat. Aquest fet és el segur fonament empíric del que cal partir, és un fet objectivament real, el mateix que un fenomen psíquic. Naturalment aquí hi ha incloses totes les afirmacions -també les contradictòries entre si -que han estat alguna vegada numinoses o que ho segueixen sent. Ja que cal tenir en compte el conjunt de totes les afirmacions religioses.

Craquelats en gris

Resposta a Job XV - Amor i por

Chagall 1960

Quinzè capítol del text "Resposta a Job" (1952) de Carl Gustav Jung

L'Apocalipsi és, d'una banda, tan personal i, d'una altra, tan arquetípic i col·lectiu, que cal tenir en compte tots dos aspectes. L'interès modern s'inclinaria en primer lloc per la persona de Joan. Com ja hem indicat, no és impossible que el Joan autor de les Epístoles sigui el mateix autor de l'Apocalipsi. El diagnòstic psicològic parla a favor d'aquesta suposició. La "Revelació" va ser experimentada per un cristià primerenc que, probablement, era una autoritat i havia de portar una vida exemplar i donar a la seva comunitat exemple de les virtuts cristianes de la fe ortodoxa, de la humilitat, de la paciència, del lliurament, de l'amor desinteressat i de la renúncia a tots els plaers del món. A la llarga això pot ser massa i tot per al millor dels humans. La inestabilitat, el mal humor i els rampells afectius són els símptomes clàssics de la "virtuositat" crònica. (No sense raó, Crist va donar a l'apòstol Joan el sobrenom de "fill del tro", Marc 3, 17). Pel que fa a la seva actitud cristiana, ens il·lustren millor que res les seves pròpies paraules: "Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor. L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre... L’amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats. Estimats meus, si Déu ens ha estimat així, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres... Nosaltres hem conegut l’amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor, i el qui està en l’amor està en Déu, i Déu està en ell... On hi ha amor no hi ha por... el qui té por no és perfecte en l’amor... Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però detestava el seu germà, seria un mentider... Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà" (1 Joan 4, 7-21).

Però qui és el que odia els nicolaïtes? Qui és el desitjós de venjança i el que vol llançar Jezabel al llit i fer morir els seus fills? Qui és el que no se sadolla de fantasies sagnants? Però siguem psicològicament exactes: no és la consciència de Joan la que imagina aquestes fantasies, sinó que són aquestes les que irrompen en ella en una "revelació" violenta, la assalten amb una vehemència no volguda i no esperada, i amb una intensitat que, com ja hem indicat, sobrepassa tot el que podria esperar-se normalment com a compensació d'una actitud de consciència una mica unilateral.

Jo he conegut molts somnis compensadors de cristians creients, els quals s’enganyaven sobre la seva real contextura anímica i imaginaven tenir una constitució diferent de la que corresponia a la realitat. Però no he vist mai res, llevat que es tractés de psicosis greus, que es pugui comparar ni de lluny amb la brutal antinòmia de la "Revelació" de Joan. Però Joan no dóna motius per diagnosticar una psicosi greu, l'Apocalipsi no és prou confús, és massa coherent, no és prou subjectiu i obtús per a això. Els seus afectes són els que corresponen al seu objecte, i no cal que el seu autor fos un psicòpata desequilibrat. N'hi ha prou que fos un home apassionadament religiós, amb una psique normal en la resta. Sens dubte l'autor de l'Apocalipsi va tenir una relació intensa amb Déu, i aquesta el va exposar al perill d'una erupció de sentiments que sobrepassen tot el nivell personal. L'humà realment religiós, al qual se li dóna simultàniament la possibilitat de dilatar insòlitament la seva consciència, ha de comptar amb aquests perills.

La finalitat de les visions apocalíptiques no és donar a conèixer a l'home normal Joan les ombres que s'amagaven sota la seva naturalesa lluminosa, sinó obrir al vident la perspectiva de la incommensurabilitat de Déu, ja que el que estima coneix Déu. Es pot dir que, precisament perquè Joan estimava a Déu i feia tot el possible per estimar als seus pròxims, li va ser concedida la "gnosi", el coneixement de Déu, i que, igual que Job, va viure el gran caràcter terrorífic de Jahveh. Així va veure que el seu evangeli de l'amor era unilateral, i el va completar amb l'evangeli de la por: Déu pot ser estimat i ha de ser temut.

Amb això el camp de visió de Joan s'estén més enllà de la primera meitat de l’eó cristià. Joan pressent que, després d'un mil·lenni, començarà l'època de l'Anticrist; això és una clara senyal que Crist no és un vencedor absolut i total. Joan és un precursor dels alquimistes i de Jacob Boehme. Potser Joan sent també la seva implicació en el drama diví quan preanuncia la possibilitat del naixement de Crist en l'ésser humà, cosa que van pressentir també els alquimistes, el mestre Eckhart i Angelus Silesius. D'aquesta manera, Joan va esbossar el programa de tot l’eó dels peixos amb la seva dramàtica enantiodromia i el seu fosc fi, que encara no hem viscut, i davant les possibilitats veritablement apocalíptiques l'ésser humà s'estremeix. Els quatre funestos genets, els amenaçadors tocs de les trompetes, les copes de la còlera que han de ser abocades sobre el món, són coses que es poden esperar: la bomba atòmica està suspesa sobre el nostre cap com una espasa de Dàmocles, i darrere d'ella amenacen les possibilitats, incomparablement més terribles, de la guerra química, que podrien eclipsar als mateixos horrors de l'Apocalipsi. Luciferi vires accendit Aquarius acres (Aquari inflama les forces salvatges de Lucifer). Qui podria assegurar seriosament que Joan no ha anticipat correctament almenys les possibilitats que planen amenaçadores sobre el nostre món en els últims temps de l’eó dels peixos? Joan sap també que en el pleroma diví existeix eternament el foc, que turmenta al diable. Déu té un doble aspecte terrible : el mar de la gràcia xoca contra un ardent llac de foc i la llum de l'amor il·lumina un fosc ardor, del qual es diu: Ardet non Lucet (crema, però no il·lumina). Aquest és l'evangeli etern (en contraposició a l'evangeli temporal): es pot estimar Déu i se l'ha de témer.

El repòs de migdia

Millet 1865

Van Gogh 1890