diumenge, 27 d’octubre de 2013

Raó i emoció




Cal matisar l'afirmació que sosté que les emocions tenen un paper clau en les decisions morals. Si "clau" volgués dir "rellevant", no hi hauria cap problema. Però "clau" acostuma a voler dir "el més rellevant", decisiu, principal, hegemònic. Llavors, l'afirmació no és prou encertada.

L'ésser humà és tan emocional com racional, "tanto monta, monta tanto". Segons com ens el mirem és enormement emocional, és cert; però alhora, i sempre, per una mena d'estrany desdoblament interior del que és capaç, l'ésser humà és sempre també terriblement, implacablement racional, fred, calculador, lògic. En el moment de màxima tristesa pot estar, alhora, i sense fingir, sense que aquesta tristesa sigui falsa, pensant de la manera més racional.

Raó i emoció són, doncs, inseparables i de pes equivalent. Els humans estem constituïts així (i per això, per exemple, en un judici les emocions poden ser un atenuant però no un eximent de responsabilitat).




Aquesta reflexió es pot traslladar també a l'àmbit religiós. L'experiència del sagrat pot ser una intensa vivència emocional, que sovint adopta la forma -o s'expressa amb la forma- de quelcom que se t'imposa, vingui de fora o de dins o de la ressonància entre el dins i el fora. Però hi ha alhora una opció pel sagrat, opció plenament racional i lliure, que emprenem en el marc d'un exercici de lucidesa i que passa inevitablement per un moment de llibertat que li acaba de donar tot el seu valor.

No "estem obligats" a creure: creiem també "perquè volem", perquè ho decidim així, perquè ens sembla una bona opció per viure el més plenament possible la nostra fugissera vida humana i per dotar-la de centralitat i de propòsit, tot donant també propòsit al cosmos al que pertanyem i que per ell mateix no n'acaba de tenir, cec, fred i alhora implacablement ordenat i caòtic com és als ulls de la raó.

La imatge dels pobles caçadors-recol·lectors com a gent amb ments primàries, incapaces de raonar, atrapades pel mite, religiosos a pesar seu, per tradició o per necessitat de supervivència, pot estar ben lluny de la realitat. Aquests pobles eren probablement tan emocionals i tan racionals com nosaltres. Amb un coneixement del món més limitat que el nostre (que també ho és, de limitat), potser sí, però això no vol dir que no fossin racionals en les seves opcions i en les seves pràctiques.

Llegint El sagrat i el profà de Mircea Eliade, que Fragmenta Editorial ha tingut l'encert d'editar en català (amb una edició magnífica, com totes les d'aquesta editorial), hom no té la impressió d'"uns pobres pobles primitius incapaços de pensar". Més aviat sembla que sabien molt bé el que es feien i perquè ho feien. Simplement, aquells pobles primigenis havien pres les seves opcions, emocionals i racionals com les nostres. I la seva concepció del sagrat pot ser tan vàlida i valuosa llavors com avui.

A l'hora de "creure", seguim havent d'exercitar alhora emoció i raó, com ells. Sense oblidar que tant pesa l'una com l'altra.