dijous, 15 de novembre de 2012

Paradoxes del símbol




La terra no té poder, però si per a tu en té, en té.

No "si per a tu en té, en té per a tu", com a una vivència subjectiva; en té "objectivament". No és que tu tinguis una impressió interna del poder de la terra, sinó que notes que el poder és en ella, fora teu, no dins teu.

Però això només es pot dir dient alhora que "la terra no té poder", no té un poder objectiu independent de la humanitat, o previ a la humanitat. Són els humans els que fa l'experiència d'aquest poder, i quan el viuen veuen que no és un poder propi, és un poder de la terra.

D'acord, és una paradoxa lògicament insostenible. Però existencialment és així: vius i saps que no ets tu qui li atorga poder, que és ella que el té, però que és un poder lligat a la teva relació amb ella.

Dir "la terra té poder per a mi" és insuficient, no tradueix bé la realitat viscuda; dir "la terra té poder independentment de mi" tampoc no és exacte. El que hi ha és una cosa estranya, paradoxal, que se situa entre totes dues posicions.

(Una cosa semblant passa amb l'eucaristia cristiana. Podríem dir una cosa així: "el pa i el vi de l'eucaristia no són el cos i la sang de Crist, però si ho són per a tu, ho són." És la mateixa paradoxa: no és una simple experiència subjectiva, ni un fenomen objectiu, materialment constatable; allò "és" el cos i la sang de Crist, en el mateix sentit que abans dèiem que la terra té poder. Aquesta paradoxa en el marc eucarístic s'ha designat tradicionalment amb el terme "transsubstanciació", que mira de recollir aquesta dinàmica peculiar del símbol que va més enllà del subjectiu sense ser objectiu en el sentit habitual de la paraula).