divendres, 23 de novembre del 2012

Filosofia i sentit




Rothko 1957


"La filosofia consisteix a interrogar-se sobre les condicions del sentit quan no hi ha una representació possible del sentit. (...) La racionalitat és certament l'intent de donar raó, però alhora és sempre també el descobriment que mai no s'acaba de donar raó i que mai no s'arriba a la raó última. (...) La significació és la deposició d'un sentit al qual tot el sistema de sentit s'acaba referint. (...) La filosofia és la comprensió que no hi ha significació final. (...) La filosofia consisteix sempre a diferir la seva pròpia completesa, i per tant a reobrir sempre el seu començament. (...) Fins i tot en filosofies com les de Plató i Descartes trobaríem aquesta tensió extrema vers un punt final o d'origen -són el mateix-, la raó del qual no es pot donar. La filosofia és precisament aquell pensament que consisteix a no ocupar aquest punt, a no apropiar-se'l. Aquesta tradició confia que no és en aturar-se a una significació, que consisteix la veritat, el bé, o com vulgueu dir-ne.

Crec que podem dir que el comportament més ordinari i constant dels homes és ateu, que només és religiós en certs moments. Quan la vida quotidiana s'estructura plenament a partir d'allò que és religiós, aleshores passem a un fenomen particular, pròxim a una observança delirant. I això és certament una manera de sortir de l'existència.

- - -

L'a-ateisme

"L'a-ateisme és potser un quequeig? Potser sí, però aleshores és una quequesa d'aquelles que corprenen certs personatges en presència de déu (Joan de la Creu, per exemple). O bé no es tracta de cap quequesa: és més aviat un intent d'indicar la negació d'una negació, però de tal manera que no seria una segona negació ni una superació dialèctica, ni la pura i simple anul·lació.

La filosofia és atea en el principi, i amb ella ho és tota l'onto-teologia, en la qual déu és el nom putatiu o les còmodes inicials d'una necessitat d'allò donat, el nom postulat pel desig de donar raó de la contingència del món.

La tesi o la hipò-tesi de Déu no té cap consistència filosòfica. El teisme no és res més que el revers nominal i acolorit de l'ateisme, que és la seva veritat real, lògica i material alhora, una lògica freda i grisa, en efecte, com ho és la solitud del món enmig del no-res.

Descobrim amb això la inutilitat de la noció d'ateisme. Déu no és una pregunta per al pensament -el pensament consisteix, al contrari, a moure's en l'àmbit on aquesta pregunta no té cabuda. Recíprocament, instal·lar-se en l’àmbit on un Subjecte qualsevol fixa el món a un fonament és renunciar a pensar, tant si aquest Subjecte s’anomena Déu com si s’anomena Home, Natura o Història. Per això, precisament, cap filòsof no ha cregut en Déu encara que estigués definint-ne les qualitats (...).

Ara bé, això no vol dir que els filòsofs, o qualsevol amb ells, no hagin de fer el següent: quan es tracta de l’àmbit on cap Subjecte, cap Substància, cap Fonament no es pot presentar de cap manera –quan es tracta, altrament dit, de l’àmbit on cap Cosa no pot sostenir ni mantenir la indefinida multiplicitat de les coses, on no es pot sostenir cap instància d'unitat que no sigui distributiva i disseminant (essent la unitat mateixa a priori disseminada), llavors en aquest espai de no-res, en el sentit de cap Cosa (totes les coses = cap Cosa, no-thing)–, el pensament descobreix que pensa més enllà de tot pensament possible. El pensament pensa més enllà de tot Objecte i, per conseqüent, de tot Subjecte possible per a un objecte en general.

I, tot i així, pensa. I, tot i així, el pensament s’obre precisament a aquest defora del pensament, o bé
es revela a si mateix que s’excedeix, sense suprimir-se ni tampoc elevar-se: que no fa res més que obrir-se. Però aquesta obertura resulta que té una lògica i una dinàmica diferent de la lògica del pensament de l’objecte, de la necessitat i del concepte en general (...).

El que s’esbossa, llavors, és una relació amb una cosa que no és una cosa. Amb una cosa que no és el món-cosa. Amb una mena de signe, però no amb el signe d'una significació que tindria un referent en l’ordre de les coses. Amb un signe com a senyal de l’obertura mateixa i cap a aquesta obertura. Un signe com una crida, com un adreçar-se, i alhora com la recepció d'una crida o d'un adreçar-se: no a fer o prendre el que sigui, sinó a desfer-se i desprendre’s de tota cosa i de tota significació de cosa. Una crida de l’obertura a l’obertura, no pas tancada en si mateixa, sinó obrint infinitament la mateixitat del mateix.

El nom Déu va ser potser també el portador d'aquest signe, o bé aquest signe mateix. El déu com a signe de no-res, d'un adreçar-se provinent de res més que de l’obertura del món vers un sentit que n'és fora (com diu Wittgenstein), però que en aquest fora no és un sentit perquè aquest fora no és. La diferència entre el fora i el dins, entre el món i allò a què el món s’obre, no és una diferència entre termes, ja que un dels termes és absent. És la diferència mateixa del mateix: la identitat d'una obertura i no d'una completesa.

Seria possible invocar així el nom Déu? No està clar, potser ha esdevingut impossible per sempre més. En l’ús secular que se'n fa, aquest nom també ha tingut aquesta funció –si podem parlar, aquí, de funció– i l’ha tinguda distanciant-se àmpliament de qualsevol mena d'ésser o de subjecte suprem. Mai cap gran místic, cap gran espiritual, mai cap autèntic fidel no ha cregut en l’existència de Déu: això sí que és clar. El que tota aquesta gent va fer, en canvi, és invocar, implorar o celebrar, va adorar –és a dir, adreçar– un nom innominable, que en realitat roman fins i tot innominat, com a signe de l’obertura per la qual el sentit s’escapa i la veritat s’anuncia.

Aquesta ha estat potser la pregària dels a-ateus: repudiant déu i no-déu alhora, i quequejant, amb la boca oberta."


Jean Luc Nancy (al suplement Cultures de La Vanguardia del 21.11.2012)


(traducció de Felip Martí-Jufresa i Xavier Bassas Vila)

(gràcies a Xavier Antich per haver publicat aquest text de Nancy, dens, magnífic)