Ixtlan XII. Una batalla de poder

(si no s'ha fet, llegir primer l'entrada "Immersió en el símbol:  Introducció al Viatge a Ixtlan", de 03.09.12)

Castaneda va desenvolupant la seva noció de “poder”. Ja ho hem comentat, però hi volem insistir: és interessant que ell faci servir aquest terme, tan habitual en altres contextos, per designar el que en l’àmbit de les tradicions espirituals s’ha designat de diverses maneres (energia espiritual, gràcia, alè de l’Esperit Sant, llum, carisma, etc.) però no amb aquest terme. És cert que això pot comportar alguns inconvenients i confusions, però també té avantatges, com ara subratllar la força, la rotunditat d’aquesta dimensió, o “materialitzar-la”, traient-li el to vaporós, eteri, vague, idealitzat, líric, una mica de conte de fades, que de vegades adopta. Estem parlant d’una potència real, amb la seva peculiaritat. No es pot descriure amb precisió, però s’hi pot al·ludir amb imatges interessants, com ara dir que el poder és una mena de sentiment sobre certes coses. I és molt important una indicació de Castaneda: el poder té un caràcter personal, cadascú l’atrapa, el guarda i el visualitza a la seva manera (p. 174, 175, 192 i 249).

Alhora, ens parla del poder com a font de vitalitat física (p. 178, 224 i 225): no es quelcom de l’àmbit estricte de la ment o de l’esperit, sinó que, en funció del caràcter unitari dels humans (digueu-n’hi “connexió psicosomàtica”, si voleu) la seva manifestació s’estén al reialme de la materialitat del nostre cos, té efectes en la nostra condició física.

Trobem aquí la peculiar lliçó de la boira i la batalla de poder (p. 179 a 191). Imatges difícils, obertes a moltes interpretacions, suggerents: la referència a les diferents versions de la realitat es confronta amb la trobada amb el poder. El poder ens obre un camí per sortir del desconcert, de la confusió, de la indecisió (el pont dins la boira, el camí dins del bosc); tot i la multiplicitat d’interpretacions, el poder ens adreça cap a un món de consistència. I això cadascú ho fa de la seva manera, i en connexió amb el propi inconscient; el poder és un repte personal, que cadascú viu diferentment i que, tot i la possibilitat d’ajuda de mestres i companys, en darrera instància és inevitable abordar a aquest nivell personal, íntim, en la soledat d’un amb un mateix. Cadascú troba les seves imatges, que poden ser molt diferents entre uns i altres; fins i tot sotmesos a la mateixa experiència o repte vital, a una situació crítica o peculiar, cadascú la viu i visualitza diferentment.

I reapareix el tema del món com a misteri, com a multiplicitat inacabable (p. 192, 231). Castaneda empra sovint aquest recurs: introdueix un concepte, i  d’en tant en tant hi torna, l’evoca o el reelabora, ens el torna a posar al davant, amb una mena d’insistència pedagògica que s’agraeix.

Ho fa també reevocant na noció del col·lapse del món quan s’ha acumulat prou poder (“Constructor, t’he vist!” dirà el buddhisme; algú ha construït la nostra imatge del món, i cal prendre’n consciència i així poder depassar aquesta imatge: llavors “el món” s’ensorra). Però aquesta experiència no és només un fet passiu (“se’ns ensorra el món”) sinó una tècnica utilitzable controladament, que arriba a esdevenir l’art d’enderrocar el món per una raó específica i restaurar-lo per continuar vivint (p. 193 i 194). No és que el món se’ns ensorri i quedi ensorrat (i nosaltres perduts i desorientats); és que quan ens cal el podem ensorrar (viure l’experiència espiritual) i després refer-lo, ja que necessitem el món –la nostra imatge del món, la nostra construcció del món- per a poder sobreviure.

I d’aquí Castaneda passa a una nova onada emocional, a una nova evocació quasi lírica de la grandesa i duresa del camí: es necessita lluitar tota una vida per a poder estar sol en el món del poder (p. 194). Hi ha un component fonamental de solitud en l’experiència espiritual, i cal molta maduresa per afrontar-la. No podem refiar del mestre ni dels companys: la relació amb el poder és inevitablement radicalment personal i viscuda en soledat, sense suport ni consol. Drets i nus davant del poder, gaudint-lo i suportant-lo, fent l’enorme esforç que suposa no quedar anorreat per ell o fugir corrents de la seva presència fascinant i terrible.

Per poder suportar aquesta experiència és necessari l’aprenentatge de la impassibilitat de l’esperit, de la ment. Sense aquesta impassibilitat, ens atrapa el neguit, i el neguit pot fer que un lloc de poder t’absorbeixi, et lligui i et retingui (p. 195). El lloc de poder és perillós, si no se l’afronta en condicions et pot crear dependències, s’hi ha d’anar molt en compte, no se’l pota abordar de qualsevol manera, cal estar preparat (d’alguna manera, paradoxalment, cal haver acumulat prou poder com per abordar adientment un lloc de poder).

I cadascú ha de trobar els seus llocs de poder per si mateix (p. 195). Això forma part d’aquest caire peculiar, únic, de l’experiència espiritual de cadascú. No hi ha camins estàndard, fórmules de validesa universal, tècniques infal·libles: cadascú ha de trobar la seva pròpia manera de fer en aquest àmbit peculiar que és el del poder espiritual.

I farà falta una ment clara i una capacitat real de “deixar-se anar” per tractar amb el poder (p. 197). Tornem-ho a dir: el poder no es pot abordar de qualsevol manera. Com ja ens havia dit anteriorment, Castaneda ens recorda que lucidesa i abandó seran recursos imprescindibles en aquesta tasca.

El capítol acaba amb aquest bonic crit, preciós recurs mnemotècnic, evocadora imatge que ens acompanya: “Corre, conill!” (p. 197). Això és el que som, conills corrent per la immensitat.