Misericòrdia amb roselles

Un camp de roselles al peu de l'ermita de la Misericòrdia de Queretes, comarca del Matarranya.

Penya Galera

L'esplendor de la Penya Galera, al Port, terme de Beseit, comarca del Matarranya.

Teules

Estepa florida

Vermeer còsmic

Corre per la xarxa aquesta imatge de Xavier Perarnau amb la noia de la llet de Vermeer (1600) generant una galàxia. És una imatge encantadora, poètica, imaginativa.

Al nostre inconscient, però hi ha una altra imatge que també seria bonic representar. En ella es combinarien la imatge que utilitzem actualment del Cosmos (sigui amb fons negre o blanc):

amb una d'aquestes dues imatges de Michelangelo a la Capella Sixtina:

El resultat seria tan encantador, poètic, imaginatiu i irreal com la primera imatge, però notarem més resistència a acceptar aquesta irrealitat. Com ens costa acceptar que la narració de la creació del món del llibre del Gènesi sigui una imatge simbòlica potent i no una descripció d'un procés real (encara que el redactor mirés d'incloure-hi els seus coneixements de cosmologia, que Déu n'hi do de l'encertats que eren...).

L'espiritualitat segons Melloni



Giotto 1325

"L'espiritualitat és aquella dimensió que fa referència a allò més obert i intangible que ens constitueix com a éssers humans. (...) L'anem descobrint a mesura que madurem, perquè en els primers estadis estem més pendents de les conquestes o realitzacions del jo.

Les religions donen un codi tancat per a una realitat oberta. El que la gent cerca és aquesta obertura sense que s'absolutitzi el llenguatge que s'utilitza per a interpretar-la. Tota absolutització és una usurpació, un segrest.

Les generacions que ens precedeixen han viscut en profunditat la religió que professaven. Una imatge de la relació entre espiritualitat i religió és la que utilitzen els sufís: les religions són les copes, mentre que el vi és l'espiritualitat. L'experiència mística és l'embriaguesa del vi. Es pot prendre el vi sense copa? Quina és la copa més adient per a beure el vi? Cadascú ho ha de descobrir. Aquesta és la meravella i la dificultat del nostre temps.

L'espiritualitat es desenvolupa silenciant-se i aprenent a escoltar. L'esperit és intangible, i tanmateix, es palpa; és inaudible, i tanmateix se sent; és invisible, i tanmateix es veu; però amb uns altres ulls, unes altres orelles i un altre tacte, els que provenen del silenci i de la capacitat d'escoltar aquest silenci.

El silenci de la meditació és el que ens possibilita assimilar el que vivim per guanyar en lucidesa i respondre amb més fondària. El signe que trobem l'equilibri és que som més presents allà on hem de ser. Ens fa sentir disponibles, sense rebutjar el que es requereix de nosaltres. Presents, atents, oberts, diligents i, alhora, silenciats, pausats, serens.

La disposició a la interioritat depèn de dues coses: de sensibilitat i de maduresa. No es pot negar que hi ha qui hi té una disposició innata, però alhora, la interioritat és per a tothom, encara que no tots els moments o etapes de la vida són adequats. (...) No cal precipitar ni forçar el moment. El que sí cal és ensenyar la porta des de petits (...), però després cal deixar que cadascú faci el seu procés.

No hauríem de deixar passar ni un dia de la nostra vida sense que, en llevar-nos i en anar-nos-en a dormir, connectem amb el silenci. També podem descobrir molts altres moments de la jornada en els quals hi podem connectar. (...) Si cada cosa la fem amb consciència, esdevé una ocasió de connexió amb la font d'on brolla la vida i, per tant, de contemplació."

Xavier Melloni (d'una entrevista a la Revista RE feta per Assumpta Serna)

Viure èticament

Melzi 1520

"Lo que vaya a ser nuestra vida es, al menos en parte, resultado de lo que quiera cada cual."

"Estoy seguro de que nadie -nadie- cree de veras que no es libre."

"No le preguntes a nadie lo que debes hacer con tu vida: pregúntatelo a ti mismo."

"El hombre no nace ya hombre del todo ni nunca llega a serlo si los demás no le ayudan. ¿Por qué? Porque el hombre no es solamente una realidad biológica natural sino también una realidad cultural. No hay humanidad sin aprendizaje cultural y para empezar sin la base de toda cultura (y fundamento por tanto de nuestra humanidad): el lenguaje."

"La humanización (es decir, lo que nos convierte en humanos, en lo que queremos ser) es un proceso recíproco (como el propio lenguaje). Para que los demás puedan hacerme humano, tengo yo que hacerles humanos a ellos."

"Se puede ser humano-cosa o humano-humano, humano simplemente preocupado en ganarse las cosas de la vida -todas las cosas, cuanto más cosas mejor- y humano dedicado a disfrutar de la humanidad vivida entre personas."

"La primera e indispensable condición ética es la de estar decidido a no vivir de cualquier modo: estar convencido de que no todo da igual aunque antes o después vayamos a morirnos."

"Al actuar mal y darnos cuenta de ello, comprendemos que ya estamos siendo castigados, que nos hemos estropeado nosotros mismos -poco o mucho- voluntariamente."

"Lo serio de la libertad es que cada acto libre que hago limita mis posibilidades al elegir y realizar una de ellas."

"Lo que llamamos "remordimiento" no es más que el descontento que sentimos con nosotros mismos cuando hemos empleado mal la libertad, es decir, cuando la hemos utilizado en contradicción con lo que de veras queremos como seres humanos."

"A nadie se le regala la buena vida humana ni nadie consigue lo conveniente para él sin coraje y sin esfuerzo."

"Cada uno de mis actos me va construyendo, me va definiendo, me va inventando. Al elegir lo que quiero hacer voy transformándome poco a poco. Todas mis decisiones dejan huella en mi mismo antes de dejarla en el mundo que me rodea."

"Lo que hace "humana" la vida es el transcurrir en compañía de humanos."

"Lo que a la ética le interesa, lo que constituye su especialidad, es cómo vivir bien la vida humana, la vida que transcurre entre humanos. (...) Si uno no tiene ni idea de ética, lo que pierde o malgasta es lo humano de su vida."

Fernando Savater a Ética para Amador (1991)

Guix II

Sonet anònim

Zurbarán 1637

"No me mueve, mi Dios, para quererte
el cielo que me tienes prometido,
ni me mueve el infierno tan temido
para dejar por eso de ofenderte.

Tu me mueves, Señor; muéveme el verte
clavado en una cruz y escarnecido;
muéveme ver tu cuerpo tan herido;
muévenme tus afrentas y tu muerte.

Muéveme, al fin, tu amor, y en tal manera,
que aunque no hubiera cielo yo te amara,
y aunque no hubiera infierno, te temiera.

No me tienes que dar porque te quiera;
pues aunque lo que espero no esperara,
lo mismo que te quiero te quisiera."


Sonet anònim publicat a Madrid el 1628

En Josep Maria Terricabras indica que aquest popular sonet sobre l'amor desinteressat a Déu fou vist amb recel per l'ortodòxia, i afegeix que el que diu és encara moderat en relació al que diu la primera epístola de Joan, 4, 18, que no accepta el sentiment de temor: "Perquè el temor suposa un càstig, i aquell qui tem no és perfecte en l'amor."

El Via Crucis de Barnett Newman

Cultura en perill

Bronzino 1530

D'unes declaracions del Premi Nobel de Literatura Mario Vargas Llosa al Magazine de La Vanguardia del 15.04.2012:

"Jo crec que la cultura ha de ser entretinguda, i que és una forma superior d'entreteniment i diversió, però fins fa poc no s'acontentava amb ser només això, mentre que avui sembla ser que sí. (...) La cultura, en el sentit que tradicionalment s'ha donat a aquest terme, està a punt de desaparèixer.  (...) La diferència principal entre aquella cultura i aquest entreteniment és que els productes d'aquella pretenien transcendir el present. (...) El discurs, parlat o escrit, ha estat sempre la columna vertebral de la consciència. Però les noves generacions creixen en un món on la paraula està subordinada a la imatge. Un món on el viure és substituït pel representar i això comporta un empobriment del que és humà. (...) La cultura no és una superestructura, com defensa el marxisme. Té una importància molt més decisiva sobre la resta dels elements de la societat que a la inversa, una cultura fa que una economia de mercat funcioni o no funcioni, perquè ha de funcionar d'acord amb certs principis i valors. Sense una cultura fora, la corrupció ho va penetrant tot, i la democràcia i el lliure mercat es converteixen en un pretext per al privilegi. (...) Corruptes n'hi ha hagut sempre. El cinisme és el que acaba amb la democràcia, aquesta actitud que consisteix a acceptar que la corrupció és connatural al sistema."

A La Vanguardia del 18.04.2012, Vargas Llosa afegia:

"Soc molt millor del que seria sense la cultura, m'ha enriquit la vida extraordinàriament, i la meva impressió és que si això desapareix o es banalitza i s'espatlla, si degenera, perdrem una font importantíssima d'enriquiment personal que redunda en un enriquiment social i col·lectiu."

En aquesta mateixa edició de La Vanguardia del 18.04.2012 s'hi afegien algunes aportacions d'altres pensadors que també val la pena recollir:

"A més de ser molt partidari de totes les manifestacions de la cultura popular, soc un ferm defensor del que s'ha anomenat alta cultura perquè estic convençut que una civilització s'estanca en matèria espiritual i en moltes altres dimensions si no coneix i és capaç d'assimilar els assoliments més elevats dels pobles i dels homes en un terreny més substanciós i permanent que l'esport, el xafardeig o els vaivens de l'economia i les finances." Jordi Llovet

"Hi ha hagut una destrucció sistemàtica  de totes les referències i del cànon. Al final, cap text antic no té valor, només importa l'actualitat, la frivolitat, la moda, els espectacles, la pornografia. Aquesta situació ens pot fer anar cap a una degradació cultural i el que més m'inquieta és que crearem una cultura tan dèbil que no deixarà cap empremta. Fins i tot els materials semblen efímers. Es perd el paper a la literatura, el cel·luloide al cinema, la pedra a l'arquitectura, l'oli a la pintura. Tots els materials que pesen, que són difícils de treballar, es perden en benefici de materials més lleugers i peribles." Jaime Rosales

"En termes de producció de cultura, hi ha una cultura de creació i una cultura de consum. Hi ha una cultura que ens fa pensar i una altra d'encaminada a l'evasió. Hi ha una cultura crítica i una altra de convertida en un gènere que es regeix per les lleis del mercat i de la indústria de l'entreteniment. La cultura crítica no rep l'atenció dels reflectors ni transita per catifes vermelles, però és la que instaura maneres intel·ligents de ser al món." Joan Fontcuberta

"Cultura són aquelles eines que permeten a la persona dur a terme el seu potencial, reconèixer-se a si mateixa i exercir la seva llibertat en convivència feliç i fecunda amb els seus conciutadans. Necessitem més Il·lustració!"

"Relativisme dels valors, descrèdit i debilitament del pensament, desprestigi de les Humanitats, sometent la capacitat inestimable d'interpel·lar la condició humana al peatge de l'utilitarisme més immediat, la pèrdua de prestigi social de l'esforç sostingut, de l'excel·lència, sovint invocada però poques vegades exigida, i la demora en la necessitat urgent de regeneració de la vida pública, no sembla que ajudin gens a avançar en aquesta direcció. Possiblement sigui aquesta la crisi veritable, la més profunda i que més mal pot fer-nos, diluint tota esperança." Benet Casablancas

Ficcions cinematogràfiques

El director Anthony Mann, la darrera obra del qual va ser La caiguda de l'imperi romà (1964),  tenia una vida familiar com cal, cosa que no vol dir que no sentís una admiració platònica per algunes actrius, com ara Patricia Neal, que a banda de la seva complicada relació amb Gary Cooper havia estat casada amb el gran tenista Fred Perry, com és ben sabut. Mann reconeixia obertament la seva admiració estètica per Michelle Pfeiffer (esplèndida a Els Fabulosos Baker Boys, 1989), però el vincle -platònic- més sòlid i estable que va tenir, tot i que no la va dirigir mai com a actriu, fou amb Leslie Caron, coneguda principalment per la seva interpretació de Gigi (1958), dirigida per Vincente Minnelli. Fou una llarga amistat, amb alguna ramificació complicada, ja que la Caron era també molt amiga del famós clan format per Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davies Jr. i Peter Lawford, aquest darrer casat amb una germana del President Kennedy. Fou un grup extraordinari d'actors-cantants que ens ha llegat pel·lícules encantadores i duets i trios musicals inoblidables, alguns vinculats a les festes de Nadal. El cas és que la Caron, que fou amant tant de Sinatra com de Lawford (per cert, seria interessant saber quina va ser la relació entre la Caron i Dean Martin: eren amics o més aviat no?),  aconseguia que en Sinatra i companyia produïssin algunes de les pel·lícules de Mann, i aquest els havia d'estar agraït. Però Sinatra i companyia eren homes del joc, controlaven Atlantic City i altres indrets similars (per cert, Atlantic City va ser immortalitzada en el seu temps de decadència per la pel·lícula del mateix nom de Louis Malle, 1980, i que va protagonitzar Burt Lancaster, en una de les seves millors interpretacions). Aquest vincle Mann-Caron-Sinatra i companyia era delicat i perillós per Mann, però alhora no hi podia renunciar ja que en treia finançament per a les seves pel·lícules. De vegades, el món del cinema és així de complicat...

Valors i país

El magnífic article d'Àngel Castiñeira "Eurovegas i els valors", publicat al diari Ara el 15.04.2012:

"Som a la recta final de les negociacions que decidiran quina ciutat, si Madrid o Barcelona, aconseguirà el contracte supermilionari de construcció d’un complex de joc i lleure a l’Estat. A hores d’ara la major part d’informes legals, urbanístics, turístics, econòmics i financers ja han estat emesos per les institucions oportunes, i destaquen en cada cas les oportunitats i els riscos, els factors favorables o els efectes negatius que en derivarien. En el cas català, com es podia esperar, la societat civil també hi ha dit la seva a partir d’articles, declaracions, entrevistes i opinions en els diversos mitjans de comunicació. L’absència més notable, però, ha estat la de la veu dels valors.

No és que els valors parlin per ells mateixos, sinó que les institucions, entitats i en general els ciutadans sovint incorporen en els seus criterisd’elecció o preferència la qüestió dels valors. En el cas català, a més, fa poc menys d’un any que la Generalitat va crear el Pla Nacional de Valors, una iniciativa que aplega un conjunt de veus representatives del país que intenten consensuar alguns valors claus que orientin la major part d’actuacions dels catalans. El pla Eurovegas era i és, al meu parer, una oportunitat única per testar la validesa o no d’aquesta iniciativa del Govern i, per extensió, la de fer dels valors una eina útil –repeteixo: útil– i no purament retòrica de la manera de procedir en l’espai públic.

Però, abans de continuar, vull insistir en la primera qüestió que he plantejat al començament d’aquest article. Ens sembla normal emetre i consultar informes tècnics (econòmics, urbanístics, logístics, etc.) que serveixin de guia a la presa de decisions polítiques, però encara ens resulta estranya la presència d’informes valoratius sobre el model de vida pública o de comportament ciutadà que afavorirem amb les nostres decisions. No tan sols no ho trobem anòmal sinó que en cas que aquests informes existissin hi projectaríem una càrrega de sospita ideològica que no atribuïm als altres. Patim una mena de prevenció atàvica davant la qüestió dels valors (suposo que derivada de la por –històricament més que justificada– a lamanipulació, l’adoctrinament o la pura propaganda) que, en canvi, és absent davant els informes elaborats per enginyers, arquitectes, militars, sociòlegs o economistes, per posar alguns exemples. Com si aquests informes fossin absolutament imparcials, científics o objectius i no incorporessin criteris subjectius i preferències de tota mena.

La qüestió clau, però, no és aquesta, sinó, com deia, la vinculació o no de les grans qüestions i decisions de país amb la qüestió dels valors. Pot passar –i espero equivocar-me– que el Pla Nacional de Valors no digui ni piu sobre el projecte Eurovegas i que, en canvi, a continuació i com qui toca el flabiol faci després una ampul·losa i nebulosa declaració sobre els valors que els catalans hauríem de practicar. Aquesta esquizofrènia tan típica de països mediterranis –quan parlem del que fem no parlem de valors i quan parlem de valors i ens posem estupendos no parlem del que en realitat fem– afavoreix un model de vida personal i col·lectiva poc creïble, per dir-ho de manera suau. La discussió pública sobre el model de bona vida que volem compartir no ens ha de fer por. Tampoc les discrepàncies raonades i sotmeses a processos de deliberació ben organitzats. El fet d’assumir una decisió col·lectiva en públic i després escandalitzar-se en privat forma part d’aquest teatre de les vanitats que entre tots contribuïm a crear. Podem discutir i decidir plegats com volem interactuar amb el paisatge i el territori, com volem gestionar la diversitat cultural derivada de la nova immigració, quin paper volem donar a l’economia productiva o a l’economia especulativa, si volem apostar per la formació, la recerca i la innovació o bé per altres formes de creació de riquesa. Tot és possible i res està determinat. I tampoc res és bo o dolent en ell mateix sinó que en cada cas depèn de les opcions vitals, dels principis rectors i dels models d’actuació que triem o preferim i de l’avaluació de les conseqüències que se’n derivaran.

L’únic que ens podem demanar a nosaltres mateixos és una mica de confiança per discutir com a adults i, després, una mica de coherència per actuar d’acord amb les nostres decisions. Separar la reflexió dels valors de les grans qüestions de país és afavorir la cerimònia de la confusió i a la llarga promoure una mena de cinisme que alguns, vet-ho aquí, acabaran per relacionar amb el sistema de valors dels catalans. Impulsar a les organitzacions, les empreses, les ciutats i el país el debat sobre els valors que volem compartir i de quina manera després aquests valors articularan les nostres pràctiques és segurament la manera òptima de procedir en democràcies avançades. No n’hauríem de tenir por."

Juan Ramón Jiménez: Primavera

Abril, sin tu asistencia clara, fuera

invierno de caídos esplendores;

mas aunque abril no te abra a ti sus flores,

tú siempre exaltarás la primavera.

Eres la primavera verdadera;

rosa de los caminos interiores,

brisa de los secretos corredores,

lumbre de la recóndita ladera.

¡Qué paz, cuando en la tarde misteriosa,

abrazados los dos, sea tu risa

el surtidor de nuestra sola fuente!

Mi corazón recogerá tu rosa,

sobre mis ojos se echará tu brisa,

tu luz se dormirá sobre mi frente...

Juan Ramón Jiménez

Talls de pi

La casa de pagès

És important el coneixement dels orígens del nostre món per tal d'entendre'l millor. Estar al corrent de la part bàsica del que sabem actualment de com es van originar el Cosmos, el Sistema Solar, la Terra, la Vida, l'Ésser Humà, el Llenguatge, la Cultura...

Sabem el pas decisiu que va suposar per a la humanitat el pas de viure de la cacera i la recol·lecció a viure de l'agricultura, i la importància que va tenir Mesopotàmia com a bressol avançat del cultiu de plantes, de la domesticació d'animals i de molts avenços tecnològics que després es van anar escampant pel món, en un procés civilitzador extraordinari que va començar uns 10.000 anys abans de Crist.

A la "Contra" de La Vanguardia del 07.04.2012 l'arqueòleg anglès Andrew Renfrew explicava un aspecte rellevant de la gradual extensió de l'agricultura per Europa: el paper decisiu que hi va tenir la casa de pagès, el mas. A Mesopotàmia i Egipte el desenvolupament agrícola havia acabat anant a parar a l'agricultura de regadiu, aprofitant el Tigris i l'Èufrates i el Nil, grans rius creadors d'imperis i civilitzacions. Però a Europa sembla que el pas va ser de la cacera-recol·lecció a l'agricultura en petita escala desenvolupada al voltant de la casa de pagès, envoltada pels seus camps de cultiu, com encara podem veure avui a tants indrets de Catalunya, masos en alguns casos encara en actiu però en molts d'altres ja abandonats (és colpidor veure aquestes runes de masos envoltades pels seus camps mig esborrats, amb els seus grans marges colonitzats pels pins entre els que encara podem trobar troncs ennegrits d'ametllers o d'oliveres que testimonien aquest passat productiu prou recent. Alguns d'ells es troben perduts en llocs inversemblants, lluny de tot: només que hi hagués algun doll d'aigua no massa lluny i una mica de terra al voltant, ni que fos esgarrapada a la muntanya amb els esmentats marges, ja n'hi havia prou per donar vida a una família...).

Renfrew diu que a l'Anatòlia els europeus primitius van trobar certes llavors salvatges que van emmagatzemar i anar convertint en cultius. Un procés semblant ja havia tingut lloc uns quants mil·lennis abans a Mesopotàmia. En aquesta entrevista, Renfrew no deixa clar si la gènesi agrícola anatòlica va ser independent o va rebre d'alguna manera la influència mesopotàmica.

Renfrew considera que aquesta difusió de la nova tecnologia agrícola, l'agricultura de casa de pagès, que va partir de l'Anatòlia cap al 4.000 abans de Crist, va anar acompanyada per la difusió d'una mateixa llengua, el que anomenem indoeuropeu, que així es va escampar per tot el territori europeu acompanyant la nova manera de subsistir. De l'indoeuropeu en van derivar l'hittita anatòlic (la llengua indoeuropea més antiga), el sànscrit i les llengües europees actuals (excepte el basc, l'hongarès i el finès). En el nostre cas, el pas seria de l'indoeuropeu a l'etrusc, d'aquest al llatí i del llatí al català.

Renfrew afirma també que aquest tipus d'agricultura va comportar l'aparició de la propietat privada i de l'acumulació de riquesa per part dels pagesos. Es deixava així enrere la lògica comunitarista de les bandes de caçadors-recol·lectors, la supervivència dels quals depenia de l'esperit cooperatiu i en les que, per tant, s'anava en contra de l'esperit possessiu.

De passada, Renfrew recorda també que, físicament, som exactament iguals que els humans de fa 50.000 anys.

Oblidar

"Fondre's en el paisatge.
Fer el que s'ha de fer.
Oblidar."


Li Migara

Via Crucis romà

Aquest Via Crucis es troba a la Basílica dei Santi Ambrogio e Carlo al Corso de Roma, església barroca del segle XVII. L'escultor és Fernando Paonessa (1946). Fet amb motiu del Jubileu del 2000.