Mirada de tronc

Creativitat i llibertat

Duchamp 1912

"Si li diuen que tingui una resposta per demà, no la tindrà, però si li donen un mes és molt possible que la tingui demà. (...) Les grans idees arribaran quan estiguis relaxat. Però ni abans ni després no et forcis a aconseguir res per obligació: fes-ho tot per il·lusió i els problemes més difícils es convertiran en jocs divertits. Esforça't, però no et forcis ni t'estressis ni et deixis pressionar: la creativitat sempre arriba de bracet de la llibertat."

Sir Michael Atiyah a La Vanguardia del 28.12.2011

Innocents de Giotto

Giotto 1305

Humanitats en l'educació

Piero della Francesca 1451

Deu punts de reflexió de cara a un debat sobre el paper de les humanitats en el nostre sistema educatiu:

1. Sobre la necessitat de la lleialtat a la tradició cultural en els continguts educatius. Hi ha una tradició cultural més "nostra" que altres? És incompatible la lleialtat amb la pròpia tradició amb l'obertura a altres tradicions culturals? Hi ha espai per a ambdues coses?

2. Sobre qui determina els continguts a transmetre en el procés educatiu: El desig democràticament expressat de la població? Les necessitats de l’estructura productiva de la societat? L’estructura de valors de la que es dota una societat? Els qui tenen el poder polític? Una articulació de tots aquest factors? I com es regula aquesta articulació? i qui la regula?

3. Sobre la interrelació de coneixements, valors i emocions en el procés de conreu de la sensibilitat, i la interrelació entre sensibilitat i humanitats. Només des de l'àmbit dels coneixements l'accés a les humanitats és molt parcial i poc fecund; cal desplegar la sensibilitat per arribar a un ple accés a la riquesa de les humanitats. 

4. Sobre la mena d’impacte que tenen les humanitats en les persones. Es pot entendre un procés de creixement, de maduració personal, deixant de banda l'aportació de les humanitats? Fins a quin punt ajuden les humanitats a esdevenir més humà, més proper al que entenem com a aspiració desitjable de la condició humana?

5. Sobre la interrelació entre humanitats i humanisme. Quin paper juguen les humanitats en el que entenem per pensament humanista, el pensament que té a l'ésser humà com a centre de referència i es posa al seu servei? Es poden cultivar les humanitats i no tenir una visió humanista?

6. Referències humanístiques compartides, cohesió ideològica i cohesió social. La cohesió social té components materials, però també en té d'ideològics. Compartir uns mateixos referents culturals esdevé una contribució a la cohesió social i a la vertebració identitària d'un poble, a la fortalesa i fondària de la seva identitat col·lectiva.

7. Sobre la pertinença d’incloure l’àmbit de l’espiritualitat i les tradicions religioses i l’àmbit de l’ecologia en el marc de les humanitats. Hi ha una complementarietat i alhora una tensió entre ecologisme, humanisme i espiritualisme. S'han de limitar les humanitats a l'àmbit humanístic o haurien d'incloure també l'aprofundiment en la reflexió ecològica (que té a la natura com a centre de referència) i en la reflexió espiritual (que té a la divinitat com a centre de referència)?

8. Sobre la necessitat de precisar i actualitzar quins continguts bàsics considerem avui com a constitutius de les humanitats. Tradicionalment s'han associat les humanitats a les lletres gregues i llatines, però en el moment actual aquest enfocament sembla massa restrictiu, i es veu la necessitat d'ampliar el concepte d'humanitats. Per a visualitzar aquesta ampliació, fem una doble proposta a nivell d'àmbits i continguts per donar més peu a aquest debat.

A)  A nivell d’àmbits temàtics.

1.        Història

2.        Filosofia

3.        Art

3.1.  Literatura

3.1.1.         Novel·la

3.1.2.         Poesia

3.1.3.         Teatre

3.2.  Pintura-escultura

3.3.  Arquitectura

3.4.  Música clàssica

3.5.  Arts escèniques (teatre, dansa, cinema)

B)  A nivell de continguts concrets bàsics a compartir dins de cada àmbit (cànon elemental de referència, fites indefugibles). Aquesta proposta vol ser alhora un exercici de complementar la visió per àmbits amb una visió més transversal:

Edat i origen de l’univers, del sistema solar i de la terra; dinàmica tectònica i canvi climàtic; evolució de la biosfera fins als grans primats; el paper de l’atzar i la necessitat en l’evolució del cosmos. Evolució dels homínids. Pas de la recol·lecció a la producció d’aliments. Gènesi de l’Estat, desenvolupaments tecnològics inicials, invenció de l’escriptura; Mesopotàmia i els primers imperis (Egipte, Assíria, Babilònia, Pèrsia, l’Índia, la Xina). L’aparició de les grans religions (zoroastrisme, judaisme, hinduisme, buddhisme). Lao Tse i Kung Tse. Grècia i la democràcia, Soló, Pèricles. La tragèdia grega (Eurípides, Sòfocles, Esquil). Arquitectura i escultura gregues. Alexandre de Macedònia. Plató i Aristòtil, estoïcisme i epicureisme. L’Imperi romà. Sèneca, Marc Aureli. El cristianisme. Les invasions bàrbares. L’Islam. L’Edat Mitjana. La revolució agrària i la revolució comercial medievals. La reconstrucció de l’Estat a Europa. Art romànic i gòtic. Dante. Giotto. El mercantilisme; les revolucions comercial i agrària de l’Edat Moderna. El Renaixement. Pintors flamencs (Van Eyck, Van der Weyden, Memling). Bosch. Pintors del Renaixement italià (Fra Angelico, Bellini, Botticelli, Leonardo da Vinci, Michelangelo, Raffaello). Els Reis Catòlics. Erasme. La reforma protestant. Dürer, Cranach. Carles V, Felip II. Shakespeare. El Segle d’Or literari espanyol: Cervantes, Lope de Vega, Calderón de la Barca. Tiziano, Brueghel, El Greco, Caravaggio. Els levellers i Cromwell. Descartes, Pascal. La revolució científica moderna (Copèrnic, Kepler, Galileu, Newton). Rubens. Olivares, Richelieu. Velázquez, Rembrandt, Vermeer. El Segle d’Or literari francès: Corneille, Molière, Racine. Lluís XIV. La música barroca (Vivaldi, Bach, Haendel). El classicisme musical (Haydn, Mozart). La Il·lustració. Carles III. Goya. Voltaire, Rousseau. La fisiocràcia. El liberalisme: Adam Smith. Kant. La Revolució Francesa. David, Ingres, Delacroix. Napoleó. Goethe. Hegel. Beethoven. Friedrich. El romanticisme musical (Schubert, Chopin). El segle XIX i la Revolució industrial (cotó, ferro, vapor, ferrocarril, acer, electricitat, química de síntesi, motor d’explosió). Darwin. Marx. Wagner. Bismarck. El realisme (Millet, Courbet). Tolstoi. Gaudí. Txèkhov. L’Imperi britànic. L’impressionisme (Manet, Monet, Renoir). Debussy, Ravel. El post-romanticisme (Mahler, R. Strauss, Klimt, Schiele). Les avantguardes en pintura (Cézanne, Van Gogh, Gauguin, Rodin, fauves, Die Brücke, expressionisme, cubisme, surrealisme, abstracció, Kandinski, Matisse, Mondrian, Picasso, Miró) i música (Schoenberg, Berg, Webern, Bartok, Stravinski, Xostakovitx). La Primera Guerra Mundial. Rilke. Le Corbusier. Einstein i la ciència moderna. La Revolució russa i la Unió Soviètica. El feixisme i el nazisme. Machado. Thomas Mann. Keynes. La Segona Guerra Mundial. La revolució xinesa. El procés de descolonització. Albert Camus. L’Estat de Benestar. La crisi de les ideologies. La secularització. La globalització.

9. Sobre el pes dels mitjans de comunicació en el procés educatiu i la presència de les humanitats en aquests mitjans. Com s’hi programa el cinema? Com es presenten els documentals sobre art (Palettes, Power of art) o història? Com es valoren els programes específicament dedicats a temes de cultura? Quina és la presència de les humanitats en els canals per a joves?...

10. Sobre la presència de les humanitats en el procés educatiu. Posicions al voltant de continguts i metodologia, diferenciant els nivells de primària, secundària i formació universitària. Debat sobre quines instàncies públiques i privades poden impulsar la inserció de continguts mínims preestablerts com a referència compartida en els tres nivells esmentats.

Martí i Pol: Potser Nadal

Lorenzo Monaco 1410

"Potser Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil."

Miquel Martí i Pol

a Amb els ulls oberts, Proa Butxaca, 2002

Desarrelats

"Ens ha tocat viure temps accelerats. I l'acceleració vital és la llevadora de l'oblit. Tot va massa de pressa, i hem après a viure en una atenció distreta, arrossegada pel neguit d'haver d'estar al corrent de mil coses alhora, i de cap en concret. El futur sembla que es jugui sempre en les pròximes 24 hores, més enllà de les quals tot és un forat negre, ignot. I, lentament, ens anem conformant amb el que ens ha tocat de viure, resignats sota l'estúpida creença que val més no parlar-ne massa, perquè tot podria ser pitjor. Vivim entretinguts, i per això mateix vivim desarrelats, tot fullejant tal vegada algun llibre d'autoajuda, paraula glacial que no reflecteix altra cosa que la constatació que ens endinsem en uns temps on ningú pot esperar més ajuda que la que es pot proporcionar a si mateix. (...) No podem aspirar a millorar el món si renunciem a millorar-nos a nosaltres mateixos; no podem esperar millorar-nos a nosaltres mateixos si renunciem a millorar el món. (...) Avui els que ens fa falta de debò no és l'auto-ajuda, sinó l'autèntica alter-ajuda."

Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano a La Vanguardia del 23.12.2011

Fluorita II

Retirada

Estic dolgut amb CDC per no haver nomenat com a director del CCCB l'Àngel Castiñeira. Estic decebut amb el PSC pel seu Congrés del desembre del 2011, que no suposa cap renovació ni aporta cap contribució a una perspectiva de futur motivadora per al país. He estat un ferm sociovergent; ja no em puc sentir ni "socio" ni "vergent".

Dic això per escrit no perquè m'agradi dir-ho sinó per compromís de transparència amb els lectors d'aquest blog (si no fos per això, políticament em convindria més callar). Les decepcions personals condicionen la manera de veure les coses. Per exemple, si jo escric ara "el país cavalca al galop vers la mediocritat i la irrellevància", això no seria només el fruit d'una freda i objectiva anàlisi racional de la dinàmica política dels dos grans partits catalans (cada cop més semblants a dos clans a la manera de Capulets i Montescos), sinó que al darrera hi haurà també la vivència personal ressentida dels fets esmentats. "Cada cual ve la feria según como le va en ella", diuen els gallecs, i és ben cert: la nostra vivència marca la nostra valoració. És així, i "més val saber-ho i dir-ho", com diu el poeta. Els canvis de posició política no sempre són fruit d'una evolució ideològica o d'un estudi rigorós, sinó que l'experiència viscuda hi té un pes indubtable que val més posar sobre la taula, ja que esdevé unes ulleres a través de les quals veiem l'entorn. Fer veure que aquestes ulleres no hi són és enganyar-se i portar als altres a engany.

No faré comentaris concrets sobre els fets indicats ni les persones implicades, conscient com soc de la deformació passional que comportarien. Des de l'abrandament es poden dir massa coses poc rigoroses i fins i tot injustes. Tots sabem que la política és molt complicada i de vegades deixa poc marge de maniobra. Però de vegades cal posar al país per damunt dels interessos o conveniències polítics. I per mi, en aquests dos casos no ha estat així. I això em sap molt de greu, ho he de dir (per cert, si algú opta per impulsar alguna nova iniciativa política catalanista, progressista i humanista, pot comptar amb la meva activa adhesió...).

A nivell ideològic i polític m'hauré, doncs, de retirar mentalment, de refugiar-me simbòlicament, seguint antigues tradicions, a les muntanyes. Ho faré a les de l'extrem sud del país, tocant a l'Aragó i al País Valencià, al Port, i més concretament als Ports d'Arnes. Les meves fites seran Santa Bàrbara, els Montsagres, les Roques de Benet, les Moles del Don i les Roques del Duc, l'Espina i les Rases del Maraco, la Mola de Lino, la Ballestera i Lo Blau, lo Molló, la Penya Galera, les Roques del Masmut. M'endinsaré pel Canaleta, pel Barranc del Carrer Ample, per l'Estrets, per l'Algars, pel riuet de les Valls, pel gran Ulldemó, pel Matarranya, pel riu de Pena, pel Racó de Patorrat. Amb, com a contrapunt, alguna escapada a l'altre extrem del país, a la banda més oriental del Cadí, concretament a les roques que es troben entre el Coll de Tancalaporta i el Pas dels Gosolans. Temps d'exili interior i exterior, que voldria fecund per a la consciència i l'esperit.

Ens fa mal l'ànima?

Sovint ho anomenem “estrès”. Anem atabalats, desbordats, corrent amunt i avall, oblidant coses a fer, sigui a la feina, sigui (més sovint) a casa. No tenim temps per acompanyar un amic que passa un mal tràngol, ni per assumir les tasques de la llar que ens pertoquen, ni per anar a veure als pares grans, ni per estar amb els fills: que no m’ocupo prou dels “meus” ho sé molt bé, però tampoc no faig res per canviar-ho. Davant d’això, alguna cosa dins nostre ens grinyola.

Mirem-ho amb més detall? Que potser dedico alguna estona a prendre consciència de com visc, a mirar si visc com vull viure o com els altres em fan viure? Quan de temps fa que no em paro a pensar si m’agrada com jo soc, si estic content amb mi mateix? Quan fa que no analitzo com gestiono el meu temps i com regulo el meu equilibri?  Potser ja no tinc ni idea de si m’he perdut de vista a mi mateix... I què n’he fet, de la il·lusió, d’aquella empenta que em caracteritzava i que em feia sortir del llit amb ganes cada matí?

Encara més interrogants? Som-hi... Procuro ser bona persona? Visc amb coherència amb els meus principis, amb els meus valors centrals? Sé conviure amb els companys? Què caram busco en el treball? Diners, reconeixement, poder... Hi penso alguna vegada? Fins a quin punt m’agrada de debò el que dic que m’agrada? Quan podré anar sense màscara a la meva empresa? M’he d’acabar convertint en un mal parit per estar a l’alçada del que l’empresa espera de mi? I qui m'agrairà el que estic fent?

Una altra tongada de coses a posar sobre la taula... Quan de temps fa que no penso en si soc feliç, o en si la meva vida té sentit? Recordo a què em sento cridat, quin és el meu projecte vital? Tinc capacitat de replantejar-me les coses, de canviar d’activitat? Tinc espai vital per a voler altres coses, per a compatibilitzar més d’una opció? Em sento amo de la meva vida, o bé més aviat em sento atrapat? I si és així, de què i de qui soc esclau? I perquè no goso alliberar-me? De què tinc por? Què no vull perdre?

La major part d’aquests interrogants ens fa mal. Mal a on? A l’estómac? A la ment? A la consciència? A l’ànima? Tan se val, el que és rellevant és que són preguntes que ens fan mal, i precisament per això tendim a defugir-les, a ignorar-les, a fer veure que no existeixen, a girar el cap cap a l’altra banda... Ens caldrà un esforç per afrontar-les. Ens caldrà dir prou a amagar el cap sota l’ala. Quan ho fem, haurem començat un camí.

On anirem a trobar respostes? A trobar repòs? A trobar un temps i un lloc per afrontar aquests interrogants i d’altres que hi afegim? Com establirem un diàleg positiu, fecund, amb nosaltres mateixos, que vagi més enllà de la queixa, del lament continuat amb que ens autoatabalem? Hi ha alguna ermita, algun santuari que ens permeti prendre distància, mirar amb perspectiva, rentar-nos i guarir-nos les ferides i agafar forces per tirar endavant de manera més autèntica, de manera diferent a la que la inèrcia, la mandra o la por ens estaven portant?

L’ermita, és clar, és la nostra mateixa ànima, el nostre cor, la nostra dimensió interior, la nostra autoconsciència (selfawareness, que els anglicismes sovint aporten algun matís). Però de vegades, per accedir a aquesta ermita interior hem de cercar un entorn que ens ajudi a obrir-ne la porta. Una mena d’ermita exterior que ens doni prou serenor, prou pau, prou lucidesa com per entrar en la nostra intimitat. Un espai que aturi el temps, que apaivagui la nostra ment, que ens doni calma. Aquest recinte pot ser molt divers: un raconet del nostre pis on puguem recollir-nos en silenci (amb una estora i una espelma n’hi pot haver prou), un bosc o un prat, un paisatge, una música, una estona de silenci, una posició del cos, una lectura, una imatge, una passejada, una ermita real, de pedra, fins i tot tota una catedral... Tan li fa, del que es tracta és de trobar la nostra ermita personal, allò que obre les portes del nostre jo profund.

Ens hi poden ajudar, a fer això? Més aviat poc. Queden lluny els temps dels directors espirituals o els gurus (i no tots estaven a l’alçada). De mestres no n’hi ha gaires. Ni psicòlegs ni coaches van gaire enllà. I el clergat avui és escàs, atabalat i poc preparat. Els llibres d’autoajuda tenen poc recorregut, i massa genèric. Fer grups, petites comunitats amb el propòsit de donar-se suport els uns als altres en aquesta tasca és un tresor que cal procurar bastir, però tampoc no és fàcil, ni per la celeritat i dispersió de la vida actual ni per les dificultats d’entesa o sintonia interpersonal que de vegades obstaculitzen aquest camí. Algun amic ens pot donar un cop de mà, però probablement la major part de vegades ens haurem d’espavilar tots sols. No és senzill, però ho haurem de fer.

Si no ho fem, el risc que correm és gran. No només ens podem trobar a mig camí (o més enllà) i veure que ens hem equivocat de ruta, que no era allà on volíem anar (sensació prou desesperant), sinó que podem “petar”, “fondre’ns”, “cremar-nos”, diguem-li com vulguem; trencar-nos per dins, desorientar-nos i quedar perduts, sense horitzó vital.

Hauríem d'aplegar comentaris, oferir eines, presentar materials que puguin ser d’utilitat a l’hora de plantejar-se aquestes qüestions. No és senzill d’etiquetar-les: són qüestions psicològiques? O morals? O bé espirituals? És igual, aquí l’etiqueta és secundària. La psicologia ens ajudarà, l’ètica també. I l’espiritualitat (llegir la problemàtica humana des d’una referència a la divinitat, des d’una obertura a quelcom que ens depassa i que és poderós i acollidor, fascinant i tremend, comprensiu i exigent...) hi pot aportar un punt de vista que eixampli el nostre marc conceptual i els recursos que tenim a disposició. Però més val no voler establir massa barreres ni distincions, i deixar-se endur pel que es pot aprendre d’experiències diverses, de nivells de reflexió diversos, amb l’esperança que els materials resultin útils, compatibles, complementaris.

Agafem, doncs, el temps i el coratge per mirar-nos al mirall i ser sincers envers nosaltres mateixos. Reconeixent el que ens fa mal i buscant camins per deixar-ho enrere. Amb il·lusió i esperança. En tant que éssers humans, i encara que costi, és probablement el que s’espera de nosaltres.

(Contribució a la reflexió sobre la possible aportació d'ESADE a nivell de la dimensió més personal dels seus alumnes, antics alumnes i altres professionals interessats.)

Corbes subtils

Pregària per a un Nadal en temps de crisi

Nadal. El fred: la terra reposa. El solstici d'hivern: la nit més llarga, i l'esperança que ens porta el fet de veure que, de mica en mica, aquesta nit es comença a escurçar. L'esperança que dins la terra les llavors germinen. Comença un nou any, un nou cicle.

 

Nadal. Un infant, un portal on s'atura un estel. On es proclama una invitació a la pau. Una mare pareix, un pare pateix, un bou i una mula s'ho miren. De la foscor de la nit en surt una llum. Del silenci, un cant.

"Mira com vinc per la nit

del meu poble, del món, sense cants

ni ja somnis, ben buides les mans:

et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?

Desperta amb mi, guia'm la por

de caminant, aquest dolor

d'uns ulls de cec dintre la nit."

 

Salvador Espriu

"Veig encara el bou i la mula
i el meu fang que els mancaments endinsen
pel camí de la mort.
Però les mans oloroses de molsa,
les benignes mans de la meva
mare, són quietes per sempre,
allí, sota la nit dels xiprers.
Encalmada en aquest difícil somni,
tota la mar m'acompanya i escolta:
plora amb mi, per mi, el teu fill, Maria?"

Salvador Espriu

Nadal és el temps de la “renovació” (re-novació: la novetat que retorna...).

D'alguna manera, cada any, cada Nadal, tot pot tornar a començar. Ens és donada una nova oportunitat de viure diferentment el mateix viatge. Una nova oportunitat de posar-nos en harmonia amb tot: amb un mateix, amb els altres, amb la societat, amb la natura, amb el cosmos sencer. I des d'aquesta harmonia es pot copsar el ressò de la dimensió subtil, amagada i misteriosa de la realitat.

La imatge del petit infant acabat de néixer, amb una vida tot just encetada, ressona dins de cadascú. Aquest nadó és un símbol de la llum, de la puresa, de la innocència que ens pot alliberar de la nostra manera espontània de ser (egocèntrica, interessada) i de la càrrega que s'ha anat acumulant damunt nostre (disgustos, frustracions, ressentiments, ironies, opacitats, ambigüitats, menyspreus, escepticismes, passotismes, suficiències…).

Nadal és la proclamació d'una gran notícia: es pot canviar la vida, es pot ser diferent, no s'està irremissiblement condemnat pel passat o per l'entorn, es pot veure i viure el món d'una altra manera, amb ulls de pastor, amb ulls d'àngel, amb ulls de llum, amb ulls d'infant.

La realitat és un text en el que es pot llegir entre línies, i així se'ns fa visible quelcom de misteriós i inabastable que és alhora fonamental, que dona gruix, fondària a la nostra vida.

Nadal fa al·lusió a aquest misteri, presentant-lo com un infant lluminós que porta pau. Els àngels que omplen la nit amb el seu cant són imatge de l'intent de mostrar-se'ns de l'inefable. Quan parlem d'un cel ple d'àngels, parlem d'un món ple d'un misteri que se'ns adreça, que ens interpel·la i que ens estima (“Pau a la terra als homes, que el Senyor tant estima”, anuncien els àngels).

Nadal és una oportunitat de renovació, de re-sintonitzar la vida de tal manera que puguem obrir-nos al misteri, a la dimensió subtil, a l'entre-línies de la realitat. És una oportunitat d'alliberar-nos de la càrrega acumulada i poder veure-ho tot amb uns nous ulls, amb ulls d'infant (els únics capaços de “veure” el misteri), amb ulls de llum.

L'Evangeli reflecteix com veien Jesús els seus deixebles. El veien com un do de llum de l'Altíssim, com un gest inaudit de tendresa. Els semblava que la nit el reconeixia i s'il·luminava, que els àngels li cantaven, que els senzills (i preferentment els exclosos) se li apropaven i que els que cerquen els camins del Senyor li feien ofrenes.

Val la pena reflexionar sobre els elements simbòlics de la narració evangèlica del Nadal, veient-los com a orientacions pràctiques pel camí interior: la freda nit d'hivern (el cosmos), l'establia o la cova (la pobresa, l'austeritat, la humilitat: no el confort de l'hostal), el bou i la mula (la vida), Josep i Maria (la humanitat), el nen (la petita, fràgil i lluminosa espurna d'esperança), els pastors (els socialment marginals, els exclosos, i també els que vetllen, que estan alerta; ells són els primers a rebre el missatge), els àngels (els desvetlladors, els conscienciadors)...

"[Els homes i les dones] clamoregen i lluiten, dubten i es desesperen, sense trobar fi a llurs baralles. Que la teva vida arribi entre ells, infant, com una figura de llum pura i viva que els encisi silenciosament. […] Que vegin el teu rostre, infant, i copsin així el sentit de totes les coses; que t'estimin, i així s'estimaran els uns als altres. Vine i pren el teu lloc en el cor de l'infinit, infant.“

 

(R. Tagore, La lluna nova) 

"Sento el fred de la nit
    i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
   que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina
   prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
   i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
   Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar."

Joan Salvat-Papasseit

"Celebrem aquí, en aquesta vida temporal, el naixement etern que Déu Pare ha realitzat i realitza ininterrompudament en l’"eternitat" i que aquest mateix naixement es produeix també en el temps, en la natura humana. Però, si aquest naixement no es produeix en mi, què m'importa? Ans al contrari, que en mi es produeixi, aquesta és la qüestió! […]

Hi ha algun signe pel qual pugui reconèixer que ha esdevingut aquest naixement? Certament, sí! Quan aquest naixement té lloc, ja res no és obstacle per a l'home: tota realitat li mostra Déu. Mentre el teu rostre estigui dirigit cap a aquest naixement, tota cosa es convertirà per a tu en rostre de Déu." 

Mestre Eckhart

"Del teu cos fes néixer, com Maria, un Jesús sense pare; cal néixer dues vegades, primer de la mare, després de si mateix. Vés, doncs, i engendra't a tu mateix una altra vegada.”

Rumi, Mathnawi III, 3700

"Cada persona, com Maria, és portadora d'un Jesús en el seu si. Però fins que no experimentem els dolors de part no naixerà el Jesús; sense aquest esforç, Jesús retornarà vers el seu origen privant-nos dels seus beneficis."

Rumi, Fihi-ma-fihi, 5 p.39

“Venturós qui gronxola l'Infant
i oblidant-se del món un instant,
i de viure, a la Vida s'atansa."

Miquel Martí i Pol

Pastoral de l’Oratori de Nadal de Bach (dirigida per Garcia Navarro)

http://www.youtube.com/watch?v=Y1bfAmz05Do&feature=related

Lideratge i carisma

La presentació d'en Rai a la sessió "Hi pot haver lideratge sense carisma?" de la Càtedra de Lideratges i Governança Democràtica d'ESADE celebrada a l'Edifici 3 d'ESADE el dia 13 de desembre del 2011, amb en Carlos Losada com a altre ponent i l'Àngel Castiñeira com a moderador.

http://www.slideboom.com/presentations/463439/Lideratge-i-carisma

Lleialtats

Una de les maneres possibles d'aplegar les lleialtats és fer-ho en dos grups: les jerarquitzades i les no jerarquitzades. En aquest segon grup hi hauria les lleialtats a la mare terra, a la humanitat o a Jesús i el cristianisme, per exemple. No entren en conflicte, i no cal posar-ne unes per damunt de les altres.

Però hi ha altres lleialtats que poden entrar en conflicte, i en aquest cas és bo tenir clara la jerarquia per la que cadascú es guia. La lleialtat a un nivell no pot comportar la deslleialtat a un nivell anterior. 

Una possible jerarquia de lleialtats seria:

1. A la divinitat, li diguem com li vulgueu dir.

2. Als grans valors, als ideals.

3. A la cultura, al pensament, a les humanitats, a l'humanisme.

4. Al país, a la pàtria, al poble.

5. Al govern del teu país.

6. A la institució a la que pertanys o treballes.

7. Als responsables de la institució a la que pertanys o treballes.

Maria Magdalena segons Memling i Van der Weyden

Memling 1480

Van der Weyden 1435

Van der Weyden 1450

Tasca de la Universitat

Del discurs pronunciat per Adolfo Nicolás, Superior General de la Companyia de Jesús, a Deusto el 9 de setembre de 2011:

"L'avenç del coneixement, els descobriments científics, les innovacions tecnològiques representen un indubtable assoliment de la humanitat; però, alhora que serveixen per a millorar molts aspectes de la vida, contenen la llavor de noves desigualtats i majors diferències. Una educació purament científico-tècnica i racional no és suficient: si no desenvolupem alguna mena de revolució espiritual que pugui mantenir-nos al mateix nivell que el nostre geni tecnològic, és molt improbable que aconseguim un autèntic progrés humà."

"Per primera vegada tenim més informació que capacitat per a digerir-la i processar-la. El que es ven no és saviesa sinó superficialitat: solucions immediates, explicacions prefabricades, cultura d'usar i llençar, gràcia barata..."

"Ens trobem avui en una cruïlla: com harmonitzar el necessari desenvolupament i la dimensió utilitària del saber amb la reflexió sobre les finalitats i el sentit: amb el conjunt de dimensions de la mateixa realitat que no es circumscriuen a la mera utilitat pràctica. Com aconseguir que l'eficàcia dels assoliments de la Universitat tingui en compte la llibertat d'un pensament capaç de generar noves visions; un pensament que no converteixi el curt termini en l'únic valor; que no posi per davant els mitjans a les finalitats del saber; que no oblidi que el saber  no ha de convertir-se en instrument de poder; sinó de servei."

"La universitat, de ser concebuda com a lloc de recerca del coneixement camina cap a una universitat gairebé exclusivament professionalitzant. El coneixement ha deixat de ser una finalitat en ell mateix i s'ha convertit en una mercaderia susceptible de ser venuda i comprada. Això comporta la consegüent devaluació de les disciplines que tenen poc que oferir al món comercial."

"L'Ètica, les Humanitats i les Ciències Socials haurien de tenir un més gran protagonisme en el disseny del model de societat per al segle XXI, si no volem estar supeditats al dictat de la economia i el mercat, amb el conseqüent empobriment moral i la creació d'abismes cada cop més grans entre els que tenen i els que no tenen."