dijous, 3 de novembre de 2011

Univers foradat







Sembla ser que tenim un Univers foradat. Com un colador, però no només amb forats a la part exterior. Són els forats negres. N'hi ha un de molt gran al centre de cada galàxia, i molts més d'escampats per tot arreu.

Sembla ser que un forat negre no només absorveix tota la matèria que té al seu voltant, engolint-la com si aquesta fos aigua xuclada per una cataracta, sinó que, posats a engolir, engoleix també l'espai i el temps. Tot això engolit va a parar a una "singularitat", o sigui a un punt molt petit i extraordinàriament dens on es va acumulant tot el fruit de l'engoliment i del que no tenim ni idea de què és ni de com funciona. És una de les fronteres del nostre coneixement. Diuen que potser una combinació de la mecànica quàntica i la gravetat podria explicar-ho, però encara ningú no ha aconseguit combinar ambdues coses en el que en diuen una "gravetat quàntica", o una teoria unificada.

El cas és que hi ha la possibilitat que el big bang que originà el nostre Univers fa 13.800 milions d'anys fos l'esclat d'una singularitat d'un forat negre (que hauria anat acumulant, acumulant fins a no poder més i esclatar...). Si fos així, no sembla absurd pensar que d'altres forats negres podrien haver fet el mateix en el passat, o faran el mateix en el futur. Potser això és el que en diuen "universos paral·lels", fruits d'esclats de diferents forats negres, universos que es van expandint i refredant però que alhora generen nous forats negres que acaben explotant i generant nous universos (tornem a la nostra estimada metàfora dels focs artificials). Ara bé, també pot ser que això no sigui així, que els forats negres no tinguin la capacitat de generar nous universos, això no està demostrat. El que faria una mica més estrany el nostre big bang (perquè només un?), però potser hi haurà teories alternatives al respecte que expliquin satisfactòriament l'exclusivitat del nostre univers.

Per nosaltres, però, tot això és molt bonic però força irrellevant en termes vitals. Ens és més interessant el fet que, en aquest processos d'expansió refredadora de l'univers (o dels universos), a banda i en paral·lel amb la dinàmica d'aquests forats negres tan afamats i que potser poden crear nous universos sense que nosaltres ens n'enterem, hi ha també uns altres processos fantàstics: uns processos d'agrumollament generadors de complexitat. Alhora que l'univers es fa més gran i fred, en alguns punts es produeixen dinàmiques contràries d'acumulació creativa. Dinàmiques temporals, provisionals, que duren el que duren, que sempre acaben desfent-se, però mentre es manté el procés d'agrumollament surten coses fantàstiques. Com ara els minerals, com ara els cristalls, com ara la vida, com ara les plantes i animals, com ara nosaltres, com ara el nostre coneixement, com ara les nostres societats i cultures, com ara les obres d'art...